Viure la poesia palesa la força de la pròpia creativitat. La
naturalesa en el desenvolupament del programa del seu procès de progrès
constant no va consumar-se amb el naixement de la humanitat perquè el límit el
marca la transcendència i aquesta transcendència és objectiu de la integritat
humana que no és nomès matèria (cos) sinò també esperit (intel·ligència i
passió). I és precisament l’element integrador “passió” qui denuncia la
creativitat en l’ADN de la humanitat. La intel·ligència no contradiu la passió,
tot el contrari, investiga els camins per fer-la realitat dintre de la veritat
huamana. La relació intel·ligència-passió és el gran joc de la humanitat que té
en la transcendència el seu objectiu. Aquest joc necessita un aliat per poder
ser efectiu en el seu treball, la llibertat. Un èsser humà sense llibertat perd
la seva identitat perquè perd la seva capacitat creativa, que es defineix en
una paraula: poesia, l’acció de crear.
El més d’abril, a casa nostra, l’esclat
de la primavera, esdevè gran conscienciador de la capacitat configuradora
social que pot desenvolupar la poesia en la seva doble vessant de ser i fer.
Ser poesia i escriure poemes, els fruits de l’arbre poètic. És obvi que no
tothom gaudeix de la capacitat d’escriure un poema però aquest fet no contradiu
la realitat de viure poèticament. El poeta escriptor esdevè el desvetllador de
les vivències poètiques. La relació poeta escriptor – poeta lector denuncia la
possibilitat d’aquella convivència en pau que es descobreix en el cor de les
persones. I, a la vegada, posa al descobert els entrebancs, que una part de la
humanitat massa egoísta, col·loca en els camins de la vida negant el dret a la
llibertat. I aquesta negació és l’actual responsable dels deseqjuilibris
socials perquè ofeguen el desig de felicitat que tota persona sent i
dissortadament no tothom aconsegueix. És esfereidor comprovar com la negació
del drets de les persones repercuteix en la negació de la llibertat dels pobles
i com a consequència la incultura, malgrat les aparences, es fa present. És el
mateix efecte que es produeix en el món econòmic en la relació entre rics i
pobres. Però amb un efecte més negatiu, que la incultura popular quan més
desenvolupada, més empobreix la cultura. El desig , que és leimotiv poètic,
quan la gran majoria de la humanitat no el pot assolir, es converteix en
pobresa integral. I la pobresa integral només té un àngel alliberador: la
llibertat. El més d’abril amb la festa del llibre i de la rosa és
missatger de llibertat i la llibertat, porta
oberta a la creativitat i la creativitat, factor poètic de convivència
universal. La poesia ens fa lliures.
Viure la poesia palesa la força de la pròpia creativitat. La
naturalesa en el desenvolupament del programa del seu procès de progrès
constant no va consumar-se amb el naixement de la humanitat perquè el límit el
marca la transcendència i aquesta transcendència és objectiu de la integritat
humana que no és nomès matèria (cos) sinò també esperit (intel·ligència i
passió). I és precisament l’element integrador “passió” qui denuncia la
creativitat en l’ADN de la humanitat. La intel·ligència no contradiu la passió,
tot el contrari, investiga els camins per fer-la realitat dintre de la veritat
huamana. La relació intel·ligència-passió és el gran joc de la humanitat que té
en la transcendència el seu objectiu. Aquest joc necessita un aliat per poder
ser efectiu en el seu treball, la llibertat. Un èsser humà sense llibertat perd
la seva identitat perquè perd la seva capacitat creativa, que es defineix en
una paraula: poesia, l’acció de crear.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada