ELS ENEMICS DE LA LLIBERTAT MANIPULEN ELS VOTS

En una democràcia el vot és paraula de persona que expressa la seva dignitat. El SÍ  o EL NO en una papereta és la veu del poble. Però dissortadament la veu del poble es manipula provocant negativament la força dels sentiments. Amb una suposada veritat es presenta una egoísta llibertat, que de llibertat només en té el nom perquè en la realitat, una vegada el partit ha assolit el poder, aquelles paraules plenes d’humanitat esdevenen imposicions contradictòries que es fonamenten en la força del poder de les armes. La manipulació de la voluntat humana és una pràctica centenària, per no dir milionària. El poder polític i econòmic és l’enemic més poderós de la convivència humana. Quan un estat es creu consolidat i econòmicament fort no vol sentir parlar del desig de llibertat dels seus ciutadans, perquè ell és la veritat, la força i el senyor de la vida i la mort. Uns exemples prou evidents els tenim en la pell de brau en el comportament de l’estat envers Euskadi i Catalunya. Honestament amb la Constitució Espanyola a la mà em crec autoritzat a acusar l’estat de gran manipulador de la llei. I aquest sentiment el comparteix una gran part de la ciutadania espanyola. Les institucions estatals han perdut molta credbilitat i un dels arguments més convincents no és la política contra Catalunya i Euskadi, és l’economia per dos motius molt importants. A) la corrupció existent incomplint els deures fiscals, els dipòsits milionaris en paradisos fiscals, la corrupció en l’acumulació de fortunes entre els polítics i amics i el tractament judicial que es fa segons sigui el culpable i B) el gran deute de l’estat que està en el risc imparable d’una bancarrota. I davant d’aquesta problemàtica gravíssima que està condemnant a pobreses extremes a milions de ciutadans, l’estat espanyol es dedica a culpabilitzar Catalunya perquè defensa el seu dret legítim a decidir. Negar aquest dret li suposa a l’estat reconèixer que sense Catalunya es veu incapaç de complir amb els seus deures fiscals dintre i fora de l’estat. El deute exterior és gravíssim perquè supera els dos bilions d’euros, el que significa un cent setanta per cent del seu PIB. Atacant Catalunya es fa callar la veu ciutadana de l’estat amb promeses que alló més important és el benestar, que no existeix, i els drets fonamentals de la gent, que no es respecten. I és en el capítol econòmic, on la manipulació del vot és a l’ordre del dia amb promeses econòmiques individuals i autonòmiques que es queden en promeses i en incompliments. Espanya i l’Estat Espanyol necessiten un reciclatge urgent de la seva política perquè el món reclama amb veu molt forta pel risc que pateix la humanitat de ser castigada greument pel canvi climàtic que l’egoïsme del diner ha manipulat com  manipula la humanitat. Una epocalipsi que és a tocar de les mans.Tancar els ulls davant els riscos que pateix l’estat és la manipulació més greu del vot. Riscos econòmics, riscos climàtics i riscos humans. La veu del poble serà prou forta per desvetllar la consciència dels autèntics i vertaders polítics amb capacitat de governar el món?.

AMB LA INDEPENDÈNCIA DE CATALUNYA ES CREARÀ LA NOVA ESPANYA

No sóc profeta, ni em crec visionari, només coherent amb les meves idees fruit de la meva ideologia cristiana i procurar entendre missatges de la natura i de la història. La dita castellana és prou explícita:”no hay mal que cien años dure”. I la història canviant i els seus perquè només tenen un horitzó amb uns camins molts plens d’obstacles però les caminades continúen i l’horitzó és la llibertat i els ciutadans no són plenament lliiures si no ho és el seu poble. És veritat que el cel de la història del segle XXI és un cel tan ennubolat que sembra desconfiances i lliga de mans i peus. Els temps són canviants i els canvis, encara que lentament, sempre porten millores. I les del segle XXI les empetitegen polítiques egoístes que sembren el malestar i el desencís. En la nostra història més recent es va viure una etapa cruel i inhumana dominada per dues tendències polítiques aparentment molt distants però que els resultats demostraren ser iguals en el seu ego: les dictadures i el comunisme. A la pell de brau la dictadura ha deixat pas a la democràcia i el comunisme no és la bèstia negra de la convivència. Però una i l’altre encara es mouen amb força llibertat per la suposada democràcia europea i espanyola. És, senzillament, el mal que el procès ha de superar amb el risc, sovint, de sentir-se massa vegades agarrotat per l’enemic. Seguint la veu popular, el refraner castellà també ens diu que “a grandes males, grandes remedios”, i el caminar lent de la història així ens ho demostra. Els moviments dels partits polítics d’Espanya ho palesen amb prou claretat i creen en l’actual democràcia inseguretat en el benestar, que  cada  dia és més escassa, i desconfiança en la gent respecte a la seva llibertat. Escoltar les proclames polítiques de la dreta i de l’esquerra genera més por que confiança perquè en el fons dels fons de les paraules només hi ha una doctrina:odi. Jo sóc la veritat i el que no està amb mí, ni pa, ni aigua. Aquesta sembla ser la postura dominant de la política general de l’estat espanyol. Però sortosament, les semblances, les difuminen les idees de les persones senzilles i dignes que creuen en la veritat de la llibertat i la defensen. I gràcies a aquestes persones, la societat avança, malgrat la prepotència de polítiques que han regnat i no volen perdre el poder, afirmant que la veritat són elles i que només elles poden portar la pau denigrant impunement als contraris. De moment no cal citar noms, són prou coneguts. Personalment tinc fe en l’avançamernt lent de la veu del poble, que de la sang de les ferides en fa saó de llibertat. En els primers anys del cristianisme és repetia,”la sang dels màrtirs, gèrmen de nous cristians.” Els mal tractaments de la gent del poble, fonament de la verdadera llibertat.” Catalunya camina amb pas segur cap a la seva independència.I encara que sembli utòpic, la llibertat de Catalunya portarà la verdadera llibertat a Espanya.

LA DEMOCRÀCIA UN FRACÀS HISTÒRIC?

Un model democràtic en el que la llei és la solució dels conflictes forçosament esdevindrà un fracàs històric. La llei és un servidor de la democràcia, no un definidor, ni el seu pensador. El pensador i executor de la democràcia és l’ésser humà com ho ha estat en tots els models polítics. La manipulació de la humanitat en l’exercici de les  seves funcions per part de les persones a les que se’ls hi confià una tasca social ha estat origen de tots els mals de la història i dels models polítics actius en l’actual segle XXI. Els desordres de la història de la humanitat sempre han estat provocats per humans prevaricadors dels seus deures i una de les prevaricacions més grans ha estat la de fer-se déus, poders absoluts intocables, amos de la vida i de la mort dels seus súbdits. I aquest sistema prevaricador continúa actuant emparat en una democràcia manipulada convertint la llei en dea, quan  és un producte humà amb totes les virtuts i defectes de les persones en l’exercici de la seva intel·ligència, raó i passió. I aquesta divinització del poder en l’antiguetat, continúa vigent divinitzant les lleis amb la circumstància que en nom de la llei s’han comès verdaders crims matant persones innocents ja sigui amb les guerres, amb judicis manipulats o amb lleis que porten a la misèria, com en l’actualitat encara és un fet, morint diàriament  milers  d’infans innocents  per manca d’aliments.

Quan un model polític democràtic imposa la seva voluntat en nom de la llei, vulnerant la dignitat humana, incomplint la filosofia de la convivència democrática, els responsables de la governabilitat, siguin polítics, jutges o forces de l’ordre han de renunciar al seu càrrec i tornar la veu al poble perquè ho encarregui a persones més dignes, responsables, intel·ligents, raonables i sobre tot amb un gran sentit del que significa ser humà. Dissortadament les presons al segle XXI també estan plenes de persones privades dels drets que la democràcia els hi atorga. Un criminal, per greu que sigui el crim, ha de ser jutjat com una persona amb dret a equivocar-se i quan l’error és molt greu se li ha de reconèixer el dret de reinserció social amb el deure de pagar pel mal que ha fet. Quantes penes de mort, verdaders crims, ha portat a la misèria els familiars dels innocents condemnats. I aquesta realitat està vigent en els estats que es creuen, avui dia, els amos del món. Un exemple prou clarificador el tenim en la lluina contra el perill climàtic, no reconegut per exemple pels EEUU, la primera potència mundial i tot per mantenir el seu poder econòmic, o un altre exmple d’ordre diferent, l’estat espanyol ha empressonat polítics catalans perquè són més importants uns quilómetres de terra que no pas la vida de set milions de persones. Europa que es creu la garantia de la democràcia està en l’actualitat obrint les portes a partits feixistes que tenen una filosofia humana en que la igualtat es mesura amb les seves idees. Franccament tots els indicis palesen que la humanitat no progressa sinò tot el contrari.

La natura envia missatges que ajuden a reorganitzar la vida. Curiosament els reis mags d’enguany m’han fet arribar el llibre de Yuval Noah Harari, 21 LLIÇONS PER AL SEGLE XXI, només he llegit la introducció i ha reforçat les meves idees de quins són els mals i els perills, mals i perills que pot, si s’hi arriba a temps, solucionar l’ésser humà digne, conscient i solidari en tots els estaments responsables d’una convivència en pau. Una urgent necessitat de conscienciació de tota la humanitat, començant pels més poderosos facilitant la tasca dels més necessitats, que són els més preparats per saber sacrificar-se en una lluita inevitable. Estan bé els anuncis ET NECESSITEM, RECICLA,  dirigits a la ciutadania, però calen, no anuncis, sinó exigències a les grans potències, que són les responsables dels perills a que es veu abocada la humanitat. I aquesta mateixa urgència cal imposar-la als polítics.

L’ENDEMÀ DE LES FESTES DE NADAL, CAP D’ANY I REIS

Tornem a la normalitat, és una expressió d’acció de gràcies per haver superat uns dies en que les emocions i l’alegria esdevenien una càrrega desitjada encara que feixuga. Celebrar esdeveniments, que els seus records, demanen comportaments diferents dels de cada dia no hauria de ser cap anormalitat perquè precisament ens porten a reflexionar com n’és d’extraordinària la naturalesa humana. L’excepcionalitat, que és la normalitat de les grans festes, porta precisament a dignificar la quotidianitat que és la base de la subsistència. Sortir d’un temps curull d’emotivitat és tornar a la veritat del temps creatriu que aporta arguments d’excel·lència sense la qual seria impossible l’actuació positiva i humana del record. Perquè les festes són fonamentalment records que adornen qualitativament l’art de viure. Són aquelles pinzellades o aquells retocs imprescindibles perquè la bellesa d’un poema, d’una pintura o escultura captivi la mirada.

Nadal, Any Nou i Reis són records de missatges creadors de vivències desitjables pels seus efectes, que segurament  seria bo tornar a viure per recuperar aquilla dignitat que la societat i els ciutadans senten desvalorada per idees o arguments contraris als tres missatges i que la societat i la gent s’en sent apartada per reclams insinuadors d’altres bondats presentades com més favorables a l’ésser humà però que la història denuncia la manipulació soferta. Sota aquesta influència es dóna una imatge incomplerta de la veritat de les festes basades en l’alegria només física i una vegada viscudes la manca d’alegria psíquica porta a valorar la diferència i s’accepta l’expressió tornar a la normnalitat quan la realitat no és altra que acceptar la pèrdua de valors que les festes et recordaven. Les excel·lències del progrès vesteixen sovint de grandeses, veritats que no acaben de produir la sensació de dignitat. Les festes ho han fet passar-ho bé, però deixen un no sé qué d’indiferència. La manca de normalitat en el concepte normalitat és un avís perquè la festa aporti al dia a dia aquell saber fer que és defineix amb la paraula dignitat.

Benvingudes siguin les festes sempre que donin la mà amiga a la quotidianitat mantenidora de la felicitat. Cal esperar a Catalunya que Nadal, Any Nou i Reis siguin la clau del retrobament de la dignitat que per naturalesa, història i humanitat li pertoca. No és just negar a un català, pel fet de ser català independent, el dret de celebrar com humà les festes pròpies de la humanitat. I Nadal, Cap d’Any i Reis són festes de la humanitat.

VALORACIÓ NEGATIVA DELS LÍDEFRS POLÍTICS

Transcric la informació de la premsa: Pedro Sánchez, (3,9), Albert Rivera (3’79, Pablo Casado (3’4), Alberto Garzón (3’3) i Pablo Iglesias (2’9).

La puntuació més alta i suspenent correspon al President del Govern de l’estat i les dues següents, als dos màxims aspirants, correlació de notes d’acord amb les possiblitats i aquesta circumstància em fa pensar quina credibilitat és mereix l’enquesta i a qui s’ha fet i com s’ha fet. Però malgrat els motius de  poca o molta credibilitat, n’hi ha un de positiu i respon a la pregunta i perquè tots suspenen i amb nota inferior al 4? Aquesta circumstància m’obliga a buscar raons de credibilitat. Tan malament està la política espanyola que tots els aspirants a Presidir el Govern de l’Estat suspenen? I aleshores em ve a la memòria el fet dels títols universitaris que es presenten en els currículums i en realitat no són reals. Amb aquestes condicions que per altra banda han generat molt d’enrenou en la política espanyola es compren la qualificació que en fan els ciutadans, perquè crec que els enquestadors es basen en respostes de la gent sense cap mena de manipulació. Per què en aquest país, per les aparences i certs fets, tot és possible, com ho és que gent no preparada aconsegueixi la presidència de l’estat. Aquesta valoració explica amb prou claretat que els arguments dels aspirants en les corresponents campanyes electorals es fonamentin més en presentar les misèries del contrari i en guanyar-se les simpaties passionals dels votants i aleshores les campanyes esdevenen verdaderes demostracions d’incapacitat de presentar la filosofia de govern, pervertint la informació argumental en una guerra dialectal de desgat i reprobació dels aspirants contraris. I per altra banda es busquì suports a base de favors encara que es vegin obligats a menystenir els propis principis polítics de gevernabilitat. Les notes dels aspirants actuals són una acusació directa d’incapacitat i d’indignitat política i humana. I amb aquesta carta de presentació de la veu del poble si fossin persones dignes i vàlides hi renunciarien i si tant estimen la política amb majúscules, ajudarien a trobar les persones mès vàlides per exercir els càrrecs de president i ministres del govern de la nació. La puntuació que ha donat la veu del poble no és només un suspens als polítics líders, ho és  de tots perquè la nota acusa la incapacitat del seu partit per permetre que una persona no vàlida el representi. I amb la nota recusatòria si hi afegim la situació de la nació en els aspectes econòmics, polítics i socials ens adonarem de la feina pedagógica i educativa que necessita la nació espanyola per redreçar la navegació per sortir de les aigües turbolentes en que es mou el vaixell de la política. No he vist, ni llegit cap programa d’una possible acció de govern aspirant que presenti una proposta convincent per crear una convivència amb ambient de benestar, justícia i solidaritat. I aleshores ens trobem amb un exrecici de govern en el que els problemes es volen solucionar amb la força de la llei recolzada per les armes. Francament l’ambient polític de l’estat espanyol és de borrasca i no de clarors. Les notes dels líders demanen a crits una universitat formadora de polítics de dimensió humana.

LA GRAN FESTA DELS MÉS PETITS

El record evangèlic de la festa del Reis traduit en  el regals i joguines, que són la centralitat de la diada, es pot considerar l’avançament del missatge de Jesús de si no us feu com un d’aquests infans no entrareu en el Regne del Cel. Ser infants al llarg de la vida és bàsic en la teologia de la salvació que converteix el regne terrenal en un regne celestial. La innocència infantil que equival a la dignitat de grans és la qualitat indispensable de l’ésser humà perquè el joc de la vida esdevingui una convivència universal de pau. La diada dels Reis amb les seves joguines que fant la felicitat dels petits, no és només una festa, és una lliçó profunda que fa de l’existència humana la glòria que cantaren els àngels i el reconeixement de la identitat del nou nat que feren els reis o mags amb l’ofrena d’or, encens i mirra. Or de la vida digna, encens de la realitat humana justa i mirra per aprendre a superar les amargures. Les joguines dels Reis en mans dels més petits, són or que defineix la seva vida, encens l’olor de la seva joia i mirra la bondat del joc que els fa persones essent encara infants. I aquest missatge ensenya a ser infants als que essent grans persegueixen la pau i la felicitat. Però la humanitat està dominada al segle XXI pel mateix odi que va fer de la mort la resposta a l’ofrena del mags. I els grans, com l’edicte d’Herodes, castiguen els infants a morir. El missatge contrari perquè l’or, l’encens i la mirra no eren les joguines de la vida sinò la joguines de la mort convertint l’or en culpable de corrupció, l’encens en malestar i la mirra en el treball de pervertir. I la humanitat ha preferit aquest segon missatge al primer. Els mags hagueren de tornar d’incògnit als seu país i el nen nou nat haguè de fugir cap a Egipte amb els seus pares per salvar la vida. I avui la història es repeteix. Les veus que proclamen la dignitat de l’or, l’encens i la mirra són calladles i es dóna força a les veus que perverteixen el sentit de la mirra, l’encens i l’or. La perversió consisteix en empressonar i perseguir aquelles persones que defensen els drets naturals dels pobles i donar la veu a aquelles que volen dominar amb arguments com el 155 de la Constitució espanyola o amb proclames de partits que fan de la llei un instrument esclavitzador i perseguidor de la dignitat humana. Dos mil anys d’història en el que un missatge que transformava el regne de la terra en un regne celestial, han convertit el regne de la terra en l’enemic del regne del cel i les persones honestes i dignes en carn de canó de l’odi. La festa dels infants no té sentit perquè el poder la converteix en una manipulació acusant de manipuladors als qui ensenyen els petits a ser nens per esdevenir grans de veritat i quan siguin grans no perdin la innocència dels infants. El segle XXI necessita amb urgència cumplir el missatge de futur de la festa dels reis, la gran festa dels infants. I per a conseguir-ho és urgent que els  imilers de nens, que moren per manca de reis d’Orient, visquin amb l’or, l’encens i la mirra dignificadors dels petits i exemple pels grans. Per assolir-ho sobren governants com el rei Herodes, que actualment dominen i controlen la humanitat.

2019 de la foscor a l’esclat de llum

La situació de Catalunya al començament de l’any 2019 és indefinible per la foscor que des d’una incredulitat emmascarada sembla ser que es busqui el fracàs del procès català cap a la independència. S’acusa als partits polítics independentistes de manca de voluntat, frenada per la prioritat del partit, generant o pensant que hi són presents infidelitats al país per culpa de la política. Els partits polítics en són part, no la globalitat, governar no és programar a voluntat d’uns pocs siguin independentistes o unionistes, és escoltar la veu de tothom i asseure a la taula aquelles persones que palesen amb les seves paraules una credibilitat de ser bons gerents. Senzillament i honesta quan llegeixo la premsa catalana sincerament en surto desencisat perquè cada dia em convenç més que el pitjor enemic el tenim a casa i no precisament en els partits unionistes, sinò en els pensadors que es vesteixen de democràcia. I no memoritzo els noms, només em queden les idees o suposicions. No m’agrada la manera com alguna  premsa catalana parla del President Torra i com valora les seves paraules. Que el Sr. Torra és més pensador que polític, no ho nego, però que s’hi està jugant el seu jo en la defensa del dret a la república, no en dubto gens i trobo a faltar un recolzament més d’acord amb els drets naturals, socials, polítics, històrics i legals de la independència. Estic convençut que l’aplicació de l’article 155 ha estat una de les vulneracions més greus que desde la política de l’estat s’ha fet de la Constitució Espanyola. No sóc jurista, ni cap filosof sobre política però desprès d’escoltar declaracions de juristes sobre el mal tractament que se n’ha fet, desprès de conèixer quina ha estat la resposta d’Europa, no entenc com no s’ha recolzat més el poble de Catalunya i no s’ha convertit la seva veu en el gran argument en defensa de la llibertat. I el greuge se’m fa més ininteligible quan esdevé contrari a la legislació europea sobre el dret a decidir. L’article 155 va ser un descrèdit democràtic, un abús d’autoritat ordenant una actuació policial que vulnerava descaradament la Constitució i la legislació Europea i un atac directe a la dignitat de tots elss catalans perquè tots van patir les consequències d’una política absolutista pròpia del règim franquista i els mals econòmics que van repercutir en tots els catalans fossin independentistes o no. I davant de tot el panorama, amb la imatge exterior d’un estat incomplidor, no només de la Constitució, sinò també de les sancions europees, no s’ha aixecat més la veu i no s’ha denunciat a la justícia al President Mariano Rajoy i als ministres que van donar les ordres d’envaïr policialment Catalunya. És vergonyós, i em sap molt de greu, que no s’hagi recolzat més i millor als polítics empressonats i exiliats i que el President Torra no gaudeixi de tot el suport, que li pertoca com a President legítim de Catalunya, de tota la classe política demòcrata, de la premsa escrita i audiovisual, desanimant aquest comportamment a les persones que se senten catalanes demòcrates amb dret a decidir. Les persones hi són, però no hi és com cal la política i la premsa. Penso que cal anar més de cara, defensar els drets naturals, humans i històrics i ser honestament demòcrates. La fidelitat de la majoria de catalans carregarà sobre les seves  espatlles el lideratge de la política, el líder serà el poble, i esclatarà la llum. La força acumulada en la foscor del silenci que tenia cura del foc interior farà que definitivament l’explosió volcànica sigui un fet i la llum declari la independència de Catalunya. Amb el poble cap a la victòria i els polítics han de seguir al seu líder, la gent.