Criminalitzar les idees

Una de les perversitats que es manifesten en la democràcia espanyola a nivell estatal, comarcal i local és la criminalització del pensament. A la política li fan nosa els pensadors quan ella es creu que és la veritat i el seu paper no és ser veritat sinò defensora de la veritat de les persones. Denunciar la política estatal per aquesta raó està a l’ordre del dia, però quan la mateixa raó existeix a nivell local qué cal fer? Denunciar-ho. El Sr.Mingote i jo som molt distants conceptualment i ell, en la seva etapa d’alcalde, va respectar sempre les meves idees, fet que li agreixo i molt perquè em va presentar un llibre ideològic. Però la disidència esdevé greu quan no només palesa la seva incapacitat de diàleg sinó que sanciona perjudicant la dignitat de ser persona. I aquest fet s’ha produit a casa nostra, al Vallès Oriental, fent fora de la redacció a un periodista d’ofici. Les paraules que ens volen fer creure que ”som” massa sovint palesen el que no s’és. I és greu perquè és precisament la diferència de pensament la força que fa progressar i sense respecte a les diferències encara estariem a l’edat de pedra. A Galileu se’l va sancionar per què defensava que la terra girava al voltant del sol i ell deia la vertitat i els que el van sacionat palesaren ser uns ignorants incapaços de pensar. I d’exemples en trobariem molttíssims, també a la pell de brau amb el procès contra Catalunya. Dissortadament aquesta mentalitat regressiva de l’estat s’apodera del poder començant pels ents locals i comarcals quan l’autoritat no és un servei als ciutadans, com afirma la Constitució, sinò un egoïsme de ser servida. I detalls n’existeixen. Hem viscut aquest cap de setmana com un partit política nascut a Catalunya i renegant dels seu origen s’ha lliurat a l’estat, ha tingut la hipócrita gosadia d’anar a insultar al President Puigdemont al seu poble. Francament vergonyós. Tot plegat un exemple de cap a on es dirigeix la dita democràcia espanyola. Tornar a la dictadura. I es torna a la dictadura quan el ser d’un partit és més important que ser persona. Pensar diferent és la riquesa democràtica de la llibertat perquè s’és lliure de veritat quan es descobreix la veritat o no de l’elecció i si t’adones que t’has equivocat, l’error et porta al reciclatge corresponent. I el diàleg té aquesta funció i a la pell de brau  el debat polític no és la paraula sinò la imposició de la veritat del partit. I en certa manera aquestes paraules denuncien  que al Vallès Oriental també es practica l’orgull de partit fent sancionar a qui pensa diferent. Una llàstima. Resta encara molt camí per ser demòcrates de veritat.

LES VOTACIONS DEL 28 D’ABRIL

He procurat descobrir una motivació democràticament positiva a l’avançament de les eleccions generals i alló amb que em trobo és francament negatiu perquè en el fons dels fons la veritat no és altra que alimentar  la por dels  catalans, criminalitzant com si fos un sacrilegi el pensament independentista. Ni el PSOE té capacitat de diàleg i alló que és pitjor el tripartit ultra que s’albira, ni en té n’hi el vol. Ens pinten un horitzó molt negre per els independentistes però la lliçó de més de 300 anys d’història és per fer reflexionar a tothom. Hi ha una dita llatina que diu,”intel·lectus apretatus discurrit”. I no falla mai. La necessitat de solucions de problmes, que semblen insolucionables, aviva la intel·ligència i la raó sempre arriba a la llum. Una llum que és tant potent que cega a qui no vol i il·lumina a l’investigador. La solució de problemes sempre és progrès. L’independentisme català és una proposta de futur per a una democràcia més global per solucionar els problemes individuals. Les votacions del 28 d’abril no busquen la globalitat sinò reforçar la individualitat d’un partit amb el risc d’obrir la porta a una política de caràcter dictatorial. I polítiques dictatorials són aquelles que recolzen la seva acció amb la persecució de la força policial o legal. I en les circumstàncies actuals el risc hi és per a Catalunya, guanyi qui guanyi, perquè a l’hora de la veritat, el PSOE va votar a favor de l’aplicació del 155 i en el judici contra Catalunya el govern socialista no ha fet cap moviment mínimament creïble. Les millores econòmiques, que deien programar per solucionar els problemes catalans, han estat un bluf que se n’ha emportat el vent. Govern de l’estat espanyol, Catalunya no ven per diners la seva dignitat. Els diners es guanyen legítimament. Proclamar als quatre vents el que Catalunya havia perdut palesa la feblesa democràtica de la política espanyola fregant la indignitat.Pedro Sànchez i el seu partit són incapaços d’entendre el sentit de les dues votacions de l’independentisme, la primera a favor per desbancar el PP i la segona negativa no aprobant el presupost de l’estat. Per  els independentistes en cada votació el sentit del vot ha estat de màxim respecte a la gent i a la seva dignitat perquè una nació no la defineix el territori sinò la seva gent. La postura del govern del PSOE és una flagrant contradicció, Per una banda accepta el vot independentista democràticament lícit però alló que no és lícit és negar el dret democràtic a qui li han donat. La seva política Sr. Sànchez és una negació democràtica perseguint els independentistes no només a Espanya sinò també a Europa amb una verdadera malversació de diners que els independentistes també paguen amb els seus impostos. Sr. Pedro Sànchez dir que fora de la Constitució res, és la negació de la democràcia i per altra banda, reflexioni en profunditat perquè la Constitució no nega el dret a decidir. És perillós que en el redactat de la llei de lleis espanyola s’hi trobin articles que es poden manipular fàcilment com es fa prou palès en l’actual persecució il·legítima dels presos politics catalans. La votació del 28  d’abril denunciarà a Catalunya perquè el govern perd cada dia credibilitat no només dels catalans, sinò dels espanyols verdaderament demòcrates. Comprar amb diners la dignitat d’un poble és política dictatorial tant si el govern és del PP com del PSOE.

ELS FISCALS ENS FARAN INDEPENDENTS

La primera condició de tota autoritat és ser persona digna, els fiscals són persones, i la dignitat comença amb el respecte. I és precisament aquesta condició que demana molta cura a les paraules. Un acusat, encara no jutjat, gaudeix de la presumpció innocència i el no respecte és un judici directe que invalida al fiscal que les pronuncia. I en el judici contra el procès els dos fiscals de l’estat han faltat al respecte. El fiscal Javier Zaragoza ha dit:”Les defenses han presentat una versió distorsionada per desacreditar la justícia espanyola. Diuen falàcies colosals.” La justicia espanyola la desacrediten els jutges i fiscals amb les seves paraules condemnatòries i totalment impròpies dels arguments dels advocats i de rebot criminalitzen la premsa nacional i estrangera que acusa la molt feble democràcia de l’estat espanyol. I per si no n’hi havia prou, continúa:”El diàleg és la base de la democràcia, però en la Constitució”. I amb aquesta expresió encara s’autoinculpa més i amb un “però” que acaba de reblar el clau. Sr.Fiscal la Constitució no és democràcia, és una llei pensada i escrita per demòcrates per salvaguardar la democràcia i la base de la democràcia és la sobirania popular i el poble de Catalunya és sobirà com ho és el de Castella i el d’Andalusia. Les paraules del fiscal acusen directament sense probes i aixó és prevaricar. Per què abans d’acusar s’ha de conèixer molt bé la dignitat de la persona i el per què i com la defensa i aixó no ho ha fet la justícia espanyola. Afirmar que “diuen falàcies colossals” només fa més evident davant el món la poca credibilitat de les instiutucions judicials de l’estat. Credibilitat que també critiquen no els catalans i massa espanyols. Per fer més evident la pobresa democràtica  ens trobem amb  unes paraules del també fiscal del Triubunal Suprem, Sr. Fidel Cadena: “No hi ha sobirania catalana, és espanyola. El Parlament català va fer un atac a l’ordre constitucional amb les lleis aprovades”. Els ciutadans de cada autonomia són sobirans, com ho confirma la Constitució, en les decissions del seu propi parlament i Sr. Fiscal ha de reconèixer que l’Estat Espanyol va faltar quan el PP va  aconseguir minimitzar l’Estatut de Catalunya i el Constitucional també n’és culpable sense respectar que s’havien complert totes les normes legals i feia uns anys que havia estat publicat i alló que encara és més acusatori que es va incomplir la norma constitucional que afirma han de tornar a votar els ciutadans de l`’autonomia el nou redactat i aquesta norma no es va complir i aixó amb el vist i plau del Tribunal Constitucional. És indignant acusar la ciutadania en la defensa dels seus drets quan la Constitució reconeix la llibertat d’opinió manifestada públicament i pacífica. Qui va atacar als ciutadans i jo vaig anar a votar, va ser el Govern del Partit Popular enviant amb el “a por ellos” la policia i per cert m’he assebentat que a la judicatura espanyol hi ha un accès a internet amb el “a por ellos.” Portar arguments que cauen pel seu  propi pes i que han tret els colors de la cara d’un ministre espanyol en una televisió británica, és una pràctica que desacredita l’estat i allò que encara és més greu a tots els espanyols. Afirmar que amb 17.000 agents armats es volia fent front a l’estat és un argument de les persones incapaces de pensar. Sr. Fiscal a casa meva en diuen fer el ridícul. I les institucions d’un país demòcrata no es poden permetre aquests extrems. Em sap molt de greu poder arribar a pensar com m’he manifestat però les seves paraules m’hi han portat, perquè són paraules de persones que per llei natural són persones dignes. Personalment no nego la seva dignitat, nego la credibilitat de les seves paraules, que tenen el sentit que tenen encara que massa sovin s’intenti destorsionar-les. Quan s’exigeix dignitat als altres, s’ha d’estar molt segur que l’exigència la recolza la dignitat pròpia. Les paraules signifiquen el qué signifiquen no altres supòsits. I a ningú li ha de semblar improcedent que un independentista estigui a l’aguait de qualsevol relliscada gramatical. Ningú de moment em demostra que la independencia de Catalunya no és possible.

L’EVANGELI QUE HAN PERDUT SOTA LA SOTANA, de Crstina Solías

Article condemnant la pederàstia  dels capellans, publicat el dia 11 de febrer de 2019. Cristina Solias té tot el dret i fins i tot, diria, el deure de denunciar la pederàstia dels capellans com un delicte humà que la justícia humana ha de sancionar. Però, crec, que hi ha considerants que no es poden oblidar. Primer de tot em presento, perquè si la Cristina llegeix el meu   comentari entengui millor el meu punt de vista. Sóc un sacerdot secularitzat l’any 1969, estic molt a prop dels 90 anys i crec que he de fer algunes matitzacions. Primerament quina és la situació se l’Esglèsia Catòlica a casa nostra. Avui a Catalunya i a Espanya és una moda parlar malament de l’Esglèsia i no és cap secret. Però permeteu-me recordar. Els anys cinquanta del segle passat, jo vivia a Puigcerdà i pel sud de França corria un llibre vermell que explicava com carregar-se a les persones precisament en base al tema que ens preocupa. Els anys 70 i 80, jo vivia ja a Granollers i la meva persona va patir els efectes d’aquest llibre, que aleshores corria per Catalunya, acusant-me unes alumnes que jo abusava d’elles en les meves classes d’educació física, alumnes que no assistien a classe i volien aprobar malgrat les seves absències. I en l’actualitat no sé si corre aquest llibre però les seves ensenyances, sí. I quan s’acusa s’ha d’anar amb molta cura i argumentar molt bé. Cristina acusa a l’Esglèsia de rebuig al divorci, al preservatiu, a l’avortament i a l’homosexualitat. Les afirmacions absolutes acostumen a ser por raonades. Em de recordar que l’ésser humà és lliure i quan afirma ho fa per convicció que també es pot equivocar. Personalment no accepto el divorci com opció sense motius intel·ligents i racionals, com tampoc el preservatiu, l’avortament i l’homosexualitat. El preservatiu té sovint la seva racionalitat i validesa; l’avortament generalitzat no l’entenc i no l’accepto perquè cal estudiar cada cas perquè alguns són raonables i l’homosexualitat no la puc condemnar perquè penso que és una realitat fruit de la naturalesa. Personalment no crec que aquests quatre motius apartin de Déu, com afirma Cristina, sinò alló que aparta és el desconeixement que vulnera la dignitat humana. Penso que no és just acusar a l’Esglèsia quan a qui s’ha d’acusar són persones d’Esglèsia, de la mateixa manera en Política qui s’ha d’acusar són polítics que d’una manera o altra perverteixen la seva institució. Cristina recolza el seu escrit amb cites evangèliques que són, per a mí, autèntiques lliçons de dignitat humana però que cal situar en el seu context. “El que estigui lliure de pecat que tiri la primera pedra”, en defensa de la dona que volien apedregar els sacerdots fariseus acusant-la d’aquest tema. Aquesta reflexió ens l’hem de fer tots, perquè directament o indirecta tots possiblement podem ser-ne culpables ja sigui per activa o per passiva. Reconec que aquest tema comès per un capellà és més alarmant socialment que si el comet un ciutadà normal i per tant el seu ressó és  més mediàtic. Però qui ha de denunciar l’assetjament és qui l’ha patit i una vegada denunciat si la justícia demana la “col·laboració de l’esglèsia no s’hi pot negar. “Estimeu-vos els uns i als altres com jo us he estimat”. Jesús era prou conscient que aquests uns i altres eren persones lliures amb possibilitat de pecar i Jesús els estimava, perquè una vegada pecadors podien demanar perdó, complir els seus deures de reciclatge i tornar a ser una persona digna. La justicia humana actúa igual? “Pare, perdona’ls, perquè no saben el que fan”. Demanava perdó pels que el crucificaven. Ho fem els mortals amb els que han crucificat sexualment la nostra dignitat? Justícia sí, però saber ser humà també.

“Deixeu estar als infants: no els impediu que vinguin a mi, perquè el Regne del Cel és del qui són com ells”. Els actes que denuncia Cristina també aparten els infants de Déu i Jesús ho condemna perquè aquesta acció és contrària al seu evangeli.  I acaba amb aquesta frase: “Coneixereu la veritat i la veritat us farà lliures”. De quina veritat parla Jesús sinò de la veritat de l’evnageli que ell predicava i que la societat d’avui rebutja. Condemnem la pederàstia dels capellans, que és denigrant, però siguem coherents amb el que Jesús ens diu que ha de ser la nostra veritat. Si no acceptem aquesta recomenació no tenim dret per acusar a ningú. Dissortadament la sexualitat no es respecta com cal, i les dones ho saben. Justícia, sempre, però sempre obrant justament.

LA CONSTITUCIÓ DÓNA LA RAÓ ALS PRESOS POLITICS CATALANS (2)

Abans de dictar sentències condemnatòries d’acord amb l’article 155 de la Constitució, cal analitzar intel·ligentment si l’acusació és constitucional o una manipulació de la Constitució. I aquest anàlisi no s’ha fet i alló que és pitjor s’ha rebutjat i ha primat la imposició trepitjant l’esperit democràtic. Sincerament penso que el patiment  amb que es castiga Catalunya esdevindrà la gran raó de la continuitat de la dictadura en mans dels partits majoritaris de l’estat espanyol. Perquè per començar ni se’n fa cas del desig que diu tenir la nació espanyola en el preàmbul de la Constitució de “col·laborar a l’enfortiment d’unes relacions pacífiques i de coopperació eficaç entre tots els pobles de la terra”. I l’estat espanyol, com si sentís ploure negant-li a Catalunya el fet de ser un poble de la terra palesant la gran ignorància de la història de la humanitat.L’Estat Espanyol no sap el que és col·laborar perquè ell és absolut i només sap imposar. Però la Constitució és prou clara. Llegim l’article 2.- “Les normes relatives als drets fonamentals i a les llibertats que la Constitució reconeix s’interpretaran de conformitat amb la Declaració Universal dels Drets Humans i els tractats i els acords internacionals sobre aquesta materia ratificats per Espanya”. La paraula ratificats actúa de trampa. Alló que no consta en la Constitució encara que sí en els tractats, l’Estat Espanyol no ho ha de complir. Fet que va en contra també de la sentència del Tribunal Internacional de la Haia de l’any 2010 i contra la Declaració Universal dels Drets Humans, com he comentat en l’article anterior

(1). Continuem i parem esment en l’article 15.- “Tothom té dret a la vida i a la integritat física i moral, sense que, en cap cas, ningú no pugui ser sotmès a tortura ni a penes o tractaments inhumans i degradants”. Aquest article és prou clar i acusa als responsables estatals que van ordenar l’atac policial a Catalunya el dia 1 d’octubre, quan la Constitucicó i la Declaració Universal dels Drets Humans recolza la postura pacífica del poble català defensant el seu dret de manifestació amb una votació organitzada per la ciutadania i amb el vist i plau del seu govern que escoltava la veu del poble. Ciutadania i govern actuaven democràticament i no cometien cap delicte. Amb l’article 15 de la Constitució el delicte el cometeren aquells que van ordenar l’actuació policial amb l’afegit de malversació de fons públics, que els atacats havien pagat a l’estat. I és precisament l’estat amb la seva propaganda internacional que s’autoacusa quan ha d’escoltar de mitjans de premsa estrangers que les gravacions de l’actuació policial no eren un engany perquè les havien realitzades ells mateixos. Estic convençut, com en l’empresonament de Companys i el seu Govern, que els líders polítics i socials catalans actuals empresonats són i seran els herois de la independència i l’orgull internacional dels defensors de la verdadera democràcia. La sentència, que diuen ja està dictada abans del procès, será dura, però més dura será la caiguda de la justícia espanyola. Senzillament, em fa pena l’Estat Espanyol, no Espanya, i m’enorgulleix enormement ser català. Catalunya capdavantera de la verdadera democràcia mundial.

LA CONSTITUCIÓ DÓNA LA RAÓ ALS PRESOS POLÍTICS CATALANS (1).

El DNI dels presos polítics catalans els hi reconeix sobirania en l’estat espanyol i per coherència el govern i la justícia estan obligats a respectar aquesta condició mentre siguin subdits d’un estat, que el volen per amic en un model democràtic de convivència universal. Tindran present els tribunals espanyols la  norma del preàmbul constitucional que  declara que un dels objectius és “col·laborar a l’enfortiment d’unes relacions pacífiques i de cooperació eficaç entre tots els pobles de la terra”? La Constitució reconeix que Catalunya és una nació i per tant és un poble de la terra. El judici contra el procès és una col·laboració eficaç? Una incoherència que permet tenir dubtes sobre la legalitat del judici que té mès cara de persecució que de col·laboració. Si fem un pas endavant i llegim l’article 10-2 descobrirem quina és la nostra força contra el judici:”Les normes relatives als drets fonamentals i a les llibertats que la Constitució reconeix s’interpretaran de conformitat amb la Declaració Universal dels Drets Humans i els tractats i els acords internacionals sobre aquesta matèria ratificats per Espanya”.Abans de continuar analitzant articles parem esment en el 30 de la Declaració dels Dres Humans que ens dóna a entendre quina és l’obligació de la justícia en relació a com s’han de complir les lleis en els estats que han signat la Declaració. Article 30:” Res en aquesta Declaració no podrà evitar probar-se en el sentit que doni cap dret a un Estat, a un grup o a una persona a emprendre activitats o a realizar actes que tendeixin a la supressió de qualsevol dels drets i les llibertats que s’hi enuncien.” Seguint el curs del procès penso que aquest article 30 hauria de posar l’estat español en tensió davant el risc molt probable de ser acusat d’incomplir la llei pròpia i la internacional. Si fem una ullada als “considerants” de la Declaració ho veurem amb més claretat. En citarè tres, que considero els més evidents. “Considerant que el desconeixement i el menyspreu dels drets humans han originat actes de barbàrie que han ultratjat la consciència de la humanitat; i que s’ha proclamat com aspiració més elevada de tothom l’adveniment d’un món on els éssers humans, deslliurats del temor i la misèria, puguin gaudir de llibertat d’expressió i de creença…” Una adavertència prou clara del risc que corre l’estat de ser considerat al món d’un maltractador de la consciència humana. I és molt greu que un estat corri aquest risc, com sembla ser corre l’estat espanyol. Un altre: “Considerant que és essencial que els drets humans siguin protegits per un règim de dret per tal que les persones no es vegin forçades, com a últim recurs, a la rebel·lió contra la tiranía i l’opressió…” És molt preocupant que l’estat espanyol no reflexioni sobre el risc molt probable que corre de ser acusat de perseguidor dels drets humans. I tercer: “Considerant també que és essencial de promoure el desenvolupament de les relacions amistoses entre les nacions…” L’estat espanyol acusa a Catalunya de no ser una nació i que mai ho ha estat. Ignorància supina sobre aquest tema quan Catalunya, quan encara Espanya no existia ja tenia la seva constitució i el primer parlament eropeu. Les possibilitats de fer un paper antidemocràtic les té totes el procès contra Catalunya que comença aquesta setmana. I un dels arguments acusadors és la llarga presó preventiva amb arguments sense base. Tanco aquest article i escriurè la seva continuació basada en la raó que la Constitució dóna als presos polítics catalans. Catalunya camina amb seguretat i força.

EL TEATRE DE CAN RAJOLER AMB LA DEMOCRÀCIA

La presentació del candidat d’Esquerra Democràtica de Catalunya a l’alcaldia de Parets del Vallès, en el teatre de Can Rajoler amb un ple de campionat, esdevinguè la veu d’un poble que demana llibertat perquè sense llibertat no hi ha democrcàcia. L’acte en sí mateix definia la globalitat d’un poble que se sent global amb la seva identitat en la configuració del seu municipi. La presència d’un model de convivència al costat d’els altres models palesa obertament  la riquesa en la manifestació de la seva humanitat. La llibertat de les persones i els pobles és la condició indispensable per assolir el model polític ideal perquè no es trenqui el procès de progrès. I el Teatre de Can Rajoler exigint llibertat amb la música de les palmades denunciava l’exigència d’una democràcia que vol ser i no és. I no és perquè se sanciona i empresona la llibertat, quan, sortosament la verdadera, no hi ha cap poder polític ni religiós que la pugui encadenar. I el clam de Can Rajoler n’era una clara demostració. Una demostració de la història d’un partit polític català que ha patit i pateix l’odi de l’absolutisme que vol encadenar idees empresonant els pensants. I l’acte de precampanya de Can Rajoller denunciava amb força i claretat que els pensadors hi són i que, a la vegada, una part considerable del poble els recolza. Les  imatges projectades, les paraules de la presentadora, l’exposició de les raons i els seus per què per part de l’aspirant,  la força de la denúncia antidemocràtica de la política estatal del diputat al Congrès d’ERC i el públic dempeus aplaudint i demanant llibertat llençaven al vent del món l’urgència del reconeixement de la llibertat dels pobles i acusaven l’esclavatge a que es vol sotmetre la dignitat de les persones. L’acte de Can Rajoler tenia dues lectures molt clares: a) la urgència de reconèixer de veritat la soberanía del pòble i b) que la llei és veradera si està al servei de la gent no de les institucions de poder.  ERC en l’acte del dissabte dia 9 de febrer de 2019 va palesar amb contundència com la veritat fa camí al llarg de la història malgrat els empressonaments dels seus polítics i la mort del seu president Lluis Companys. La sang dels màrtirs, llavor de nous cristians, es repetia als primers anys del cristianisme, l’empresonament dels polítics que respecten la veu del poble, llavor d’una verdadera democràcia. La dignitat d’una persona fa més digna la humanitat global, la dignitat d’un poble fa brillar més la convivència universal.