L’UNIONISME I LA INDEPENDÈNCIA EN UNA DEMOCRÀCIA

La diferència en les idees no és un greuge a la llibertat sinó una raó del raonament per part de la intel·ligència. Negar el dret a la llibertat de pensament és la mort de l’humanisme. Les diferències de models polítics convertides en discòrdies porta la humanitat a odiar-se.   L’odi és provocador d’enemistats i de la desestabilització social. Desestabilització que és la norma, dissortadament, a ple segle XXI. Defensar el deure i el dret de la unió és lícit i legal en una democràcia, però també ho és el fet de defensar la independència. La il·licitud i la il·legalitat es fan presents quan uns i altres causen aldarulls i enemistats en la defensa dels seus interesssos menystenint els dels altres. Defensar racionalment i pacífica l’unió o la independència és treballar per una convivència en pau. Cremar per venjança una bandera espanyola o una catalana significa caminar cap a l’antisocietat i fer de l’odi i la guerra els arguments defensors dels models polítics. I la realitat del conflicte entre Catalunya i Espanya la crea l’odi a un nivell d’indignitat tan inaceptable que es convereix judicialment en delicte una acció de pau. Que el govern de l’estat defensi la unió és tan just i digne com la defensa de la Generalitat de la independència. El que és inconcebible en una democràcia és judicialitzar la política. I en l’actualitat dóna la impressió que es viu un assetjament de Catalunya, antidemocràtic i provocador per part de l’unionisme. I que els  fets provocadors són programats per polítics cada dia són més evidents quan s’arriba a contractat per cinquanta euros l’acció per estripar llaços grocs o banderes. Emparar-se en la nocturnitat i l’agressió amb armes blanques quan un independentista els crida l’atenció per la seva acció implica la seguretat amb que actúen per part del govern i la justícia. Té capacitat el Govern actual de l’estat d’esdevenir un exemple de democràcia? El dia 17 en l’homentge a les víctimes dels atemptats terroristes de Barcelona i Cambrils ho intuirem. Si tot queda judicialment com està en l’actualitat, la resposta serà no.

Cal esperar, hi cap la sorpresa. El desig del Rei de parlar amb els partits catalans independentistes, quedarà en desig o hi haura fets convincents? Personalment penso que no hi haurà cap signe convincent. Però és possible. Dissortadament les manifestacions de l’unionisme a Catalunya no porten a cap bon port, tot el contrari. Només cal escoltar els partits estatals. No m’obligueu a dir noms, són prou coneguts. A Catalunya la taula del diàleg està preparada. Hi seurant els unionistes? M’agradaria, seria un signe de caminar cap a la normalitat democràtica. No em refereixo a les reunions dels governs espanyol i català. Em refereixo als ciutadans, que penso hi són, però temen l’amenaça dels ultres. Una bona entesa entre les dues tendències és el camí de la pau.

Models polítics destructors de la humanitat

Quan reflexiono sobre la imatge de la societat dels temps antics i la del segle XXI em  dic que amb mils i mils d’anys d’història, l’humanisme cada dia va a pitjor. Pregunto, per què? i no tinc resposta. Escolto la societat i una part considerable em diu que Déu és el culpable. Giro els meus ulls al mapa de la història i em trobo amb molts déus, i alguns d’ells enemics. I davant d’aquesta diversitat, alguns afirmen que Déu no existeix. Arribo a la conclusió que Déu no existeix en el cor dels responsables de la convivència humana perqquè ells s’han convertit en déus. Què suposa convertir humans en Déus? Senzillament pervertir la humanitat. I aquesta és la realitat del segle XXI. En el fons de la questió, la realitat ens diu que és perverteix la dignitat humana i les persones no juguen el paper que a cadascuna li toca jugar i tampoc els hi permeten. Dissortadament s’han desvirtuat les qualitats humanes. I aquest desviament ha aconseguit crear un ordre social contra natura. Fem una ullada a la realitat. La mort s’ha apoderat del poder. També s’ha tergiversat l’objectiu que la natura li donà i la part divinitzada hipòcritament de la societat en té la responsabilitat. Quants innocents moren cada dia sota les bales i bombes criminals per defensar un status social que no és just? Justícia no és assegurar el poder d’un incompetent irresponsable que es creu un déu.

Aquest és l’avenç del segle XXI? M’esborrona pensar-hi. Miro a Europa i EEUU i armes per a la guerra. Miro a les Amèricas i cada dia morts. Miro a l’Àfrica i cada dia morts. Miro a l’Àsia i cada dia morts. Miro a Europa i cada dia morts en el Mediterrà. No hi ha governants creïbles en tots aquests països? En què han convertit l’objectiu natural de la política? La tecnologia que hauria de ser la constructora d’una convivència digna, no ho és. I aquesta no té un abast massa extens. Si escoltes els polítics d’arreu, s’omplen la boca del seu treball per la pau? On l’han assolida? Enlloc. Pau no significa absència de guerres, significa la realitat de la vida digna de totes les persones del món. I Quan em refereixo a vida digna no parlo d’una vida acomodada per l’economia perquè humanament és més digna la vida del nen africà que mort de gana per culpa dels seus governants que els potentats que es passegen pels grans hotels. cultura que és la base sòlida d’un procès social digne. Cal verdaderament un revolució cultural pacífica dels ciutadans de base que obliguin als polítics a complir amb el deure del seu treball, que no és altre que l’assoliment de la pau a tots nivells. La imatge dels models polítics actuals  no és només vergpnyosa sinó que denuncia greuges de criminalitat. I de la realitat d’aquesta imatge, com a polítiques de l’esperit, dissortadament també en són culpables les religions.

La cruel extensió arreu del món de les injustícies socials és la clara demostració de la incompatibilitat de la classe política, ja sigui democràtica, ja sigui dictatorial. Dissortadament en el món del segle XXI la política s’ha lliurat a mans de l’economia i amb bona convivència es carreguen la

Des de la meva fe, visca Catalunya lliure!

Tu ets rei?, pregunta Pilat. Tu ho has dit. I a la creu hi penja el motiu de la crucifixió: Rei dels jueus. Fins al darrer minut de la seva vida, Crist va defensar els drets del poble jueu. EL poble jueu era un de tants pobles que complia el mandat bíblic donat a la humanitat de multipliqque-vos i pobleu la terra. I Jesús, defensant el seu poble, va complir la seva missió de salvar el món. Crist va arriscar la seva vida per salvar el món defensant la llibertat d’un poble, com es desprent de l’afirmació del seu deixeble Xirinacs quan afirma que qui no està disposat a arriscar la seva vida, no estima el seu col·lectiu. Catalunya és un poble que al llarg de la història s’ha configurat amb un missatge de germanor universal formant-ne part ciudadans provinents d’altres cultures amb un objectiu concret, ser poble. I en aquest col·lectiu s’hi han afegit persones amb la finalitat de destruir-lo i donar-li una altra missió. I en l’actualitat està en el procès de defensa de la seva identitat contra l’atac de donar-li una altra que no és la seva. I curiosament els caps visibles dels drets de Catalunya al segle XXI són perseguits per la justícia espanyola, com el poble jueu ho era per la romana. I com fa vint-i-un segles Catalunya és atacada per la religió, però amb la defensa del màxim responsable. Sortosament el màxim esponsable de l’esglèsia católica ha conviat d’acord amb l’evangeli el text del catacisme que feia referència a la pena de mort, dient que totes les penes de mort són injustes i van contra l’evangeli. Què dirà l’episcopat espanyol, hereu d’aquell que va signar la creuada de Franco, en relació a la resolució del Papa? La mort d’un poble és l’esclavatge del col·lectiu que el formava i matar un col·lectiu és una execució criminal injusta. És actuar contra el programa de la naturalesa que és la manera com Déu actúa en el col·lectiu humà. Canvia molt la questió quan el col·lectiu en questió accepta formar part del model polític d’un altre col·lectiu però gaudir d’un mateix model polític no suposa renunciar a la identitat própia. L’evangeli a les relacions polítiques els hi recomana una única llei, estimeu-vos. L’amor és la llei superior a totes les altres lleis.

I en base a aquesta norma, jo no puc acceptar un model politic de país que no té cura de la dignitat de tots els seus ciutadans i només es preocupa d’una minoria sense importar-li en la pràctica la indignitat de la pobresa. Personalment tinc el dret d’oposar-me a aquest model per formar-ne un altre de més just. I com més m’endinso en la reflexió del model polític espanyol, més em convenço que la meva veritat té el deure, amb el risc de ser sacrificat, de defensar el meun país, Catalunya, com Crist des de la creu, redimint al món, defensava en la història el dret del poble jueu de ser independent de Roma. No em cansaré de proclamar des de la meva fe cristiana, visca Catalunya lliure. La religió és també un servei a la humanitat des de la voluntat de Déu. I en aquest mandat d’estimar, penso que s’ha d’aprofundir molt en la frase, nascuda crec en    la consciència del jovent, fes l’amor i no la    guerra. No és una lleugeresa, és un missatge que cal aprofundir. Tema per a un altre dia.

(Poema visual de Toni Prat).

No a l’homenatge del 17 d’agost

No es pot celebrar un homenatge quan la justícia no mereix credibilitat. No es pot celebrar quan els seus herois estan empressonats i ajusticiats amb el gravèmen d’una prevaricació que pesa sobre l’estat per oblidar, menystenir i no deixar complir el mandat d’unes eleccions manipulades que van donar la raó a les del 1 d’octubre. Prevaricació criticada a Euroipa. La única raó per poder celebrar l’homenatge és una ordre de llibertat al Conseller Forn i al Major Platero i la dels polítics, homes i dones, empressonats a Espanya i els refugiats a l’estranger. L’estat espanyol té dret a presidir, si reconeix els drets dels pobles i de les seves persones. I en aquesta questió pesa sobre l’estat una doble irregularitat: a) tenia informes sobre el cap organitzador de l’atemptat i no van passar cap informació als Mossos d’Esquadra, que malgrat tot van donar al món una lliçó de professionalitat i de dignitat. I aquesta marginació és pública i molt greu. I no s’ha tingut, ni es té en compte. b) el Congrès es va negar a investigar-la, postura política indigna davant el món. Si en la política espanyola hi ha un mínim de dignitat, abans de presidir, ha de corregir els greues i respectar els drets a defensar la llibertat i la voluntat del poble. La veritat és trista, sí, peró no causada per la gent independentista catalana. El rei no és persona grata. Abans de presidir ha de demostrar la voluntat de servir, perquè no pot oblidar que és ell el servidor dels ciutadans i no els ciutadans, servidors d’ell. I si vol presidir un acte a Catalunya ha de recuperar la seva  credibilitat perduda. I no calen les amenaces del President del PP, Sr. Casado,  perquè és ell el primer que s’ha de reciclar i ni té cap dret a assistir a l’homenatge si es fa i els ciutadans tenen tot el dret de manifestar-li el seu rebuig perquè si el seu partit haguès complert el seu deure segurament l’atemptat no hauria tingut l’abast que va tenir.

En aquest tema l’estat espanyol està en deute amb Catalunya, i tant el Rei, com els President del Govern, amb la Constitució a la mà, estan obligats a pagar el deute i a eliminar el greuge. Les víctimes mereixen tot el respecte, peró un respecte democràtic i humà, i el primer que ha de manifestar-lo és aquell que coneixedor del perill va obviar-lo i no va fer res per evitar-lo. No polititzem les víctimes i demanem perdó quan s’ha de demanar per més autoritat que es tingui.

No hi ha cap càrrec  superior a la dignitat de ser persona com ho palesa el Papa Francesc, fent constar en el catecisme catòlic que ningú té dret a condemnar a mort i dictar-ne sentències. La dignitat de les persones en quan persones és superior a qualsevulla llei. Per aixó la dignitat de les víctimes de l’atemptat i els Mossos i superiors seus que evitaren mals majors tenen tot el dret de ser restituits als seus càrrecs. Jo demanaria a les autoritats catalanes que si no hi ha un gest creïble per part de l’estat es desconvoqui l’homenatge. I quan dic creïble per part de l’estat, em refereix`al govern, a la justícia i a les forces d’ordre públic. Si malgrat tot, es fa, demano als catalans demòcrates, independentistes o no, respecte, compostura, solidaritat, serietat amb un comportament digne que exigeix justícia.

Una pregunta, Sr. Casado, sou vos globalista?

Francament les seves paraules dirigides al President del Govern en relació a la unitat d’Espanya m’han fet pensar: és possible que a ple segle XXI hi hagi polítics amb aquesta filosofia? Una persona imparcial, que us escolti, alló que primer pensarà, quina poca humanitat, encara que us defenseu dient que les penalitats dels nens també us afecta perquè sou persona. Sr. Casado a mi m’afecten les penalitats de totes les persones, també les seves, perquè d’acord amb l’arxiu de les vostres afirmacions n’heu de passar moltes. Esteu tractant els independentistes, jo sóc independentista, d’enemics d’Espanya i de terroristes.  Llegeixi la carta al seu fill, la vigília del 5 d’agost de 1937, quan foren assessinades “Les tretze roses”, noies de 18 a 23 anys per les seves idees, i quaranta tres persones, totes denunciades per “rojas” i afusselades, jugant-les a la sort a qui tocava pels indignes guayadors de la guerra. La mare del nen de 11 anys, quins pares foren executats en la data esmentada li va escriure aquesta carta: “Voy a morir con la cabeza alta. Sólo te pido que quieras a todos y que no guardes nunca rencor a los que dieron muerte a tus padres, eso nunca. Las personas buenas no guardan rencor. Enrique, que te hagan hacer la comunión, però bien preparado, tan cimentada la religión como me  la cimentaron a mi. Hijo, hijo hasta a la eternidad”. Justiciada per comunista i amb una fe cega en Déu. Oi, que no ho enten, Sr. Casado.

No ho enten perquè comença per no ser una persona íntegra i digna. No enten que un cristià pugui ser comunista. I aquestes morts que li he recordat són fruit de persones del que el vostre partit n’és hereu. Les vostres, paraules, que no cal recordar, la relació ompliria les pàgines d’un llibre, són una invitació al delicte, però el vostre delicte té patent de llibertat, i la veritat delictiva la té segons la seva filosofia de presó. Pels vostres problemes amb les titulacions universitàries no m’és possible pensar l’abast de la vostra cultura. Personalment li recomenaria dos llibres: LA BIBLIA (antic i nou testament) i EL CAPITAL de Karl MARX. No és cap broma. Dos llibres que li ensenyarien a tocar de peus a terra. No estaría malament que hi afegíssiu L’ART D’ESTIMAR, d’Erich Fromm i LES MORADAS, de Santa Teresa d’Âvila. Tindria una idea més exacta de quin és el valor del ser humà com a persona.

Vos heu dit autèntiques barbaritats, que us fan un trist favor i no ajuden gens a netejar la mala premsa que d’Espanya té el món per culpa del PP. Li vàreu dir al President, que volieu col·laborar per què no es trenqui la unitat d’Espanya. Per aconseguir-ho heu de posar en ordre el vostre partit, perquè no teniu credibiltat i la situació actual de fallida econòmica només té un culpable, el seu partit. Alló que primer heu de fer és retornar a Espanya els milions malversats i no ho voleu reconèixer, fins i tot no sabeu explicar els destí de més de seixanta milions.. Aquest és un punt flac de la vostra ràbia contra Catalunya i sabeu perquè i no teniu dignitat d’explicar-ho als ciutadans. Escolteu el carrer, compliu la Constitució que us obliga i no la manipuleu més. I quan hagueu reciclat com cal el vostre partit tindreu la credibilitat dels demòcrates. La carta de la mare al seu fill us fotografia molt bé. Li he preguntat si era globalista perquè en democràcia un globalista escolta a tothom, també els enemics.

Sr. Pedro Sànchez, no existeix l’auto-determinació?

Què va ser la implantació en el món del socialisme?  Va nèixer i crèixer espontani o el van crear?  El treball filosòfic que el va concebre, les morts que el van assaonar i el treball pedagògic dels seus creadors no és una flor d’estiu. És un exercici d’autodeterminació, fruit de la llibertat humana i resultat d’unes idees que arribaren a la conclusió que un altre món era possible. I sense l’autodeterminació dels seus defensors, el seu partit hauria estat flor d’un dia, com sembla ser que els socialistes espanyols del sgle XXI el volen convertir. Que no consti en la Constitució Espanyola no és cap argument sòlid, ni creïble. Està en la integritat del fet de ser persona. El dret a l’autodeterminació és un dret natural de les persones i si un col·lectiu important de persones el defensa, els governants tenen el deure d’escoltar. La Constitució no en pot parlar, si és així tampoc pot prohibir-ho. Seria anar contra el progrès, que en el seu dia suposà el socialisme que per desventura avui dia dóna la impressió que a Espanya és antiprogrès. Sr. Sànchez sigui socialista de veritat, no només  de paraula, el socialisme no té raó de ser sense democràcia i negar drets naturals, no ho és. És el trist paper que desenvolupa en la política espanyola donant el seu sí, com ha donat, a la política corrupta del PP. A la política de dretes espanyola li fa por el progrès i per aquesta raó manipula la cultura. Sr. Pedro Sànchez, la cultura i el progrès no són  ni de dretes, ni d’esquerres, estan al servei de la humanitat que la política divideix en rics i pobres, i si afavoreix els rics és progrès, i si als pobres és fruit de la incultura. El sociallisme va nèixer per donar la mà a tots els ciutadans perquè tinguin una vida digna, no perquè els dirigents es converteixin  en multi mil·lionaris ells i la seva familia com ho palesa el socialisme espanyol amb presidents i ministres endollats en grans empreses amb sobresous d’escàndol. Sr. Pedro Sànchez no tinc fe en el vostre socialisme, ni en vos, perquè heu estat i encara sou mà dreta dels responsables de la corrupció de l’estat espanyol i de la feble democràcia espanyola com reconeix Europa. El meu amic i company, Lluis M. Xirinacs, defensor dels drets dels pobles i minimitzat i injuriat pels polítics, afirmava que qui no està disposat a arriscar la seva vida per la llibertat no és un bon ciutadà. Està, Sr. Sànchez preparat per arriscar la seva vida política per defensar la dignitat nacional? Si ho està arrisqui, escolti la veu del poble, de les dones, dels treballadors, dels taxistes i també els més de dos milions de catalans que defensen la seva llibertat nacional. Sr. Pedro Sànchez, els drets i deures que defensa la Constitució Espanyola  defineixen l’autodeterminació dels pobles amb els elements que la configuren.

Imatge i figura de la persona humana

El meu amic poeta Joan Gimeno i Conesa comença el seu poemari DEMANO LA PARAULA amb el poema Prefaci, definitori poètic de l’ésser humà. Llegim: “Demà, quan et despertis, /abans d’obrir els ulls…/ somnia’m! / bell, intel·lgent, brillant, jove…/ com sols puc ser-ho / als teus somnis. / Besa’m les parpelles / mig obertes. / Acaraona’m el cos nu. / Fes-me l’amor / amb un desig salvatge. /Amara’m de plaer i de suor./ Defalleix amb mi. / Després… obre’ls / i mira la crua realitat / de la meva petita persona, / insignificant, vella…/ enamorada.” Una visió fillosòfico-poètica de la veritat huamana. La il·lusió, el desig i la veritat. Són tres conceptes bàsics de l’ésser humà. Tres conceptes amb la veritat de cada persona en un panorama desconcertant que defineix la projecció de la llibertat. El poeta ens defineix amb  claretat la dimensió humana de les persones. Il·lusió, desig, veritat. I en aquesta definició hi juguen un paper transcendet, l’esperit, el cos i la  persona. “Acarona’m el cos./ Fes-me l’amor amb un desig salvatge”. Senzillament el protagonisme del cos en la realitat personal. Un protagonisme que és definidor i definitiu i que actúa amb força a l’hora de manifestar els desitjos. El cos és un despertador del desig i una invitació a convertir-lo en veritat. I el cos amb tota la seva capacitat de despertador sexual compleix el programa natural que el creador li va infondre. I la seva constitució és una constant invitació al gaudi del contacte. El contacte és un llenguate, que coordinat amb el de la psiquè, esdevé el llenguatge de la persona. I el llenguatge de la persona palesa dues variants amb la mateixa qualitat cadascuna, diferències que dibuixen el cos de l’home i de la dona, amb un mateix objectiu i amb la coordinació de dues imatges definitòries, diferents i amb el mateix objectiu. La creativitat. I dissortadament aquestes diferències creatives són massa sovint l’esca del pecat. Massa sovint quan es parla de l’amor només es considera la prioritat del cos com a protagonista i s’oblida la funció de la intel·ligència per valorar si el desig corporal dut a terme és o no és racional i humà. La intel·ligència ha de regular la veritat integral dels actes humans que no ho seran sense la cordinació del cos i l’esperit. I en aquesta valoració la consideració de fet humà és capital per decidir si s’actua en el camp del bé o en el del mal. Són consequències de la llibertat. Des d’aquesta consideració penso fonamental un gran respecte al cos humà, femení i masculí perquè totes les parts tenen la seva funció pròpia i una d’elles, que pot generar qualsevulla, és la sexualitat. No entrarè en detalls, avui, però considero que aquesta facultat de generar desig no és cap esca de pecat si la integritat humana regula els seus actes. La manipulació del sexe és una corrupció social tant o més poderosa que l’económica i culpable dels desequilibris de la humanitat. El respecte a la integritat del cos humà en les seves relacions entre sexes és fonamental per la creació d’una convivència en pau i solidària. Dissortadament les relacions economia sexe són una realitat desestabilitzadora i massa sovint fins i tot criminal amb la filosofia que per fer-se ric tot si val i per fer sexe també. I la política en aquesta questió n’és molt culpable com ho palesa la presència de personatges polítics de primer nivell, ja siguin ministres o caps d’estat, que són drogadictes del sexe. La lluita de les dones reclamant la igualtat i els seus drets, ho demostra amb prou claretat. El fet hi és. I que és un  problema social d’urgent solució, també. Quina és la solució? El primer pas, respectar la integritat de la persona. La igualtat, no està dividida per les diferències físiques, la igualtat està en la naturalesa humana, cos i psiquè.

(Pintura de l'amic Francesc Estall)