Sóc veritablement jo en una Catalunya espanyolitzada?

La individualitat personal, formant part d’una col·lectivitat, no pot deixar mai de ser el seu “jo”. El meu jo nascut a Catalunya, moralment i ètica no és transformable en un “jo” espanyol. Puc compartir la meva manera d’actuar amb la d’un altre que no sigui català. Actuar de comú acord no significa canviar la identitat, al  contrari és reforçar-la enriquint-la culturalment. En aquest ambient, l’aplicació de l’article 155 de la Constitució espanyola pot convertir-se en una immoralitat i en una perversió natural. La llei no pot modificar mai la meva identitat negant la meva llibertat perquè el meu jo original és superior i anterior al jo en que em vol convertir l’article 155. Una llei que només pot tenir competències en el fer, no està legitimada mai si al mateix temps les vol tenir en el ser. I aquesta és la incompetència i la il·legitimitat d’aquest article aplicat a Catalunya, denunciades pels resultats que se’n deriven. La sanció a una idea independentista no és mai aplicable al meu jo independentista, perquè ser independentista és definidor de la meva identitat, refrendada per la meva llibertat

Una altra raó seria sancionar-me per què al mateix temps he generat violència destructiva en la col·lectivitat. Poden existir violències constructives i aquestes són positives i creatives. Valorar de violència una plantada davant escoles que defensa un dret, és falsificar la naturalesa de la realitat. I aquesta falsificació desnaturalitza la veritat identitària d’una persona o d’un col·lectiu. I estic convençut que l’aplicació a Catalunya del 155 ha estat un error i una manipulació de la moral i l’ètica dels pobles, amb el greuge que aquesta aplicació ha perjudicat i molt a persones que no són independentistes siguin demòcrates o no. En aquest sentit és molt clarificador l’article 15 de la Constitució Espanyola:”Tothom té dret a la vida i la integritat física i moral, sense que, en cap cas, ningú pugui ser sotmés a tortura ni a penes o tractaments inhumans o degradants” Tinc entès que la llei és per complir-la i no deixa de ser sorprenent que la Constitució es contradigui a ella mateixa. En aquest respecte, Jürgen Habermàs, el pensador més ben valorat d’Europa, escriu en el seu llibre EL FUTUR DE LA NATURALESA HUMANA, “la repressió esclerotitzada en normalitat o el reconeixement  cínic d’un estat injust del món no demostren un déficit de coneixement, sinò una corrupció de la voluntat.” Esborrona comprovar com la política i la justícia es mouen en un ambient on el ser pot manipular-se per el fer, quan sense ser és impossible fer. I aquesta manipulació es porta a terme castigant el ser que pensa i no pel que fa sinò perquè pensar pot esdevenir un delicte. Una gravíssima manipulació de la naturalesa humana emparant-se en una llei existent abans del naixement del ser perjudicat.

Quan una llei anterior al naixement de l’individu perverteix la seva identitat natural, aquesta llei ha de canviar-se i adaptar-se als nous temps per legitimar les noves maneres de fer. La naturalesa humana no canvia en el temps el seu ser, però sí pot variar el seu fer. I aquesta circumstància és on la política i la justícia han de posar-se al dia en el fer. Acabo amb les primeres ratlles del llibre esmentat:” En una escena d’Stiller, Max Frisch posa en boca del fiscal aquesta pregunta: Què fa l’home amb el temps de la seva vida? Amb pou feines n’era conscient, de la pregunta, però m’irritava. Frisch fa la pregunta en el temps verbal del present d’indicatiu, El lector pensatiu, preocupat per sí mateix, li dòna un tomb ètic: Què haig de fer amb el temps de la meva vida?”  Aquesta pregunta se l’han de fer totes les persones indistintament de la seva funció social i penso que d’una manera molt urgent els jutges i els polítics. Per què si fossin ètics i morals en el seu jo, es veurien obligats a respectar el jo dels altres.

La roïnesa de la política

La història mundial de la política es una veu del poble que clama justícia i la resposta de les institucions espanyoles és la justícia sóc jo. I la política és, ha estat i segurament serà la institució humana que es caracteritza per una veritart: manipular genèticament la identitat individual de la gent dels pobles que volen ser lliures. Sembla una barbaritat aquesta afirmació, però dissortadament la política li dóna validesa. Canviar la identitat d’una persona no és per la política absolutista una immoralitat sinò la raó de la seva existència. Fins i tot el poble que hauria d’haver estat el més exemplar del món, el poble jueu, esdevinguè un exemple de manipulació. I al segle XXI la manipulació continúa sent norma. Es manipulen els drets naturals de les persones per donar prioritat a la restricció de la llibertat dels pobles. No negarè que hi ha, per sort, moviments polítics esperançadors. Llegia ,avui, que a Xile la justicia obligava a la néta  de Pinoxet a tornar els diners robats i

que la justícia d’ Irak portava als tribunals a Busch, Aznar i Blair per crims de guerra, com ja ha fet fa un temps una jutgesa xilena amb polítics espanyols del franquisme. Però l’estat espanyol no en va voler saber res. La península ibèrica no és un exemple d’unitat cultural, podria ser un exemple d’unió de diferents cultures amb la finallitat de respectar la identitat natural de cada ciutadà. Però aquesta unió no hi té cabuda en la filosofia centralista de la política espanyola que no tè cap remordiment, tot el contrari, d’exigir per llei la renúncia a realitats que són fruit de la genètica. No és el mateix obligar per ser el que no ets, que de comú acord i amb una bona entesa que els ciutadans enriqueixin la seva veritat amb intercanvis culturals i socials entre pobles diferents, fins i tot poden arribar a entendre’s per formar un estat, que no és el mateix que unificar diferents nacions en una. I és precisament aquesta política que passa dels consells de la filosofia que pot desembocar en la bancarrota econòmica que està amenaçant l’estat espanyol. El respecte a la identitat de cada poble potenciant les seves cultures és la base indispensable perquè l’economia emergeixi potent, perquè seria l’economia dels ciutadans, no l’economia d’uns pocs, com avui, que porta la misèria a la majoria i només una política corrupta llençada als braços de l’alta economia no se n’adona que aquesta arruina els estats perquè ha arribat a la conclusió que l’estat és ella. El mapa cultural de l’educació ideat per l’estat espanyol dels nostres temps és el culpable d’una Espanya insolidària, que déu el 140% del seu producte interior brut i amb el que no pot pagar el deute de més d’un bilió dos cents milions d’euros. I aquest desgavell és el resultat de la política del PP en els seus darrers mandats. I aquesta política de manipulació també genètica és la que ha desenvolupat i encara el PSOE la continúa degenerant la identitat personal dels ciutadans i minvant la seva capacitat de pensar i conseqüentment la de produir. La solució dels mals d’Espanya és la que proposen Catalunya i Euskadi amb indicisions de Galizia com també amb clares insinuacions de València i Mallorca.

En els pobles d’Espanya existeixen persones amb una identitat qualificada per generar il·lusió, fer renèixer l’esperança i convèncer als ciutadans que la nova política s’enrolarà en el marc de la cultura. Espanya necessita la veritable revolució de la cultura perquè l’economia estigui al servei de tothom. És possible, però no amb la política espanyola dels, diguem-ne, grans partits estatals perquè la seva filosofia és el poder, no el servei de les persones. Només un poble amb persones d’identitat íntegra i respectuosa amb la llei natural i la génesis de la seva existència serà veritablement lliure i preparat per liderar la història. No té cap explicació humana que s’unifiqui sota un mateix programa els diferents pobles d’Espanya. És el gran error històric defensat amb una guerra genocida que la democràcia dels grans partits nacionals no entenen, ni fan res per entendre. El resultat victoriós d’una guerra injusta i il·licita els ha portat al poder i per a ells, aixó es democràcia. La cultura derrotarà la roïnesa de la política o la roînesa de la política continuarà jugant el seu joc?

Mort a la carretera

Les diferents formes de morir li donen a la mort una valoració molt variada. Morir al llit, envoltat de la família, independentment de l’edat, s’accepta per  què era la seva hora. Havia complert el seu cicle de vida. Peró totes les persones que moren al llit mereixen una valoració positiva? No hi ha morts al llit que són d’autèntics criminals? Hi ha condemnats a mort que són més persones dignes que no pas aquelles que els condemnem i el judici de la societat els rebutge quan la forma és indigna però elles moren dignament. Hi ha morts sobtades que de bell antuvi sorprenen però sobtades només perquè no es tenia cura com calia de la pròpia vida. La mort en ella mateixa és un misteri com ho és la vida. Però hi ha una forma de morir que esgarrifa, la mort a la carretera. Esgarrifances, perquè? La culpa és sempre del conductor? No hi havia en l’accident capacitat de control? Perquè incapacitat? Manca de domini del vehicle, per què? Excés de velocitat? Carretera en mal estat? Alcoholisme o drogues? La culpa és sempre del conductor? Massa sovint, sí, però no sempre perquè la societat també n’és de culpable. I per moltes raons, algunes d’elles beneïdes i lloades. El meu cotxe supera els dos cents km/h. I aquesta circunmstància no es causa de culpabilitat? Es legisla molt, potser massa, sobre els límits de velocitat permesos, però es permet fabricació de cotxes que fàcilment els superen. No és una incongruència? Si la màxima veloctat que  es pot desenvolupar en les carreteres és de cent vint km/h, perquè es permet fabricar vehiclesque poden anar a tres cents? En aquests accidents mortals de les carreteres no hi té culpa també la política? Per altra banda, hi tenim esportivament el culte a la velocitat. Em direu que no és el mateix una pista preparada degudament que la carretera. D’acord. Però el cuc de la velocitat es consolida en les curses. La persona, jove o gran, adicta a la velocitat i no pot demostrar-ho en una pista, on ho fa? Òbviament a les carreteres. El conductor pot tenir una formació extraordinària i un domini que li dóna garanties d’estabilitat, però l’efecte sorpresa? L’efecte sorpresa és difícil de controlar. Hi ha una formació específica davant l’efecte sorpresa? No i diría que és impossible. No nego que en algun moment es pot superar i se supera. En aquesta circumstància coneixen tots els conductors degudament els traçats de les carreteres per on circulen? I si el coneixen estan segurs que la sorpresa no la crearà el cotxe contrari? Formació, sempre; control, el màxim. Autodomini psicològic al màxim. I tot i així, n’hi ha prou? Les morts a la carretera diuen que no. La sorpresa la pot donar una persona creuant la carretera; un vehicle que ve de cara quan es fa un avançament, ja sigui d’un cotxe o d’un o més ciclistes; un animal de pastura que sobtadament creua la carretera; un dessprendiment de rocs o terra causat per pluges o altres fenòmens. Però hi ha una causa en la que normalment no s'hi pensa: en la mort sobtada del conductor. Morir d’accident en una recta sense cap altra cotxe circulant-hi pot tenir explicació. La té: el conductor ha perdut el control del seu cos, moviment de braços o peus, o mort sobtada. És necessari que el conductor sigui conscient de la seva salut. Puc parlar per mi. Tinc 89 anys. Els metges em van dir que no passaria dels 9. Tenien motius. La vida és una sorpresa. Encara condueixo. He d’estar preparat per a possibles ensurts i molts més quan no vaig sol al cotxe. El metge del cor em va dir que tenia un cor per anys, però hi ha altres parts del cos que poden produir la mort.I precisament un altre part em va avisar seriosament, sort que no conduia. Si tinguèssim un coneixement més complert de la nostra salut, segurament que s’evitarien moltes morts a les carreteres. Però, quin és el coneixement i el domini de les nostres passions? La de la velocitat, per exemple. El domini psicològic és fonamental. Com més profund sigui el coneixment que tenim de nosaltres mateixos, més seguretat tindrem en els nostres actes i en el domini dels vehicles, sigui un cotxe, un camió, un avió, una moto, una nau, una bicleta o uns patinets. La presidenta d’Òmnium Cultural, Muriel Casals i una poeta, amiga meva, van morir per un mal control de la bicicleta del ciclista que la conduia al bell mig de Barcelona. Si respectèssim més l’altre, si la cultura humanista fos més ferma, si les màquines fossin més un servei que un negoci, si les carreteres tinguessin un traçat més ben estudiat, segurament que minvarien les morts a la carretera. La culpabilitat de la persona és alló que s’investiga davant d’un accident mortal. La persona hi té molta culpa, també el fabricant del vehicle, també donar més importància al negoci que al servei, també la política que no vetlla prou per la dignitat dels ciutadans, sobre tot en el tema cultural. Dóna per molt més la filsofia de la mort.

Necessitat urgent de ser persona

Ramon Llull comença el seu LLIBRE D’AMIC E AMAT amb aquesta metáfora moral: “Demanà l’amich a són amat si havia en ell nulla cosa romasa a amar. E l’amat respòs que ço per què l’amor de l’amich podia multiplicar era a amar”. Senzillament el barem de la qualitat de persona rau en l’acció d’estimar. Quan més s’estima més persona s’és. Dissortadament aquest barem valuador, la talaia del temps ens confirma que també a ple segle XXI està manipulat pels màxims responsables de conrear-lo, la política i la religió. Per no sortir de casa si parem esment en la Constitució Espanyola, la gran llei de l’estat per garantir el benestar dels ciutadans, ens adonarem com es manipula la definició de persona  perquè la política tingui el camí lliure per esdevenir totalitària. I alló primer que fa és desfigurar el concepte persona perquè la seva voluntat no esdevingui argument base. L’article de la Constitució, 1,2 diu:”La sobirania nacional resideix en el poble espanyol, del qual emanen els poders de l’estat”. Com ha complert aquesta norma l’estat governat pel PP amb el recolzament del PSOE i de C’s? Minvant el concepte sobirania, començant per no reconèixer la voluntat particular d’un poble d’Espanya si no voten tots els espanyols, malgrat que la Constitució sí reconeix aquest dret. Però encara ha anat més lluny restringir el pensament anul·lant la capacitat intel·lectual de la gent. Com?, anul·lant al màxim la cultura pròpia de cada poble, començant per la  llengua que és el seu vehicle principal de comunicació. I la cultura l’empobreixen no reconeixent els drets de la llengua de cada poble espanyol, no reconeixent el dret de les identitats pròpies dels pobles espanyols, com Catalunya, Euskadi, Galízia, i extorsionant. No es reconeix la sobirania dels pobles d’Espanya quan un dels pares de la Constitució diu: /”El derecho de autodeterminación a través de una consulta electoral significa que la población del territorio donde este derecho se ejerza puede pronunciarse por la independencia o rechazarla. Pero, precisamente porque es un derecho de autodeterminación, sólo se pronuncia la población del territorio que pretende autodeterminarse.” Més clar no pot ser, com tampoc pot ser més clara la manipulació que en va fer Mariano Rajoy amb el seu no. Una demostració més de la manipulació política i judicial que se’n fa de la Constitució i tot a títol autoritari perquè jo sóc el poder i no la voluntat del poble. Conec una mica el pensament de Jordi Solè Tura perquè en el míting que va fer a Granollers per votar per primera vegada democràticament, vaig ser una de les dues persones, pedagogues les dues, que van pujar a l’estrada i vaig defensar el dret de les persones a votar la tendència pròpia, fent esment directe de que el PSUC era un partit democràtic amb tots els drets. La política espanyola del segle XXI ha oblidat la voluntat dels pobles que van votar democràcia i malauradament l’han revertit a una partitocràcia. I l’efecte més perillós per a la democràcia és poder negar el dret a pensar per només tenir-lo el govern que mana. Dissortadament no s’ha avançat pel camí democràtic per què paral·lelament a l’afebliment dels drets de les persones és dóna poder a polítics sense diàleg com el cas de l’estat espanyol, i a polítcs defraudadors de l’economia del seu país i acusats d’alcoholisme, com en el fet d’Europa. Sortosament, davant d’aquesta política inhumana, en el món hi ha persones molt intel·ligentrs que pensen i animen a pensar i posibiliten avançar a la veu popular, com a Catalunya i a Euskadi, aixecant una alerta amenaçadora del  perill que corre la democràcia al món. I entre aquests pensadors pedagogs sortisament s’hi troba algun polític que amb les seves paraules posa en evidència el perill. Però cal ser moltes persones en aquesta guerra i només s’ha aconsegueix amb la millor recepta estimant el ser persona íntegra per damunt dels diners que esclavitzen, sodomitzen i donen el poder a l’odi. L’enemic de la integritat personal és fort i té poders econòmics, cants de sirenes embafadors, però la imatge pobre, camí de la misèria, de la humanitat del segle XXI espero, crec i n’estic convençut perquè les paraules de Ramon Llull que fa set cents anys eren un avís i una profecia, siguin avui la força per facilitar el camí i obrir els  ulls a un horitzó cada dia més clar i lluminós. Pèrò el vencedor serà el poder de les persones íntegres. Aquelles que són amor verdader, que regula les idees i les passions. La victòria final, la llibertat de tots els pobles, perquè el poder l’exerciran amb el vot popular persones íntegres. No serà fàcil, peró s’hi camina. Calen veus potents i engrescadores que animin als verdaders demòcrates que són persones íntegres. Jo ho intento.

Missatge de futur que em va donar la guerra civil

Jo tenia 8 anys i vivia en una casa de pagès a Collsuspina. 80 anys desprès em donen una perspectiva de la història basada en la politització de la convivència perquè afavoreixi uns pocs i esclavitzi a la majoria. Eren les acaballes de la guerra i a Can Torras s’hi van instal·lar, l’estat major, primer dels que es retiraven i en deien “los rojos” i uns pocs dies desprès, el dels que en deien “los nacionales.” I us puc assegurar que el missatge, ni calcat. Davant de la casa de pagès hi havia un gran pati, amb una cisterna que arreplegava les aigües de la pluja i es conservava neta i fresca. En aquest pati, rojos i nacionales hi van instal·lar la seva cuina pel menjar de la tropa. L’estat major emprava la cuina de la casa de pagès i la seva taula. La tropa a fora, dempeus. A l’hora dels àpats, jo arraulit al costat de la iaia. Cap oficial de l’estat major d’uns i altres va oferir a la iaia i a mi un troç de pa, ni un tall de conill o de pollastre. Val dir que la taula d’uns i altres no es podien menjar tot el tall per massa farts. Vuitanta anys desprès de l’escena penso que vaig ser testimoni d’un procès històric de futur. Los rojos, corresponien a les esquerres de la democràcia i los nacionales a la dreta. Quin és el panorama vuitanta anys més tard. El del nen i la iaia passant gana i els polítics atiborrant-se. Per aixó va servir la guerra que predicava enganyant llençant paperetes amb l’eslógan de “Espanya, una grande y libre”, que jo havia recollit a l’era de casa. I el missatge encara és més clar. Durant la guerra a Collsuspina no es va matar a cap persona del poble, perquè el poble no ho va permetre i feia fora als possibles criminals.

El poble durant la guerra va ser un poble de pau, que els guanyadors la van pervertir. Només un detall, el mestre del poble fou un capellà. Només ho sabia l’ajuntament. I aquest capellà el fan assessinar “los nacionales”. Tot una metàfora del que havia de ser i no va ser. No és d’estrenyar que als meus gairebé 90 anys, defensi la llibertat dels pobles amb la lliçó que vaig aprendre a casa dels avis i del poble a que pertanyia. És curiós, el poble de Collsuspina i la casa dels meus avis em van alliçonar en el respecte a les persones i a les seves idees per poder viure en pau. I mentre els exèrcits no es van enfrontar entre ells amb el poble al mig, es vivia en pau i es feia el bé que es podia. A casa dels avis, els caps de setmana hi arribava gent d’arreu a demanar alguna cosa per menjar, encara que només fossin naps. I tot es va capgirar al final de la guerra. No em puc treure del cap la taula de casa plena d’oficials “rojos” o “nacionales” atipant-se com lladres, mentra en el pati els soldats havien de contentar-se amb un plat d’aigua amb “rari Nantes” com deia el poeta llatí. Els guanyadors demòcrates de dretes i d’esquerres 80 anys desprès no han consolidat una Espanya demócrata sinò que han constituit un estat escanyador dels ciutadans. Una guerra amb més d’un milió de morts que ha servit perquè al segle XXI molts ciutadans espanyols visquin en l’extrema pobresa. Injusta la guerra, injusta la política de l’estat demócrata. Can Torra i el meu poble, Collsuspina, quan jo tenia 8 anys, em van donar una lliçó de la democràcia que els guanyadors i també els perdedors, han aigualit. La lliço és més intensa perquè hi aportà molts més arguments. És curiós un poble del bàndol dels “rojos” vivint una democràcia que el costat dels “nacionales” han esmunyit.

Intemporalitat de l’ésser humà

Com més penso i reflexiono sobre la veritat de l’ésser humà, la idea del temps m’empeny a cercar una explicació raonable de la possibilitat d’una continuitat en el no temps. Els temps és un concepte més ampli i extens que el de matèria. O és l’èsser humà que en la seva definició  supera el concepte de només matèria amb la possibilitat que fassi d’enllaç amb el més enllà. La persona en la seva imatge comparada amb la de l’univers és equiparable a una gota d’aigua del l’oceà o a unn gra de sorra de les platges, i  oceans i platges són immensos, com l’existència que és inmensa configurada per éssers humans. Però aquesta criatura tan menuda, insignificant, té amb la seva ment la potencialitat d’intuir l’infinit i definir-lo. I aquesta capacitat em fa pensar en el futur que transcendeix el temps i ha de tenir continuit en un concepte atemporal, qualificat com eternitat.

Racionalment és acceptable aquesta possibilitat, quan l’existència humana té un principi i un fi, la vida i la mort? O tal vegada la mort no és un final sinò l’enllac a l’eternitat? No és cap secret que tant l’home, com la dona porten en la seva psiquè un desig de subsistència, de continuitat. Té algun sentit raonable aquest desig? Si de veritat hi és, per què? El concepte de futur és un concepte transcendent i emmarcat només en el temps és un concepte tancat, no obert. La veritat de l’eternitat va lligada a l’existència d’un ésser superior, que anomenem Déu, i és el creador del temps. Però aquest concepte no és acceptat per les persones que es defineixen atees. Si no existeix Déu, tampoc existeix l’eternitat. Com s’hi arriba a aquesta afirmació. És factible l’ateïsme? Veritablement, un ateu nega a Déu. La a d’ateu no és un no, sinó al marge de… Els filósofs ateus neguen l’existència o esdevé un ésser al marge de la humanitat? Penso honradament que a la humanitat li manca una lectura reflexionada sobre els llibres dels escriptors ateus. Curiosament no neguen el debat sobre el tema. Bertrand Russell, Stephen Hawking,  Nietzche i Jürgen Habermas són pensadors que s’autodeclaren ateus però no es neguen al diàleg sobre el tema. Russell admet debatre sobre els arguments de l’existència de Déu, arriba a l’acord del respecte a l’altre i sap conviure. Títols del seu llibreb són força significatius perquè deixen intuir un rerefons aclaridor. Alguns títols:

PER QUÈ NO SÓC CRISTIÀ, MISTICISME I LÒGICA i RELIGIÓ I CIÈNCIA. El punt de vista dels ateus és també interessant i molt més quan hi ha diàleg. Stephen Hawiking és declarava ateu i és seva aquesta frase:”Recorda mirar cap amunt a les estrelles i no als teus peus” i és molt significatiu que el seu funeral se celebrès a l’esglèsia anglicana Sta. Maria la Major. A Nietzche se li atribueix la frase sobre “la mort de Déu”, però estudiosos de filòsof dedueixen que es referia a la mort de Déu en l’interior de les persones. I Jürgen Habermàs, de vuitanta nou anys en el seu llibre EL FUTUR DE LA NATURALESA HUMANA  no defuig de l’existència de creients i no creients. No és el pensament filosófic que aparta de Déu i penso que és necessari un diàleg entre els pensadors ateus i els creients que esdevindria enriquidor i fins i tot convincent de la presència d’un ésser superior que regeix l’existència humana. El fet de l’existència humana ser temporal no nega la possibilitat d’esdevir intemporal. Precisament aquest punt és una base ferma que palesa quina és la grandesa de la humanitat, encara que alguns humans basats en la llibertat la manipulin.

El sol fet de l’existència del desig és un missatge d’un altre futur. Quin, el de l’autèntica llibertat. Ramon Sampedro, que demanava el dret a suicidar-se i se suicidà, afirma en el seu llibre, CARTES DES DEL INFIERNO, que la mort era la seva llibertat i per aixó volia suicidar-se. I Lluis M. Xirinacs, que preparà el dia de la seva mort, afirmava que era la porta de la veritat del seu jo, una ofrena a Déu i un sacrifici per la llibertat del seu poble. És intemporal el futur de l’ésser humà? Crec que un diàleg sincer entre creients, ateus i agnòstics ens porta a la intuició que sí. Els llibres bàsics de les religions més importants de la humanitat ho confirmen.

Grans moviments socials manipulats per la política i la religió

L’ésser humà gaudeix d’una qualitar que és definitòria, la llibertat, que manipulada és la promotora de les grans divisións que perjudiquen la convivència universal. Però el greuge culpable s’origina en l’incompliment humà de les dues filosofies responsables dels models de convivència, la política i la religió amb l’agravant que la política arracona la religió i vol ser ella la única responsable de l’ordre social. Però el problema s’agreuja quan la política es divideix en un ampli ventall d’aplicacions. Vol ser la mestresa de la llibertat i la perverteix. L’incompliment de la seva missió desemboca en guerres i morts. La causa, el no respectar, ni entendre, nin voler, el sentit de la llibertat. L’us de la llibertat és un dret que pot portar a l’error psíquic i físic, i la no intel·ligència d’aquesta realitat pot ser causa de morts injustes fins i tot des de l’òptica legal política i religiosa. Políticament la humanitat està dividida en dos grans blocs, a) democràtic, b) dictatorial i els dos subdividits en de dretes, de centre i d’esquerres, que encara fan més difícil el govern de la humanitat amb el naixement de continuats desordres amb resultats criminals, per mortals. Però davant d’aquest ventall d’incapacitats polítiques se n’obra un altre de realitats humanes que tenen dret a ser respectades en l’ordenament social i aquest ordenament serà impossible si no es dialoga. El personatge religiós més representatiu per a  mi, el fundador del cristianisme, dialogava amb putes, cobradors d’impostos, polítics i fou víctima morint crucificat. Però el seu missatge perdura i resisteix la manipulació de la història. Un exemple d’aquesta resistència és la implantació en el catecisme catòlic que no hi ha cap sentència de mort justificable. Però la humanitat que pateix els desviaments de la política fa sentir la seva veu des de força instàncies dels seus drets i el fonamental és el de ser persona. Cap llei humana pot obligar a ser d’una manera o altra, té el deure de respectar aquesta elecció i vetllar per la dignitat de les persones, quina base és el ser. Un moviment que cada any té més força i curiosament celebra la seva gran festa a Catalunya (Barcelona) és el gay en les seves variants homosexuals, LGBTI. La festa es desenvoluparà durant onze dies i no és tancada, amb una assistència de 60.000 persones inscrites procedents d’arreu del món. Tenen tot el dret de manifestar-se, perquè primer de tot són persones i des d’el punt de vista religiós son filles de Déu. Crist parlava lliurement i pedagògicament amb la Samaritana i precisament li parlava de la seva condició religiosa i de com ha de ser la seva relació amb Déu.

L’homosexuaitat no és un fruit cultural de la humanitat és una realitat que abans de Crist ja existia com ho palesa el nom de lesbianisme provinent de la població de Lesbos, nom i tendència que es manifestà en una gran poeta. El sexe és una veritat humana tant important que ja en l’antigor històrica se la divinitzà i la ciència ha demostrat que l’homosexualitat s’explica en la forma com es compleix la formació humana. I aquest moviment és d’abast mundial i sortosament no és cap inconvenient per destacar en càrrecs públics i en manifestacions culturals i artístiques. La seva llibertat, com en la de tots els humans, es demostrarà en la qualitat de persones. La seva presència en la història forma part de veritat humana.

És històricament un moviment important, com ho són els moviments en defensa de les dones, els dels drets de la gent gran, els dels drets dels treballadors, en els deures de la societat envers els sense sostre, els dels maltractats per la justícia, que n’hi ha, la justícia no és infalible, els dels perseguits per la seva tendència religiosa i tot un seguit de drets que necessita un urgent reciclatge de les institucions polítiques i religioses, perquè són elles les responsables de la pau del món. I aquesta responsabilitat els hi diu que la seva culpabilitat bàsica rau en el fet que no respecten els drets de ser persona, ni els dels ciutadans, ni els seus, perquè els els ciutadans els manipulen minvant-los i els seus els manipulen engreixant-los i divinitzant-se. Primer de tot ser persona. I s’ha de demostrar amb fets, no només amb paraules.