Diàleg política religió

Separació de poders no significa renúncia al diàleg. Renunciar al diàleg porta sempre a l’odi, no reconèixer els drets de l’altre per imposar-li compliments que no són els seus. Les presons i les morts polítiques, que  marquen la tònica de massa polítiques del segle XXI, són la imatge d’uns posicionaments que mai portaran a una convivència universal en pau. Respondre a la diferència amb la força de la llei recolzada per les armes, que és la imnatge dels nostres dies també, condemna a la humanitat a sentir-se en models de societats destructurades en les que els pobres cada dia són més pobres i cada dia n’hi ha més i els rics, cada dia ho són més i la riquesa la dominen menys persones. És gravíssima la tendència del poder econòmic. No segueix les normes naturals, ni els missatges de la història i molt menys els drets de les persones. Els grans mestres de les filosofies econòmiques de tots els temps han aportat solucions que els polítics i els controladors de la riquesa han manipulat d’acord amb el seu egoïsme i les seves conveniències i dissortadament per conservar el seu status social han esdevingut ells mateixos esclaus del diner. No es compleix en l’ordre social del segle XXI aquella norma que les diferències són el mitjà per arribar a acords dialogant cada persona des de la seva capacitat creativa. Per què és la capacitat creativa de les persones qui mena la societat al benestar. Impedir amb la llei la productivitat dels ciutadans significa condemnar la humanitat sota l’imnperi de les guerres. Guerres físiques i guerres psíquiques. No hi ha cap pensador, si és fidel a la seva veritat, que enganyi amb les seves doctrines. El problema no és el pensador, és el manipulador de les ensenyances. I aquesta és una realitat palpable, viscuda i encara es viu. Exemple claríssim el tenim en el comunisme, que no és dolent per comunisme, sinò per què ha estat manipulat per polítics incompetents. Per què no saber entendre unes ensenyances o mal interpretar-les porta a l’odi i massa sovint a la guerra. L’argument de la possibilitat d’interpetrar una filosofia social ens el dóna l’existència de les fàbriques d’armament, essent la filosofia de la guerra una font d’enriquiment de polítics maldestres. No cal citar noms, són prou coneguts.

Una altra filosofia manipulada descarament a casa nostra és la filosofia humana dels evangelis. És vergonyós com s’ha enganyat a la gent i com s’han desvirtuat qualitats bàsiques humanes anul·lant la seva transcendència. S’ha enganyat i es continúa enganyant. És inhumà i, encara més, és criminal servir-se d’una filosofia de formació humana, per esclavitzar la humanitat. I aquesta pràctica ha esdevingut normal i la corrupció política, económica i també religiosa, ha convertit la societat del segle XXI en l’esclavatge de la major part dels humans, i molts d’ells, mils de milers, moren abandonats en els mars, en els deserts, en camps de concentració i els fills en la falda de la mare perquè no els pot alimentar. I la política del segle XXI continúa enriquint-se fabricant armes i creant pobresa. No trobo en els moviments polítics actuals cap intencionalitat de promoure la creativitat de totes les persones. La creativitat no es recolza prometent que es crearan tants llocs de treball perquè es disposarà de més diners, sinò que es tindran més diners perquè totes les persones gaudiran de la seva capacitat creativa que produirà riquesa. Cal donar la mà a les persones perquè sent elles es puguin desenvolupar, perquè siguent elles promouran models de societat lliures, independents i solidaris, perquè la riquesa d’uns és garantia de riquesa dels altres si la solidaritat és norma. Però per aconseguir-ho cal canviar la mentalitat política. El polític no és un creatiu de benestar, la seva creativitat ha de raure en el fet que amb la seva manera de governar la persona esdevè la centralitat de la política i la norma fonamental de convivència i que els factors de riquesa són elements per garantir benestar, no el benestar. I en l’actualitat la manera d’entendre la globalització no va per aquest camí, tot el contrari, la persona no és el centre sinó el diner. I el resultat, camí lliure a la corrupció a tots nivells. Primera mancança, el diàleg, el diàleg que convida a desenvolupar la persona humana, la matèria i l’esperit que la configuren s’ha d’entendre, si es barallen adéu persona i com a resultat adéu model de convivència. I des de l’orígen de la humanitat els missatges, independentment de com s’interpretaven demanaven aquesta centralitat humana.