PRESÈNCIA DE DÉU EN LA HISTÒRIA

 

No en tinc cap dubte però el desenvolupament de la història de la humanitat em fa pensar. Soc conscient que hi ha persones que no hi creuen i neguen l’existència de DÉU. No és per a mi motiu d’enemistat, tot el contrari, només demano que siguin respectuoses i dignes amb tothom. Personalment em relaciono amb persones atees que respecten i defensen la pau i la justícia. Dissortadament no es pot tenir aquesta mateixa idea  de persones que es confessen creients i es comporten irrespectuosament amb massa gent. Fins i tot, no només insulten sinó que odien. La història de la humanitat confirma al llarg dels anys la necessitat d’un Ésser superior responsable de la convivència. Quin sentit té la mitologia que creava divinitats convertint en déus masculins i femenins persones que es mostraren superiors a les normals? A Egipte, Mesopotàmia, Babilònia, Grècia Roma donaven culte a diferents déus i en els orígens del cristianisme perseguien els cristians per creure en un únic Déu. L’evangeli esdevingué un missatge a la humanitat que revolucionava la història. La primera revolució la desperta l’afirmació d’un Déu, u i tri, un Déu en tres persones Pare, Fill i Esperit Sant. La segona amb l’encarnació del Fill per salvar la humanitat que s’havia apartat del programa bíblic. I dissortadament, al segle XXI, els poders polítics, econòmics, culturals i alguns de religiosos prescindeixen de la paraula de Déu. No nego la qualitat de la ciència, però la ciència és un poder merament humà i per tant limitat. I d’exemples de la seva limitació n’hi ha cada vegada que un nou descobriment n’arracona un en el que s’hi posaren totes les esperances. Hi ha principis científics que  ahir foren i avui no són. La ciència no pot demostrar que Déu existeix però tampoc que no. I a cada nou avançament, la ciència dona més veracitat a la realitat d’un sol Déu. La realitat de la presència de Déu avança, sembla que lentament, lentitud imposada per l’orgull humà que no accepta les seves limitacions posant en la ciència la veritat. Però aquesta nova veritat s’entrebanca davant la veritat de l’evangeli que humilment, com fou humil el seu fundador, imposa el seu raonament que lentament fa creïble la seva veritat. L’evangeli no nega la capacitat de la ciència, li obre nous camins que cada vegada s’apropen més a l’infinit. Un descobriment científic no ho serà mai d’infinit perquè la ciència és una capacitat humana que és finita. Però al ser finita se li reconeix un procés indefinit que cada dia s’apropa més a l’infinit. L’ésser humà assolirà l’infinit? Mentre sigui un ésser mortal, no. L’evangeli ens parla de com s’assoleix. El mal està en que molts humans no ho creuen. Els fets, a l’hora de la mort, es faran evidents i la mà estesa de Jesús crucificat obrirà els ulls a l’evidència. La presència de Déu en la història hi és sempre. És una demostració del respecte a la llibertat. Anul·lar la llibertat suposaria negar l’ésser humà. Negar l’ésser humà seria eliminar la història. I Déu el respectarà sempre. En la llibertat es fonamenta la veritat dels humans.