Govern d’Espanya, on és la imparcialitat de la justícia?

Quan els fets contradiuen les paraules, on rau la credibilitat? Quan els fets, que fan dubtat de la imparcialitat de la justicia estan recolzats per lligams familiars del condemnat amb un ministre, qué pot pensar la gent? Quan els fets contraris ataquen a Catalunya, com s’ha d’entendre la justícia. El Tribunal Constitucional ha lliurat de la presó a un dels atacants de la Llibreria Blanquerna de Madrid quan si celebrava una festa catalana i el mateix Tribunal empresona catalans per defensar elm dret de Catalunya  ser independent. Membres del Govern, contra Catalunya tot si val? Vivint aquestes contradiccions quina crediblitat tenen les lleis espanyoles? “Por la boca muere el pez” diu en refrany castellà. Potser caldria meditar-ho. Sr. President i Ministres del Govern amb motiu de l’article 155 aneu molt cofois pel món afirmant que heu retornat la convivència a Catalunya. N’esteu segurs? Alló que heu fet és trencar-la encara més. I l’heu trencada per què no creieu en la paraula i capgireu el sentit dels fets. És veritat que a Catalunya hi conviuen partidaris declarats del 155, però quina base presenta per la fermesa de l’estructura? La por que us domina us fa fer declaracions en les que no hi creieu. Per què si hi creièsiu ja hauria retornat la policia, la guàrdia civil i l’exèrcit als seus quarters. No ho heu fet perquè voleu convèncer amb la força, no amb els arguments de la pau. Si les vostres promeses fossin creïbles el 155 ja l’harieu retirat i no ho heu fet perquè no esteu segurs dels vostres actes. I com no n’esteu segurs alló que les urnes donin a Catalunya li pendreu amb la força. Ho estan dient les vostres obres i tant greu com les obres són les paraules de polítics del PP i dels seus escolanets PSOE i C’s. Dieu que el món us recolza. De veritat, si us recolzès l’EMA seria a Barcelona i vosaltres vàreu votar Amsterdam. Quin acord tenieu amb Milà que no vàreu complir?  És massa clar que l’EMA no aterrès a Barcelona era un argument contra l’independència de Catalunya. Però, els moviments també canvien de direcció. I es comença a notar. El vostre gran referent Alemanya nota un canvi d’aires. No està d’acord amb la democràcia que li agrada a la Merkel i al PP espanyol. La democràcia és més forta que els partits. Però no sempre guanya la força, a la llarga ho fa la raó de la paraula. I a Europa i al món, aquesta força es va fent sentir amb pas segur. Govern del PP, EEUU ja no és tant EEUU, Xina, Índia, Brasil, Rússia i la República de Sud Africa  emergeixen, formen el grups BRICS i no podem oblidar els NEXT ELEVEN, Bangla Desh, Egipte, Indonèsia, l’Iran, Mèxic, Nigèria, el Pakistan, les Filipines, Turquia, Corea del Sud i el Vietnam. Quin paper hi juga Espanya en aquest moviment? Una veritat s’hi mou. El món busca un model polític vàlid per a tota la humanitat i en aquest moviment què hi aporta Espanya? Dissortadament un retorn als temps de la dictadura. Les paraules poden dir el contrari però els fets donen la raó. I la raó és menys democràcia, avui, per a Catalunya i demà per a Espanya, Europa i el món. Sort que el món no és només Espanya i Europa. Srs. del Govern només un detall, la injustícia de la vostra política va contra els drets legítims dels jubilats. Com jubilat defenso i defensarè els meuss drets i un d’ells és ser català, ciutadà d’un país independent, que es considera un país del món. Els moviments històrics em donen la raó.

Sóc ciutadà català i també ciutadà del món.

.

I n’estic molt orgullós. No hi trobo cap contradicció, tot el contrari, l’explicació del per què els humans som lliures. Fem una reflexió parant esment en el cos humà: és un tot extraordinàriament conjuntat i amb diferents parts ben dissenyades: cap, tronc i extremitats. A la vegada en el cap, orelles, nas, boca, ulls, el tronc un conjunt amb membres de funcions de salut i les extremitats, els braços amb tres elements i les cames igual. Gràcies a les diferències, el cos forma un tot i cada element compleix les seves funcions, cap més altra. I l’anàlisi de les interioritats del cos ens donarà una mateixa conclusió. Però l’ésser humà, també gaudeix d’intel·ligència, memòria i passió, amb objectius concrets. L’ésser humà és un tot complexe però cadascuna de les seves parts complint la seva missió, l’ésser humà és feliç o infeliç d’acord amb el perquè actúen. La constitució de la persona ens parla de globalitat i de diferències. I la natura li ha encomenat la centralitat de la història amb convivència, que hauria de ser en pau, però no sempre ho és. Però l’ésser humà encara ens dóna més raons de que significa la globalitat i la diferència. Jo mateix sóc català, ciutadà espanyol, a la vegada europeu i cciutadà del món. La meva espanyolitat, europeitat i mundalitat la paleso des de la catalanitat. La meva identitat catalana em permet dir, que sóc espanyol, europeu i mundial. I aquesta reflexió la pot fer un basc, una gallec, un andalús, un castellà, cadascun dels espanyols. Espanya, Europa i el món necessiten que cada diferència d’identitat funcioni correctament per ser veritablement la veritat que la història els hi ha assignat. Essent un català íntegre contribuirè a configurar la millor imatge de la humanitat. Aquesta consideració em diu que el model polític de la democràcia serà vàlid i útil quan es reconegui la identitat de cada poble amb identitat diferenciada. I en la configuració d’aquesta democràcia no tots els éssers humans hi han de complir les mateixes funcions, funcions que es descobreixen interioritzades en cada persona. Només amb l’aportació de les capacitats pròpies de cada persona la humanitat assolirà una convivència democràtica pacífica si cada ésser compleix la seva missió i no vol tenir-ne una que no li pertoca i per la qual no serveix. Els desastres de la història es produeixen per aquesta raó. Sembla ser que la millor democràcia es va viure en la pre-història per què cada col·lectivitat treballava d’acord amb les seves necessitats. Els avenços portaren millores però a la vegada no eren millores de convivència com ho demostra l’aparició de les guerres. Un dels llibres més antics, la Bíblia, ja ens parla de la baralla entre els dos primers germans amb resultat de mort d’un dels dos. La mort violenta arma de domini. I dissortadament aquesta raó encara és norma d’història al segle XXI. Tants milions d’anys d’existència i els humans encara no hem après la lliçó de convivència i treball que ens dóna el nostre cos. És molt bonic afirmar sóc català i ciutadà del món. Què falla?

El concepte actual de globalitat perquè el millor tractat de filosofia globalística,de LluisM. Xirinacs, aprobat amb la nota “summa cum laude” no s’estudia a les universitats i es manipula el concepte atribuint el mèrit a l’economia quan és la culpable d’una globalització manipuladora i injusta per què no la dirigeix qui de veritat ho hauria de fer, que és la política. Dissortadament a la política del segle XXI només li interessa el poder i l’economia és font de poder, com ho era en temps dels inicis de la història divinitzar els governants. Els avenços científics i tecnològics en mans dels polítics no són argument de democràcia, dissortadament. I tot comença per no cumplir el mandat natural que trobem escrit en la imatge de l’ésser humà. El món s’ha despersonalitzat i tornar a personalitzar-lo està  demanant “sang, suor i llàgrimes”. Catalunya i els pobles petits tenen la clau, que els grans no ha trobat. Quan tots els catallans puguin dir, de veritat, sóc català i ciutadà del món s’haurà obert la porta de la verdadera convivència en pau, perquè amb els catalans també ho diran tots els pobles del món. “Qué largo me lo fiais” dirà possiblement massa gent. Amb aquesta expressió no anirem enlloc, només s’hi val amb un “sommi”.

Conferència Episcopal Espanyola i la independència de Catalunya

Una de les excel·lències de la llibertat de les persones rau en el fet de poder manifestar públicament el teu desacord amb les opinions dels teus superiors polítics i religiosos, seguint les ensenyances de Jesús, quan referint-se al fariseus deia que no imitessim les seves obres contràries a les seves paraules. Sota el paraigua de la pacificació i convivència en pau, l’arquebisbe de Valladolid i President de la Conferència Espiscopal Espanyola en el seu discurs inaugural es va referir també al problema català donant la raó al govern del PP com es dedueix de les seves paraules. Estic d’acord que per bé de la humanitat religió i política han de fraternitzar però no tenen cap dret a manipular. I les paraules de l’arquebisbe des d’el dret polític i natural dels catalans són una verdadera manipulació. Parem esment en el primer paràgraf referent al problema:” Al comenzar la Asamblea Plenària (se celebra els diez 20 a 24 de novembre de 2017) quiero hacerme eco de los sentimientos que la situación actual suscita entre nosotros.(Cal anotar quen els dels bisbe catalans no són els mateixos) Desde hace algún tiempo el desarrollo de los acontecimientos en Catalunya nos preocupaba en medida creciente; y nos entristeció la Declaración Unilateral de Independencia del dia 27 del pasado mes de octubre. Significaba la ruptura del orden constitucional que los españoles nos hemos dado hace quarenta años”. Com es pot deduir un atac directe a les llibertats dels pobles i de les persones sense cap referencia a la forma com s’han desenvolupat els esdeviments i cap mà estesa per contribuir a trobar un motiu de concòrdia amb la col·laboración de l’Esglèsia. Un compliment a la inversa del missagtge evangèlic que ens autoritza a disentir de les paraules del cardenal. I em confirma el meu pensament la declaració següent:”juzgamos que la Declaración de ruptura es un  hecho grave y perturbador de nuestra convivència”. És decepcionant el penssament del Cardenal quan més enllà de “la normalización de la vida social y el correcto funcionamiento de las instituciones” no hi veu res més que “el respeto a la llei” que regula la convivència. Que Déu em perdoni però no puc acceptar de cap manera, des d’el sentit religiós, una submissió tan esclava de la política com si més enllà de la política els catalans no tinguem cap altre dret, quan l’evangeli ens els dóna i seria bo que l’arquebisbe parès esment en les paraules de Jesús quan diu que on hi ha amor és sobrera la llei. Li preguntaria a l’arquebisme què ha fet l’Esglèsia Espanyola per a una convivència en pau entre tots els pobles d’Espanya? Li recordo que quan Franco va demanar als bisbes recolzament per la seva suposada “creuda” només l’arquebisbe de Tarragona s’hi va oposar juntament amb el de Sevilla. I li recordo que ara l’episcopat espanyol segueix el mateix camí. Jesús reprovava la justícia que practicaven els fariseus i l’episcopat cap paraula sobre els presos sancionats injustament amb la Constitució a la mà malgrat l’article 155. Per què no han dit la seva opinió i si són contraris no ho han manifestat i sí criticat el desig i el dret del poble català. On és el compliment de l’evangeli quan, gairebé, presidents de la conferència episcopal han declarat dogma de fe la unitat d’Espanya. Reconèixer el dret dels pobles significa trencar la unitat? Què fa la unitat, el territori o les persones? La fe no predisposa polítiques, els polítics del partit que siguin poden seguir la fe. Li pregunto al cardenal, us preocupa i com? La independència dels pobles és un dret polític no un criteri de fe.

Govern d’Espanya, més democràcia i menys dictadura

Tractaments, que certs esdeveniments mereixen per part de l’executiu espanyol, provoquen reaccions emotives espontànies en molts ciutadans que són interpretades com befes o insults, quan en veritat no són altre cosa que una interpretació lúdica i humorística possible en el seu moment. A mi em sorpren la rapidesa del ministre per sancionar el twits del traspassat fiscal general de l’estat i no donar importància a aquells que inclós amb amenaces de mort es dirigeixen a independentistes catalans. Un seguiment raonable de les xarxes possiblement obriria la ment i aixemplaria la mirada a l’hora d’interpretar certes frases. Que les xarxes van plenes de disbarats, alguns d’ells amb possibles delictes de visos criminals no és cap secret i que des d’el govern s’investiguessin és un deure per a la convivència humana. Em crida l’atenció la gran quantitats d’expressions que s’emparen en l’anonimat per insultar i amenaçar. Les expresions indignes de les xarxes no tenen aturador i és molt trist i greu per exemple aquell twit d’un ministre que es refereix a l’estança de la presó que espera al President Carles Puigdemont amb la ironia que moltes persones no gaudeixen la comoditat que ell gaudirà en la presó. És incoherent fer aquestes afirmacions i desprès queixar-se de falta de respecte quan se’ls hi respon en la mateixa línea. I aquesta particularitat el govern espanyol l’hauria de tenir present en les seves paraules. Un altre exemple, el President del Govern en un acte a Catalunya convidà a les empreses que no se n’anèssin quan amb un canvi legal van obrir la porta a la fugida. Una altra demostració de la incoherència política de massa moments. I els ciutadans que són més intel·ligens que no pas es pensa el govern ho capten tot i tenen dret a manifestar-se amb el seu estil i abans d’amenaçar alló que s’ha de fer és analitzar, valorar i preguntar. He llegir a internet que no es farà l’autòpsia al traspassat Fiscal General i m’ha sorprès perquè tinc entès que legalment és obligat. Però per altra banda suren aquelles opinions que no agraden i que causen sorpresa, com aquella que va còrrer per la xarxa dient que havia estat emmenzinat. No fer l’autòpsia és donar motius per dubtar i pensar alló que segurament no és veritat. Però la veritat resta  sospesa a l’aire. No estaría gens desafortunat un anàlisi de les xarxes en relació a la situació política actual d’Espanya. El respecte se’l mereix la llei, però primerament les persones, principalment les ciutadanes, que són les més afectades. I avui dissorrtadament la  democràcia surt molt mal parada de les paraules de massa polítics. A la política espanyola se li ha d’exigir més respecte democràtic i menys aspecte dictartorial.

DE L’ARBRE CAIGUT TOTHOM EN FA LLENYA

La filosofia popular per ser directa no deixa de ser profunda. Se’n pot fer llenya per acabar de destruir-lo i covertir-lo en cendres per llençar-les al mar o bé per portar les estelles a la llar de foc i portar caliu a la casa. Hi ha arbres caiguts que aporten més escalf que d’altres. En la dita, l’arbre caigut és una metáfora. L’ésser hunà cau de moltres maneres però n’hi ha una que és definitiva, la mort. La mort d’una persona porta moltes consideracions d’acord amb la relació haguda. La mort d’un fiscal general de l’estat, en les circumstàncies polítiques actuals en relació a Catalunya, els comentaris seran d’acord al “color del cristal con que se mira”. La meva vessant independentista respecta la realitat humana. Ser persona comporta una dignitat que no es pot perdre independentment de la comforrmitat que es pugui tenir amb les seves accions. Personalment no hi estic d’acord i no puc acceptar les seves actuacions contra la independència de Catalunya i l’empresonament dels politics catalans i dels dos Jordis. Humanament i també constitucionalment penso que són injustes. I al costat d’aquesta injustícia existeix una justícia que no fa  diferències, la mort. És precisamemnt la mort, la darrera acció humana de llibertat. Com s’accepta? Hi ha situacions en la vida de les persones que fan la impresió que no s’han de morir mai, com si la seva autoritat estiguès per sobre de la vida i de la mort. I és en aquests circumstàncies quan el respecte al dret natural és subsistuït per la voluntat de la llei positiva. El personatge, que motiva aquest comentari, era un home de lleis. Les circumstàncies de la seva mort em porten  a consideracions humanes que massa sovint la llei no té presents. El moment de morir no és sempre previsible però existeixen motius en la vida que la poden provocar. En relació amb el Fiscal Sr. Maza, la imatge de la seva presència televisiva o fotogràfica sempre em portava a una creença que en el seu interior patia una lluita que el tormentava. La seva mirada denunciava una certa desconfiança que no se sentía verdaderament ell. Crec que patia una discordança entre el fet de ser humà i el de ser jutge. I aquesta consideració m’és més convincent llegint la notícia de la seva mort. Certament que cal per damunt de tot respectar les decissions personals i molt més quan es viuen intensament com penso que és el cas del Fiscal Maza però la intel·ligència té l’objectiu de fer creïbles els desitjos i les passions. No sóc metge, ni psicòleg, però penso en la influènccia mútua en la salut del treballs i els sentiments que provoque. No dubto que alguns sentiments i molt més aquells que causen remordiments, agreugen les malalties greus i avancen el momemt de la mort. Llegint les darrreres informacions no entenc com una persona malalta ha de desenvolupar càrrecs amb  riscos de greus contra la salut. Estic força convençut que el tema de la independència de Catalunya portat per una persona amb una malaltia difícil agreujà la salut del Fiscal i el viatge en avió a l’Argentina hi afegí el toc de gràcia. Servir a la societat fins a la mort és una acció digna i lloable però el dret a la vida és superior i tenir-ne cura un deure que la natura demana. Morir per la causa mereix tots els respectes, però la política ha de tenir present que també el mereixen els polítics i persones empresonades que se sacrifiquen per la causa de la independència d’un poble. La salut de les persones i la salut dels pobles tenen drets i deures que quan  defensa la intel·ligència,. la solució no la té mai la força sinò el raonament racional amb voluntat de convivència pacífica. La presència de la força, sigui legal o armada, no acostuma a crear benestar, tot el contrari. Buscar la mort d’un poble és una malaltia política amb consequències inesperades. Sovint hi ha morts que són missatges que conviden a ser llegits intel·ligentment.

CREDIBILITAT DE L’ESTAT EN LES VOTACIONS DEL 21 DESEMBRE

Personalment votarè perquè Catalunya m’ho demana i cal fer front a totes les adversitats. I penso que n’hi haurà i moltes. No confio gens en l’estat espanyol, no confiar no significa incomplir els meus deures de ciutadà. Precisament un dels meus deures, i és constitucional, és dir la meva veritat i la meva veritat en relació a l’estat és que no és creïble en la seva organització de les votacions. Crec que són ilegals i aixó me les fa increïbles. Que jo voti, no vol dir canvi d’opinió, vol dir senzillament que la resposta dels independentistes i dels demòcrates catalans la poden validar. I d’aixó es tracta i per aquesta raó cap català demòcrata i independentsita pot quedar-se a casa i no anar a votar. Una altra raó que em posa en guàrdia és la incongruència d’organitzar-les i no posar en llibertat els presos, per altra banda empresonats injustament i sense garanties. Una altra és la no retirada de l’article 155 que suposa una amenaça si guanya el sí a la independència. Per cert l’he tornat a llegir i m’ha fet la impressió d’un article molt manipulable per què no és concret en els termes il·legalitzables i dóna totes les facilitats per imputacions manipulades. Per altra banda crec que l’autorització per part del senat, tal com està constituit, és una inconstitucionalitat per què la votació és coneguda abans de realizar-se. Si el Senat és la veu de les autonomies hauria d’estar constituit per representants de les autonomies proporcionalment als seus habitants, no als partits. La majoria absoluta del partit del govern en el senat és una contradicció a la representativitat de les autonomies. Aquesta és una altra raó de la meva desconfiança. Per altra banda quan escolto el President del Govern i els ministres intueixo en les seves paraules un rerefons d’antipatia envers Catalunya per no dir d’odi. Les formes que porten a pensar en l’odi no són pedagògiques i la interpretació que el govern fa del problema català és esbiaxada, i penso que no conforme a dret. Els moviments dels ciutadans s’han d’entendre i interpretar raonadament. I l’estat no ho fa. La proba, la manera com tracta les molt majoritàries manifestacions independentistes pacifiques i les unionistes amb exemples d’odi per comportaments antidemodràtics, com estripar banderes catalanes, trencar vidres, agressions, insults i tot amb massa impunitat. Les manifestacions unionistes en pau i pacifiques són tan lícites com les independentistes i s’han de respectar. I les paraules respecte i pacífica  marquen la diferència. Unes votacions suposadament democràtiques, pregonades com tornada a la normalitat catalana, són un insult a la democràcia i un greuge legal. Contra aquest insult i aquest greuge, jo votarè amb molta convicció el partit més d’esquerres, per què per a mí és un gran defensor dels drets humans i dels pobles, la CUP.                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                     

LA MEVA ESPERANÇA D’UN MÓN MILLOR

Independentment de la imatge desagradable de la política actual que oblida els drets de la majoria de la humanitat, no seria just si neguès el procès de progrès, que hi és, però molt lent. Hi juga el paper de la llibertat i el concepte que els diferents estaments socials tenen d’ella. En l’actualitat la llibertat està condicionada per l’economia afirmant que per fer-se ric tot si val. I la imatge global de la societat és la que és. Però hi ha raons per l’esperança d’una convivència millor. He llegit darrerement dos opuscles de Cristianisme i Justícia que han reforçat el meu convenciment. Són: EUROPA,EN LA CRUÏLLA, i FA 50 ANYS VA HAVER-HI UN CONCILI. El primer ens parla de política i el segon de religió però l’objectiu central d’ambdós és el mateix. I per què penso que la pau mundial depen de la manera de treballar de la política i la religió, la seva lectura m’ha obert l’horitzó. Els anys cinquanta del segle passat dos moviments, un de polític i l’altre religiós van encendre la flama.

L’any 1950 un  dels pares de l’Europa Unida, el francés Shuman presentà la idea i les bases, en el fons treure del mapa les guerres i centralitzar la política en el benestar dels ciutadans. L’any 1958 el Papa Joan XXIII convoca el II Concili Vaticà amb la idea de donar entrada als fidels en el devenir de l’esglèsia. Qui eren, però, els protagonistes? És curiós com funciona la història. Shuman fou presoner de la Gestapo, Adenauer, fou empresonat pels nazis, Gasperi, perseguit per Mussolini refugiat al Vaticà, Spaak, va fugir del seu país per culpa dels nazis. Quatre  dels cinc pares de l’Europa Unida, empresonats. No us diu res aixó? Referent a la religió, el Papa Joan XXIII,

succesor de Pius XII, no despertava gaires il·lusions, era una persona de pagès i sense trajectòria i quan ningú hi confiava convoca el Concili que ha revolucionat l’esglèsia. Senzillament la força del meu convenciment me la dóna la personalitat dels homes que canviaren la història d’Europa i de l’Esglèsia, amb un punt comú, els protagonisme de la gent. Si fem una ullada a la situació actual, què ens diu? Els polítics que volen una Catalunya independent que repercutirà a Espanya i a Europa, uns estan injustament empresonats i altres refugiats a Brusel·les. L’home que ha tornat a revolucionar l’Esglèsia, el Papa Francesc, no massa ben vist per alguns bisbes i cardenals. Polítics i religiós, amb un destí comú, el bé de la gent. És molt significatiu aquest paral·lelisme. El culpable dels problemes que uns i altres pateixen té el mateix origen, l’imperi del diner. Analitzem en un indret i altre com funciona la política i la religió. Amb diner es compra el poder, amb diner es desprestigia el Papa Francesc. En les dues parts hi ha un element molt important, el poble que es veu recolzat pels perseguits i la veritat de la història té un nom: llibertat.