La necessitat de les individualitats en un món global

Vivim en un món en el que la persona, en particular aquella que és humil, no passa de ser un nombre i com a consequència no hi juga en el rol de la configuració històrica. Aquesta és la consequència que jo en trec davant les morts injustes que el poder, el que sigui, polític, económic, cultural, religiós, executa. La mort, moneda de canvi, per defensar i mantener un règim polític. No es respecta el primer i fonamental dels drets de les persones, que és el dret a la vida. Cap persona, per important que sigui, té el dret absolut de la vida sobre una altra. Totes les condemnes a mort i la seva execució és una injustícia, fins i tot la dels criminals. La justícia humana té mitjans prou efectius per reconduir la història. Sóc conscient del que dic i ho dic des de la meva defensa de l’evangeli, que és el llibre que marca el camí que els que es creuen importants de la història es neguen a seguir. Els milers de morts de la història actual que es produeixen arreu del món són l’argument més clar de la incapacitat política per configurar una autèntica convivència universal en pau. Si el governants estimessin de veritat la vida de les persones començarien per convertir la seva en un exemple de globalització, lluny de l’egoïsme personal mal entès i en particular quan la seva actuació és culpable de morts, fam i guerres. La imatge del món actual és una imatge d’una globalització actuant injustament perquè els seus resultats no porten a la felicitat universal. La pintura de la humanitat del segle XXI és un quadre surrealista amb colors excessivament violents perquè hi predominen els colors de la mort, la fam, la misèria i sobre tot l’egoïsme  criminal que fa del diner i la riquesa el centre de la persona, independentment de que se n’omplin la boca que treballen pel bé de la humanitat. Pels seus fruits els coneixereu? Quins són els fruits més cridaners de la política dels nostres dies? Les persones que aixequen la seva veu en la defensa dels drets universals són automáticament arreconades i algunes empresonades. No existeix la valentia del diàleg amb els contraris. No només amb els violents sinò també amb aquelles persones que tenen la força d’una integritat personal que el foc  del treball i , sovint, de la persecució injusta ha fet més racional i més humana. Els polítics no dialoguen amb tothom.