UNA FILOSOFIA POLÍTICA DE LA RELIGIÓ

Per què aquest tema?

Quan la Direcció de Nació Granollers.cat m’oferí col·laborar, certament que em vaig sentir afalagat i alló q ue primer pensí fou i qué puc oferir jo? M’agrada la literatura, la filosofía, l’art i l’esport i òbviament la política des d’una vessant de servei als ciutadans. Per la meva formació i per les lectures d’autors especialistes he arribat a la conclusió que sense la religió el camí de la política no és només difícil sinò impossible. I vaig proposar aquest tema. El primer retret que molts lectors em faran, i comprenc, és el de no barrejar política i religió i més quan el Papa Francesc ho ha manifestat. Peró penso que el meu pensament no és contrari, ni oposat a l’afirmació papal.

Quan parlo de religió, no em refereixo a institucions que em mereixen totes un gran respecte fins i tot les atees i agnòstiques. I em mereixen un gran respecte perquè la seva base són les persones i per a mi totes són filles de Déu. La religió no és la creença, va molt més enllà. Està en la definició de la persona, és inherent i la  manifestació més directa la trobem en el desig de transcendència. Moltes són les manifestacions humanes d’aquest desig.

Si una cosa em sap greu és no conèixer amb la mateixa profunditat totes les religions. Però no será un problema, sinò un repte. És obvi que les meves fonts serán llibres religiosos com la Bíblia, el Corà i d’altres, però fonamentalment Els Evangelis, per què considero fonamental la figura de Jesucrist i el seu missatge humà inclós en el diví.

El que d’una forma gairebé imperativa m’ha empés a aprofundir en aquest tema ha estat la Filosofia del Globalisme de Lluis Maria Xirinacs. El moviment globalitzador dominant en el món d’avui no es correspon al del meu amic perquè és unilateral, és bàsicament econòmic i com a tal actua com el cavall d’Atila que en el terreny que trepitjava no hi creixia més l’herba. El globalisme de Xirinacs no és excloent, és integrador, és polític i religiós,  com era ell i té un sentit religiós, essent la base principal l’evangeli, sense oblidar missatges molt importants de les diferents manifestacions  religioses. Per acabar aquest primer article, una dita de Santa Teresa de Jesús que   manifesta la integració del fet religiós en els actes humans: “encuentro a Dios entre los pucheros”.

 

REUNIÓ HISTÒRICA DEL PAPA FRANCESC

No fa pas massa dies que el Papa Francesc va celebrar una trobada amb quinze dirigents de la Comunitat Jueva d’Argentina. Segons el President de la Comunitat “té una transcendència mundial la presència de la Comunitat Jueva amb el Papa”. Un esmorçar, exemple de diàleg interreligiós en el que es va fer “un brindis per la vida” amb vi kosher, d’acord amb els costums jueus. La germanor, una de les normes de l’evangeli, que no només les persones han de complir sinó també les comunitats, i sobre tot les comunitats religioses, en aquest cas catolicisme i judaïsme. Racionalitzar els comportaments no és una norma filosófica fruit de la intel·ligència humana, sinò una filosofía de vida dictada per la naturalesa, que en el nostre cas es la fe i l’esperança envers Déu, envers Yahvé. Des de l’amor a l’evangeli aquesta és una notícia que arriba més tard del compte, però sortosament arriba, i penso que és un pas  molt important en relació amb la pau mundial. Imaginem una trobada amb un sopar, dinar o esmorçar on a la taula hi trobem les màximes autoritats religioses mundials, catòliques, cristianes, juevess, musulmanes, budistes, hinduistes, sintoistes, protestants i de moviments religiosos de l’Àfrica i Oceania amb un punt únic de l’ordre del dia: qué hem de fer totes les creences religioses per la pau. Certament seria un moviment tan poderós contra el qual res hi podría fer el diner i la política causants de les crisis generadores de pobresa i també de les guerres. Davant d’aquesta trobada, que tindrà com a continuitat de missatge el viatge del Papa Francesc a Israel, si els ciutadans del món som responsables també ens hem de preguntar: qué puc fer per la pau que  no he fet fins ara?.

Unitat genera globalitat

La paraula unitat ens defineix el resultat d’una acció, per nom unió, que desemboca en el marc de les persones en un model de convivència. És curiós, que una paraula que té el seu orígen en un mot eminentment individual, sigui manipulada en beneficis contradictoris amb la seva etimologia. La unitat és una mesura que ens ajuda a definir un tot quantitatiu sense que cap dels seus elements perdi la seva identitat i ens alliçona en un fet tan social com és per exemple la unitat nacional. Una nació formada de diferents unitats, que pot ser analitzada d’acord amb variats factors de mesura, com poden ésser  persona,  poble, comarca, regió.  La nació pot esdevenir una mesura d’un estat de nacions diferents. És espectacular el joc que dóna la paraula unitat. Un sac de blat és una unitat globalitzada formada per un incomptable nombre de petits grans, essent cadacun d’ells també una unitat. Perquè cada gra de blat és també una unitat global composta d’altres gairebé microunitats que la configuren. Un mar, un riu són unitats globalitzades compostes d’innombrables gotes d’aigua que configuren les unitats mar o riu, el mar amb una aigua aparentment més quieta i el riu amb l’aigua essencialment en moviment. I les gotes d’aigua amb presències diferents continúen amb la seva identitat, encara que una gota d’aigua pot destruir-se quan se separen els seus components oxígen i nitrógen. És una sinfonia inesgotable la de les notes de la paraula “unitat”. La seva presència formant figures de tota mena, tamany i volum, sembla convertir-se en la configuradora de l’univers, talment com si d’ella depenguès l’existència dels diferents éssers. Sense la presència de la unitat, que s’automultiplica fins i tot indefinidament res seria perceptible i analitzable. Res és tan amic de la diferència com la unitat. Sembla veritablement un artista d’una imaginació presa d’una follia exuberant. Quan agermano les paraules “unitat” i “globalitat” el meu pensament s’hi perd en l’anàlisi del sentit unitari de les dues talment com si unitat fos igual a globalitat, com també en el del sentit diferencial perquè les dues es poden descompondre en un nombre indefinit d’altres unitats i globalitats diferenciades en el temps, perque fora del temps el seu significat no és el mateix per la mancança de possibilitat de canvi.

 

Sense Déu la globalització no serà.

No polemitzo sobre la definició de Déu i la seva existència. Sóc conscient que no hi ha proves científiques per la senzilla raó que no és experimentable, encara que hi ha científics que afirmen haver arribat a la conclusió de que existeix. La persona humana no és només intel·ligència. Altres facultats es mouen per camps diferents més vitalistes i menys materialistes. Són sentiments que viuen la trascendència. Alló que és transcendent va més enllà de les fronteres de la matèria i, moltes vegades, la ciència no troba raons per demostrar-ne la irracionalitat. Lo no desmostrable no és irracional, podrà ser arracional, ultrapassa la racionalitat. En el món en que ens movem ens trobem davant de força situacions en les que la ciència se sent impotent a l’hora d’explicar-les. Ha descobert la realitat de l’energia atòmica, la controla temporalment, però quan se li escapa de les mans com la recondueix i com fa front als problemes quen planteja? És veritat que és un avenç el seu descobriment i una demostració de la gran qualitat i potencial de la intel·ligència humana però no gaudeix de totes les garanties per limitar els seus efectes perjudicials per a la salut i al territori. Trascendeix la capacitat humana.

La persona humana por preveure els grans moviments sísmics, però no pot barrar-els-hi el pas. Els científics poden clonar una persona però no responen de les consequències. Podem pensar com serà, però no evitar els resultats dels seus moviments previsibles. La ciència no és infalible, ni ho pot tot. Les seves limitacions fan suposar l’existència d’una intel·ligència superior no limitada. Hi ha científics que afirmen que la natura és intel·ligent i aquest concepte de natura transcendeix al només material que coneixem i toquem amb les nostres mans. El sentit de la mort és un altre concepte que porta a pensar en la relació mútua amb la vida. La mort és un pont de supervivència de la humanitat. L’individu neix i mort, però la humanitat continua. Els individus, molts d’ells científics, són responsables d’aquesta continuitat que és un concepte de transcendència. Perquè la humanitat no pot integrar-se en l’absolut? Esdevenir divina en Déu? Seria l’assoliment perfecte de la globalitat i l’èxit total de la globalització.

 

La persona una unitat global

La persona en ella mateixa és un exemple de globalitat. Hem escoltat manta vegades que és un microcosmos. En la seva constitució i configuració hi incideixen un conjunt d’elements i connotacions que ens presenten una imatge que no només són cósmics sinò que fan desitjar i endevinar un futur ultranatural que supera la matèria i sublima la natura. Un futur que va més enllà i està per sobre la natura. Un futur sobrenatural. Possiblement la força d’aquest futur esdevé el leimotiv que convenç al ser humà a esforçar-se per millorar dia a dia la seva imatge. Millora en la que intervenen tots els elements constitutius de la naturalesa huma, inclosos els desitjos de futur. Quan ens trobem davant d’una persona amiga que fa un temps considerable que no haviem vist intuim els canvis de la seva imatge, canvis físics i materials mantenint però tot alló que defineix la identitat. I una circumstància, si voleu curiosa, també intuim canvis que els ulls del cos no capten com són els psicològics i íntims. Entre persona i persona s’hi produeix un intercanvi de sensacions i vibracions que sense paraules ens ajuden a valorar amb més profunditat la imatge física que els ulls capten. És una experiència de la realitat constitutiva del ser humà que té en la matèria, el cos, el factor imprescindible capaç de fer-nos viure aspectes que no són físics. Són invisibles però que els sentits físics,vista, oída, tacte, olfacte i gust els fan interioritzar. És la grandesa del ser humà en el que matèria i esperit són un sol ésser que li donen una projecció existencial gens fácil de definir. La imatge total, global de la persona, la basteixen elements físics i psíquics i de la mateixa manera que els físics la mort no els destrueix, continúen formant part de la natura, dels cosmos, no és lógic que per la mateixa raó els psíquics continuin i que per un canvi de la temporalitat a una atemporalitat no fácil d’explicar, eternitat, es retrobin?

Algú em dirà que l’atemporalitat no necessàriament és eternitat sinò acabament. D’acord però l’objecció no tanca la porta a cap de les dues opcions. El problema del futur de la vida fuig de la capacitat científica? La ciència també és intuitiva. Hi ha científics que escolten els missatges de la naturalesa intel·ligent. La persona en ella mateixa és un missatge intel·ligent de la natura.

La necessitat de les individualitats en un món global

Vivim en un món en el que la persona, en particular aquella que és humil, no passa de ser un nombre i com a consequència no hi juga en el rol de la configuració històrica. Aquesta és la consequència que jo en trec davant les morts injustes que el poder, el que sigui, polític, económic, cultural, religiós, executa. La mort, moneda de canvi, per defensar i mantener un règim polític. No es respecta el primer i fonamental dels drets de les persones, que és el dret a la vida. Cap persona, per important que sigui, té el dret absolut de la vida sobre una altra. Totes les condemnes a mort i la seva execució és una injustícia, fins i tot la dels criminals. La justícia humana té mitjans prou efectius per reconduir la història. Sóc conscient del que dic i ho dic des de la meva defensa de l’evangeli, que és el llibre que marca el camí que els que es creuen importants de la història es neguen a seguir. Els milers de morts de la història actual que es produeixen arreu del món són l’argument més clar de la incapacitat política per configurar una autèntica convivència universal en pau. Si el governants estimessin de veritat la vida de les persones començarien per convertir la seva en un exemple de globalització, lluny de l’egoïsme personal mal entès i en particular quan la seva actuació és culpable de morts, fam i guerres. La imatge del món actual és una imatge d’una globalització actuant injustament perquè els seus resultats no porten a la felicitat universal. La pintura de la humanitat del segle XXI és un quadre surrealista amb colors excessivament violents perquè hi predominen els colors de la mort, la fam, la misèria i sobre tot l’egoïsme  criminal que fa del diner i la riquesa el centre de la persona, independentment de que se n’omplin la boca que treballen pel bé de la humanitat. Pels seus fruits els coneixereu? Quins són els fruits més cridaners de la política dels nostres dies? Les persones que aixequen la seva veu en la defensa dels drets universals són automáticament arreconades i algunes empresonades. No existeix la valentia del diàleg amb els contraris. No només amb els violents sinò també amb aquelles persones que tenen la força d’una integritat personal que el foc  del treball i , sovint, de la persecució injusta ha fet més racional i més humana. Els polítics no dialoguen amb tothom.

La humanitat un jardí mal conreat

Els jardins són espais d’una bellesa natural en la que la mà de l’home i la dona hi col·labora amb racionalitat i passió equilibrades. El benestar és una de les seves consequències. La naturalesa ben tractada esdevé sempre gran amiga de la humanitat. La humanitat és un jardí temporal i en contínua progressió, sempre canviant i sempre millorant. És veritat aquesta afirmació? Més aviat és un desig. Quins són els jardiners?

Política, religió, cultura i economia, són, podriem dir els equips constituits per diferents conreadors i en cada equip hi trobem moltes tendències. Analitzant el jardí humà conreat a ple segle XXI arribariem a la conclusió de suspendre a tots els equips, com equips, independentment de personalitats excel·lents de cadascun que per diferents raons són marginades i algunes empresonades. Hi ha conreus que no interessen a una minoria de cada equip perquè més que les idees i l’equilibri entre ells i els fets es busca l’orgull de la foto personal, com a garantia de qualitat quan vertitablement no se’n té. No es tracta d’acusar a persones sinò denunciar els resultats. Com es menja que els treballadors en temps de crisi perdin poder adquisitiu i els responsables dels equips el millorin? Si analitzem equip per equip, estic convençut que el resultat final no podria ser més descoratjador. I encara ho seria més si el comparèssim amb la situació del subordinats de cada conreu. Una realitat palpable i viscuda és molt significativa: la gran distància entre els ciutadans i el governants en l’enfocament de la situació de la crisi. Un exemple. Des del poder es demana sacrifici i el poder vol fer creure que ell també en fa. Però hi ha una gran diferència a nivell social.La seva economia els hi permet viure amb normalitat i als de baix, a molts els deixa sense casa i sense mitjans per comprar aliments. Quan la racionalització dels mitjans seria suficient per solucionar les necessitats bàsiques de tothom. La naturalesa no falla, avisa. Les persones fallen i no volen entendre. La riquesa hi és però està manipulada i manipular un bé universal que és de tothom, en termes humans i no diguem religiosos, és un crim de lesa humanitat. I el poder a la humanitat que demana justícia la contrarresta amb la força de les armes. No cal posar exemples, només mirar i observar.