LUIS SUÀREZ I JORDI PUJOL

La vida presenta semblances que, sovint, esdevenen ironies de la història. Comparar les errades d’un futbolista amb les d’un poilític, possiblement, semblarà una bajanada i fins i tot una estupidesa. No es tracta d’igualar faltes sinó d’analitzar tractaments. És obvi que una errada política és meu greu que no pas una de futbolística per les consequències socials que produeixen. Però hi ha una circumstància que les fa força semblants. La magnitud mediàtica d’ambdues i el comportament de les institucions que les judiquen. Donar a una mossegada la magnitud que la FIFA li ha donat com si es tractès d’un crim de lesa naturalesa, demostra capacitat marginadora de manipular la llei esportiva. La falta de Luis Suàrez, mereix una sanció, sí, però no un càstig desmesurat que ridiculitza per contrapartida al legislador. S’ha posat la veu en que s’ha de donar sensació de rectitud i justícia i que la sanció ha de ser exemplar, però sovint no és exemplaritzadora perquè hi juguen valors econòmics i socials que  sovint el poder no tè en compte. Per què la comparo amb la de Jordi Pujol? Senzillament perquè les lleis existents no són socialment creïbles i sovint partidistes. En referència a la falta de Jordi Pujol, que mereix una sanció justa d’acord amb la veritat contrastada dels fets, el comportament de les institucions polítiquess, judicials i socials han creat un ambient d’una gravetat extrema i de la mateixa manera que la FIFA ha sancionat a Luis Suàrez amb precipitació i desmesura, el tema de Jordi Pujol es tracta percipitadament i crec que també amb desmesura. Tinc fe en el veridicte de la història i així ho espero. La legislació  de la FIFA ha sanccionat una falta greu, sí, però n’ha passat per alt moltes de més greus i podriem pensar que la corrupció política esportiva ho té previst, d’acord amb la imatge del jugador i de l’equip en el que juga. Amb Jordi Pujol succeix quelcom igual. No es tracta d’amagar culpes, es tracta de que la justícia sigui verídica en tot i no es criminalitzi a uns sí i a altres no. És molt lamentable el rídícul de la justícia i no desitjable però hi ha situacions, i actualment la democràcia espanyola en va plena. Una circumstància del cas Luis Suàrez em complau i m’agradaria que s’apliquès en el cas Jordi Pujol. Tothom reconeix la vàlua esportiva del jugador i al voltant d’aquest concepte s’actua perquè una falta no ha de matar esportivament a ningú. Penso que Jordi Pujol es mereix un tractament similar. No s’ha de matar políticament a la persona sinò la llei, al sancionar-la, ha de procurar no perdre els valors polítics, no perdre la persona. Estic convençut que els valors humans de Jordi Pujol no es perderan. En parlarè en un altre article. No posem tot el pes en el diner. Però alló que sí cal comprovar és la licitud de molts acusadors, la veracitat i licitud de la llei actual i la necessitat de valorar la capacitat de reciclatge de les persones i de les institucions.

SÓC AMB VOSALTRES, AMICS

Fa set anys que Lluis M.Xirinacs acabava el seu comiat amb aquestes paraules. El seu cadàver trobat al Pla de Can Pegot (Ogassa), amagava als ulls de la gent el misteri d’una mort volguda i viscuda el dia i en l’indret escollit per ell. Encara que l’indret fou obra de la natura, perquè una amiga seva mollt amiga, em va confessar que Lluis volia morir a d’alt del Taga, el cim de la mare. Però la natura i la mare, a  vegades, tòrcen les voluntats. Lluis Xirinacs, era una persona d’una intel·ligència priviligiada, sabia llegir els missatges de la natura i del més enllà i d’una religiositat mística pròpia dels elegits. La seva mort no ha estat compresa i sovint se n’han fet interpretacions esbiaxades, fruit de conceptes massa fonamentalistes i d’una consistència humana extremadament feble. El “sóc amb vosaltres amics” referint-se desprès de la seva mort, porta un missatge d’una gran profunditat religiosa, mística, humana i social. Senzillament és el ressó evangèlic de la resurrecció de Jesucrist. En el seu comiat afirmava que Lluis Xirinacs i Damians, mort, ja no existía sinò que havia esdevingut JO en la divinitat de la que formava part al passar el llindar del temps cap a l’eternitat. I el JO amb Déu fa que amb ELL estigui sempre amb els mortals. Ens convida aquesta visió de futur a considerar l’existència humana des de la realitat persona que es mou pel temps i l’espai en companyía de dues amigues, la vida i la mort.A  una persona en cada instant de la seva existència amb una mà la guía la vida i amb l’altra la mort. La vida i la mort no són només dos conceptes, són dues realitats que amb la seva presència ajuden al progrès de cada dia perquè en cada moment que passa i existeix el signe de la vida que ha superat i el de la mort que ha enterrat el temps passat. Lluis M.Xirinacs i Damians era molt conscient del sentit vida i mort i les estimava com dues germanes i no els hi tenia por, al contrari dialogava místicament amb elles. I en el darrer viatge de Barcelona a Ripoll en tren i de Ripoll a peu cap el Taga tenia el suport de les dues germanes que com si fossin ales l’ajudaven a superar el cansament físic, la falta d’alimentació i de medicació. L’amor a la vida i a la mort eren els seus àngels de la guarda que l’acompanyaren fins, que físicament esgotat, cau al Pla de Can Pegot i el dia 11 d’agost una parella el troba mort. La natura amb la seva tempesta va recordar la del dia de la mort de Jesús al Calvari. Aquest fou el calvari de Xirinacs on va morir per amor a Déu i també per amor i defensa de la seva Catalunya. Xirinacs era una persona íntegra i com a tal eminentment religiosa i política a l’ensems. Jordi Pujol, a qui Xirinacs no aplaudía, reconeguè que fins i tot morint havia fustigat els polítics. Amb menys de cent dies per la votació de 9N, el jo sóc amb vosaltres amics ens acompanya. Una mort, científicament, natural amb missatges místics sobre la vida i la convivència entre els pobles lliures, on Catalunya hi té un espai propi i intransferible.

IMMUNITAT LEGAL

La immunitat és una incapacitat de contraure una malaltia física, psíquica, legal i moral. En l’ordre físic i psíquic aquesta condició esta sotà el control de la sanitat, control necessari perquè sigui verdadera, no suposada. Però en l’ordre moral i legal, qui pot declarar immune a una persona en relació amb la responsabilitat dels seus comportaments? Cap autoritat humana pot declarar exempte de responsabilitat i culpabilitat quan s’escau. La responsabilitat i la corresponent culpabilitat cau en el  subjecte, sigui un esclau, sigui l’emperador o el Papa de Roma. Avui que tant es parla de corrupció, possiblement se’n parlaria menys si no existissin tans aforats i immunes parlamentaris. És, per a  mi, una irresponsabilitat política l’existència d’aquesta figura legal. Es diu que són uns deu mil els aforats actuals existents a Espanya. Més d’un dels subjectes aforats están sota sospita legal. I alguns condemnats. És necessària aquesta figura en una democràcia quan una de les seves normes fonamentals és el respecte?. Acceptar ser aforat és un primer pas per burlar la llei. És veritat que entre els aforats hi ha gent digníssima, però també n’hi ha que ocupen indignament el seu càrrec. La presumpció d’innocència és un dret i un deure, segons d’on es miri, però dissortadament és també una porta falsa per amagar males formes. I quan en un país com Espanya es reconeix i es confessa que pateix un grau considerable  de corrupció, no seria convenient suprimir paranys, com pot ser i és l’aforament? La responsabilitat davant la llei és de la persona com persona, no com polític, governant, president de govern o rei, aquests títols no eximeixen, més aviat, exigeixen honradesa, honorabilitat, veracitat i justícia. I aixó és capacitat de la persona, no del títol i vivim en un país que els títols reben massa exempcions perquè el càrrec és de responsabilitat.¿?. Deixa de ser persona un rei per merèixer dispenses d’immunitats? És lamentable ser ciutadà d’un país on els seus dirigents han acumulat riqueses que abans no tenien i es presentaren a responsabilitats polítiques sota una filosofía  que no combrega amb conductes de milionaris que ostenten avui. Dissortadament la política de la pell de brau, avui, només té un governant, el diner i aquell que més n’assoleix mereix tots els honors i quan acaba el seu mandat a corre cuita a immunitzar-lo. On es compleix la igualtat davant la llei? La democràcia no és aixó. Sortosament cada dia es van coneixent més casos de corrupció i sorgeix algun partit que posa la por al cos dels grans. Benvingut siguin sempre i quan no s’aparti de la justícia i de la veritat. Perquè aquesta és la por de la gent, convençuda que quan arriben al poder tots són iguals. La societat avença, és veritat, no tant com molts voldriem, però aquests avenços sembren la por al cos dels polítics egoïstes i corruptes. Hem de treballar perquè l’avenç no s’aturi i el poble gaudeixi una convivència digna. Per assolir-ho és indispensable que tots els ciutadans siguem justos i veraços.

COMPANYS DECAPITAT

Accions que són bretolades haurien de tenir força suficient per obligar a pensar a tothom que les fa i als que les suporten o pateixen. Decapitar una estàtua de pedra o de màrbre pot definir un acte immoral com el d’assessinar una persona. En el fons de l’acció la voluntat hi és. És possible que afirmeu que la distància és molta però el simbolisme del fet la fa més curta i l’experiència hoc confirma. Decapitar el cap d’una estàtua del que fou President de la Generalitat de Catalunya i afusellat pel règim franquista, en les circumstàncies actuals només té un sentit, decapitar Catalunya. I aquest pensament és molt viu encara, no cal anar massa enrere, en cercles polítics fills del franquisme. Són una minoría, sortosament, però dissortadament sembla que gaudeixen d’una carta especial de llibertat. El pensament és lliure, certament, peró fer-ne instrument ideològic de sembrar odis i enemistats, incapaç de contrarrestar amb perdó i germanor, demostra una voluntat tancada de que qui no pensa com jo és el meu enemic i com és el meu enemic tinc el dret a destruir-lo. En un règim democràtic se’ns diu i rediu que aquesta afirmació és un barbaritat. D’acord. Però com actua la democràcia davant accions com la que comentem. Uns decapiten estàtues, altrres decapiten pobles negant-els-hi els dret de pensar diferent, com les afirmacions que fa l’alcaldesa de Madrid al referir-se a la voluntat del poble català de ser independent. Decapitar idees mena al pas següent de decapitar persones. La filosofía de la diferència comença en les persones que físicament i psíquica són diferents. La policia ho té molt clar amb les empremptes digitals. Tans milions de persones i cap d’igual. Una característica tan simple i tan universal ens marca diferències de fer, ser i actuar. Una emprempta digital pot portar a detenir un criminal. Però hi ha empremptes que no són digitals sinó ideològiques que també menen a descobrir accions reprobables. Tothom és lliure de pensar però hi ha accions que senyalen amb el dit fets criminals. Però, a vegades, aquestes accions són encobertes per una capa immunitària que deixa el camí lliure al malfactor. Dissortadament, a la pell de brau, hi pul·lulen idees alegrement acceptades que disculpen malifetes de tota mena i dissortadament algunes criminals. I al pensar fer mal no se li dóna importància com si una acció delictiva es portès a terme involuntàriament, no ho volia fer, és l’excusa davant el mal quan ha anat massa lluny. Decapitar l’estàtua del President Companys no és un fet isolat, rau dintre d’un programa per destruir un poble, programa, en massa punts, beneïts per la ideología política de partits, fins i tot en el poder. Les petjades són massa i massa freqüents per poder pensar bé. Portant a la presó els responsables dels mals no és la solució al problema si no s’educa el pensament. I el pensament d’una acció continuada anticatalana ve de lluny i molt sofisticada. Tan sofisticada que, a vegades, es planteja com un acte d’arrepentiment proposat per sacerdots. No m’ho invento, ho vaig viure en persona a la Granja (Segovia) en unes exercitacions espirituals del Pare Lombardi.Hi assistirem dos sacerdots catalans al bell mig un núvol de castellans.Aleshores encara no m’havia secularitzat. El darrer dia se’ns apropa un capellà d’edat, de Guadalajara o Ciudad Real, ens pregunta si ens ha agradat i si haviem fet propòsits d’esmena. Ens van quedar glaçats quan ens va demanar si haviem fet el propòsit de no parlar mai més en català. Era a finals dels anys 60 del segle passat. Però alló greu és que aquest pensament és substratum encara vigent també avui. Nomès cal escoltar i llegir declaracions de la classe política. Decapitar una estàtua és una bretolada. Però en les circumstàncies actuals, no, és un risc continuat de mals pitjors. Dissortadament no tinc fe en el defensor de la llei i quan Catalunya sigui independent seria històricament il·lustrador el coneixment dels entrebancs que la democràcia catalanà haguè de superar, patir i actuar amb intel·ligència per demostrar al món que encara existeixen pobles que creuen en la llibertat i la veritat.

DRAPETS AL SOL

És un joc que socialment i política desperta il·lusions per enfonsar el contrari. Però és un joc que acostuma a tenir una contrarèplica. Posar a la vista els draps bruts del altres per rentar-se les mans intentant demostrar que s’és millor, té el seu risc perquè els draps bruts embruten. Però sovint no si pensa en aixó i com t’has rentat les mans suposadament están netes. I apareixen les sorpreses. Resulta, que com un boomerang, surten altres drapets posant en evidència que les netes eren tan o més brutes que les denunciades. I sortosament aquest fenòmen és una realitat en l’actual política espanyola.  Aquest efecte boomerang sembla ser que s’haurà d’agraïr a l’auto-defenestrat i també defenestrat per altres,l’ ex-president Pujol. La justícia espanyola, com hauria de ser sempre, ha estat molt ràpida en el cas Pujol. Però ens ho explicaran tot com cal? Perquè darrerement s’han fet públiques dues notícies que haurien de ser investigades perquè les seves consequències afecten al benestar de tots els espanyols, aquest benestar que la Constitució diu que garanteix. Per tant s’ha de ser conseqüent amb la llei, com repeteix amb tanta insistència el president de l’estat quan es refereix al dret a decidir que reclama Catalunya. Els dos fets. The New York Times ha denunciat amb noms i cognoms que 679 espanyols tenen diners en paradisos fiscals.La revista Forbes inclou en la llista de les dues centes persones que gaudeixen d’una fortuna de més de mil milions de dòlars, a espanyols i entre ells, l’exrei d’Espanya. La notícia ha saltat peró la justícia no s’ha mogut i pitjor, encara, el Congrès de Diputats ho ha impedit. ICV va presentar una moció demanant la investigació perquè aquests dipòsits són un frau. Curiós el vot en contra: PP, PSOE, CiU i PNV. Aquest vot dels dos partits nacionalistes és molt sospitós i més, una vegada conegut l’escàndol Pujol. Però n’hi ha un altre, penso, molt interessant. Un industrial gallec jubilat ha presentat una denúncia a la Guàrdia Civil contra el PP, implicant-hi també a Bàrcenas, per irregulitats en la seva empresa relacionades amb ajuts i ajudes mútues. M’agradarà conèixer com funcionarà la maquinària judicial. La política dels drapets al sol està en moviment. Quines serán les noves sorpreses? La corrupció coneguda internacionalment continuarà activa? Penso que el primer pas que cal donar és fer fora tots els polítics que durant trenta anys i escaig han estat incapaços de que la Constitució Espanyola fos veritablement de tots els ciutadans de l’estat, la garantía del seu benestar social, inclosos aquells ciutadans, que encara som espanyols, i volem independitzar-nos, perquè la llei que empara els nostres drets, ens recolza. La lluita contra la corrupció només té un caràcter econòmic, que consisteix en defensar l’economia de l’estat fent més pobres i desemparats els ciutadans i enfortint els grans capitalistes amb dipósits a l’estranger. Òbviament alló que cal urgentment és posar la llei al servei del ciutadà de carrer, el que treballa, el que vol ser cada dia més culte, el que té dret a uan bona sanitat pública, el que ha de gaudir d’un habitatge digne, tots drets que la Constitució diu que garanteix i que el Governant per llei constitucional també ha de complir. Sr. Rajoy no es recolzi en que no hi ha diners. Fassi complir les lleis i la Constitució als defraudadors amb dipòsit en paradisos fiscals que com diu la premsa estrangera també hi ha membres del seu partit i del govern. Hi ha una norma evangélica, que li agrada proclamar-la però no complir-la: el bon pastor quan veu venir  el llop, per defensar les ovelles, està disposat a morir. Sr. Rajoy les ovelles del seu ramat están patint atacs de llops que els permeteu actuar tranquil·lament fora d’Espanya amb diners que també són dels espanyols. Les fortunes multimilionàries poden ser legals però no són ni lícites, ni ètiques, ni morals. Sr. Rajoy fassi complir la llei en alló que veritablement és fonamental, la convivència en pau de les seves ovelles.

LA INDISSOLUBLE UNITAT DE LA NACIÓ ESPANYOLA

L’article 2 de la Constitució Espanyola diu: “ La Constitució es fonamenta en la indivisible unitat de la Nació Espanyola, pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols, i reconeix i garanteix el dret a l’autonomia de les nacionalitats i de les regions que la integren i a la solidaritat entre elles.”

Per començar m’és difícil acceptar la legitimitat de la paraula “indissoluble” i també de la paraula “unitat”. En la filosofía de la Constitució és compren que es necessiten l’una a l’altra. Però qui és el subjecte que es declara indissoluble i unitat? No em direu que és la geografía, perquè aixó seria una demostració de manipulació de la història. La capacitat de decidir la indissolubilitat i la unitat només la tenen les persones i elles per raons de convivència, econòmiques, culturals, organitzatives, decideixen  el model de col·lectivitat. És veritat que la geografía és un element necessari però no definitori. En temps dels romans la divisió era molt clara, dividint la península en dues zones ben marcades, la terraconense, que equival a Catalunya, i la resta era Hispània. La raó geografía no ha estat mai decissiva per definir Espanya. La nació espanyola tal com es coneix avui va començar l’any 1714 amb Felip IV. El concepte, pretesament democràtic d’ “indissoluble” té els mateixos anys d’història que l’actual Constitució. Lo qual demostra que les variants històriques són una constant en l’organigrama del model de convivència humana. En un ordenament social democràtic, com es preten, els canvis són fets històrics que depenen de la voluntat de les persones. Dissortadament en la formació dels pobles ha predominat massa el domini de la violència amb la victòria de les armes, seguida per la voluntat dels guanyadors d’aniquilar el poble vençut i en el cas de Catalunya aquesta intencionalitat es clara perquè s’havia d’aconseguir sense que es notès l’objectiu, objectiu que, malgrat el que se’n vulgui fer creure, encara continua i es compleix. La paraula “unitat” comporta dos conceptes diferents però no antagònics. “Unitat” té sentit mesurador, unitat monetària, unitat de pes, unitat en el tot, és a dir, individualitat, i l’altre sentit és el d’actuar en conformitat per assolir els mateixos objectius, col·lectivitat. Actuar junts com si fóssim un. Aquests dos conceptes es manipulen descaradament en l’exercici polític de la pell de brau, perquè alló que és indissoluble se separa a tots nivells començant per sembrar l’odi entre els components, que suposadamnent haurien de viure units, des de les altes estances del poder, per exemple quan es recolzen i no es prohibeixen les campanyes contra els productes catalans i no es vol ni parlar d’un dret com és el de decidir. Els catalans no van decidir lliurement formar part d’Espanya, ho van decidir les armes. El catalans, i la resta d’espanyols, no van decidir lliurament la Constitució, la proba és que, quan ha calgut, s’ha modificat sense consulta, com és el cas de l’apartat 2 de l’article 13, modificat per les Corts Espanayoles el 22 de juliol de 1992 i l’article 135 modificat el 2 de noviembre de 2011. I questes modificacions no foren per unanimitat dels congressistes,(no demostraren unitat), per consequènt una voluntat majoritària dels ciutadans d’una nacionalitat, que com diu l’artilce 2, la seva autonomia será garantida, hauria de ser respectada i acceptada perquè actúen dintre de la normativa constitucional. En una paraula, amb la Constitució a la mà i amb el recolzament bàsic del dret natural, Catalunya té dret a decidir el seu futur el dia 9 de Novembre de 2014.

QUAN L’APLICACIÓ DE LA LLEI FA MAL PENSAR

Ho afirmo amb una certa preocupació. La manera com em miro el cas Pujol, em fa pensar si sóc massa ingenu. Recordant moviments legals dels darrers temps i la seva rapidesa davant possibles judicis de la història, la meva ment em porta a considerar la injustícia política i he recordat aquella frase de l’evangeli, “com és que veus la brossa a l’ull del teu germà i no t’adones de la biga que hi ha en el teu?”. Aquesta doble manera de mirar m’ha traslladat a col·locar en paral·lel l’aforament de Joan Carles I i la investigació dels comptes de Jordi Pujol. En ambdues questions ha influit més el pes polític d’ambdues personalitats que no pas el comportament, però en direccions contràries, una per amagar i l’altra per escampar. En el fons del fons,  el càrrec ha pesat més que el mal fet. En el primer per salvaguardar l’honor d’una persona en bé del país i en el segon per semblar salvar el bé d’un país destruir l’honor de la persona. Aquest és el judici, que des de la meva ética humana reforçada per la moral religiosa,  em pregunti: hi ha alguna autoritat que lícitament tingui la facultat per desviar la direcció de la responsabilitat? Si jo actuo irresponsablement ningú em pot demostrar que no sóc responsable i per consegüent he de respondre davant la llei natural i humana dels meus actes. El mal quan està fet s’ha de reparar i només hi ha un camí: demanar perdó, civilment ser jutjat, i satisfer el mal, complir la penitència i civilment pagar amb la moneda que la llei justa imposi, presó i tornar els diners mal assolits. I aquest camí a primer cop d’ull tan simple, l’han de fer des de el rei fins al darrer servent. La mateixa diligència que s’ha seguit i es segueix en els dos afers esmentats també s’ha de seguir en els 569 espanyols defraudadors denunciats pel The New York Times entre els quals hi ha grans personalitats de la política i de l’economia. Si la denúncia feta per un diari espanyol ha estat suficient per moure la maquinària de la justícia, perquè no se segueix el mateix criteri per demanar explicacions a tota aquesta gent que embruta la tan estimada Marca Espanya?  Certament que en aquesta doble manera d’actuar es compleix la dita evangèlica de la brossa i la biga. Alló que se’m fa difícil d’entendre és com tenint una biga en els ulls, que no els hi deixa veure la corrupció tan considerable, podem adonar-se d’una altra corrupció més reduída. Només hi ha explicació política amb un NO a cada ull que no deixa veure alló que cal veure i que es treu la bena quan convè per interessos polítics i a la llarga es descobreix que bàsicament són econòmics. Perquè en el fons no és altre l’argument del NO. I el mantenen fort perquè la llum no nomès de Catalunya sinò també de l’exterior cada dia és més clara, més potent i més convincent. Una llei humana no és mai superior a una llei que neix de la voluntat del poble i aquesta llei és natural. I no juguem amb la història. El primer parlament català porta set segles d’avantage a l’espanyol. Llegiu la carta de la periodista Otero, que corre per la Xarxa, i us adonareu de les contradiccions històriques dels polítics espanyols del PP i del PSOE. Aquest incís és una demostració més de la biga en l’ull i del NO quan no es vol. Però el no voler, mai podrá destruir la llei natural. I aquest  és el camí, que malgrat els entrebancs i les culpes, també de catalans, porta a Catalunya cap a la independència. I des d’aquesta conclusió, gràcies Jordi Pujol pel seu penediment, encara que només sigui polític.