LA INDEPENDÈNCIA NO HA DE TORPEDINAR LA CONVIVÈNCIA

Jo sóc independentista i tinc amics que són unionistes i podem discutir normalment les nostres diferències. No podem oblidar que el subjecte de totes les activitats i relacions humanes és la persona i un dels trets bàsics que la defineixen és la llibertat. I en ella hi rauen les dificultats a partir de la seva interpretació. Perquè interpretar és una acció de llibertat. I on hi ha dues persones, hi ha dues maneres d’interpretació. Però, cura, tot ser humà gaudeix de capacitats coordinadores, la intel·ligència i el raciocini. No voler entendre l’altre i no voler raonar amb  ell provoca desavenences i contradiccions que poden desembocar en odis i quan l’odi arriba, la convivència fa aigües. Aleshores comencen els bàndols i els desafiaments violents i amb ells les injustícies socials de tota mena. I tot comença amb un “no” per imposar el propi “sí”. Aixó que sembla tan senzill a nivell de persona a persona es complica i s’agreuja indefinidament quan d’individual passa a col·lectiu. El moment històric a tots nivells que estem vivint als nostres dies és un exemple prou clarificador. No cal anar molt lluny, quedem-nos a Catalunya i no és menester que ens referim a Espanya per poder avaluar la convivència. Referent al sentiment d’independència que tenim molts catalans, i pensem que som majoria, ens trobem amb el sentiment contrari, que també es pensen que són majoria. Però el mal no està en aixó sinó en la manera com cada part defensa la seva postura. I el problema rau en el fet que es torpedina la convivència. Fa la impressió que s’oblida el ser persona en la forma d’actuar només de signe polític i aixó és un perill de doble tall. És veritat que en les dues parts hi ha persones que volen el diàleg i malgrat les diferències defensen la convivència. Però també és cert que hi ha sectors immobilistes, incapaços de diàleg, tancats en ell mateixos i com que són incapaços de defensar dialogant amistosament, empren la violència de la paraula i enverinen greument la convivència. Dissortadament reben el suport de persones i estaments polítics que diuen voler la pau i sembren la guerra. Són persones que no volen o són incapaces d’entendre el dret a la independència d’altres i no accepten que els independents també són gent de pau. També, per dissort, és veritat que entre els independentistes hi ha extremistes i la presència d’aquests col·lectius ho fa tot menys crear convivència. La independència no és destrucció sinò creació  i tot impediment que es posa al dret d’independència és un atac contra la naturalesa. La situació que s’està vivint a Catalunya, avui, és per una banda una situació d’esperança i per altra de confusió. Espero que guanyi l’esperança perquè els arguments naturals de la llibertat estan al seu favor. I el millor intèrpret és la gent i en una democràcia les majories són llei. La intel·ligència i el raciocini han d’argumentar per aconsellar a actuar i desprès guanyar. Però alló que no es pot perdre mai és una convivència universal en pau. La tenim o l’hem de fabricar. Les independències són les millors treballadores. La història per testimoni.

QUAN ES MANIPULA LA BASE DE LA POLÍTICA

El respecte a la paraula es manifesta amb la posada en pràctica del seu significat. Política és aquella acció que les persones realitzen en benefici de la “polis”, població. En aquest sentit, tots tenim en la nostra persona integrada la responsabillitat política com a servei solidari i necessari per a la convivència, viure en col·lectivitat, com és una població, una comarca, una regió, una nació i una unitat de nacions. Ser responsable del benestar de la teva col·lectivitat més inmediata i, com a consequència de les altres, és un deure natural, que com a tal, es correspon amb el dret dels altres a ser reconeguts també com a corresponsables. La corresponsabilitat és una consequència lógica del fet que la humanitat és un ésser naturalment polític. La política com activitat humana gaudeix dels beneficis de l’evolució progressiva però sempre millorant la imatge de la col·lectivitat i els seus drets i deures. I en aquesta progressió, com a consequència natural, l’exercici de la política necessità persones amb una dedicació especial i exclussiva per mantenir i millorar la convivència, resultat de les relacions polítiques entre persones. Però aquest avenç, que havia de resultar positiu, dissortadament al llarg de la història i, en l’actualitat també, ha esta manipulat en benefici de sectors dominats per dos egïsmes, tenir més diners i més poder. I alló que tenia que esdevenir un món en pau, es transformà en un món en guerres continuades, que el segle XXI tampoc sap controlar. I l’exercici de la política ha esdevingut  un poder en mans d’uns pocs i aquests pocs en el segle XXI dominats per uns altres pocs que controlen el diner. En una paraula la política no compleix la seva primera filosofía que consistía en l’exercici de la solidaritat al servei de tots els components de la col·lectivitat. Al llarg de la història la pràctica política ha patit canvis, la majoria imposats per les armes i no cal recordar exemples perquè són prou clars i coneguts. Resultat del poder de les armes foren el governs totalitaris, alguns d’ells presentats vestits amb pell de xai però amb pràctiques massa properes a la criminalitat, règims polítics que en el segle XXI, encara, existeixen. Com una evolució beneída gairebé com un miracle, nasquè la democràcia que des del seus principis ha presentat diferents cares, algunes d’elles, també en el segle XXI, germanes de les dictadures. Negar avenços seria una postura aberrant, però també cal recordar que els avenços en l’actualitat, analitzant la situació de la gran majoria social, són un avenços minsos, alguns d’ells injustos perquè castiguen desmesuradament la gran majoria i afavoreixen també desmesuradament a la minoria. Penso honestament que la posada en pràctica de la filosofía política necessita urgentment un reciclatge en profunditat perquè el seu exercici  esdevingui, de veritat, un instrument al servei positiu de tota la humanitat. El primer reciclatge imprescindible demana l’exercici de la solidaritat de qui més té i el reconeixement que els bens naturals són de tota la humanitat i ningú té dret a fer-se’ls seus en benefici propi, que sempre resulta perjudicial per a molts. La política verdadera i justa del segle XXI necessita amb urgència que la riquesa sigui un instrument de servei, no un instrument de poder. I en el fons de la qüestió descobririem una altra exigència indispensable per la pau social, que la política i la religió no s’interfereixin en perjudici de la convivència social. Políticament s’ha avançat molt però aquest molt és poc davant les consequències que pateix més de quatre cinquenes parts de la humanitat actual que de set mil milions d’habitants, només mil milions gaudeixen dels beneficis del progès, entre parèntesi, de la política. Els polítics actuals són responsables per dret natural de restablir l’us de la política a la seva autèntica definició.

EFTA O UNIÓ EUROPEA…

Catalunya té alternatives que poden crear nerviosismes europeus. La independència és l’objectiu central i primordial, pertànyer o no a Europa és un pur accident. Serà precisament Europa que no desitjarà l’escissió europea de Catalunya. Un país petit però políticament molt important. Un país d’una vida interior intensa, fruit de la seva personalitat i del seu treball amb intel·ligències que són l’orgull d’on treballen. Catalunya no ha de tèmer si Espanya veta o no la seva pertinença. Estic convençut que será la primera de refer la seva postura perquè ella s’hi juga o no la continuitat i el reciclatge de la seva marca que tant aprecia i tan poc dignifica. L’ EFTA és una organització de nacions petites i, no tant, d’Europa amb una vida econòmica tant o més efectiva que la de la Unió amb una nombre d’habitants de vint-i-vuit milions en l’actualitat amb un percetatge per càpita superior al de la Unió. L’euro pot ser i és la moneda en curs i les relacions comercials i internacionals estan normalitzades. Per altra banda no existeix el veto. Personalment opino que la Unió no ha de ser el problema i que Catalunya gaudeix de prou personalitat per ser cobejada i volguda. D’acord amb les notícies que llegeixo estic convençut que una vegada promulgada la independència no li faltarien reconeixements internacionals de diferents paísos que deixarien amb la boca badant als profetes predicadors de tots els mals. Ah, i perquè el ministre no pateixi, Catalunya podría volar i aterrar per tot el món sense problemes i l’espai sideral li donaria la benvinguda. Precisament els paísos més petits d’Europa i els de la Unió són els d’una economía més segura i acreditada. Francament ser un país petit independent en el maremagnum europeu és una temptació que ha de fer tiling-tiling fins i mtot als grans, també a Espanya, que territorialment pot ser dels grans però políticament i económica potser és dels petits i sense tanta fiabilitat. Els rumors que corren ho fan pensar. Són rumors de premsa reconeguda internacional. Catalunya independent li farà un gran favor a Espanya: fer emergir els autèntics cervells capaços de situar-la al món com es mereix un país verdaderament democràtic. Espanya li haurà d’agraïr a Catalunya. Somriures de l’interior mesetari a part, temps al temps.

LA INDIVISIBLE UNITAT DE LA NACIÓ ESPANYOLA

Lluis M. Xirincas va presentar un paquet d’esmenes molt treballades en equip i publicades en el llibre CONSTITUCIÓ PAQUET D’ESMENES, en el debat sobre la Constitucció.. En el meu darrer article vaig comentar l’article 2 de la Constitució que Xirinacs esmenava d’aquesta manera: “ La Constitució Confederal reconeix i garanteix el dret dels pobles que integren la confederació i el dret a l’autonomia de les regions que els componen. Cada poble té dret al seu estat. Cada estat es regirà per la seva pròpia Constitució Nacional”. Perquè sigui més possible la comparació repeteixo en català l’article constitucional aprovat: “La Constitució es fonamenta en la indivisible unitat de la nació espanyola, pàtria comuna i indissoluble de tots els espanyols, i reconeix i garanteix el dret a l’autonomia de les nacionalitats i regions que la integren i la solidaritat entre elles.” La proposta de Xirinacs està anys lluny i  molt en línea dels fundadors de la Unió Europea, quina filosofia els actuals dirigents estan traïnt. Un petit incís sobre tot per els espanyols de pro si tenen escrúpols político-religiosos: dos dels fundadors de la Unió tenen encetat el procès de beatificació. L’article de Xirinacs i del seu equip presenta unes persones d’una visió històrica de llarga distància. Amb aquest redactat Espanya seria una altra, un possible model d’estats units ibèrics i amb una imatge política com mai ha tingut i sembla ser que no tindrà. En el discurs de defensa d’aquest punt comença així: “ L’article del text del projecte és horrible És un exemple màxim del fet que tenim una Constitució resultat d’un pacte contra natura: feixistes i demòcrates”. Lluis M. Xirinacs anava a defensar Catalunya amb el regust amarg de que els polítics catalans havien disolt, per no dir mort, l’Assemblea de Catalunya, de la que l’actual Assemblea Nacional Catalana n’és l’hereva i m’agradaria poder dir la filla. Del que n ‘estic convençut és que Lluís M. Xirincas els hi faria costat i que des d’el seu testament els hi diu “sóc amb  vosaltres amics” perquè si Lluis M. Xirinacs s’immolà voluntàriament per amor a Dèu, d’aquest amor en formava part Catalunya. Un tema molt profund a tractar.  És un altre d’aquells punts que si no es tè la intel·ligència superdotada que ell tenia és difícil d’entendre. En defensa de la sobirania de Catalunya en el seu discurs va afegir: “L’any 1951, amb 36 vots a favor, 11 en contra i 12 abstencions i l’any 1960, amb 89 a favor entre les quals hi havia la de l’Espanya de Franco, i 9 abstencions, s’aprovà la resolució segona a la qual els pobles tenen el dret inalienable a la llibertat completa, a l’exercici de la seva sobirania i a la integritat del seu territori nacional”. Les dificultats polítiques hi són però la intel·ligència del poble català que ha superviscut tres cents anys lluitant per les seves llibertats, amb la veritat, la llei a la mà i la jurisprudència, aconseguirà els seus objectius de llibertat i d’independència. Acabarè amb unes paraules del discurs de Lluis M Xirinacs: “Calleu d’una vegada. No ens acuseu més de separatistes. Vosaltres, amb la vostra política imperialista, amb articles constitucionals com aquest que esmeno, ens empenyeu sistemàticament al serparatisme”. Amb la lectura de la TRAICIÓ DELS LÍDERS  (tres volums) s’enten molt millor la filosofía de Xirinacs i el perquè de l’esmena presentada. A Madrid entre els seus enemics que el titllaven de boix també hi havia politics catalans. Avui no tindriem cap problema per fer veritat la independència. Però com alehores contra Xirinacs i l’Assemblea de Catalunya, avui també a Madrid hi ha catalans enemics dels drets naturals de Catalunya, el més important la llibertat.

LA SOLIDARITAT EN MANS DE LA POLÍTICA

Art.2 de la Constitució Espanyola: “ La Constitución reconoce y garantiza la solidaritat entre ellas (nacionalidades i regiones)”.

Qué és la solidaritat i què entenen els polítics per solidaritat. Per la seva forma gramatical solidaritat és el resultat d’una acció que fa a les persones solidàries. En la societat actual consisteix en l’assoliment d’un  desenvolupament sostenible que es basa en les necessitats personals, en l’equitat (igualtat de deures i drets) i en el futur (no perdre la sostenibilitat). En el món de la política dóna la impressió que tota la solidaritat se centra en el diner. Òbviament que l’economia ha de ser solidària però hi ha altres accions també, malgrat que algunes no es poden dur a terme sense el diner. Fent un incís, se sent sovint, sobre tot a polítics del PP, que els que paguen impostos no són les autonomies sinò les persones de les autonomies. Perfecte i com anell al dit. Per tant perquè una col·lectivitat sigui solidària han de ser solidaris tots els ciutadans, des d’els més respresentatius fins els més humils. La solidaritat económica per tant ha de respondre a totes les necessitats bàsiques indispensables per a una vida digna de tots els ciutadans, en el nostre cas d’Espanya. I a l’exerccici d’aquesta solidaritat hi están obligats des d’el rei al més humil dels ciutadans, per exemple aquell pobre empressonat perquè robà per mantenir la seva familia. I per començar comprovem que la solidaritat no existeix en el repartiment de  la riquesa. La Constitució en l’art. 2 ho diu ben clar. Els responsables són els governants escollits pel poble. La situació de la pobresa actual a la pell de brau és una acusació directa i clara contra la política económica dels governs, tant el de l’estat com els de les autonomies, els consells comarcals, les diputacions i els ajuntaments. La solidaritat nomès la practiquen les persones i la dignitat de la vida nomès la pateixen les persones. Conseqüenment totes aquelles persones que amb el seu comportament no col·laboren d’acord amb les seves possibilitats a un desenvolupament sostenible són culpables de delictes contra la societat. Fer-ho complir és deure dels polítics. Gaudir de sous i prebendes milionàries quan persones de la teva col·lectivitat es moren de fam és un crim contra la solidaritat. No actuar amb la llei natural i positiva contra fortunes desorbitades i contra responsables de l’empobriment de moltíssimes persones és desobeïr la llei de la democràcia avalada per la llei natural. I en aquest sentit Espanya no és solidària perquè massa persones, polítics i financers no compleixen els seus deures. El deure dels polítics rau en vetllar perquè totes les institucions solidàriament, en una paraula siguin solidàries, però si no ho són els seus membres és predicar en el desert. El polític incapaç de fer complir els deures solidaris de les institucions ecònòmiques no mereix ocupar cap càrrec de responsabilitat per inconstitucionalitat perquè l’autoritat és solidària si el benestar el gaudeixen tots els súbdits. És un tema d’una filosofía molt profunda que Marx, autor d’El Capital tenia molt clara. El problema fou que als teòrics del capitalisme no els interessava estudiar compartint on rauia l’equilibri entre les dues tendències econòmiques i així va el món, amb un comunisme desprestigiat malgrat que el món li deu molt, i un capitalisme supervalorat responsable de la misèria  mundial. La democràcia a Europa no existiría si no haguès existit el comunisme. En una paraula, la responsabilitat de la política va més enllà de la qúestió económica si no volem que la paraula solidaritat de la Constitució sigui lletra morta. Hi entren molts temes, també el del dret a decidir.

LES GARANTIES CONSTITUCIONALS SÓN FIABLES?

Article 2.- de la Constitució Espanyola: “La Constitución se fundamenta en la indisoluble unidad de la Nación Española, patria común e indivisible de todos los españoles, y reconoce y garantiza el derecho a la autonomía de las nacionalidades i regiones que la integran y la solidaridad entre ellas.”

Suposo que puc opinar discrepant, recolzat per la mateixa Constitució que en el preàmbul garanteix el dret fundamental de la llibertat, la d’expressió també, per coherència. Sense acabar de llegir la primera línea, la meva pregunta és, qui ha donat la categoria d’indivisolubilitat a Espanya? Per la lectura endevino que se li suposa, perquè les qualitats les reconeixen les persones i la persona no pot donar a un col·lectiu alló que ella no té. Una persona, en ella mateixa és efímera i per consequència no pot determinar absolutament, com fa la Constitució, que la col·lectivitat formada per els ciutadans espanyols no es dividirà mai. És una decissió contra natura, contra la història i contra el progrès. Espanya n’és un exemple que desprès de moltes variacions s’ha arribat a l’actual, però qui pot garantir que s’ha aturat el procès? El segle XX europeu és una demostració de com varien les nacions i davant d’aquest fenòmen és una gosadia afirmar la indivisolubilitat d’una nació. Corren rumors que hi ha un Pare de la Constitució que té en el seu poder una carta d’un cert estament militar que va imposar aquest concepte sota amenaça de rebelió. “Cuando el río suena…” Si aixó és veritat una raó més per desconfiar.

Un altre punt que em fa desconfiar: “reconoce y garantiza el derecho a l’autonomia de las nacionalidades…” El desenvolupament de la Constitució no crec que sigui un escrupulós compliment. No s’ha respectat l’autonomia de les nacionalitats, al menys amb Catalunya i no s’han respectat els seus drets. Recordeu la frase d’Alfonso Guerra “del cepillado de l’estatuto catalán”? Recordeu com autoritats del PP i PSOE d’altres autonomies parlen d’una manera maltractadora de Catalunya i no passa res. No es fa complir el respecte i la solidaritat entre les comunitats. Referent a l’estatut, inclosa decissió del Tribunal Constitucional, no es pot negar que va ser un atac directe contra Catalunya i més clar encara quan en estatuts com el valencià i l’andalús articles suspesos del català han estat acceptats i consolidats. Si aixó és reconèixer els drets de l’autonomia, expliquèu-me el sentit de les paraules de la llei, perquè el gramatical i literari per a mi és molt clar. Precisament la necessitat d’especialistes per interpretar les lleis no ho he entès mai. Em resulta un subterfugi dubtós i molt més           quan còrre pel món el rumor de la corrupció política espanyola.

Emparat em els articles que he estudiat  el 1. 2 i el 2 endevino que la consulta pel dret a decidir és constitucional. Continuarè millorant els meus coneixements del text constitucional amb el recolzament de personalitats españoles i estrangeres que airmen que la prohibició és política, no legal. Els meus drets personals polítics que ningú em pot negar són els drets de tots els espanyols, però sortosament no tots pensem igual i per aixó la Constitució no pot deixar d’emparar-me.

NOMÉS SEIXANTA DIES…

El 9 N. és a l’abast de la mà. I fa por. Fa por a Espanya. Senzillament perquè s’apropa el dia en que ha de demostrar al món la qualitat de la seva democràcia. La insistència amb que el President del Govern s’aferra a la “llei i al diàleg” m’ha aconsellat consultar la Constitució Espanyola i en el preàmbul s’hi llegeix: “Proteger a todos los españoles y pueblos de Espanya en el ejercicio de los derechos humanos, sus culturas y tradiciones, lenguas e instituciones”. Ho he transcrit en castellà per ser l’idioma en que fou redactada i a les traduccions se les acusa sovint de traicions. Parem esment en la frase “pueblos de Espanya en el ejercicio de sus derechos”. Espanya ha signat la Declaració Universal dels drets humans i un dels drets reconeguts en la Declaració és el de l’autodeterminació, base del dret a decidir. És veritat que la Constitució diu que el poder rau en tots els ciutadans, però alló que no diu és que sobre el respecte han de pensar i opinar tots igual. Per coherència, la voluntat de dos  milions i escaig, que per raons x ara són espanyols, legalment ha de ser escoltada si pensen diferent i aquesta diferència la volen fer efectiva. Escoltar és el primer pas per dialogar. Dir que no pot dialogar perquè la llei ho impedeix és una falàcia. El diàleg polític no presuposa la legalitat i licitud del tema a tractar. Per contra la llei és la salvaguarda de la llibertat dels ciutadans i la meva llibertat pensant contra la llei vigent, aquesta, que és vigent, me la respecta perquè sòc, encara, espanyol. El respecte a la democràcia sí és una llei en un model de convivència que es vanta de ser demócrata. El problema de les diferències amb la voluntat de decidir de milers de catalans no és constitucional, és polític d’una forta base económica. La feblesa internacional de l’estat espanyol provoca la política de les pors, pors la majoria sense consistència real o tal vegada es vol sembrar la por en l’ànim del que vol decidir perquè el qui no li deixa sí que patirà les amenaces que esgrimeix. No seria baladí recordar que autoritats en el camp dels drets internacionals avisen que el govern d’Espanya vulnera la Declaració Internacional dels Drets Humans i que el Tribunal de la Haya hauria de jutjar-lo. Que altres opinen que, suposat que Catalunya s’independitzi, també Espanya es quedaria fora d’Europa. I no són opinions de persones qualsevols, tenen responsabilitats importants a Europa. Seixanta dies, i ja hi som. Les amenaces sovintegen. Darrerement s’hi han afegit les policíaques. Manifestar cívicament la meva opinió personal és un dret que ningú pot impedir-me i si ho fa actua contra la llei manifestada en l’article 1 de la Constitució que anomena els valors superiors a garantir: llibertat, justícia, igualtat, pluralisme polític. Quatre valors que garanteixen el meu dret de manifestació democràtica. Només falten 60 dies per valorar la qualitat democràtica de la política espanyola.