Religió amb la independència dels pobles

La llibertat de les persones i dels pobles és fonamental per desenvolupar la seva personalitat i ratificar la seva identitat. La llibertat és fonamental en política i en religió. Dissortadament massa institucions polítiques i religioses la manipulen en base a una demostració del seu poder absolut. Per l’evangeli, que és el missatge religiós bàsic per els cristians, el respecte a la llibertat té en l’amor el primer i principal argument. L’amor evangèlic no fa distincions de persones, estima també als enemics. La persona és, a la vegada, subjecte i objecte de l’amor i la llibertat. I des d’aquesta consideració basada en l’evangeli, llibertat i amor han de ser solidaris. Quan en l’evangeli llegeixes en la crucifixió de Jesucrist que el motiu de la seva sentència de mort es basava en ser “rei dels jueus”,escoltar i llegir opinions de persones que es consideren catòliques, que la independència de Catalunya és contrària a la fe, em questiono si per aquestes persones religió i política és la mateixa evidència. Si el màxim responsable del cristianisme fou crucificat per què era rei dels jueus i defensava els drets del seu poble contra la dominació romana, un cristià català, seguint el seu mestre, no pot defensar els drets de Catalunya a ser independent? Sortosament l’evangeli fa distinció entre poder polític i poder religiós, precisament perquè tenen objectius diferents, diferència que s’unifica en el benestar i felicitat de les persones. Negar l’exercici de la llibertat personal i col·lectiva és condemnar a l’esclavatge i l’evangeli basa el seu missatge en l’alliberament de l’esclavatge del mal per assolir la llibertat del benestar físic i moral. No entenc  i m’horroritzo quan llegeixo que hi ha catòlics progressistes i catòlics conservadors. La veritable religió és progressista en la millora de la pràctica de l’amor i conservadora en el seu manteniment. I m’escandalitza encara més quan se’m parla de catòlics ultraconservadors. La meva conclusió subjectiva no és altra que ells són culpables de la pèrdua de seguidors del cristianisme i de la religió. La religió no és política, ni la política és religió, però es necessiten perquè es complementen. Però com entenen aquesta condició? Aquest és el veritable problema, segons la meva humil manera d’entendre. Senzillament no entenc com pot funcionar una societat sense una bona entesa entre política i religió. Només hi trobo una explicació: perquè els màxims dirigents es creuen déus, quan només són éssers naturals efímers. Si tinguèssin la talla religiosa de Jesucrist sabrien morir en defensa de la llibertat i veritat de la seva gent. I dissortdament massa governants polítics i religiosos no la tenen. I a la pell de brau, Espanya, és una evidència.