CAL SER COHERENT AMB LES PARAULES SR. PRESIDENT

Interferir en la vida dels altres i molt més quan els altres és un estat ha de ser sempre un exemple d’honestedat quan qui interfereix és President del Govern d’un estat suposadament democràtic. Atacar al President Maduro, de Venezuela, sembla un do de pit al costat del seu enemic President dels Estats Units. L’atac a un és fer costat a l’altre. I em pregunto on està l’honestedat democràtica? I la meva pregunta al President Espanyol la provoquen unes paraules que em sonen a pura incongruència humana fent costat a una política inhumana i oposant-se a una altra que és valorada de corrupta. I les paraules són: “QUI RESPON AMB BALES I PRESONS A LES ÀNSIES DE DEMOCRÀCIA ÉS UN TIRÀ”. Paraules d’un president del govern espanyol que té presos polítics amb ànsies de democràcia. Em pot contestar Sr. Pedro Sànchez quines són les seves ànsies de democràcia? Acusa a un President d’una nació que es troba abocada a la misèria causada pràcticament per un altre President americà, exemple d’una autoritarisme més feixista que democràtic. Per què el recolza? Per què necessita Espanya els diners del ssuposat amo del món? I quins són els arguments del Govern per donar lliçons de comportament democràtic i humà? Sr, Pedro Sànchez els seus comportaments i les seves paraules l’acusen. Volia fer fora al President Espanyol Mariano Rajoy i el va recolçar en la sanció contra Catalunya amb l’aplicació del 155. Ara ataca a Maduro i es posa al costat de Trump. Aquest és el socialisme del que es vantava a la televisió? Per altra banda cal que reflexioni sobre la seva Presidència d’un Govern que fou culpable amb Estats Units i Anglaterra de la guerra contra les armes de destrucció massiva que no van existir mai. Que vostè és president d’un govern acusat de corrupció i sancionat per Europa, sancions que la majoria no ha complert; que és President d’un Govern que encara no ha solucionat la problemàtica de l’accident del Metro de València; que és President d’un Govern que es vanagloria d’un tren d’alta velocitat a Galícia, que segons el programa televisiu sobre el tema, la culpa recau en el govern i no en el maquinista i que de costat amb el PP el PSOE va votar en contra la constitució d’una comissió parlamentària per investigar les culpabilitats. Sr. Pedro Sànchez, més coherent en el parlar, i més voluntat de fer creïble la democràcia als espanyols també. Els testimonis gallecs, no els catalans, afirmaven que el tren d’alta velocitat a Galicia era una ”chapuza” i que les accions polítiques dutes a terme només tenen un objectiu, criminalitzar les persones per rentar la cara als polítics. I aquest raonament es repetia a Galicia i a València i es viu a Catalunya.És francament just demanar i exigir la dimissió d’un govern que amb els seus incompliments va provocar un accident que amb el seguiment de les normes degudes de seguretat no s’hauria provocat. Sr. Pedro Sànchez dignifiqui amb fets la política espanyola i compleixi les lleis europees que obliguen també a Espanya i escolti als contraris, que pensen i porten solucions. I perdoni l’acomiadament: sigui socialista de veritat.

EL DINER COM ARGUMENT POLÍTIC, UNA VERGONYA

No recordo el nom de la persona del govern, però sí el missatge que farien les despeses que calguès per desligitimar el procès català al món. El PP amb la manipoulació de la llei i de les forces de seguretat i el PSOE, encara pitjor, amb la llaminadura del diner. Uns manipulen la paraula amb la força, els altres amb l’economia. Vergonya en els dos partits dominadors de la política de la pell de brau. Alló que menys importa és la defensa de la dignitat dels ciutadans sobiranistes, perquè els independentistes també són persones que tenen dret a la seva dignitat. El gran escàndol de la política espanyola i mundial rau en el fet que la persona l’ha convertida en mercadería. Srs., si és que ho sou, del PP i del PSOE, la meva dignitat no està en venda com tampoc la meva llibertat. La llibertat és la garantia de la dignitat. I, amb perdó, la vostra política ha proscrit la llibertat. El desenvolupament personal i el desenvolupament dels pobles és el camí que porta a la seva autonomia, a la definició de la seva identitat i a la llibertat de la seva convivència. Comprar la llibertat amb diner és una indignitat històrica i el culpable dels mals que pateix el món. I quan dic el món em refereixo a la humanitat i al cosmos. La política autoritària em pot encadenar de mans i peus, em pot empresonar, em pot condemnar a mort però alló que mai podrá aconseguir és esclavitzar el meu pensament. Les idees persisteixen i circulen, existeixen uns vasos comunicants que silenciosament i psíquicament fan correr les idees. I les meves idees, el govern espanyol, mai les podrà impedir, ni eliminar. El circuit intangible i invisible transmisor d’idees, desitjos i sentiments no hi ha cap poder al món que el pugui vèncer. Poden aparèixer pseudo-defensors dels drets humans que acollits als seus egoïsmes persegueixin idees i empresonin ideòlegs, però com la sang dels màrtirs era llevor de nous cristians, la sang dels demòcrates és llevor de verdadera llibertat. I la imatge que els partits majoritaris de l’estat espanyol estan donant al món, és una imatge de nens mal criats que es barallen per un caramel. És vergonyosa la pugna entre el PP i el PSOE pel poder. La indignitat de les seves maneres rau en els fruits de la seva política que margina els ciutadans. Desligitimar el contrari tal com ho estan fent els granss partits espanyols és la proba del cotó de la brutícia de la seva política. I mentre el poble es subleva i demana actuacions polítiques dignes, es barallen entre ells en la indignitat d’una democràcia inexistent. La paraula no els hi serveix per dialogar i avançar sinò per manipular-la i tornar a l’edat de pedra, amb tot el respecte als humans d’aquella época, que palesaren molta més dignitat. I només faltava que per fer callar les idees de progrès cultural i polític no en tinguessin prou els governants amb lleis manipulades i forces armades perquè en la lluita contra el procès de la llibertat hi afegissin el diner. No s’avança en dignitat, es dóna pas a l’imperi de la indignitat. Segons la trajectòria política actual el valor definidor de l’ésser humà ha de ser la indignitat. Repassem atentament els fets polítics.

ELS JUTGES AL SER VEI DEL POBLE

El model de convivència de la humanitat comporta un repartiment de funcions responsables del manteniment de la dignitat. No és cap secret que les diferències són una base per distribuir responsabilitats. I el que és humanament important rau en el fet que les capacitats s’adaptin a les necessitats. Els desitjos amb una formació adequada palesen credibilitats de bon funcionament. Els efectes negatius per a la dignitat humana demostren massa sovint l’existència de responsables incompetens.Dissortadament en la distribució de càrrecs pùblics a la pell de brau s’hi respira una atmòsfera corrupta d’amiguismes i de “do ut des”, et pago perquè compro. I les formes acostumen a ser sofisticades, sofistificació que pot esdevenir boomerang. L’atmosfera política que es respira a l’estat espanyol no és una atmosfera pròpia d’una democràcia sinò més aviat la prepotència d’una dictadura. Tant el govern del PP com l’actual del PSOE per les seves formes palesen més que els seus partits són la llei que no pas ser ells servidors de la llei. La manera d’imposar-la per l’un i l’altra defineixen més un caràcter dictatorial que no pas democràtic. En la realitat política de l’estat espanyol democràtic de paraula, si no en tot el territori  al menys en algunes autonomies s’hi pateix. I de retruc, les institucions legislatives, judicials i policials s’hi noten afectades. La justícia és un servei als ciutadans, no al poder i la bondat de la seva aplicació es nota en la convivència ciutadana. I la convivència ciutadana espanyola, avui, no és un model de democràcia. Fer justícia no és obligar a complir la llei sinò que la pau ciutadana sigui fruit del compliment racional de les lleis justes. Si aquest compliment racional no s’hi dóna l’anàlisi intel·ligent de les discrepàncies portarà a la solució. El fer complir la llei amb l’exercici policial no pot portar mai a un policia a negar la seva dignitat humana. Els càrrecs no dispensen de la dignitat més aviat l’exigeixen. I a l’estat espanyol si produeixen situacions escandaloses que escandalitzen democràcies estrangeres. La constitució espanyola a l’efecte és prou clara i no eximeix, obliga. I en aquest apartat s’hi troben massa errades. I alló que és pitjor que algunes errades han estat guardonades. Incomprensible. Fermesa en les sentències, sí, però respectuoses amb la dignitat humana. L’existència d’una manca de credibilitat en la justícia és una demostració d’un funcionament anormal de la democràcia. I d’exemples manipuladors no en falten. I el poder polític no n’és exent de responsabilitat, tant el de dretes, com el d’esquerres. Només cal parar esment en les protestes populars. Són el pa de cada dia en tot l’estat. Un argument que demana una millora urgent de l’estat democràtic.

AMB LA POESIA CAMÍ DE LLIBERTAT

La llibertat és un dret natural de l’ésser humà que amb el desig impulsa el pensament i amb la paraula programa amb els iguals el model de convivència. La paraula modela la imatge humana i amb la poesia defineix l’esperit. La grandesa de l’ésser humà la projecta l’exercici de la llibertat. La vida individual integrada en la col·lectiva, agermanada íntimament amb la natura crea la gran obra d’art de la humanitat, escrita i modelada per la convivència. I la seva veritat és la pau. És aquesta la veritat de la convivència  humana del segle XXI? Quan l’entorn natural s’ha rebelat i amenaça la humanitat amb la veu del canvi climàtic, el futur de la humanitat no és la pau sinò el cataclisme final. La humanitat està dividida. Una minoria que viu en l’opulència i una majoria cada dia més pobre. La majoria pobra s’empara en la poesia del sofriment i els seus poemes elegìacs s’immergeixen en l’esperança d’un possible món millor. La minoria rica canta la seva poesia èpica, la de les victòries que guanyen les guerres i els morts en les batalles són el seu botí de guanyadors.  responsables naturals de la vida dels humans pel desenvolupament de la seva història individual i col·lectiva. I l’autèntica germanor entre humanitat i natura escriu les grans epopeies del procès humà. La poesia eròtica humana demana integrar-se en la líricia, èpica i mística perquè la humanitat programi, en el seu jardí terrenal  amb la col·laboració de la consciència humana, la convivència de l’amor. La veu de la natura també recita els seus poemes que dissortadament els humans responsables del programa de la convivència no escolten, ni volen entendre. Un tsunami, una explosió volcànica, un maremoto, un terretrèmol, una tormenta de llamps i trons son poemes èpics de la natura que reclamen a la humanitat respecte pel seu ambient còsmic per què l’univers fou el gran projecte artístic per hàbitat de la humanitat. El cosmos, amb el seu exemple de poesia lírica i èpica, li demana a la humanitat solidaritat i que la seva existència lírica i mística sigui el seguiment del programa creador. Els éssers humans són lliures i aquesta condició reconeix el dret a equivocar-se. Quan es comet l’error, tota la natura se sent danyada. I la intel·ligència humana entre els seus objectius té el deure de rectificar quan se n’adona de l’errada o quan se l’adverteix de l’error. Si no ho fa, la seva poesia eròtica perd la lírica, l’èpica i la mística i l’error genera pobresa, misèria i alló que és pitjor, guerres. Viure poèticament és obra d’art de la verdadera llibertat.

Entre les persones dignes amb esperança de crear una consciència universal de germanor s’escolta el rapsode de la poesia lírica mística, que és la poesia de l’esperit, que en el dolor i el sofriment encarna la força d’aquella humanitat que és humil, que respecta la fauna, la flora i el clima.
L’aigua i l’aire, les aus i els animals terrestres i també els peixos, les muntanyes i les valls amb els seus camps i boscos, els rius, llacs i mars amb les seves aigües, són

UNA ABSÈNCIA ACUSADORA EN L’AGENDA 2030

El canvi climàtic amb els seus efectes de contaminació, destrucció de la capa d’ozó, degradació del sol, erosió, acidificació dels oceans, pèrdua de biodiversitat, esgotament de recursos, desequilibris dels cicles del nitrògen i el fósfor, ha creat una sensació d’inseguretat i de risc als científics, economistes, enginyers, polítics, sociòlegs, militars perquè la seva solució és vital per a la humanitat, com ho explica Cristianisme i Justícia en el seu quadern 212 sobre CREURE EN LA SOSTENIBILITAT. I és precisament en aquest quadern on s’hi denuncia la no presència del pensament  religiós, manifestat per les religions del món. I qui ha denunciat amb més fermesa i claretat el problema i quin és el clam denunciador del risc, ha estat el Papa Francesc amb la seva encíclica LAUDATO SI, que fins i tot la gran política mundial ha manifestat el seu desacord contra la idea que la degradació i el empobriment del sol juntament amb la pobresa manifesta del major nombre de ciutadans són la causa del risc del canvi climàtic. En la formulació dels Objectius del Desenvolupament Sostenible no es va escoltar, ni convidar la veu més nombrosa de la humanitat que és la religió i les filosofies de caire humanista. I són la religió cristiana i católica, la musulmana i la hinduista que representen més de quatre mil milions de ciutadans les que no han estat convidades i quina veu és la més crítica a l’hora de buscar culpables i d’averiguar els ciutadans més afectats. El papa Francesc en la seva encíclica diu:”Un veritable plantajament ecològic es converteix sempre en un plan social, que ha d’integrar la justícia en les discussions sobre l’ambient, per tal d’escoltar tant el clamor de la terra com el clamor dels pobres.” I seguint la línea, el patriarca ortodox Bartomeu I va dir:”que els éssers humans destruexin la diversitat biológica en la creació divina; que els éssers humans degradin la integritat de la terra i contribueixin al canvi climàtic en despullar la terra dels seus boscos naturals o destruir-li les zones humides; que els éssers humans contaminin les aigües, el sol, l’aire. Tots aquests són pecats”. I si parem atenció al judaïsme sobre el tema, ens diu:”En el Levític 26, la Torà ens adverteix que ,si ens neguem a deixar descansar la Terra, aquesta “descansarà” de totes maneres, malgrat nosaltres i sobre nosaltres –a través de la sequera, la fam i l’exili que converteixen tot un poble en refugiats. Aquesta antiga advertència escoltada per un poble indígena en un estreta franja de terra s’ha convertit ara en una crisi del planeta en tot el seu conjunt i de tota l’espècie humana.” En l’Acord del Clima de París (2015) els signants de la declaració interreligiosa afirmen:”Hem de reflexionar sobre la veritable naturalesa de la nostra interrelació amb la terra. No és un recurs que poguem explotar segons la nostra voluntat. És una herència sagrada i una llar preciosa que hem de protegir.” La tradició budista recorda:”Necessitem despertar-nos i adonar-nos que la Terra és la nostra mare, i també la nostra llar, i en aquest cas el cordó umbilical que ens uneix a ella no pot ser tallat. Quan la terra emmalanteix, nosaltres emmalaltim perquè en som part.” L’hinduïsme recalca molt la responsabilitat individual en el seu dia a dia per col·laborar en la solució del problema.”A nivell personal, podem reduir aquest patiment començant a transformar els nostres hàbits, simplificant les nostres vides i desitjos materials i no prenent res més que la part raonable dels recursos. Adoptar una dieta vegetariana és un dels actes més poderosos que una persona pot dur a  terme per reduir l’impacte ambiental” La veu dels pensadors religiosos de totes les religions comparteix amb la veu del poble les causes i les solucions que comencen per una conscienciació del dret de tota la humanitat a beneficiar-se dels bens de la terra. Els efectes hi són i només el gran capital no vol compartir les solucions ni accepta la culpabilitat de la gran extensió de la pobresa en la humanitat. Dels set mil milions d’habitans del planeta, la veu dels seguidors de les diferents religions supera els quatre mil milions d’habitans, una veu prou majoritària per ser escoltada i acceptada per treballar conjuntament. El punt principal de que els bens naturals pertanyen a tota la humanitat és rebutjada pel gran capital que amb una gran hipocresía vol fer creure que la culpa no és d’ells sinó dels pobres. Sortosament la mentalitat de sí és possible la sostenibiltat, malgrat la veu sembli que està ofegada, sempre surt el sol malgrat l’ocultament que sovint produeixen les tormentes. Només un diàleg racional, respectuós, intel·ligent i democràtic entre els poders civils i els religiosos té capacitat per fer sortir el sol del benestar social. Des d’el punt de mira religiós la natura també és obra de Déu i la humanitat la responsable del seu manteniment. Religiosament, destruir la natura és un pecat, legalment un delicte. Quina diferéncia hi ha entre pecat i delicte. El pecador i el transgressor de la llei han de demanar perdó i cumplir la penitència corresponent. Siguem honestos, meditem la nostra llibertat i siguem intel·ligents en la seva defensa. L’exercici de la llibertat pot ser útil i perjudicial en el manteniment dels bens naturals. Cal justícia religiosa i humana. (Aquest comentari l’he escrit consultant el quadern 212 de Cristianisme i Justícia. La seva lectura és molt alliçonadora.)

LA VERITAT OBJECTIU DE LA LLIBERTAT

Aquesta afirmació, que a primer cop d’ull sembla absolutista, defineix clarament l’objectiu principal de la humanitat que no és altre que saber viure amb i en les diferències. Cal ser curós i saber distingir la realitat de la veritat humana que és manipulable i relativa per la raó de ser els humans éssers temporals i per tant limitats. I per aquesta raó les idees que en una persona poden ser verdaderes en una altra no. I en aquest contexte apareix el deure del diàleg per arribar a acords. El món de la veritat gaudeix d’una dimensió més àmplia i extensa que el món dels éssers humans.I per aixó sobrepassa la política i l’exigeix. Amb una circumstància molt important i significativa i és que els humans gaudeixen d’una intel·ligència capaç de concebre la veritat absoluta i l’espai infinit encara que científicament no pugui explicar-ho. Però aquesta capacitat indefinida, perquè cada dia avança, argumenta la veritat humana. En l’argumentari humà hi juguen protagonismes molt significats basats en els egoïsmes personals, massa dels quals són desqualificants.I és precisament en aquesta realitat on les diferències poden desvirtuar idees, coneixements i passions. No oblidem que el dret a equivocar-se, és un dret humà. El que no és un dret és la intencionalitat de no voler reconèixer que s’està equivocat. El dret a l’error és una demostració de quina pot ser l’orientació que es dóna a l’etapa formativa dels humans. Les errades ideològiques es coneixen pels seus fruits i quan els fruits són contraris a la convivencia demanen un dialeg racional entre l’equivocat i el perjudicat. I massa sovint aquest diàleg no hi és, essent imprescindible quan el problema afecta a la llibertat que es nega al perjudicat i continúa si el perjudicat no vol reconèixer que l’error és seu. La paraula és l’eina dels humans per dialogar i programar les convivències en pau. L’expressió la veritat objectiu de la llibertat és i s’ha d’aplicar també a la llei per una raó que els polítics, els jutges i els policies i militars pel fet de ser humans poden equivocar-se amb les seves decissions i quan aquestes tenen indicis i símptomes negatius no voler parlar palesa indignitat humana. I dissortadament el concepte de com sóc autoritat, la llei sóc jo és la raó de la feble democràcia que es viu en l’estat espanyol. Quan es defensa un model de llibertat dels pobles, perquè com els individus, els col·lectius també tenen la seva, l’autoritarisme polític emergeix com salvador d’una realitat, que la convivència palesa que no és vàlida per a tothom, i l’autoritarisme és nega al debat imposant la seva llei, que quan nega la llibertat de l’altre deixa de ser-ho, i el diàleg es converteix en soroll de les armes, que són el principi d’una guerra. I és precisament aquest el problema mundial que amenaça el món i l’Europa dels drets humans. I és el greu problema que es fa viure als catalans que defensen els seus drets de llibertat. I un dels efectes de la política actual espanyola, que no pateixen només catalans sinó milions d’espanyols en nombre superior al cens actual de catalans, és el risc de pobresa i exclusió social que pateixen el 28% dels espanyols, que en nombre ratllen els 13 milions. El nùbols de la política mundial, europea i espanyola són amenaçadors però cada dia surt els sol, que el núbols no poder destruir. I la vertitat de la llibertat és el sol de la humanitat.Hi ha una altra llum del sol que la política autoritària només pot ofuscar, no anul·lar que és una absència en les objectius del Desenvolupament Sostenible de l’agenda política 2030. Absència significativa, important i pensó que imprescindible i que actúa amb molta prudència.Idees per un altre article.

EL PETIT JULEN VÍCTIMA D’UNA POLÍTICA CEGA

Els informes que periòdicament envia la premsa a travès de les xarxes m’han portat a fer-me una idea del significat polític del lamentable i criminal accident del petit nen malagueny. Una trobada a l’aire lliure mentre el pare feia el dinar campestre, de sobte el nen cau en un pou invisible, que s’obre sota els seus peus, i el pare se sent impotent per salvar el fill. En els primers comentaris que vaig llegir em preguntava, però quina cura tenien els seus pares del nen? Però a mesura que avancen els dies, des d’el meu punt de vista, la pregunta s’ha de fer als polítics? Per què no esteu assebentats dels incompliments que es cometen en les vostres demarcacions jurisdiccionals? I la meva conclusió esdevé una acusació greu d’incompliment democràtic. El petit Julen ha estat víctima de la despreocupació política del dia a dia dels ciutadans, fent-ne responsables a les institucions més properes i a les més altes per el poc respecte que els hi mereixen els ciutadans, que la Constitució confessa que són sobirans. És una incongruència poder arribar a conclusions com la meva i aquesta incongruència és fruit d’una política al marge de la democràcia. Segons els informes que he anat llegint periòdicament l’existència de pous semblants i construits sense permís és una pràctica normalitzada. Per què? La resposta la va donar una informació que afirmava que la concessió d’un permís obligava a una espera de dos anys. Si per aconseguir un pou d’aigua havia d’esperar tant i l’aigua era necessària, entenc i comprenc les excavacions .Un indici de relacions pèssimes entre els ciutadans i la política. La gravetat del fet, la fa palesa la gran despessa que suposa la trobada del nen, que els pares esperen abraçar en vida i si el desig sls hi és favorable, continúen tenint el dret de demanar explicacions als governants i exigir el compliment de la llei, encara que el pou, sembla ser d’un familiar proper, fos il·legal. Per què era il·legal? Senzillament pel poc respecte que la política espanyola té de la gent senzilla.L’amo del terreny i el constructor del pou sembla ser que es pasen la responsabilitat l’un a l’altre. Però, si aquest era un fet, com sembla ser ho demostren, segons la premsa, l’existència de centars de pous, no és aquesta circumstància el resultat d’una política d’esquena al poble? O és el resultat d’un ceguesa voluntària perquè no dóna vots i en dóna més demonitzar tot un poble, com és el cas de Catalunya? Desitjo de tot cor que la recerca del nen acabi bé, però desitjo també que el poble andalús sigui exigent amb els seus governants i els exigeixi com distribuien els seu diners, si oblidaven les necessitats dels pobles. El fet és molt greu i greu és la negligència per culpa de la qual s’ha produit i és bàsicament una negligència política mirant cap una altra banda perqué de diners ja en tenia però als governants els hi era més rentable. Aquest  esdeveniment de vida o mort produit per incompetència, però pels informes escampats per la prensa la possibilitat d’altres accidents no es pot descartar, i una ullada a la nació no fa pensar en múltiples deixadeses com aquesta dels pous si parem esment en el nombre milionari de ciutadans espanyols que tenen la pobresa per norma de vida? Una pregunta: un dels deures de les forces d’ordre públic no és la investigació d’aquestes il·legalitats en les que per desgràcia s’ha de concloure que és l’estat amb una política encegada el darrer responable? I els ciutadans de l’autonomia on s’ha produit el greu accident, animaven als policies que des de Andalusia enviaven a Catalunya amb el crit “a por ellos”. Pensem en els desnonaments, en les persones dependents que no reben assistènia i moren, en les persones que moren ofegades i no reben assistència perquè els estats no autoritzen a les naus salvadores rescatar-les, en les persones sense sostre que no reben cap ajuda de l’estat, en els nens i nenes sense escola i en les  desgràcies climatològiques quan una bona programació hauria evitat moltes de les víctinmes. Dissortadament el país no va bé, perquè el poble no rep les atencions que la seva dignitat exigeix. Sobren promeses de futur que volen amagar incompliments provocadors de pobresa. I en aquests incompliments hi ha causes de desgràcies com la del petit Julen.