Els valors de la vida

“Els valors que ensenyen i es practiquen a l’exèrcit són fonamentals a la vida”, paraules del Ministre de Defensa en funcions amb motiu de la polèmica provocada per l’alcaldesa de Barcelona Ada Colau. He conegut militars dels que he après molt, però també d’altres que millor no haver-los conegut. I algunes vivències que són prou significatives. De l’exèrcit qui es mereix respecte són les persones en quan persones i actuen com a tals. La meva experiència amb motiu de la “jura de la bandera” no en té res de pedagògica i d’educativa. Quan vaig complir els trenta anys, era capellà, i per obligació vaig jurar bandera a Girona als batallons Altònia. Érem uns deu entre sacerdots i religiosos i entre nosaltres un soldat escoltat per dos  militars amb fusell i baioneta calada. Era un pròfug que havien capturat i segons els reglament havia de jurar bandera. Jo li pregunto al ministre, quin valor educatiu té aquest fet? Per què el pobre soldat amb tota certesa que malaia l’exèrcit. Jurava en fals i aquesta circumstància d’educativa gens i de valor social, cap. La presència de l’exèrcit en un Saló de la infància com s’ha d’expressar, ensenyant a manipular les armes? Sóc conscient que les armes de foc poden ser instruments valuosos en competicions esportives i en defensa de la vida de les persones. És aquest l’objectiu de l’exèrcit en un Saló de la Infància? Hi ha un detall que penso important. La indumentària, que no hi actuïn vestits de soldats sinó amb la normalitat dels ciutadans. La presència de signes bèl·lics en un esdeveniments de pau no és gaire pedagògica. I menys en una democràcia en la que els uniformes fan un xic d’olor de classicisme que divideix. No li nego al ministre que l’exèrcit no gaudeixi de bons educadors però les condicions i els espais imposen obligacions. La defensa dels ciutadans és un deure molt més important que la defensa del territori. Una nació la configuren els ciutadans i els ciutadans sortosament no són tots iguals i les desigualtats configuren la base de la convivència. Salvaguardà aquesta és missió de l’exèrcit és veritat, però, a vegades, no es considera el dret del ciutadà i es dóna a la terra. I aquesta circumstància està massa arrelada en la filosofia  militar. Les armes són instruments que per ells mateixos signifiquen horror i por. I aquest no és camí pedagògic. Poden servir les armes per defensar la presència de l’amor, l’amor a les persones més que no pas a la terra?

Gràcies, Otegui

Escoltar al bell mig del desgavell de la política espanyola una veu que fa costat a Catalunya emmirallant-se en la seva lluita per obrir un altra front independentista és una alenada d’aire fresc que dóna més fermesa a l’esforç i més confiança en l’assoliment de l’objectiu. Gràcies, Otegui. I quan Cathal Brugha, irlandès i seguidor de Llull en unes declaracions al Punt avui diu: “Veiem Irlanda i Catalunya seient de costat a Europa” el sentiment de companyia s’enforteix, encara més, i la caminada esdevé més segura. Però existeixen més raons que esdevenen més poderoses i convincents quan es comprova els pals a les rodes que certes polítiques posen al procés de la història. I aquestes raons són més convincents quan les solucions polítiques no són de futur sinó de retorn al passat. Amb els respectes que es mereixen les persones, una coalició entre PP, PSOE i C’s per governar Espanya en el segle XXI és un greu pas enrere perquè és una solució que no escolta la veu de les persones. Se’m fa francament inversemblant escoltar a Mariano Rajoy defensar que el PP ha de liderar la formació de govern perquès és el partit més votat i per altra banda renuncià a l’oferta del rei per formar govern. Ni el PP té autoritat, perquè el poble no li ha donat, ni PSOE-C’s, per la mateixa raó. El panorama és francament descoratjador perquè els polítics sortits de les urnes no tenen capacitat de lideratge, ni d’entendre la democràcia d’acord amb el resultat electoral. Per dignitat humana i política els líders dels tres partits allò millor que poden fer és abandonar la política i tornar a la seva feina que és el millor que poden fer per Espanya, sempre que la seva feina sigui digna i honrada. Le necessitat d’una nova fornada de polítics i de gent diferent és cada dia més urgent perquè l’horitzó de futur que marca el nou camí de la humanitat és incompatible amb idees i sistemes del segle XX. Fins i tot la democràcia demana a crits un regeneració perquè la veu popular hi ha de tenir més presència a tots nivells. La humanitat amb els seus moviments reclama una nova organització política en la que la riquesa, independentment de les diferències, esdevingués un servidor del benestar de tothom, no només d’uns pocs. Per què sigui possible és imprescindible en el món de la política reconèixer els drets naturals de les col·lectivitats amb identitats clares com defensa Otegui, Cathal Brugha i els independentistes catalans. Allò primer que cal és valorar la dignitat de les persones, perquè la dignitat no la donen els càrrecs, es mereix. I el reconeixement de la dignitat de totes les persones a la pell de brau no supera en l’examen de la història, el suspens.

Una Espanya contra natura

El progrés evolutiu de la història no pot mai uniformar, fer desaparèixer les parts naturals en el tot polític. La gota d’aigua és un tot però l’oxigen, l’hidrogen i la resta conserven en el tot la seva essència amb una relació integradora que conforma un tot vital. La destrucció del tot comporta la pèrdua de relacions naturals intel·ligents plenes de vida. La grandiositat dels oceans es basa en el respecte a la gota d’aigua. Sense aquest respecte no gaudiríem de la magnificència dels oceans i dels mars. Una lliçó de la natura que seria convenient tenir-la en compte i aprendre la seva manera de comportar-se. Espanya, com es dedueix de la situació política actual, no vol entendre aquest missatge perquè li obligaria a respectar els pobles que la configuren en tots els seus drets i deures. Espanya destrueix abans de respectar. Els seus dirigents pensen que destruint les nacionalitats, que la configuren, serà més una. S’equivoca, perquè allò que pretén es fer-la única i el resultat no serà altra en el procés històric que la destrucció d’Espanya. La plurinacionalitat hispana no és pot negar. I l’ebullició rebel comença a fer el seu camí. Catalunya, Euskadi, Galitzia són gotes d’aigua del mar Espanya que està condemnat per imposicions de relacions antinatura a separacions històriques semblants a les geològiques quan un troç considerable de territori es desenganxa del que en forma part. Els trossos de parlaments que vaig poder escoltar del debat d’investidura eren d’una indefinició tan feble que donava la impressió que es volia retenir per la força el territori que deia adéu i els oradors hi deixaven les seves ungles davant la impotència de les seves mans. Es dibuixava una imatge inversemblant entre còmica i malgirbada d’un tot que creu en el seu orgull de ser important en l’ordre internacional, quan aquesta suposada importància es va fent miques sense poder-ho impedir. La força històrica de les nacions, actualment sotmeses i obligades a formar part d’un tot en el que no hi creuen, ni hi poden creure, rau en la superació pacient que a petites mossegades esfilagarsen la corda que les esclavitza. Perquè la forma com són tractades en l’actualitat no és altra que la de l’esclavatge. Sortosament els processos històriques no tenen marxa enrere i tot hi realitzar-se patint, el dolor és el foc que il·lumina el procés i la llum que espandirà el seu èxit. L’Espanya de nacions passarà a ser l’Espanya abandonada amb la pèrdua dels valors que les nacions esclaves, sent conscients que eren esclaves que un dia serien lliures, no li negaven i li procuraven èxits a tots nivells, culturals, artístics, esportius, científics i socials. Hi ha una relació que encara pot aconseguir amb el reconeixement dels drets propis de les nacions que la configuren si aquesta relació és d’igual a igual entre nacions independents. Ha de pensar-ho bé, perquè aquesta és la solució del seu procés històric. No acceptar-ho és la continuïtat d’una Espanya contra natura.

Fracàs o incompetència

La votació negativa dels congressistes a la candidatura socialista per la formació de govern em porta a pensar en un desgavell impressionant dintre de la política espanyola que oblida la voluntat popular. És inversemblant que tant el PP com el PSOE s’atorguen poders que la ciutadania no els hi ha donat. Les situacions viscudes en la política espanyola en la nominació de l’aspirant a President de l’Estat per part del rei no són ridícules però van pel camí. La renúncia de Mariano Rajoy basada en un fracàs de Pedro Sánchez és un joc de malabars manipuladors i definidor d’una democràcia que no defensa els valors del poble ni la dignitat de les persones sinó l’egoisme de poder. Renunciar i continuar proclamant que les votacions li són favorables és un tripijoc demostratiu d’antidemocràcia que es practica. El curs fracassat seguit per a formar govern desautoritza, segons la meva manera de pensar, tant a Mariano Rajoy com a Pedro Sánchez. Espanya no es mereix ser governada per polítics de la talla que han demostrat ser. L’arc parlamentari espanyol és prou definidor i prou clar. I ha fracassat el procés per que s’ha manipulat la base de tot procés democràtic, el diàleg. El Congrés Espanyol palesa una antidemocratisme decepcionant. És veritat que en els seus escons hi seuen conceptes fins i tot contradictoris però en la contradictorietat s’hi fonamenta la necessitat democràtica del diàleg. I aquesta mancança s’ha manifestat amb tota claredat en el procés per designar President del Govern. Un concepte es manifesta superior a les persones, la territorietat. En la convivència de la península ibèrica és més important un pam de terra que la dignitat de les persones. És incomprensible que en política es confongui territori amb convivència. La convivència  mundial és possible amb l’existència de diferents col·lectivitats. Precisament la col·lectivitat és fruit d’una manera de viure escollit per un nombre de persones que coincideixen en les bases de les seves mútues relacions. Espanya fa segles, no només anys, que ha perdut la brúixola de navegar i fins i tot en el segle XXI, el segle de la globalització. Dissortadament la tan lloada unitat europea s’està deteriorant per culpa de la manca de respecte a les col·lectivitats naturals no acceptades per col·lectivitats que es creuen superiors basades en el seu poder econòmic i en la seva superioritat numèrica. Sortosament en el mapa europeu hi conviuen col·lectivitat alienes a la Unió amb un nivell de vida envejable i no em desagradaria que Catalunya fos una d’elles. Cap a on camina Espanya? Honestament penso que cap el fracàs de nació democràtica. Les perspectives del procés per formar govern no són gens il·lusionants. Sí, n’hi ha una d’il·lusió, que el camí de la independència de Catalunya cada dia és més clar. I encara que sembli un contrasentit aquest és el camí per un millor futur d’Espanya.

La història amb veu alta a la pell de brau

El dimarts d’aquesta setmana dos esdeveniments definiren el signe de la pell de brau. La llibertat d’Otegui i el discurs d’investidura de Pedro Sánchez. Dos esdeveniments que històricament parlen llenguatges prou clars i prou definidors. A l’hora que escric aquestes ratlles Pedro Sánchez encara no havia pronunciat el seu discurs, però sincerament no feia falta. La seva cursa és prou clara i molt més desprès del seu acord amb Ciutadans. Són dos esdeveniments de signe contrari. La llibertat d’Otegui és un himne a la llibertat malgrat la filosofia dels qui el condemnaren, penso que injustament, al sis darrers anys de presó. La Constitució em permet manifestar la meva postura independentment de si li plau al partit en el govern o no. L’empresonament del polític per la meva manera d’entendre la política no és només una injustícia sinó un insult a la democràcia. Otegui, diguin el que diguin les dretes espanyoles, ha estat el màxim treballador per la pau d’Euskadi i sense ell no s’hauria assolit. Els mèrits no són mai de les armes i les armes les empren uns i altres quan no tenen raons  convincents. Referent a la investidura, segons les opinions de premsa, ràdio i televisió, no l’aconseguirà el líder socialista. Honradament penso que el PSOE ha escollit el camí impossible. No és un partit que tingui la suficient autoritat moral per presentar-se com garant de la democràcia espanyola i com receptor per votació de la voluntat dels ciutadans. Amb la Constitució a la mà té els mateixos drets que tots els partits presents al Congrés i cap d’ells té majoria suficient. Els polítics estan cansats de parlar de la voluntat popular, dons a complir-la. D’acord amb les votacions, el govern l’han de fer entre tots. I són tan demòcrates que si en una proposta hi entre aquest partit nosaltres no hi participarem. El poble els hi ha demanat el compliment del seu mandat i si amb ell els polítics escollits són incapaços de formar el govern que ha insinuat el vot, allò que millor poden fer és buscar-se la vida fora de la política que és de la manera més clara de mostrar que són demòcrates. Els vots del 20D non volen un govern amb majoria absoluta, és prou clar. Per què la població està cansada de govern que es diuen democràtics i actuïn dictatorialment. El dia 1 de febrer ha enviat al món dos missatges, el de la democràcia com ha de ser reconeixent la vàlua de les persones i un altre de la democràcia que no ha de ser, la dictatorial de les majories absolutes.