LA MORT D’UN POLÍTIC

No em refereixo en aquest comentari a la mort física i real sinò a la mort política, però real, que pot estar causada per diferents motius. Un d’ells pot raure en la incompetència personal, un altre l’egoïsme i l’enveja, un altre la manipulació de la llei,  un altre no voler escoltar al diferent i el pitjor semblar que s’actua democràticament contra una realitat democràtica. No oblidem que els polítics i les polítiques són persones amb totes les virtuts i defectes del gènere humà. Consequentment moure’s en el camp de la política no significa inmunitat malgrat que tots, ells i elles, esdevinguin aforats gràcies als càrrecs. I aquest aforament és una oportunitat d’or per aquells i aquelles que de persones en tenen el nom, peró no els fets. Des d’”el váya-se Sr.Gonzàlez!” a les amenaces al President Artur Mas, la història política de la democràcia espanyola està plena de fets conflictius. És veritat que hi ha polítics que s’han auto-immolat, altres que els ha immolat la justícia, no m’hi refereixo. Em refereixo als que han estat víctimes dels atacs de polítics contraris per treure-se’ls del davant perquè són una acusació constant a la seva mala gestió. I em refereixo, avui, a la mort política anunciada del President Artur Mas. Espero que no sigui necessària una resurrecció, encara que aquesta seria el millor argument, per treure davant del món, els colors a la cara als que volen, desitgen i treballen per la seva mort política. La força de la veritat venç la mort. “Senyor, si haguèssis estat aquí el meu germà no hauria mort”. La germana es refería a la força de la veritat eterna. I en el cas d’Artur Mas aquesta força és la voluntat del poble i tot depen de si ell l’obeeix o la traeix. La humanitat és qui va rebre el manament d’auto-organitzar-se i la humanitat no és la política, la política és la capacitat humana de decidir, escollir i ordenar. Abans que la política hi ha la persona. I dissortadament massa lleis no estan pensades pel bé universal, a partir de l’individual, sinó amb objectius descaradament partidistes. I quan una persona política vol complir amb el deure natural de primer les persones sorgeixen els doctors de la llei que l’acusen perquè en dissabte no és pot guarir a un malalt. Hi ha situacions a la vida que la llei no hi té cabuda en algunes decissions. Són aquelles en que primer és la dignitat humana que la dignitat política. Quan la llei primer prima la dignitat política, no és humana i no té poder per imposar-se. Quan, emparant-se en una llei, es condemna un polític perquè primer és la seva gent, s’incompleix la llei natural i la mateixa democràcia perquè se li nega al poble alló que diu la constitució que la seva sobirania és la base de la governabilitat. Si el President Mas obeeix el mandat del poble, Catalunya será independent perquè aquest és el seu destí polític.

 

LA MORT UN ÀRBITRE DE LA HISTÒRIA

No hi ha cap dia a ple segle XXI que les notícies no vagin plenes de morts. De morts, la majoria manipulades per la política i per la religió en una actuació inmoral per antinatural. La vida i la mort, els dos pols que regulen l’existència humana, en mans de la política perden el seu sentit en la història, esdevenint marionetes d’un teatre en el que s’hi representen les dramatúrgies més inhumanes imaginables. La mort no és enemiga de l’existència, ans el contrari li dóna sentit i en el moment històric del calendari catapulta la persona difunta a la immortalitat. Però aquesta filosofia no és ben vista, ni acceptada en un món governat pel diner esclavitzant més del vuitanta per cent de la humanitat. I aquest esclavatge el regenta la manipulació de la mort a qui fa  nosa la bondat, la intel·ligència, la veritat i la justícia. És veritat que enfrontada a aquesta filosofía, n’existeix un altra, el de la mort digna quan ha arribat l’hora. Però dissortadament hi ha morts que ho semblen de dignes, perquè malgrat l’homenatge de l’alta societat deixen darrere seu unn seguit de fets causants de manipulacions socials que han fet desgraciada a molta gent. Contínuament la premsa parla de morts. Morts causades per fenòmens naturals, tempestes, pluges, terratrèmols, la majoria inevitables en el moment però moltes evitables si els habitatges gaudissin de les mínimes mesures de seguretat per una construcció com cal. Morts de guerres humanament injustes com la, sortosament de moment en pau, entre Israel i Palestina. Morts per odis religiosos en l’Orient Mitjà. Morts per venjances polítiques, com les dels tres pertiodistes decapitats. I davant d’aquesta inmensa injustícia com reacciona l’anomenada societat civilitzada. Contestant amb les armes, venent-els-hi als països en guerra o bomberdajant-los i enviant-hi tropes. Les armes encara que guanyin, mai han portat la pau definitiva. I en aquest món anem per mal camí. Però hi ha una altra mort immoral, antihumana i injusta, que és la mort política del contrari. Avui nomès en faig notícia. Amb la mort s’ha amenaçat al President de la Generalitat perquè compleix el mandat de la seva gent. Però alló, que encara és més greu, que amb amenaces també hi ha qui es vanta de desitjar la mort de tots els catalans. I aquestes amenaces resten impunes en un país que es vanta de complir la llei.La mort política d’un governant que obeeix al seu poble és antinatural, antihumana i la llei que ho justifica és injusta. S’ha dedicat mai per uns moments quina part de culpabilitat hi té el govern d’Espanya en la situació actual política del país? Segurament, NO, perquè si no s’hi ha pensat, no es tenen arguments i el NO vol donar sensació d’autoritat. La mort, tant la criminal com la política innjusta, està construint el món actual. Actúa d’àrbitre de la història.

Ara és l’hora d’estar alerta…

Necessitem una alerta no per la por d’amenaces sinò alerta perquè la Constitució ens dóna la raó contra el totalitarisme de la llei, perquè una llei manipulada al pensament unitari d’una part ho és de totalitarista. Una llei, quan és veritablement llei, accepta raonaments lógics i  no és mai un fonament d’immobilitat. Les lleis són signes dels temps i els d’avui, globalitat inclosa, són respectuosos amb les minories i accepten els seus drets amb el compliment dels seus deures. Els governants tenen l’obligació de complir la llei, però mai d’interpretar-la al seu servei i menys quan perjudiquen als súbdits. Amenaçar de sancions abans de delinquir, si és que complir democràticament els mandats de la ciutadania ho és, manifesta certes incapacitats de diàleg i pors a la raó del contrari. Però alló que al segle XXI és incomprensible és la falta de respecte per autoritats, diguem-ne per respecte democràtiques, a la voluntat d’un considerable col·lectiu, que defensa públicament, festiva i a la llum del dia, les seves idees i la seva voluntat. El llenguatge burlesc en boca d’una autoritat política en actiu mereix la desqualificació inmediata i molt més quan ha estat incapaç de crear una comunitat autónoma pròspera amb els seus mitjans agrícoles, ramaders i industrials. Les desqualificacions que ens venen de l’alta política no ens  han de fer tornar enrere, ans el contrari caminar amb més força i decissió, perquè amb la Constitució a la mà jo sóc sobirà i com  a tal legalment em puc manifestar (art.1,2 de la Constitució) emparant-me en la llibertat d’expressió, siguin les que siguin les meves idees mentre ho faci democràticament i respecte. Respecte que algunes autoritats autonòmiques del PP no  em tenen i tinc dret a exigir-els-hi. Personalment mai m’inmiscuirè en les voluntats del poble d’Extremadura per ser el que ell vol ser i aquest mateix respecte reclamo del seu President que no me’l té. Un petit incís. El poble espanyol és sobirà, d’acord. Ha emprat mai la seva sobirania amb el vot unànim de tots els espanyols? Un exemple. La Constitució va ser votada pel 66,1% dels ciutadans espanyols. 16 milions de 26 amb dret a vot. Els vots favorables foren 15 millions i els no favorables, abstenció inclosa, foren 10 milions. Aquests deu milions no són sobirans? Acabo amb una consideració: els catalans, d’acord amb el comportament aliè, no sóm espanyols perquè segons ells  no som sobirans.Si  no som sobirans no tenen cap dret sobre nosaltres. L’abast de les lleis mereix una lógica i una lectura més aprofundida i no fugir el diàleg quan es presenten diferències fonamentals. El funcionament del Congrès i del Parlament no li fan cap favor a la Constitució. Jo la vaig votar, avui la considero defassada.

Millor que un article.

LA FORÇA DE LA GENT

La Diada catalana va viure dues manifestacions populars molt desiguals amb , interpretacions polítiques inversemblans. Esgrimir que amb elles es va produir el trencament convivencial català és una manipulació interessada de qui té el poder i no té arguments per dialogar. Parem esment en la llei, art. 1, 2 de la Constitució: “La sobirania nacional resideix en el poble espanyol, del qual emanen els poders de l’estat.” La Constitució i per consegüent aquest article, la va votar tot el poble espanyol? No, un 33, 89 % no va votar. Però anem més lluny. El nombre d’habitants amb dret a vot eren: 26.632,180. Exerciren el seu dret: 17.873.271. Un 67,11 % contra un 33,89 %. Però repasem els SÍ, els NO, les ABSTENCIONS i els vots NULS i la no acceptació en consciència de la constitució esdevè molt considerable. A favor del SI, 15.706.078, a favor del No, abstenció, blancs i nuls, 10.926.102. Els números són prou significatius. Els que van votar, tots eren sobirans, perquè eren espanyols, però no tots  acceptaren el text vigent de la Constitució. Amb  els resultats de la votació de la Constitució es pot afirmar que la sobirania del poble espanyol no és necessari que tots els ciutadans defensin el mateix, poden haver-hi diferències i la seva veu s’ha d’escoltar perquè és la veu del poble espanyol. I s’ha de facilitar la seva voluntat, encara que diversa, des d’el poder. Amb quin poder del poble sobirà governa el PP? El govern de Catalunya segueix la voluntat d’un poble que és sobirà, perquè per llei ho és, encara que se’n vulgui apartar, però de moment amb la Constitució a la mà se l’ha d’escoltar. I no és vàlid amagar-se en subtileses de legalitat quan nomès són subtileses perquè la llei es base en la sobirania popular, i sobirans ho són els que diuen sí, el que diuen, no, els que s’abstenen, els que voten en blanc i els que voten nul. Una realitat és la llei i l’altra la seva aplicació i de la manera com s’ha aplicat en democràcia en aquest país, negar sobirania nacional als catalans és ignorar la Constitució. Per què per la mateixa raó amb la llei a la mà jo, persona sobirana, tinc el dret de demanar, malgrat estigui en minoria, la dimisió de tot el govern actual. L’article 1,2 no parla de percentatges, els percentatges són interpretacions més o menys democràtiques que no totes respecten la voluntat de tots els votants. En els parlamenents els percentages haurien de valorar-se en raó als partits que els formen i els votants que cada partit ha aconseguit. No és lógic i racional que s’aprobi una llei amb nomès els vots d’un partit amb majoria. Se sent a dir que gobernar amb majoria absoluta és més pràctic i fàcil, però també es més dictatorial i menys democràtic, perquè aleshores, de què serveix un Congrès i un Parlament si els debats ja están aprobats abans de començar? Aixó, sé que és dur el que dirè, és enriuren-se de la gent. No és estrany el desencís envers la política i la desconfiança del poble. Què hi sobra i qué hi manca? Penso que la V de l’11 de setembre d’enguany respon prou bé aquesta pregunta.

EMILIO BOTIN, QUE DIOS TE HAYA PERDONADO

Religiosament sempre s’ha de desitjar el millor per a tothom. I així ho desitjo perquè una persona pot haver estat qualsevol cosa des de sant a criminal, però primer de tot és persona i com a tal porta la imatge de Déu. Una altra cosa és estar d’acord amb la seva  trajectòria personal. La naturalesa és sàbia i ha escollit un bon moment. És un fet luctuós però que lliga amb la mort política de Jordi Pujol. Botín se n’emportarà capítols de lloança de la premsa espanyola, Jordi Pujol, se n’emporta milers de condemnes. I, encara que no tots dos físicament han mort, sí que la mort hi juga el seu arbitratge. Quan una revista estrangera denunciava el nombre d’espanyols amb dipòsits milionaris a paradisos fiscals, el primer de la llista era el Senyor Botin i no em sortiu ara amb alló que d’arbre caigut tothom en fa llenya. El fet denunciat és el mateix, però el tractament judicial, tot el contrari. Aixó és justícia? A nivell religiós li desitjo al difunt president del Banc de Santander el millor que es pot desitjar a una persona, però a nivell humà, social i polític que es faci justícia. El pagar el deutes humans és una necessitat per merèixer els premis religiosos. La justícia no es baralla amb la veritat perquè caminen de la mà, fet que no es compleix en moltes sentències. La mort, n’estic convençut, li ha estalviat al Sr. Botin un futur no tan brillant. Al nostre país la mort física és massa respectada com tapadora de forats. Si la persona de la que parlo aconseguí un banc de talla mundial, molt bé, però fou tot legal i verídic? Quin paper hi jugà amb els pisos i els desnonaments? Quina fou la seva actuació amb les preferents? És comprensible a nivell social i humà el mecenatge de la Fórmula 1, en un temps de crisi com l’actual? Quin paper ha jugat amb les petites i mitjanes empreses? Per què els bancs no pateixen la crisi com les persones, rebent ajudes de l’estat? Les seves declaracions  a hisenda són proporcionals a les dels ciutadans? Honestament penso que la mort li ha fet un gran favor. Quina repercussió hi tindran, si n’hi ha, les possibles declaracions de Jordi Pujol, perquè tinc entès que el tracte rebut en l’època de la Banca Catalana fou molt desigual? La societat civil continuarà enganyada i mai coneixerà la veritat. Que la banca sigui la gran beneficiada en temps de crisi, i el Santander ho fou i la ciutadania la gran perjudicada és molt significatiu i mereix una  explicació veraç, creïble i justa. I en tot aquest embolic els directors dels bancs hi han jugat molt essent responsables de les consequències socials. Dissortadaament en aquest paper la política no hi ha jugat massa net. I banquers i polítics, permeteu-me termes religiosos, s’han de confessar davant la societat del perquè dels mals que li han fet. És un dret de justícia i també un deure.

L’INSULT A CATALUNYA I ALS CATALANS

El Diccionari de la Llengua Catalana ens diu que “insultar és ofendre amb actes o paraules ultratjoses”. Històricament l’insult té els seus orígens en els de la humanitat. La raó de l’insult neix d’una adversió resultat de diferents motius, però n’hi ha un de molt significatiu, l’enveja histórico-filosòfica. Es tracta de l’insult de base política, sovint disfressat de resentiment d’ofensa, encara que aquesta no existeixi. Endinsant-nos un xic més rau en una enveja per motius d’inferioritat que es consideren ofensius, quan la realitat es déu a la incapacitat de ser alló que es vol ser i no s’assoleix. I aquesta condició porta a negar tot alló positiu de l’altre i fins i tot es nega el seu valor essent-ne també afavorit. I aleshores es gira la mitja al revés i es canvien els termes del logaritme. Però en l’interior hi bull una necessitat d’expressar i com no es tenen arguments, la manera més pràctica i directa és l’insult. Però l’insult per assolir el resultat que es preten ha de desanimar a l’insultat,i sovint succeix que l’efecte no es produeix i l’insultat encara agafa més energies i troba més arguments a favor de la seva filosofia. I precisament l’existència de raons que no se sap refutar genera en l’amargat l’odi insultador. I aquest fenòmen, avui, el pateix moltíssim Catalunya. Jo no negarè que no hi hagi catalans insultadors, que dissortadament també hi són. Però en aquest escrit em refereixo a l’insult contra la Catalunya que vol ser independent. I aleshores s’aprofita qualsevol oportunitat, com s’ha donat amb el cas Pujol. Ja m’hi he manisfestat i avui no toca. No en fujo, hi tornarè. Però el que toca és la facilitat amb que impunament es pot actuar fins i tot en actes públics i no passa res. I encara és pitjor quan l’insult surt de boques políticament en el poder, amb afirmacions que volent-se emparar amb la llei resulten insultants. No parlem dels que reben Òmnium Cultural i l’ANC acompanyats d’untèntiques mentides que es venen vestides de veritat. I si ens movem  per les xarxes ens adonarem que l’insult té carta de llibertat sense aturador fins arribar a l’amenaça de mort. I tot en una societat que es diu democràtica, que ha convertit l’insult en un dels seus arguments. Perquè és inssultant negar drets escudant-se amb la llei quan aquesta no els prohibeix i no els pot prohibir perquè són drets naturals del ser humà. Com s’actua, avui, en l’Espanya democràtica davant l’insult?  Valorant els fets, amb massa permissivitat, permissivitat que no la defensa la llibertat d’expressió. L’insult és la imatge de l’odi polític. Quanta feina hi té la pedagogía per escombrar aquest pati d’escola política.