PABLO CASADO TEÒLEG MORALSITA

Magister dixit:”La nació espanyola és un  fet moral que la immoralitat nacionalista no pot suportar”. (El PuntAvui, 09/02/2019).

Ara resulta, que un doctorat en política que no ha pogut demostrar i no en sap actuar, en vols donar lliçons de teologia moral sense cap mena de remordiment per  menystenir els subjectes, demostració de que tampoc coneix els principis de la moral. El subjecte de la moral és la persona, com també ho és de la política. La moralitat de la nació la defineix la qualitat moral dels ciutadans. La moral i l’ètica es donen la mà i massa frases del pretès moralista de moralitat no en tenen ni el nom.  La moral és la llei de la dignitat humana i el primer article d’aquesta llei es llegeix en l’evangeli, li recordo al politic moralista disfressat de teòleg, és estimar a Déu sobre totes les coses i al pròxim com a tu mateix afegint-hi que l’amor més gran es demostra estimant als enemics. L’ètica i la moral Sr.Pablo Casado no són el seu fort i la política en una democràcia, suposant que és demócrata, com ens vol convèncer que és moralista, li ensenyarà a llegir intel·ligentment la  Constitució, que tant diu defenssar i el seu partit ha manipulat i vos seguiu, com bon President del Partit , el mateix camí. Em pot demostrar com practica Espanya la seva moralitat quan l’Estat Espanyol és considerat a Europa com un  dels últims de la fila sota la governança del seu partit?

Sr. Casado, les paraules de la foto adjunta, la premsa  les ha publicades dites per vos. Em pot dir quina és la moral de persones que s’expressen d’aquesta manera amb un greu menyspreu de les persones pobres i sense recursos? Amb aspirants a governar l’estat amb aquesta imatge quina serà la moralitat de la nació? La nació és amoral i exigeix governants morals i dignes que comencen per respectar tots els ciutadans, aplaudeixin o critiquin el govern. I segons el seu títol de moralista encara amb més raó.En el rebost de la memòria, ciutadans com jo i li comunico que sóc independentista, ens guardem moltes dites seves que són un exemple, no d’amoraitat sinò d’immoralitat. I es pot escandalizar, defenso la meva independència amb el recolzament de l’exemple de la crucificció de Crist que fou clavat a la creu acusat de terrorista. Ets rei, li pregunta Pilat. Tu ho has dit, fou la resposta. Resultat, la creu. I aquesta crucificció és la gran filosofia de la moralitat en el catolicisme que sembla voleu defensar amb el vostre saber. Sr. Pablo Casado, no acuso d’immorals als ciutadans de l’estat espanyols, acuso de mestres deficitaris als que volen fer combregar amb pedres de molí als seus súbdits avui i possibles demà. Amb tota l’honestedat, repassi les pàgines de la moral catòlica, la cristiana, també la musulmana i la hindú. És un exercici de bona voluntat per poder ser una bona persona. Amb la Constitució no farà als ciutadans més morals, tot el contrari, més inmorals. I la culpa no serà dels ciutadans sinó dels governants que obliguen a combregar amb pedres de molí. Una bona lliçó, els judicis contra el seu partit, millor dit, membres del seu partit per corrupció. Per donar lliçons s’ha de donar testimoni d’esmena i de saber demanar perdó. Està aquesta doctrina en els llibres de la moral que apliqueu a la nació espanyola. La primera lliçó de la moral ensenya el respecte a les persones, siguin amigues o no.

ESPANYA ÉS UNA DEMOCRÀCIA PLENA

Qué hi feia el President Sànchez al Tribunal Internacional d’Estrarburg? Una defensa que tenia tot l’aspecte d’una denúncia. Fer de testimoni davant d’un tribunal sense haver estat cridat palesa una voluntat implícita de ser jutge més que no pas testimoni. Defensar al món un tribunal, que encara no ha dictat sentència, en boca del president del govern no tè cap altre interpretació que polititzar la justícia. Defensar un estat abans de ser acusat encara que els indicis diguin que ho será, és pretendre fer dictar sentència favorable. I d’aixó se’n diu manipulació. La justícia es demostra amb fets, no amb paraules. Les paraules són l’expressió dels fets. La presència del President de l’Estat davant del Tribunal Internacional evidencia la por de l’executiu espanyol de ser sancionat. Sànchez vol fer veure que l’estat que ell presideix ha canviat però oblida que el canvi no s’ha fet públic perquè la seva postura de votar a favor del 155 recolzant el PP encara continúa vigent. Rentar la cara i aixugar-la amb una tovallola bruta no treu la brutícia. Dir que Espanya és una democràcia plena davant la justícia internacional és acceptar la corrupció que fa anys que s’arrosega pers les instàncies polítiques de l’estat. Un estat considerat a Europa com un dels pitjors de la Unió no pot vanagloriar-se mai de ser un estat democràticament modèlic. Un estat modèlic abans d’emprar la força dialoga. I quan fa servir la força no transgredeix la Constiutució? I l’actuació de la policia i la guàrdia civil a Catalunya no és un model de resppecte a la Constitució, tot el contrari. I les perspectives són que els tribunals espanyols beneiran aquest incompliment constitucional. Una Constitució que en el seu redactat s’aparta de la filosofía en que es recolza, és una llei que per naturalesa no es pot acceptar i lícit desobeïr-la. I la proba és que l’estat no té arguments per defensar-la amb la paraula, només amb les armes. La Constitució Espanyola l’any 1978 podia semblar una esperança democràtica però l’any 2019 palesa una llei fàcilment manipulable pel poder. I el procès democràtic amb els governs d’ UCD, del PP i del PSOE ha palesat clarament que l’esperança de l’any de la implantació era un bluf maniplulador. La situació política actual de l’Estat Espanyol és la negació del canvi democràtic perquè el diàleg democràtic entre els partits en el Congrès i en el Senat  no té valor perquè abans de començar ja es coneix el resultat, sobre tot quan el govern està en mans d’un partit amb majoria absoluta. I amb tota sinceritat penso que les majories absolutes són el pitjor mal de la democràcia. I la presència de Sànchez al Tribunal d’Estrasburg ha estat una estrategema per fer veure al món una bondat d’una democràcia que en la realitat està malalta i massa greu. En els grans partits polítics de l’Estat Espanyol el debat és una aparença, la realitat és la imposició. Senzillament la continuitat de la dictadura franquista. La política dominadora a Espanya continúa sent la ma entesa d’una “España, grande y libre” com resaven les paperetes que l’aviació franquista llençava a les darreries de la guerra.

UNA SET MIL MILIONÈSSIMA INTEL·LIGENT

M’he desvetllat pensant en la humanitat del segle XXI i què hi representava jo. Tot seguit ho he relacionat amb les gotes d’aigua dels oceans, mars, rius i fonts i amb els grans de sorra de les platges. I jo era una gota d’aigua del gran mar de la humanitat i un gra de sorra de les seves platges. I el pensament sóc humanitat m’ha fet començar el nou dia. I he continuat pensant en les moltíssimes milionèssimes partícules humanes i quina havia estat la seva veritat histórica. I m’he preguntat, què hi he aportat a la humanitat? M’he sentit molt poca cosa, però un pensament m’ha dominat. Sóc molt poca cosa però tinc coneixement de l’existència de l’infinit, finit com sóc. I sento el desig de ser-ne. I la primera reflexió sobtada fou: qui és més intel·ligent, el descobridor del foc i de la roda o el descobridor  de l’aire com espai de viatges siderals? I un seguit d’idees s’amuntegaven en la meva ment. Una set mil milionèssina de la humanitat  capaç de volar per l’espai, capaç de comunicar-se desde casa seva amb els habitants de tot el món, capaç de descobrir els poders mèdics de les plantes, capaç de crear benestar. I la llista a cada pregunta és feia més llarga. I la seva resposta fou: que n’és de gran la persona humana amb una intel·ligència cada dia més propera a l’infinit. I el sentiment del sentit immens  de la humanitat, tot seguit i perquè tanta gent no pensa i diu que no hi ha res a fer? El gran repte de la humanitat, aconseguir que totes les persones siguin creatives en la veritat, la justícia i la solidaritat. I al costat d’aquest pensament de la grandesa per a la que fou creada la humanitat, la realitat dels milions de persones que no poden aportar res perquè el poder egoísta d’unes poques no els hi permet i moltes moren víctimes dels déus falsos que es creuen algunes persones. Des de la meva consciència, el repte d’esdevenir diví en l’eternitat massa malmés per persones que criminalitzen la seva existencia fent el mal. I no em puc treure del cap el gran nombre d’intel·ligències humanes inutilitzades per una civilització de la barbàrie que es creu la civilització del progrès. És esfereidor pensar que milers d’éssers humans no han tingut ni un moment de la seva vida per poder pensar perquè han mort acabats de nèixer occits per la misèria que patien els seus pares. La dita llatina de l’”homo, homini lupus” una realitat asfixiant també al segle XXI. En el fons de totes les misèries humanes a tots nivells, polítics, religiosos, econòmics, culturals, cívics i socials, sempre la presència de l’”homo, homini lupus”. I llops amb poder assolit sovint manipulant les voluntats humanes, voluntats, massa sovint, esclavitzades pels qui reberen el poder. I davant aquesta realitat em pregunto: quina justícia es farà a n’els culpables i quina a n’els sacrificats? Humana, no, però hi ha una justícia que no fallarà. M’ho fa intuir la força de la ment i m’ho confirma la força de la fe. Siguem persones dignes, perquè cada dia la humanitat global ho sigui més. La força de cadascuna de les set mil milionèssimes de la humanitat.

Sra. Arrimadas ha llegit la Consstitució?

Vos representeu un nombre considerable de catalans que us votaren i les vostres paraules al Parlament de Catalunya deixen molt a desitjar, quan us dirigiu al President, que és una autoritat i tant, si us agrada com no, li debeu un respecte perquè davant de tots els catalans, independentistes o unionistes és el seu president. Podeu estar-hi en desacord però mai li podeu faltar al respecte. Les vostres paraules desmereixen el càrrec de representant de l’oposició. Heu reflexionat alguna vegada sobre els deures que us imposa la Constitució? Us agradi o no vos sou poder públic. Reflexionem plegats? El paràgraf 2 de l’article 9 diu:”Correspon als poders públics de PROMOURE  les condicions per tal que la llibertat i la igualtat de l’individu i dels grups en els quals s’integra siguin reals i efectives; REMOURE els obstacles que n’impedeixin o en dificultin la plenitud i FACILITAR la participació de tots els ciutadans en la vida política, económica, cultural i social.” En les vostres desavenences, el President és l’individu i vos un poder. REMOVEU  les dificultats per arribar a una entesa encara que a cap dels dos us agradi? PROMOVEU condicions per dialogar racionalment? FACILITEU l’entaular el diàleg necessari sense haver de renunciar als vostres posicionaments? La meva resposta és no, i les vostres paraules no són ni constitucionals, ni democràtiques. Repassem l’article 10: 1.-“La dignitat de la persona, els drets inviolables que li són inherents, el lliure desenvolupament de la personalitat, el respecte a la llei i els drets dels altres són fonament de l’ordre polític i de la pau social”. Totes les persones gaudeixen d’una dignitat que tothom té el deure de respectar pel sol fet de ser persona encara que sigui el seu pitjor enemic. Quan vos acuseu a l’altre d’enemic reconeixeu que vos ho sou d’ell. El Sr. Torra té tot el dret legal de pensar independència i defensar la seva ideología i vos cada vegada que aixequeu la veu al Parlament denigreu amb les vostres paraules els milions de catalans que som per dret natural i legal inependentistes. Al negar el meu dret a pensar independència negueu la Constitució que en l’article 16,1 expressa:”Es garanteix la llibertat ideológica, religiosa i de culte dels individus i de les comunitats sense cap més limitació, quan siguin manifestats, que la necessària per el manteniment de l’ordre públic protegit per la llei”. Els vostres retrets al President també ataquen a tots els catalans que som independentistes i teniu el deure de respectar les nostres idees i els indepenentistes tenim el dret de denunciar—vos per mals tractaments. Llegeixi l’article 15: “Tothom té dret a la vida i a la integritat física i moral, sense que, en cap cas, ningú pugui bserv sotmés a tortura ni a penes on tractes inhuman son degradans”

. Les vostres paraaules denigren la meva moral. I aquest article no el compliu quan opineu dels independentistes I tots aquests articles citats estan recolzats per la Declaració Universal dels Drets Humans i per els tractats internacionals signats per Espanyai ple Tribunal Internacional de Justícia de la Haia. Amb el vostre comportament, qui divideix la societat catalana sou vos i els vostres i quan vos i els vostres aneu a Andalusia a fer propaganda electoral basada en els continuats atacs contra Catalunya perqué aquest comportament dóna vots. No serè jo qui negarà el vostre dret a no ser independentista però la vostra ideologia us obliga a ser demócrata. Que no ho sou, per què la llei no és democràcia, és servidora de la democràcia.

LA RELIGIÓ I LA POLÍTICA

La trobada a Dubai entre el Papa i el Gran Islam amb la signatura conjunta d’un manifest dirigit al món, també a la política, em porta a reflexionar sobre les relacions que han d’existir entre la política i la religió. Sóc molt conscient que l’objectiu d’ambdues realitats humanes, una amb objectius d’història terrenal i l’altre d’història divina, palesa diferències que s’han de respectar perquè el subjecte de les dues és l’ésser humà amb la finalitat de proporcionar-li la pau terrenal i la pau celestial. I també sóc conscient que en el seu exerccici poden interferir opions fins i tot contradictòries però per contradictòries, com pot ser l’ateïsme pràctic per part de la política enfrentada a la religió, no poden oblidar que ambdues tenen un deure a la terra de treballar per la felicitat de les persones i la seva dignitat. La política no ha de servir-se de la religió per assolir els seus objectius i la religió de la política però sense una persona digna, política i religió van al fracàs. Un ateu pot ser humanament una digníssima persona i una persona religiosa, dissortadament, pot ser un ésser humà indigne. I precisament en aquesta circumstància política i religió han de posar-se d’acord per la dignitat, perquè amb persones dignes no hi ha res impossible. I dissortadament tant per part de la política com de la religió s’han viscut moments molt desagradables, com han reconegut les dues grans personalitats religioses a Dubai. La religió no ha d’interferir en la política però sí que ha de manifestar la seva preocupació quan les lleis no afavoreixen la dignitat humana o les actuacions polítiques són contràries als drets humans. De la mateixa manera que religiosament és indefensable que un bisbe espanyol parli de la unitat d’Espanya com si es tractès d’un dogma de fé, també ho és que una instiutució religiosa es serveixi de la política per assolir poder, com succeix actualmente al Brasil en el que la teologia de l’alliberament ha estat suplantada per la teologia de la propietat pels evangelistes al costat del nou president ultradretà. Les manipulacions en la política i la religió sempre porten malestar i els més perjudicats els pobres i humils. Una instiutució religiosa que practica la teologia de la propietat, de religió no en té res nomès el nom i es contrària a l’evangeli quan diu “doneu al Cèsar el que és del Cèsar i a Dèu el que és de Dèu”. Defensar la humanitat des de la religió és un deure sagrat perquè sense una bona consciència humana no pot esdevenir una persona digna i menys una persona de projecció divina. I per la mateixa raó la política té el deure i el dret d’exigir a la religió el respecte a les persones en els seus deures polítics. La racionalitat de les accions és la primera condició per la religiositat de les mateixes. I en aquest camp hi ha moltíssim a fer per una banda i per l’altra. Quan la majoria dels bisbes espanyols van signar a favor de la guerra de Franco, definint-la de creuada van transgredir les seves competències i propiciar una política de quaranta anys de dictadura amb una lema semblant de teología de la propietat.I en l’actualitat Espanya desperta als mals polítics i religiosos provocats per interferències amb massa dubtes d’irracionalitat. I alló que és pitjor hi ha una impresió massa fundada que tornen a venir aquells temps. Només una política i una religió que es respectin i les seves relacions siguin racionals pot evitar-ho. El testimoni de Dubai amb una cordcial relació cristianisme uslamisme obra una porta a l’esperança de la pau, també pel significat d’amistat política respectada pel seu govern. Un gran missatge del futur posible gràcies a les bones relacions i molt bones pel poder de la paraula intel·ligent, racional i solidària. El Papa Francesc obra un nou horitzó de la religiositat en benefici de la hunmanitat global. Col·laborem amb la nostra dignitat amb la política i la religió sigui quina sigui la nostra ideologia.

DUES HEROÍNES I SET HEROIS

L’heroicitat és una qualitat humana que bàsicament s’atribuiex a les accions excepcionals per la seva dificultat i pels riscos que s’han superat. L’heroicitat dels nous presos i preses catalans porta el segell d’una altra heroicitat, el segell del servei a les persones i a la veritat de la paraula. És un esclavatge de dignitat al servei de la humanitat davant la indignitat d’una política que vanagloriant-se de democràtica actúa dictatorialment. I s’actúa dictatorialment en una democràcia quan es desfigura el significat de la llei. L’actuació de les institucions de govern, política, judicial i policial, oblida massa sovint que les persones, que les representen, deixen en l’oblit la seva dignitat humana per esdevenir botxins d’aquelles que defensen idees diferents sense voler-hi dialogar per comprobar la veritat dels seus objectius per assolir noves millores per a la humanitat. Un estat, dit consolidat, no és mai un bé per a la humanitat si no accepta el progrès humà malgrat es vegi obligat a acceptar pèrdues en la seva configuració. Reconèixer la identitat dels pobles comporta també retornar-els-hi alló que se’ls hi robat amb la força de les armes. No és la primera vegada que Catalunya pateix aquesta injustícia històrica. El general Moragues fou executat i el seu cap penjat en una plaça com escarment. El president Companys i el seu Govern patiren també empresonament per defensar els drets de Catalunya i acabada la l’incivil guerra espanyola, afusellat pel General Franco. No oblidem els 113 empresonats de l’Assemblea de Catalunya a la presó Model l’any 1973. I avui, per la mateixa raó de defensar Catalunya, nou catalans, set politics i dos ciutadans, empresonats i amenaçats amb un judici que presenta totes les característiques d’una sentència ja escrita abans de celebrar-se. Són els herois i heroínes, traslladats i traslladades, a Madrid. Una persecució de 300 anys que ha esperonat encara més la fe en la verdadera democràcia global en la que cada poble sigui independent i cada estat sigui un verdader configurador de la convivència en pau. Capdavanters d’aquest model es diuen a casa nostra Jonqueras, Romeva, Turull, Rull, Forn, Sànchez, Cuixart, Forcadell i Bassa sense oblidar els exiliats a Europa i els perseguitss Catalunya. En l’ambient del procès històric que es viu al món i d’una manera especial a Europa i a l’Estat Espanyol sense el protagonisme heroic de capdavanters conscients de les persecucions que patiran en la seva defensa d’una verdadera democràcia, seria impossible mantenir l’esperança que la ciutadania aspira d’un món en pau. I Catalunya té aquests herois perquè creu en el sacrifici i té fe en les persones, fins i tot en aquelles que avui són les seves enemigues i demà seran les seves cooperadores. La meva confiança en el programa progressista de la naturalesa i en el sentiment religiós, que es respira, malgrat desventurades traicions, em diu cada dia que no em desanimi i que he de donar exemple de ser jo global, íntegre. Una gota d’aigua és oceà en la immensitat, un gra de sorra, és platja en la globalitat, un éser humà és humanitat en la globalitat. El problema rau en el fet que la consciència del segle XXI no és global. Només cal parar esment en les grans potències  mundials que sent elles no són coordenades del globus. Ho és EEUU d’Amèrica? ho és Russia? Ho és Europa? Ho és Espanya? El jo polític egoísta és el gran enemic de la pau. Sortosament pel progres és promotor d’herois. Catalunya, en la petitesa i humilitat, terra d’herois per la pau. Catalunya, no lluita sola, està acompanyada pels ciutadans senzills, humils i esperançats. La convivència en pau és possible. Amb Luter King, Nelson Mandela i Xirinacs, We cant.

UN AUTOBÚS QUE NO ÉS EL QUE SEMBLA

En el model polític de la democràcia espanyola i europea “no es oro todo lo que reluce”. Quan per televisió i per la premsa escrita vaig veure l’autobús de la guàrdia civil pel trasllat de presos vaig pensar ja era hora de tenir un trasnport digne. Però la meva il·lusió s’en anà en orris quan s’explicà l’espai destinat als empresonats. I tot seguit vaig pensar, una vergonya de la democràcia. Aquets autobús és, honestament ho penso, un insult a la dignitat humana. Em diran que disposa de totes les avantatges tècniques però no em digueu que de confort i dignitat. La cel·la automobilística del pres és escassament d’un metre quadrat d’unes condicions materials bones  però d’un confort humiliant. I pel que ha trascendit del trasllat dels presos polítics catalans a Madrid una indignitat pel tracte d’un guàrdia civil, que sembla ser ha estat sancionat. Un viatge de sis hores en un autobús com el de la guàrdia civil no és cap garantia de benestar físic, ni de respecte a les persones. És l’avantsala d’un judici, que volent ser democràtic, serà la injustícia del segle. He escoltat una entrevista al Ministre Borrell en la que ha quedat retratat per l’investigador estranger. Al costat de la vergonya de l’autobús la campanya de Borrell contra Catalunya està demostrant quina és la política espanyola i la seva credibilitat. El viatge en bus ha estat una predicció. L’autobús no és el que sembla i el judici no serà el que l’estat vol que sembli. Les aparences enganyen i aquesta vegada les aparences esdevindran un boomerang. La meva imaginació m’ha dit que l’autobús és la imatge de la justícia de  l’estat espanyol que vol ser digna per fora quan per dins no ho és. En l’autobús de la guàrdia civil hi viatjaven presos d’una qualitat humana que ja voldrien per a ells els empresonadors, com ho palesen les paraules d’Oriol Junquera en el pròleg del llibre FINS QUE SIGUYEM LLIURES de Sergi Sol:” La nostra fortales i constància, la nostra voluntat de viure i conviure, és universal. No ens ploreu, somrieu al futur de la vida, somrieu perquè cada dia que passem a la presó som més forts, somriueu perquè avui som més aprop d’aquell país que volem per a tothom, que tants cops hem somiat; somrieu perquè el nostre sonriure, càlid i solidari, és l’instrument més poderos de seducció que tenim.” I  si a les paraules d’Oriol Junqueras i aparallem les de Raúl Romeva, la lliçó humana i democràtica és un suspens a la política i a la justícia que no entén quina és la llei humana del respecte. Escriu el Raúl:”Has de sentir molt orgull i també, i sobre tot, explicar-ho moltb bé a la teva filla i al teu fill. Com  a pres formaràs part del quadre d’honor internacional dels drets humans, que està format per les persones empresonades per defensar la justícia. Inclou grans persones, des de Thomas More fins a Nelson Mandela passant per Rosa de Luxemburg i el nostre gran mestre Xirinacs. Per als cristians et converteixes ni més ni meyns que en benaurat”. Oriol i Raúl, presos en el camerot de l’autobús tenen una filosofía de la vida que davant la història posarà vermella la cara dels qui els condemnem sense tenirn present la seva personalitat humana. L’estat espanyol el metaforitza el bus de la guàrdia civil que trasllada Espanya cap el descrèdit democràtic per culpa dels responsables que només tenen per diàleg el 155 i paraules més d’odi que d’entesa. L’estat espanyol és una democràcia que no és el que sembla.