MORIR DIGNAMENT

 

Els milions de persones, que cada any moren per culpa d’una política incapaç de crear una vida digna, moren dignament o indigna? La mort és el darrer acte de cada ésser humà i la responsabilitat dels seus actes només se li pot atribuir a ell, a ningú més. La política pot evitar una mort sense dolor físic, que és un deure, però, a la vegada, aquesta mort és una acusació a la política pel nombre de morts que causen les seves guerres i les seves accions per culpa d’un mal viure i un pitjor morir. Legislar una mort digna no absol de les lleis que porten a la mort. La política és una activitat humana quina responsabilitat és garantir la salut de les persones per poder col·laborar en una convivència justa. La mort serà digna si la seva vida ha estat un acte de servei a la justícia i a la pau. La mort tanca l’etapa vital de la persona i no sempre de la mateixa manera. La normal és aquella que per naturalesa, que és voluntat de Déu, posa fi a la vida. Però dissortadament massa persones moren per culpa de mans criminals. També per accidents i situacions imprevistes. Condemnar a mort a una persona, sigui judicialment o per enemistat, no porta a una mort digna, però la dignitat de la persona morta li obra les portes al nou paradís perquè el seu patiment li ha fet demanar perdó. Només hi una mort digna, la que obre les portes de l’eternitat. Avui seràs amb mi al Paradís li va dir Jesús al bon lladre crucificat al seu costat. Les víctimes d’un bombardeig moren dignament? Hi poden morir, depèn dels darrers instants que obren els ulls. Però qui ha ordenat el bombardeig és un criminal. Matar no és mai una solució justa. La manera com un piquet executa una sentència de mort ho denuncia amb prou claredat. Per eximir de culpabilitat als soldats del piquet, el fusell d’un d’ells està descarregat sense saber qui és i així com cap d’ells ho sap, cap d’ells és pot considerar culpable. Un acte de justícia manipulat. És una de les tantes maneres com es manipula el dret a la vida. I el dret a la vida és el primer deure de la política i l’economia com també de la religió, perquè cada ciutadà quan arriba la seva hora rebi el premi de la dignitat humana. Dues formes de mort de les que se’n parla molt mereixen un capítol a part. Una d’elles és l’avortament, que es matar una vida en els seus inicis, considerant-ho un dret. No ho veig prou clar. I el segon, és el suïcidi que per algunes raons pot ser considerat racional i just. Temes per una altra reflexió perquè totes les opinions mereixen un respecte i poden ajudar a descobrir la veritat.