“AIXÍ ENS ATUREM PER CANVIAR-HO TOT”

 Un lema que només podia programar la dona. Malgrat les manipulacions i les mancances que ha patit i encara pateix, la seva capacitat creadora sempre ha impulsat el curs més positiu de la història. Des de la meva ideologia, respectant la dels altres, defenso i he defensat aquesta qualitat femenina que comença amb l’Eva bíblica i arriba a la dona del lema de la vaga del 8 de març de 2019. I no podia ser d’una altra manera perquè es programa des d’una base humana en la globalitat i cultural en la forma. La vaga feminista és un vaga valenta perquè planta cara a una política de base partidista i manipuladora i denuncia tractaments inhumans que neguen drets per tendències de gènere, quan aquestes tendències tenen un recolzament científic en el seu orígen. Una demostració la trobem en temes genèrics inclosos en el global d’enguany. Per exemple, “questionar els teus privilegis”, “les fronteres ens maten migrants”, “el 85% de les dones trans són a l’atur” i “cap persona és il·legal”.  En les lectures bíbliques que faig cada dia hi he trobat una frase-consell de Sant Pau que molt bé podem incloure en el motiu de la vaga. Diu l’apòstol als seus fidels:”comporteu-vos assenyadament amb els qui no creuen, procurant de treu-re partit dels moments favorables. Tingueu sempre converses agradables i amaniu-les amb una mica de sal; sapigueu com heu de respondre a cadascú.” És una invitació també als drets religiosos de les dones com la seva presència en el pensament i direcció de l’esglèsia. Un tema que fa anys que defenso i ho he publicat en la premsa local de Granollers. Per cert, el tema central i motor de la vaga a la Capital del Vallès Oriental és la cultura. I en el seu desenvolupament hi tindrà un protagonisme  merescut la dona en les idees, en l’art, en el teatre, en la història, en la filosofía i en la ciència perquè com diu el manifest de la vaga “imprescindible per fer funcionar el món”, el factor més imprescindible i fonamental és la cultura. No sóc historiador però la presència del pensament femení al llarg de la història la trobo en el catolicisme, que en base a Sant Pau la dona a l’Esglèisa havia de callar, i la proba era que no es declaraven dones doctores de l’esglèsia i la realitat arribà a ser tan clara que, per exemple, Santa Teresa de Jesús, és una de les primeres doctores. És un exemple com és el d’aquelles dones escriptores que signaven en masculí per poder publicar i avui dia les dones escriptores es mouen al mateix nivell que els homes. És un exemple del poder de la cultura i amb la cultura la dignitat de la dona, com  la de l’home, es basa en el fet d’existir i la seva llibertat la farà brillar més o menys, però la dignitat ningú pot negar-la, sigui hètero sexual u homo. La idea de canviar el món, una idea que per dignitat i solidaritat també han de dur a terme els homes siguin de la ieologia que siguin, perquè la dignitat de la humanitat ho exigeix.

SOM DONES

La intencionalitat de l’anunci de TV3 l’entenc, la comparteixo però no la literailtat. El problema no rau en ser dona o ser home sinò en ser de veritat persona. El jo és definició de cada ésser humà amb les diferències que no separen sinó que uneixen com per naturalesa és el compliment del precepte bíblic creixeu i multipliqueu-vos i que en la realitat, al marge d’actuacions mèdiques, no seria possible sense la diferència sexual. Sí, a la defensa dels drets de les dones que històricament no s’han respectat.Els avenços en el respecte als drets de les dones han estat certament importants però no suficients i encara queda molt a fer. És veritat que en les causes d’aquesta marginació femenina hi han contribuit interpretacions bíbliques i pràctiques religioses i afirmacions com les de Sant Pau  als d’Èfeso, “dones, sotmeteu-vos las vostres marits, tal com tots ens sometem al Senyor, perquè el marit és cap de la seva muller, igual que Crist és cap i salvador de l’Esglèsia, que és el seu cos”. Pres literalment, no místicament, porta a confusions com les que fa massa anys que duren que originàriament el Gènesi ens diu que home i dona foren creats a imatge de Déu, és a dir en igualtat natural.

El sentit místic no dispensa del respecte humà, perquè el ser persona digna és la base per assoliments superiors. És, guardant les distàncies, el sentit que personalment li dóno a “som dones” pronunciat per homes i dones en igualtat en una humanitat global. És curiós que mentre la tele proclama, i crec que és un deure, la igualtat amb el seu anunci, en programi un altre que personalment el trobo poc respectuós i fins i tot manipulador. És l’anunci d’un perfum en el que un jove és despulla davant d’un grup de noies i aquestes quan el veuen un, es desmaien per efecte del perfum masclista. L’home domina la dona i malgrat la metàfora que s’hi vol donar el trobo manipulador perquè es juga amb la passió de l’home. I per més inri l’anunci busca un beneficie econòmic. El domini masclista té un efecte econòmic, que beneficia més a l’home dominador que no pas a la dona dominada. La sexualitat, un negoci.

No nego l’efecte d’atracció de la bellesa femenina, em desconcerta la manipulació del poder de relació del cos femení, oblidant que tant elles come ells gaudeixen d’intel·ligència per raonar els seus actes en la dignitat. No és aquest espai per raonar sobre les diferents relacions perquè la veritat, la solidaritat de cada relació directa o indirecta gaudeixen d’un espai molt ampli i accions, que avui són tractades d’immorals, segurament que no ho són. D’altra manera celebracions com el Carnaval no tindrien sentit en la convivència pacífica i humana. I l’hi tenen. I la base de tota relació humana està en la veritat de ser persones dignes, ella i ell. La dignitat de la dona no será respectada si els homes no són dignes. És el gran greuge històric.

SOM EN UN ESTAT D’INDEPENDÈNCIA EN MOVIMENT, Carles Puigdemont

L’ Estat Espanyol ho sap i el judici al procès ho confirma. I amb tanta força, que acabi com acabi i sigui quina sigui la sentència del Tribunal, la independència encara estarà més a l’abast. Amb la llei a la mà no hi ha cap jutjat que ho pugui impedir i molt menys perquè hi ha una altra llei superior que és natural i la crea la veu del poble. Una de les contradiccions del judici està en el funcionament del seu Tribunal. I la contradicció més flagrant està en el jurament de dir la veritat i desprès resulta que no la coneixen. No saben res. Si significatives han estat les declaracions de Mariano Rajoy, Saez de Santamaria, Zoido i Nieto les han superat les del delegat del Govern,

Sr. Maillo en particular amb l’idea del detergent que és més pròpia d’un malalt mental que no pas d’una persona normal. Sincerament amb aquestes declaracions no entenc com el Tribunal Suprem no en té prou d’un judici que no només la veu popular qualifica de farsa. Suposo que amb el xec rebut de l’empresa del detergent en concepte de publicitat, el Sr. Maillo en tindrà amb prou pels serveis d’un bon psiquiatra. Afirmar que es regava el terra amb detergent perquè la policia caiguès i se’ls hi podes cossejar el cap no és d’un malalt mental, molt pitjor, d’un pervers. Les probes són les probes. S’em fa molt difícil d’entendre el comportament del Tribunal si amb testimonis com els esmentats, que prevariquen per no dir la veritat, i amb la resposta popular ridiculitzant el Sr.Maillo

no en té prou per tancar els procès i tornar-,lo a la política perquè és allà on s’ha de debatre parlant-ne intel·ligentment i racional. I és precisament aquest comportament que reflexionant sobre les paraules del President Puigdemont encara veig més clara l’arribada de la independència a Catalunya, perquè ja és un estat independent en acció. Escric aquest comentari convençut de la independència de Catalunya però, a la vegada, i no em fa vergonya, tinc un sentiment de pena perquè desitjo també el millor pels espanyols. I l’Estat els està portant cap el desprestigi. I el procès ho està avisant. I no només a Catalunya, sinó a Espanya i Europa es valora el diferent grau de cultura humana i política a favor dels processats i contra els processadors. I aquest és un altre argument que reforça les paraules del Sr. Puigdemont. La cultura és el millor advocat de la llibertat de les persones i dels pobles. I és per aquest motiu que l’estat espanyol va posar el crit al cel quan Puigdemont va inaugurar una exposició favorable a Catalunya en el Parlament Europeu i no ha mogut un dit contra la presència de VOX. Catalans i amics espanyols amb la cultura serem lliures, no només amb lleis que es poden manipular com es comprova en el procès contra Catalunya. Espanya també és un estat d’independència en moviment.

ÉS BO CONÈIXER ELS POETES DEL POBLE, JOAN VERDAGUER HO ÉS.

.

Emili Gil, escriptor i poeta acaba amb aquestes paraules el pròleg. “Els versos de DESPERTANT SENTIMENTS dansen enfollits en la negra nit, densa i insidiosa; enlluernen, enceguen i ens atorguen el miratge d’una llibertat encara no assolida.

Carpe diem, carpe noctem: llegim, viatgem, escrivim, vivim.”

MAR BRAVA

Perquè et mostres així,/ jo que t’he estimat tant / que he venerat la teva força / i la placidesa del teu poder gegant?

Jo, si ara poguès, et llevaria / la fel de tes entranyes / i deixaria només / la tendresa de les teves besades.

Però, no, et presentes ufanosa,/ poderosa en aquesta nit estranya / i remulles el meu cos / sense emportar-te l’ànima.

Potser algun dia entendrè,/ tu, amiga del cel i de la nit estrellada./ Perquè goses enfrontar-te a  mi / i no em deixes contemplar / el despertar de l’alba”

MISSATGE DE PAU DEL CARNAVAL DE GRANOLLERS

No em fou possible gaudir-ne presencialment però l’he fet meu gràcies a El 9 Nou i TV Granollers. L’he interioritzat i des de la meva òptica cristiana he valorat el seu missatge humà d’una gran intensitat global. Per què missatge de pau? a) pel globalisme dels participants, b) perquè el protagonisme de la cultura universal abraçava dos missatges d’una gran tanscendència humana, política i religiosa: 1) enterrem el masclisme i 2) “Nosotros lo hemos sacado.” Permeteu-me una anèccdota: l’any 1969 vaig assistir a La Granja (Segovia) a unes exercitacions espirituals i de tornada cap a Madrid tenia d’acompanyant un religiós dominic. Al passar a l’altura del Valle de los Caídos, vaig desaprobar el Monument. I el meu company em va contestar, si només suposa mil pessetes per mort ( un milió de morts de la incivil guerra). La meva resposta fou que el millor monument haurien estat habitatges per les víctimes de la guerra que s’havien quedat sense sostre. I quan he vist la foto del grup de Canovelles, Associació de Veíns de Joan Miró, el meu interior ha exclamat: chapeau!. Una idea sensacional. Un monument que no s’havia d’haver construit mai per qué el considero una traició a la gran creu que el corona pervertint el seu significat evangèlic. La  creu, perdoneu l’expressió, el guanyador la va fer servir de tapadora per amagar la seva maldat. Maldat per les víctimes de la guerra incivil i injusta i maldat pels treballadors sacrificats i assessinats en el trancurs de la construcció. Aquesta curta conversa amb el dominic em va fer canviar les idees que en tenia i mirar més la gent que la  creu beneia i el règim castigava.I recordant les víctimes de la guerra i de la seva pau suposada i els moviments feministes reclamant els seus drets m’ha emocionat l’entorn de les dues colles format per entitats culturals de Catalunya, Espanya, Amèrica i d’altres complint la humanitat el mandat bíblic de multipliqueu-vos i pobleu la terra. Una “rúa” la de Granollers que vivia la germanor universal, donant a la persona humana el seu sentit de convivència, convivència que beneia la Creu, i reclamaven tots els grups participants des d’els valors de les seves identitats en una germanor digna de tota lloança. La rúa en ella mateixa palesava una dimensió només humana però en el subconscient i rebrotava un desig de projecció infinita. Francament he viscut interiorment el seu missatge de pau en l’alegria i en el dolor i he escoltat el crit de la humanitat: siguem coherents i fidels en l’exercici de la nostra llibertat. La llibertat és una proposta de sublimitat i l’abraçada de les germanes vida i mort obrint la porta esplendorosa del més enllà. La rua de Granollers, germana de totes les rues del Carnaval, una defensa de la dignitat humana, creant noves il·lusions i enterrant odis passats. (Fotos d'Antoni Torrillas, El 9 Nou).

LA VEU DE LA HUMANITAT

Al segle XXI la humanitat la configuren més de set mil milions d’éssers humans lliures que tenen el dret de pensar i d’expressar-se. Jo sóc una veu d’aquests set mil milions que expressa les seves idees. A Espanya sóc una veu entre els seixanta milions dels seus habitants. El ressó de la meva veu és un xic més potent. A Catalunya, el meu poble, sóc una veu entre set milions de catalans. Ressona un poquet més fort. I a la població on visc, la meva veu és una entre els seus seixanta mil habitants. La meva  veu té una mica més de força per fer-se escoltar. I és en el meu poble on primer l’han d’escoltar perquè el seu ressó arribi a tota la nació i mitjançant la nació a tota la humanitat. La meva  veu és ofegada pel camí. Als polítics del món la veu d’un ciutadà només té una expressió vàlida, la papereta del seu vot en unes eleccions i desprès la seva  veu s’ha de fondre en el silenci i només pot escoltar la veu de la política en el poder. Una contradicció a l’estat espanyol perquè la seva Constitució diu que gràcies al meu DNI sóc sobirà i un dels seus articles em reconeix el dret a opinar lliurement encara que estigui en desacord amb la llei. Opinar no és incomplir-la, és voler millorar-la. I jo em sento sobirà amb dret a pensar i a manifestar-me. Per aixó escric i he publicat un llibre amb el títol de EL MÓN NECESSITA UNA POLÍTICA HUMNANA. Ja sé que més aviat serè condemnat que no pas escoltat. Però si la política és veritablement alló que significa la paraula els que han d’escoltar són els que manen i els que no compleixen són ells mentre en el seu poble una sola persona no tingui sostre on aixoplugar-se i mitjans per viure dignament. Política ve de la paraula grega “polis”, ciutat o poble amb dedicació a l’exercici de la seva dignitat. Viu dignament tota la població catalana? Viu dignament tota la població espanyola? Viu dignament tota la població  mundial? Òbviament que la resposta és no. I alló que és indignant escoltar d’un alt càrrec mundial dir que la gent gran viu massa anys i perquè són un risc per a l’economia cal fer…, què? S’enten perfectament fer-los morir. És indignant llegir d’una suposada primera figura del PP espanyol una declaració afirmant que si els pobres no tenen diners és per culpa seva per no treballar. I és indignant escoltar d’un polític nat a Catalunya afirmar que ser independent és poc  més o menys que ser criminal. I ho diuen negant els drets que reconeix la  Constitució. “Si vis pacem, para bellum” deien els antics i practiquen els polítics actuals i el poble senzill fa anys que diu “fes l’amor i no la guerra”. I quina és la veritat, que es nega l’amor i es fa la guerra i aixó al segle XXI. I el clam popular és molt clar: vol viure en llibertat amb tots els drets naturals. És molt decepcionant comprobar com tu, sobirà, ets una veu ofegada. Però és reconfortant posar la pròpia veu al servei de la dignitat humana. Per aixó en el meu llibre, seguint a l’amic Xirinacs, li pregunto al policia si està preparat per demanar perdó. Les veus humanes de l’estat espanyol el proper 28 d’abril han de fer sentir la seva veu amb una papereta que cridi ben alt i ben fort: volem la llibertat d’una verdadera democràcia.

EL MES DE MARÇ, MES D’HOMENTAGE I DEFENSA DELS DRETS DE LA DONA

Personalment penso que la discriminació històrica que està patint la dona i que ha desembocat en una reivindicació fundacional de la convivència huamana, és no només una injustícia sinò una perversió de la llei natural i divina. El sexe no hauria d’haver estat mai un argument de superioritat, si no, tot el contrarì, un argument de dignitat i solidaritat de la grandesa del ser humà. Des d’el meu concepte humà de projecció  divina més molt difícil acceptar com el catolicisme, dominat pel masclisme, ha contribuit al concepte d’inferioritat, basat en la poma i en la costella, obviant l’afirmació de que l’home i la dona Déu els creà a imatge seva. I aquesta afirmació que es fonamental, la Bíblia l’escriu en el mateix temps creatiu. Dissortadament la història de la humanitat, des d’els seus orígens, practica aquesta suposada superioritat masculina, basada en la manipulació de la llibertat arrogant-se identitat divina homes i també dones. Fet que ha evoluccionat en una voluntat egoísta a favor de l’home i en perjudici de la dona. I malgrat aquesta manipulació de la història, la dona sempre hi ha estat present i, malgrat el seu segon pla, amb actuacions de protagonista. I aquest protagonisme s’ha considerat al segle XX com el progrès més important de la història actual però amb el greuge que encara no s’han equlibrat els drets. Al segle XXI es viu amb més intensitat la presència femenina en la història amb un fet que penso és fonamental, en el món de la cultura i principalment en el de l’educació, en el que les dones són pedagogues dominants en les escoles. Hi ha una altre fet, que per a mi és molt significatiu i és l’empenta de l’esport femení i és en les modalitats esportives amb més conexxió cultural on les dones predominen, com són aquells esports amb agermanaments artístics, com la gimnàstica artística, el patinatge artístic, i aquesta condició artística és més present en tots els esports practicats per les dones, siguin esports individuals i col·lectius. I és precisament aquesta condició artística en les activitats de la dona, la que fa més humana l’activitat femenina. L’art femení té una comunicació més emotiva que facilita la comprensió en la veritat. També és veritat que en aquesta lluita s’hi troben algunes incongruències femenines, empeltades d’orgull masculí, en dones de poder que obliden la seva condició de dona i actúen amb un ego de ser superior. I aquesta circumstància, que hi és, fa mal a la lluita femenina. Els drets de la dona han de tenir una orientació de respectar les seves capacitats amb la circumstàncies que la naturalesa les ha programades.

I és precisament el respecte a les diferències, la mancança més greu en la política de la convivència. Penso que hi cal un diàleg més intel·ligent, racional sense oblidar la qualitat afectiva emocional i passional. I aquesta qualitat és la que aporta al feminisme una força  peculiar de convenciment. Quan les relacions humanes palesen un carácter de superioritat envers l’altre, els resultats no són  mai positius perquè impossibiliten el diàleg. Estic convençut que el més de març ajudarà molt a assolir el nivell d’igualtat si l’exercici de la llibertat es manifesta amb el respecte a les diferències. Tornant al començament d’aquest comentari, home i dona / dona i home, els dos per igual i millor junts, són imatge divina. Cal entendre-la, voler-la i sobre tot exercir-la.