Religió amb la independència dels pobles

La llibertat de les persones i dels pobles és fonamental per desenvolupar la seva personalitat i ratificar la seva identitat. La llibertat és fonamental en política i en religió. Dissortadament massa institucions polítiques i religioses la manipulen en base a una demostració del seu poder absolut. Per l’evangeli, que és el missatge religiós bàsic per els cristians, el respecte a la llibertat té en l’amor el primer i principal argument. L’amor evangèlic no fa distincions de persones, estima també als enemics. La persona és, a la vegada, subjecte i objecte de l’amor i la llibertat. I des d’aquesta consideració basada en l’evangeli, llibertat i amor han de ser solidaris. Quan en l’evangeli llegeixes en la crucifixió de Jesucrist que el motiu de la seva sentència de mort es basava en ser “rei dels jueus”,escoltar i llegir opinions de persones que es consideren catòliques, que la independència de Catalunya és contrària a la fe, em questiono si per aquestes persones religió i política és la mateixa evidència. Si el màxim responsable del cristianisme fou crucificat per què era rei dels jueus i defensava els drets del seu poble contra la dominació romana, un cristià català, seguint el seu mestre, no pot defensar els drets de Catalunya a ser independent? Sortosament l’evangeli fa distinció entre poder polític i poder religiós, precisament perquè tenen objectius diferents, diferència que s’unifica en el benestar i felicitat de les persones. Negar l’exercici de la llibertat personal i col·lectiva és condemnar a l’esclavatge i l’evangeli basa el seu missatge en l’alliberament de l’esclavatge del mal per assolir la llibertat del benestar físic i moral. No entenc  i m’horroritzo quan llegeixo que hi ha catòlics progressistes i catòlics conservadors. La veritable religió és progressista en la millora de la pràctica de l’amor i conservadora en el seu manteniment. I m’escandalitza encara més quan se’m parla de catòlics ultraconservadors. La meva conclusió subjectiva no és altra que ells són culpables de la pèrdua de seguidors del cristianisme i de la religió. La religió no és política, ni la política és religió, però es necessiten perquè es complementen. Però com entenen aquesta condició? Aquest és el veritable problema, segons la meva humil manera d’entendre. Senzillament no entenc com pot funcionar una societat sense una bona entesa entre política i religió. Només hi trobo una explicació: perquè els màxims dirigents es creuen déus, quan només són éssers naturals efímers. Si tinguèssin la talla religiosa de Jesucrist sabrien morir en defensa de la llibertat i veritat de la seva gent. I dissortdament massa governants polítics i religiosos no la tenen. I a la pell de brau, Espanya, és una evidència.

La poesia defensa la meva llibertat

Viure la poesia palesa la força de la pròpia creativitat. La naturalesa en el desenvolupament del programa del seu procès de progrès constant no va consumar-se amb el naixement de la humanitat perquè el límit el marca la transcendència i aquesta transcendència és objectiu de la integritat humana que no és nomès matèria (cos) sinò també esperit (intel·ligència i passió). I és precisament l’element integrador “passió” qui denuncia la creativitat en l’ADN de la humanitat. La intel·ligència no contradiu la passió, tot el contrari, investiga els camins per fer-la realitat dintre de la veritat huamana. La relació intel·ligència-passió és el gran joc de la humanitat que té en la transcendència el seu objectiu. Aquest joc necessita un aliat per poder ser efectiu en el seu treball, la llibertat. Un èsser humà sense llibertat perd la seva identitat perquè perd la seva capacitat creativa, que es defineix en una paraula: poesia, l’acció de crear.

El més d’abril, a casa nostra, l’esclat de la primavera, esdevè gran conscienciador de la capacitat configuradora social que pot desenvolupar la poesia en la seva doble vessant de ser i fer. Ser poesia i escriure poemes, els fruits de l’arbre poètic. És obvi que no tothom gaudeix de la capacitat d’escriure un poema però aquest fet no contradiu la realitat de viure poèticament. El poeta escriptor esdevè el desvetllador de les vivències poètiques. La relació poeta escriptor – poeta lector denuncia la possibilitat d’aquella convivència en pau que es descobreix en el cor de les persones. I, a la vegada, posa al descobert els entrebancs, que una part de la humanitat massa egoísta, col·loca en els camins de la vida negant el dret a la llibertat. I aquesta negació és l’actual responsable dels deseqjuilibris socials perquè ofeguen el desig de felicitat que tota persona sent i dissortadament no tothom aconsegueix. És esfereidor comprovar com la negació del drets de les persones repercuteix en la negació de la llibertat dels pobles i com a consequència la incultura, malgrat les aparences, es fa present. És el mateix efecte que es produeix en el món econòmic en la relació entre rics i pobres. Però amb un efecte més negatiu, que la incultura popular quan més desenvolupada, més empobreix la cultura. El desig , que és leimotiv poètic, quan la gran majoria de la humanitat no el pot assolir, es converteix en pobresa integral. I la pobresa integral només té un àngel alliberador: la llibertat. El més d’abril amb la festa del llibre i de la rosa és  missatger de llibertat i la llibertat, porta oberta a la creativitat i la creativitat, factor poètic de convivència universal. La poesia ens fa lliures.

Nens i nenes, poetes avui i demà

Qui no ha escrit a la seva infantesa un poema d’amor? En els concursos de poesia en els que he actuat de jurat un dels temes preferits és l’amor. Però també d’altres. Palesen la pluralitat de la societat. Francament llegir els poemes que presenten els escolars a concurs és un regal de la vida. He escollit quatre poemes del concurs que organitza el Niu d’art de Parets del Vallès i que aquesta setmana celebra la Festa de la Poesia escolar dels alumnes de les escoles d’ESO de la població a les 18 h. del dissabte dia 8 d’abril al Teatre de Can Rajoler. Un poema de cada curs independentment de si han estat guardonats o no perquè tots mereixin ser tinguts en compte. El de Primer d’ESO porta per títol MIRO ELS NENS EN AQUEST PARC i la primera estrofa diu aixÍ:”Miro els nens en aquest parc / i en veig un munt cridant /ara salto, ara escalo, ara caic / però tots ells están jugant”. El parc és sincerament espai ideal per jugar i el joc és la vida dels menuts. I en la vida les situacions de felicitat passen pel gaudi, pel disgut, el desencís, la dissort, però és vida el joc. Una altra estdrofa és significativa:”Assegudes des d’un banc / les seves mares els miren /pensant:quan es cansaran?”. Una observació de les relacions familiars i com els grans han de valorar la vida dels petits.

El poema de segon d’ESO: “QUAN JO ERA UN NEN PETIT”. La darrera estrofa és tota una filosofia de la vida infantil:”Quan jo era un nen petit / m’agradava molt jugar / i fer d’heroi dels programes que havia vist / i amb els meus amics somiar…/ que ens fèiem grans”. El mateix tema del joc però amb dues insinuacions molt significatives que donen a entendre la capacitat intel·ligent d’observació i de reflexió. Ser heroi és una obsessió perquè l’heroicitat és una qualitat que fa gran a les persones però aquesta observació els porta a somiar, perquè el somni desperta el desig d’assolir un objectiu. I s’hi creua la realitat de la vida, se n’adonen que es fan grans. I el poema acaba amb aquesta reflexió. Per què? Possiblement perquè no podrán continuar gaudint del joc dels infants.

LA REALITAT, és el poema  de tercer d’ESO. Comença amb una reflexió molt suggerent:”Qui realment dóna voltes,/ la terra o nosaltres?/ Jo també tinc astres,/que giren al meu voltant/ donant-me suport constant.” El ser humà és veritablement un microcosmos i al seu entorn hi giren molts astres. Explica qui són quan escriu”Una tarda prenent el tè / amb la llebre, el porc espí i el barreter”. I consequència del astres que giren al voltant nostre és la manera de ser i viure.”Aixó és completament diferent,/ amb el que ens ha tocat viure,/ aquí domina l’avorriment,/ ens hem deixat de riure”. I el resultat final per assolir-ho hi té molt a veure la intel·ligència.”A vegades no s’ha de tenirn por,/de tenir una mica d’imaginació / potser algun dia ve un conill,/ a portar-te al seu racó,/ on no existeixi el rancor,/ i on nomès hi regni l’amor”. L’objectiu final de la vida sempre és el mateix: amor.

TIC TAC, és un dels poemes de 4 art d’ESO.Un poema curt de tres estrofes i el tema la lluita de la vida. Des d’els més petits als més grans tothom lluita per la felicitat de la vida que cal no desaprofitar perquè el rellotge de l’existència marca les hores. Ho diu el jove poeta;” Somriures de fora / de dins, batallles./ Somrís fals,mentidor, fingit./ La vida segueix,/ el temps passa,/ el rellotge les busques no detura./ Lluita per ser feliç / i que ningú mai en tregui / de somriure el delit.”

Quatre petits tasts dels més de noranta poemes presentats i detall molt interessant i significatiu és la claretat d’idees que manifesten des de la imaginació i el desig en la interpretació de com assolir la veritat de la vida. La seva poesia denuncia la vàlua i qualitat del sentiment i passió que manifesten en els seus poemes, on la qualitat rau en el missatge més o menys apassionat que expressen. El concurs de poesia d’enguany, com en el d’anys anteriors porta llum d’esperança d’un món millor per la qualitat que s’intueix en els futurs configuradors de la societat.

La Constitució és garantia de convivència en pau?

L’experiència a la pell de brau diu que no. I la raó és molt simple, perquè el màxim representant del govern d’Espanya es fonamenta en la Constitució per dir NO. Amb la Constitució actual vigent la corrupció ha estat signe de progrès i és la lacra vestida de política que ha portat el desencís i allò que és pitjor més pobresa. La  situació actual quan per solucionar un problema el govern no té altre argument que un no constitucional, palesa una democràcia que no ho és i l’esperit de la dictadura que encara continúa vigent. Una llei democràtica si necessita per ser-ho l’aval d’un tribunal de justícia, sigui tribunal de justícia, sigui tribunal constitucional, no és res més que una llei condicionada per l’egoïsme d’uns pocs per controlar el poder. I la imatge política d`’Espanya dissortadament és aquesta. És una befa a la democràcia quan els estafadors no són a la presó i viuen tranquilament fins i tot a Suïsa. Per que la corrupció la pateix el poble, però en gaudeix el poder polític. Repasseu la llista dels polítics no en actiu que viuen amb prebendes milionàries com a consellers de les grans empreses. I referent a la distribució de la riquesa a l’empara de la Constitució m’agradaria conèixer les irregularitats que s’hi amaguen. Per a mi, n’hi ha una de molt clara. Que els polítics es pensin ser els creadors de la riquesa d’un país. Francament són els responsables de les irregularitats comeses en el seu repartiment. A un govern espanyol alló que l’importa és tenir la caixa plena per desprès fer caritat amb pensions ridícules, amb ajudes als necessitats que ratllen l’escarni, i amb dispeses que de generadores de benestar no en tenen res. Una demostració, la xarxa radial de l’alta velocitat. No és nomès una creació de riquesa sinò que és tot el contrari, perquè nomès generen despeses i no creen riquesa. I la política practicada en la radialitat dels trens que causa més pobresa, es continua en els tractament de la cultura i de l’ensenyament amb una ignorància supina de la veritat del ser humà. No sóc economista, ni polític en actiu, però fa força anys que analitzo la imatge del poble espanyol. Darrere la bonança d’una part s’hi vol amagar la pobresa i la misèria de l’altra part més nombrosa. El govern possiblement té les arques plenes, però la major part de la ciutadania les té buides. I les té buides perquè la política espanyola no és creativa. Si ho fos no tindria el deute bilionari del que no sap com sortir-se’n. I s’ha arribat a aquesta situació sota l’empara de la Constitució actual. O és mentida? Com va l’ex-rei d’Espanya convertir-se en una de les dues centes persones més riques del món? Li va permetre la Constitució? El fet que el govern espanyol l’hagi immunitzat legalment ho ha permès o no la Constitució? Quin article de la Constitució ho permet? Que els polítics, expresidents de govern, exministres, ex alts càrres entrin a les grans empresses amb nómines que els permeten una vida de luxe insultant, ho permet la Constitució? La realitat diu que sí. Aleshores aquesta Constitució no és la meva. I no és la que mereixen la majoria d’espanyols. I passant de l’economia a la llibertat, la Constitució no garanteix la meva llibertat de català. I una Constitució que no protegeix a tots els ciutadans d’Espanya no és una llei lícita socialment i humana. La Constitució Espanyola interpretada pel Govern del PP, no em permet viure com a català, tampoc com vascos als d’Euskera, com a gallecs als ciutadans de Galizia i m’ha sorprès el saber per boca d’un lleonès que tampoc als de Lleó. Escoltant el govern, valorant sentències de Tribunals de Justícia, analitzant actuacions de les grans fortunes, comprovant la incapacitat dels partits espanyols d’entendre’s entre ells i de dialogar amb els altres, no entenc el perquè de la Constitució Espanyola actual. Segons ella el President del Govern no accpetaria parlar amb mí sobre la independència de Catalunya. De què em serveix el DNI?. Amb el No del Sr. Rajoy de ser un esclau a Espanya. I l’esclavatge no és un instrument democràtic.

Diàleg política religió

Separació de poders no significa renúncia al diàleg. Renunciar al diàleg porta sempre a l’odi, no reconèixer els drets de l’altre per imposar-li compliments que no són els seus. Les presons i les morts polítiques, que  marquen la tònica de massa polítiques del segle XXI, són la imatge d’uns posicionaments que mai portaran a una convivència universal en pau. Respondre a la diferència amb la força de la llei recolzada per les armes, que és la imnatge dels nostres dies també, condemna a la humanitat a sentir-se en models de societats destructurades en les que els pobres cada dia són més pobres i cada dia n’hi ha més i els rics, cada dia ho són més i la riquesa la dominen menys persones. És gravíssima la tendència del poder econòmic. No segueix les normes naturals, ni els missatges de la història i molt menys els drets de les persones. Els grans mestres de les filosofies econòmiques de tots els temps han aportat solucions que els polítics i els controladors de la riquesa han manipulat d’acord amb el seu egoïsme i les seves conveniències i dissortadament per conservar el seu status social han esdevingut ells mateixos esclaus del diner. No es compleix en l’ordre social del segle XXI aquella norma que les diferències són el mitjà per arribar a acords dialogant cada persona des de la seva capacitat creativa. Per què és la capacitat creativa de les persones qui mena la societat al benestar. Impedir amb la llei la productivitat dels ciutadans significa condemnar la humanitat sota l’imnperi de les guerres. Guerres físiques i guerres psíquiques. No hi ha cap pensador, si és fidel a la seva veritat, que enganyi amb les seves doctrines. El problema no és el pensador, és el manipulador de les ensenyances. I aquesta és una realitat palpable, viscuda i encara es viu. Exemple claríssim el tenim en el comunisme, que no és dolent per comunisme, sinò per què ha estat manipulat per polítics incompetents. Per què no saber entendre unes ensenyances o mal interpretar-les porta a l’odi i massa sovint a la guerra. L’argument de la possibilitat d’interpetrar una filosofia social ens el dóna l’existència de les fàbriques d’armament, essent la filosofia de la guerra una font d’enriquiment de polítics maldestres. No cal citar noms, són prou coneguts.

Una altra filosofia manipulada descarament a casa nostra és la filosofia humana dels evangelis. És vergonyós com s’ha enganyat a la gent i com s’han desvirtuat qualitats bàsiques humanes anul·lant la seva transcendència. S’ha enganyat i es continúa enganyant. És inhumà i, encara més, és criminal servir-se d’una filosofia de formació humana, per esclavitzar la humanitat. I aquesta pràctica ha esdevingut normal i la corrupció política, económica i també religiosa, ha convertit la societat del segle XXI en l’esclavatge de la major part dels humans, i molts d’ells, mils de milers, moren abandonats en els mars, en els deserts, en camps de concentració i els fills en la falda de la mare perquè no els pot alimentar. I la política del segle XXI continúa enriquint-se fabricant armes i creant pobresa. No trobo en els moviments polítics actuals cap intencionalitat de promoure la creativitat de totes les persones. La creativitat no es recolza prometent que es crearan tants llocs de treball perquè es disposarà de més diners, sinò que es tindran més diners perquè totes les persones gaudiran de la seva capacitat creativa que produirà riquesa. Cal donar la mà a les persones perquè sent elles es puguin desenvolupar, perquè siguent elles promouran models de societat lliures, independents i solidaris, perquè la riquesa d’uns és garantia de riquesa dels altres si la solidaritat és norma. Però per aconseguir-ho cal canviar la mentalitat política. El polític no és un creatiu de benestar, la seva creativitat ha de raure en el fet que amb la seva manera de governar la persona esdevè la centralitat de la política i la norma fonamental de convivència i que els factors de riquesa són elements per garantir benestar, no el benestar. I en l’actualitat la manera d’entendre la globalització no va per aquest camí, tot el contrari, la persona no és el centre sinó el diner. I el resultat, camí lliure a la corrupció a tots nivells. Primera mancança, el diàleg, el diàleg que convida a desenvolupar la persona humana, la matèria i l’esperit que la configuren s’ha d’entendre, si es barallen adéu persona i com a resultat adéu model de convivència. I des de l’orígen de la humanitat els missatges, independentment de com s’interpretaven demanaven aquesta centralitat humana.