Sr. Llarena fassi creïble la justícia

No és cap secret, que un nombre molt important de ciutadans no creuen en la justícia espanyola. I vos en sou un dels jutges més afectats, també a nivell internacional. També sabeu que molts juristes espanyols i catalans no estan d’acord amb la relació d’igualtat entre política i justícia. Iguales en lllibertat, sí, però no en les opinions que manipulen les sentències. I aquesta circumstància no és només significativa, sinó greu. I vos podeu ajudar a solucionar-la i si nò ho feu, quina serà la vostra consciència? Sr. Llarena la vostra actuació en relació a l’euroordre té tota l’apariència d’una inocentada. Estic cansat d’escoltar i llegir que la llei és democràcia i d’obligat compliment. Una pregunta, aleshores perquè no accepta la justícia belga i aconsella als alemanys que no caiguin en el mateix error? Qui dóna mal exemple, Sr. Larena? Vos mateix us definiu. Vos coneixeu molt bé la problemàtica de la corrupció del PP i què fa l’estat? Destituir els jutges que volen estudiar bé el problema perquè hi veuen indicis, algun l’han separat de la legislatura, i nomenen jutges afins al PP perquè es pronunciin en els múltiples casos de corrupció.  Sr. Llarena un estat acusat de corrupte no té ni credibilitat, ni autoritat. Sr. Llarena qui té raó, un poble que vota i dóna la raó als seus representants o l’opinió del partit del Govern i fins i tot de la justicia? L’autoritat vos la teniu gràcies a la sobirania popular i no n’hi feu cas. Sr. Llarena, la justícia que vos representeu ha estudiat a fons l’actuació de la policia i la guàrdía civil del dia 1 d’octubre de 2017 a Catalunya? Els policies es queixen contra el govern perquè el seu sou ha estat rebaixat en 400€ en relació als cobrats durant la seva estada a Barcelona?  No significa aixó que el comportament fou comprat amb diners i si no perquè es queixen? No és un tema d’oblligat estudi legal? El càrrecs no donen credibilitat, ni immunitat, s’ha de guanyar amb fets, no amb paraules, encara que hi ha paraules que denuncien acusacions falses. I quan apareix aquest dubte, què ha fet l’estat i la justícia? La credibilitat de la justícia a Espanya exigeix una actuació legal i lícita i també d’acord amb la legislació europea de la qual vos dubteu. Algú afirma de vos que sou una persona correcta, competent i justa. La meva voluntat és de poder-m’ho creure, però els fets, són els fets. Ja sé que cada país té les seves lleis, però Espanya forma part de la Comunitat Europea que té unes lleis que tots els paísos, que en formen part,  han de complir. I l’estat espanyol no pot afirmar que les compleix sempre i vos ho sabeu. I també sabeu que aquestes lleis són favorables al poble català. Les compleix la política i la justícia espanyola? No, i en aquest tema l’actuació de la policia espanyola a Europa va cometre errors greus. I vos ho sabeu. Sr. Llarena, el tema català és avui dia un missatge al món denunciant que la democràcia tendeix cap a la dictadura i molts europeus estan al costat dels catalans. Però hi ha partits que es creuen els amos del món. I la pau social està en perill per culpa de la política, també de l’europea. Sr. Llarena, en la història universal, moltes vegades un moviment d’un poble petit ha salvat molts pobles de la guerra. I ha estat la gent senzilla qui encara marca la pauta.

 

Espanya només recuperarà la dignitat amb una Catalunya Independent

Les paraules se les emporta el vent. Paraules dites envà. Però paraules que qui les diu sembla que se les creu, malgrat no t’estigui segur. No em refereixo a Catalunya.  L’actual Govern de l’Estat Espanyol sap molt bé que el seu prestigi internacional minva. Minva en el Parlament Europeu quan un seu representant és sancionat amb deu anys de decissió. Minva, es digui el que es digui, quan el President de l’Estat Espanyol és l’únic president que no assisteix a una reunió en que es tracta de Kosovo, perquè Espanya no la reconeix, però cinc estats que tampoc la reconeixen, sí hi són presents. I per rentar-se les mans davant del món diu que en aquesta decissió no hi té res a veure la situació de Catalunya. I tant que hi té a veure. La política internacional, penso, ha de prescindir d’amistats, ha de dialogar sobre idees i solucions. Des de la meva visió, és un acte de covardia política. Dissortadament, Espanya perd credibilitat en massa fronts. També en la justícia. També en la premsa. També en l’economia, malgrat es parli de creixements, que la societat no experimenta, tot el contrari. La política espanyola està donant una imatge d’alló que no és la política. I Catalunya està en el rovell de l’ou. Els grans partits la tenen en el seu punt de mira i disparen fort, però malament. En primer lloc han de començar a pensar com es defensaran, quan arribi el moment, davant la política europea. És una pena, no que vuilguin tenir la raó, és que no acceptin que els altres també tenen dret a tenir la seva raó i s’agreuja quan no se’n vol parlar i només es posa davant  per davant la llei. Cap país del món avançat ho ha assolit gràcies a la llei. Tot canvi de progrès presuposa un incompliment d’alguna llei. L’atac de l’estat contra Catalunya en nom de la llei és terrible, però pot tenir o té dues cares, i ser un boomerang. En aquest atac es vulneren normes europees signades per Espanya. I el Govern ho sap. I la justícia europea, també. I arribarà el dia, que s’haurà de complir. La imatge que dóna en relació a Catalunya és que no compleix la llei perquè es manipula i es vol manipular més encara, segons Pedro Sánchez, per anar contra Catalunya. És molt democràtic modificar les lleis a les teves necessitats. Tot un exemple d’intel·ligència legislativa. Al Govern Espanyol li fan d’amics dos consellers no fiables, PSOE i Ciutadans. No tenen credibilitat, respiren odi les seves propostes encara que afirmen que volen normalitat. La primera condició rau en el fet que tampoc les seves persones són massa creïbles per culpa de corrupcions. Jo no dic que a Catalunya no ni hagin però amagar una corrupció per atacar-ne una altra és signe de més corrupció encara. Estem en una etapa històrica de crear credibillitats i dissortadament els partits polítics, tots, es miren massa el melic i els cega el poder. I un cec,lo normal, és que caigui. Malgrat tots els imponderables sóc optimista i estic convençut de la independència de Catalunya i que en el seu moment l’Estat Espanyol li donarà les gràcies.

Sr. Rajoy em pot dir qué és la normalitat?

Vos teniu la responsabilitat de garantir-la a tots els ciutadans de l’estat us agradin o no. Les diferències no són enemistats, són arguments de progrès si es saben tractar. I l’anàlisi dels fets em diu que la política espanyola no en sap.I no en sap per una raó molt concreta, és esclava de la llei i un esclau no pot tenir opinió. I la democràcia no és aixó, tot el contrari, la llei és esclava de la gent i els governants han de ser prou intel·ligents per defensar i garantir la voluntat popular. Quan la sobirania ciutadana es manifesta no es pot prohibir amb la força, s’ha de convèncer amb el raonament. El raonament amb el poble, no amb els seus representants i si és amb els representants respectar la veu que el poble els hi dóna amb les seves manifestacions. I la política espanyola no ho fa i aquí comença la falsa normalitat que esdevé anormalitat. Respondre un problema amb la força policial és una anomalia i sobre tot quan no hi ha desordres públics i quan es respon inventant desordres inexistents l’anormalitat encara és més greu. L’anormalitat és fer una política que els provoca per manca de democràcia i poc respecte a les persones. I no em refereixo només a Catalunya sinó a tot l’estat. A Catalunya la Guàrdia civil no va ser apedregada i la resposta cívica l’heu convertida en delicte, a Algesires fou apedregada i pitjor i el Ministre Zoido la valorada de fets descontrolats. Diferent valoració dins la normalitat. Un cantant ha estat empresonat per una cançó dintre la llibertat d’expressió, i Jiménez Losantos demana bombardejar Barcelona i matar independentistes i qué i ha respost la política espanyola permetint-li una dia sí i un altre també els seus delictes verbals? I encara més, José Garcia Dominguez, en Libertad Digital, del 28-05-13 insulta greument els catalans i les catalanes dient entre altres arguments que “el cociente intelectual de los catalanes y catalanas… es muy inferior al característico del resto de los habitantes de la Penínssula Ibèrica”. Aixó no és delicte per Vos, sinò llibertat d’expressió. L’article que he llegit és de jutjat de guàrdia i els responsables de l’ordre públic i els fiscals responsables de la legalitat no mouen un dit. Aixó és normalitat? És nornalitat en el món de l’ensenyança que la manipulació de titulacions no sigui perseguida i en canvi es persegueixi amb mentides uns mestres catalans que són un exemple de professionalitat? És normalitat perseguir la política económica catalana quan s’ha demostrat i el Ministre ho confirmà que no s’havia invertit cap euro pel 1 d’octubre i que desprès el mateix ministre canvii d’opinió per presió judicial? Es nornalitat que la Comunitat andalusa no sàpiga com s’han invertit més de dos milions d’euros i la justicia calli? N’hi ha més d’anormalitats i algunes acusen al President del Govern i no tenen resposta judicial. I no parlem de l’anormalitat, n’estic convençut davant la llei, de mantenir els presos polítics per raons que Europa no ha acceptat. Sr. Rajoy li agrairia que m’expliquès qué entenenu Vos per normalitat. La política espanyola ha d’escoltar més i millor la veu del poble. Vos governeu Espanya per un marge d’una tercera part escassa dels vots i no accepteu més del quaranta per cent del catalans votant el seu president. Aixó també és normalitat. I parlant de nornmalitats el problema se li fa més greu si escoltem Europa que us parla i no en feu cas i greu en els incompliments de sentències. I vos ho sabeu. Sr. Rajoy, Espanya, avui, pateix una política anormal per la manipulació de la llei, i no ho dic jo quan juristes espanyols i estrangers fan referències a prevaricacions. La Constitució diu que el poble sobirà atorga el poder. I no és sobirà quan exigeix justícia? El problema és molt greu en un pretès model democràtic .

Espanya les meves crítiques no són odi

Hi ha una dita castellana que diu “quien bien te quiere te hará llorar”. Les llàgrimes verdaderes són sempre la saó per conrear la veritat. En una de les meves poques anades a Madrid li parlava en català a una recepcionista d’una institució municipal i molt educada em va dir, perdone, no le entiendo. La meva resposta fou, sóc independentista, perdone. Simpàtica em respon, “lo comprendo, però no lo comparto.” I a la pell de brau persones com aquesta n`hi ha més de les que ens pensem. Possiblement la resposta del PP i del PSOE a Catalunya serà la dita castellana. Però es veritat que hi ha dues maneres de plorar com a resposta, una és de joia davant la veritat i l’altra és de dolor davant la mentida. La problemàtica entre les dues postures només té una resposta intel·ligent i racional, el diàleg. Dissortadament no és aquesta la resposta a Catalunya. Es fonamenta en la veritat absoluta, no en la relativa de la persona. La llei no és mai una veritat absoluta, per aquesta raó  és imprescindible el diàleg. Entendre la crítica com un comentari irrespectuós o com un signe d’odi, és no entendre el sentit de la paraula. La crítica autèntica es fonamenta en el principi de trobar la veritat de les afirmacions que es fan i saber interpretar-les. Hi ha afirmacions contràries, com també de favorables, que només es fonamenten en qui les fa, si és simpàtic o antipàtic, no si té raó o no. En els meus comentaris sóc molt dur manta vegades, però evito l’insult, encara que com diuen els castellans “quien canta las verdades, pierde las amistades”. I aquestes dues dites castellanes defineixen força bé la qualitat de l’actual política  espanyola en la seva globalitat. Criticar, per exeemple, la postura del PSOE envers Catalunya anant de bracet amb el PP, té una base en el comportament del Sr. Pedro Sànchez que volia fer fora del poder al PP. Ara que amb la tesi catalana tenia un motiu prou clar al seu favor, no només no dialoga amb Catalunya sinò que de bracet vota amb el PP i el fa President quan era necessari fer-lo fora quan més aviat millor. És un comportament que dóna als independentistes catalans motius raonables per desconfiar de l’estat i desitjar una Catalunya independent. Qui vol recobrar l’entesa amb aquell que se n’aparta no és la millor manera humiliar-lo i empobrir-lo. Aquest comportament busca fer por, però té una contrapartida que s’està produint perquè esdevindrà boomerang. Els indicis internacionals hi són. La meva crítica, que no és odi i defensa la independència de Catalunya amb bones relacions amb Espanya, busca trobar el camí correcte per a la millor solució. Tot depen de com entenen uns i uns altres la democràcia. Democràcia és una idea global i la globalitat és impossible sense  independents amb identitat pròpia basada en els seus drets naturals. Per aquesta raó defenso la independència perquè les relacions amb l’estat espanyol esdevinguin relacions d’una convivència en pau i amistosa.

Sessions d’investidura del nou president de la Generalitat

Sincerament les diferents sessions que he seguit han refermat la meva convicció de la manca de democràcia en alguns partits, especialment en un que espera governar l’estat espanyol. Les participacions de la representant de Ciutadan’s no tenien res de debat sinó l’oportunitat per vomitar els seus greuges contra Catalunya i l’aspirant a President de la Generalitat. Les seves paraules no van aportar res a la filosofia de la governança de la Generalitat, tot el contrari van demostrar un nul respecte a la persona. I aquesta postura l’han reforçada comunicant que organitzaran una campanya internacional contra el President Quim Torra. Si el Parlament no està amb ells se “saltan a la torera” les decissions preses i tenen la pocavergonya d’afirmar que són demòcrates. La presidenta de Ci’s a Catalunya, desprestigirà el nou Presidednt, el President Nacional demana reforçar el 155, contra Catalunya. I cap dels dos ha tingut el mínim detall de presentar diàleg des de l’unionisme i el constitucionalisme que és la seva obligació democràtica i legal. Desitjar ser President de l’Estat és un dret de tot polític però cal que la seva trajctòria sigui sense màcula i el president de ciutadans presenta algunes referències que l’afecten directament. Són referències llegides i escoltades. Primerament li preguntaria si està tranquil de consciència amb els deures de pare envers els seus fills o filles, encara que s’hagi separat. I una segona que ha sortit publicada i que afecta al seu objectiu d’esdevenir president del govern i ja prepara el camí demanant que es millori la nòmina amb un 300 %. Son dues referències  molt provocatives al costat d’aquella que defensa que els acomiadats d’un empresa retornin els sous cobrats. Tot solucions socials que porten a que Europa quaifiqui el partit d’estrema dreta. Converteix el seu partit català en espanyol i encara vol fer creure que és un excel·lent català, quan amb la seva política ha ajudat a crear els problemes que actualment pateix la Generalitat. I pretenen un ser President d’Espanya i l’altra Presidenta de Catalunya. Amb aquesta línea es comprent que no respectin les idees independentistes que són naturalment lícites i democràticament legals com es pot comprovar en la justícia europea. Però democràticament el President elegit legalment pel Parlament es mereix respecte com a persona i les paraules de la representant del C’s ni a la persona ha respectat i desprès volen donar lliçons d’honestat humana i democràtica. Malgrat tot, el nou president m’ha demostrat que serà un gran president de la Generalitat i si amb la seva tasca Catalunya esdevé independent, com espero, tots els demòcrates reconeixeran la seva vàlua. El 155 no ho prohibeix, ho prohibeix la seva manipulació i els indicis que comencen a còrrer pel món ho fan pensar. Benvinguda a Catalunya la república.

Catalunya perseguida per desitjada

Perseguir perquè es desitja sembla una contradicció. Però el desig sovint palesa estranyes raons. Les actuacions de la política i justícia espanyoles contra Catalunya en són una demostració. Alló que no entenc i ho considero una anomalia és que es justifiqui amb la paraula democràcia. Quan la força de la democràcia només és la llei, es converteix en dictadura perquè no es respecta la sobirania del poble i el poble són les personess en quan persones, no en quan poder constituit. Els governants primer són persones i la integritat humana no la poden oblidar per cap motiu. I les relacions personals, sigui la situació que sigui la dels dialogants, no poden perdre mai de vista els drets naturals. I dissortadament, massa sovint, amb la llei a la mà no es respecten. Em crida molt l’atenció que, quan es justifica un fet amb la constitució, no es té present l’article bàsic sobre la realitat sobirana dels ciutadans. És trist, però en la política actual la sobirania no l’exerceixen els ciutadans sinò aquella part als que se’ls hi ha encarregat la tasca de vetllar per la convivència. S’ha robat al poble el poder per atorgar-lo a qui ha de ser el servidor. I aquesta realitat és present a Catalunya. I és present negant-li el seu dret a pensar, el seu dret a ser, convertint-la en esclava pervertint el dret natural. Dissortadament la raó del desig és econòmic, se la persegueix per no perdre la riquesa que l’estat aconsegueix amb el treball català. Si no fos pel diner ja faria anys que l’estat espanyol hauria prescindit de Catalunya, com ho va fer de Portugal. És lamentable aquesta política davant el món perquè s’està produint  l’efecte democràtic del respecte a les persones per part de la justicia europea i l’estat espanyol ho vol ignorar. La política egoísta ha perdut sempre Espanya com ho palesen les independències d’Amèrica Central i Sud i la desfeta de l’imperi espanyol. Espanya està en aquest camí i no se’n vol adonar perquè l’orgull és el pitjor dels consellers. Jo vull i defenso la independència de Catalunya perquè vull ser un ciutadà del món lliure i només puc ser lliure amb el respecte a la meva identitat, que és catalana. Els efectes de la democràcia estan guanyant terreny  i sembla ser que l’estat s’adona que està atrapat si no denocratitza la seva política. I subtilment preten una nova credibilitat democràtica amb el diàleg. Però no és un diàleg creïble perquè les formes continúen les mateixes. La persona no és la centralitat del diàleg, sinò la imposició de la seva interpretació de la llei. No volen dialogar amb sobirans, sinò amb servents. I en aquest punt hi ha la primera vulneració de la llei. La primera condició democràtica es basa en un diàleg entre persones, que amb la Constitució totes són sobiranes, i totes tenen dret a defensar els seus criteris. I si veritablement la democràcia és el clima s’està en el camí de les solucions de llibertat. Cal trobar-les dins o fora, però trobar-les. La globalitat és la germanor de les individualitats polítiques.

Una intencionalitat de diàleg gens creïble

Ni el S. Rajoy, ni el Sr. Juncker em mereixen cap credibilitat amb la seva voluntat de diàleg perquè és un diàleg condicionat. El diàleg ha de ser obert, directe i amb respecte a les dues parts. I l’oferta de diàleg dels dos mandetaris no compleix les condicions d’un diàleg democràtic per més lleis que s’invoquin. Si Catalunya no té President no és culpa dels independentistes sinó del poder de l’estat que imposa unes eleccions, les perd i no les compleix. Si de veritat hi ha voluntat de diàleg que obri les portes de les presons als polítics i civils catalans empresonats injustament i les portes de la frontera als exiliats defensant els seus drets. A la taula de negociacions hi ha de seure el veritable guanyador que és el President Puigdemont i el seu govern. Tota altra taula és una manipulació de la llei i la democràcia. Per què tant Rajoy, com Juncker comencen a parlar de diàleg? Senzillament perquè la democràcia europea se’ls hi està girant d’esquena. Una  demostració els llaços grocs en una sessió del Parlament Europeu en el que també es parlà de Catalunya. Les paraules d’un i altre no són res més que signes d’una feblesa que no es veuen amb cor d’aturar. Aixó no vol dir que Catalunya es negui a dialogar, ho ha d’exigir però en les condicions legals adequades. I si aquestes condicions legals les impideix la justícia, la justícia com òrgan democràtic de l’estat ha de demostrar que ho és reconeixent els seus errors. Però l’orgull quan és un egoïsme en el poder es converteix en jo sóc la llei. És inversemblant la persecució que s’està portant a terme contra Catalunya, una persecució que supera amb molt la del règim franquista i que sense cap mena de dubte busca provocar violència per tenir arguments davant Europa. És francament desconcertant l’odi que s’hi endevina a les persones perquè no pensen igual. La persecució de les escoles és una lamentable  demostració d’injustícia social davant de comportaments d’entitats unionistes de filosofia feixista en la que una persona té més valor que el conjunt de tota l’escola. És lamentable que polítics catalans, que gràcies a l’escola catalana també en época franquista, van rebre una educació democràtica, s’hagin canviat de camisa perquè en el seu partit hi havia gent més preparada i al no poder assolir poder s’han canviat de camisa. És una realitat i no cal citar noms. I aquests parlen de normalitat de convivència quan són els primers en desfer-la. Serà difícil el diàleg si l’estat no reconeix la seva part de culpa en el trencament. La democràcia és molt clara. Catalunya fa anys que vol dialogar i qui ara diu que hi està disposat sempre ha dit no. I és possible que el no continui i Catalunya, democràticament amb el vist i plau internacional, digui adèu a Espanya. La pilota és a la teulada de l’estat espanyol.