LA DIPLOMACIA EUROPEA EN MANS D’UN ENEMIC DE LA INDEPENDÈNCIA DE CATALUNYA.

Tal com apunta l’horitzó de la política europea penso que la nominació de l’exministre Borrell com a cap de la diplomàcia europea fa més obert el camí de la independència de Catalunya. La seva oposició frontal a la independència empitjora la seva credibilitat política. La democràcia és llibertat d’opinió, diàleg entre les parts i consens polític mitjançant referèndum. I aquest procès l’Estat Espanyol no l’ha complert. I en el moment actual l’aspirant socialista a President de l’Estat presenta un historial contradictòri que no fa cap honor als introductors del socialisme a l’estat espanyol, com tampoc a la filosofia socialista dels pensadors mundials. La incoherència és una actitud que avui t’ajuda i demà t’enfonsa. I és el risc que corre el Sr. Pedro Sànchez. Per fer fora el PP, el vot independentista fou fundamental i l’acceptà; per ser President del Govern no l’accepta per inconstitucional. Trista manera de manipular la Constitució. No li nego el dret a no ser independentista, però sí li nego l’argument per criminalitzar l’independentisme. La Constitució no nega el dret de defensar idees contràries a la llei sempre que s’actui democràticament. Una llei no és infalible, ni intocable, perquè si fos veritat, amb quina raó desbancaren les lleis franquistes, si és que ho feren, perquè existeixen dubtes fonamentats. Si els cinc fundadors de la Unió Europea aixequèssin el cap, no reconeixerien l’Europa que ells volien. I és curiós entre els cinc, dos d’ells l’Esglèsia Catòlica inicià un procès de canonització. La Politica i la Fe no estan tan enfrentades com es vol fer creure avui dia.  Un corrent filosòfic defensa i demana la cooperació mútua entre el pensament escatològic i polític La raó escriu el jesuita teòleg i músic José Laguna :”La primera (política), perquè l’organització del present sense l’horitzó últim d’un projecte de bé comú degenera en mera burocràcia. La segona (escatologia), perquè la invocació d’un cel que no exigeix cap transformació històrica “aquí a lla terra” no és més que espirituallisme evasiu”. En l’actual política espanyola aquesta cooperació religiosa, no es vol i recentment s’ha manifestat clarament al protestar davant el Vaticà per les declaracions d’una autoritat eclesiàstica però incongruentment accepten que els bisbes espanyols defensin la sagrada unitat d’Espanya intocable. L’experiència darrera ens ha demostrat amb prou  claretat com actúa el govern espanyol contra el pensament sense necessitat de diàleg. Per aquest camí es va directament a la negació del dret a pensar i la manipulació de la llibertat humana imposant alló que es vol sigui veritat o mentida. A nivell de pensament les institucions de l’estat espanyol es mouen en un corrent que desemboca per inèrcia a un desastre polític. Sortosament moviments existents en el Parlament Europeu, que ja imposen la seva col·laboració i en un futur no llunyà encara amb més força, alimenten l’esperança d’una política futura en la que la centralitat sigui els drets de les persones i la política, l’economia i la religió, forces al servei dels pobles, que imposaran per llei el compliment dels deures de cada modalitat  en un diàleg intel·ligent i solidari que fassi possible la pau al món. No crec que sigui aquest el camí del Sr. Borrell, però sí el de la futura Europa amb col·laboracións mundials que poden venir d’orient.

POLÍTICA EUROPEA NEGACIÓ DE LA GLOBALITAT

L’acte d’inauguració de la nova etapa del Parlament Europeu amb una durada rècord per manca de saber dialogar democràticament ha posat en evidència que ni les detres ni les esquerres compleixen la filosofia de la unitat. I en la breu durada de l’acte, Catalunya ha fet sentir la veu dintre i fora del Parlament. Dintre per la defensa dels polítics catalans elegits democràticament per part de diputats europeus i fora per la manifestació de deu mil catalans, com ha reconegut la policia francesa. I el Parlament esperant l’acord per elegir els seus dirigents. Dissortadament les polítiques europees de dretes i d’esquerres palesen una política en que la dignitat de la persona no compta perquè només serveix de monecda de canvi. Però la veu del poble es fa sentir i   s’haurà d’escoltar a Amèrica, Europa, Asia, Africa i Oceania. La política mundial està cometent crims contra la humanitat, exemple la detenció de la capitana alemanya d’un vaixell ONG salvant vides humanes, que  les autoritats europees, amb el seu comportament, prefereixen que morin ofegades al Mediterrà. La política mundial és culpable criminal per les morts que provoquen les seves politiques. Culpable per les morts, culpable per incompetent a l’hopra de fer política, culpable per manipular les lleis i culpable per fonamentar la pau en la força de les armes. I s’omplen la boca de l’exercici d’una política global, globalitat que és una gran mentida perquè la centralitat no està en el respecte a les persones sinó en el poder del diner amb una conclusió extreta de l’experiència que per tenir-ne, tot si vol, fins la mort del contrari. No estava tan equivocat Raimon Pannikar quan afirmava que en quatre mil anys d’història cap tractat que posava fi a una guerra havia portat la pau al món. I en l’experiència actual esgarrifa a l’adonar-te la incompetència per arribar a signar la pau. De què serveixen les grans potències i les grans unions si no són capaces d’exigir als poders polítics de la part del món que siguin, respecte a les persones? I la incompetència la demostren venent-els-hi armes per fer la guerra. La política mundial actual té davant dels seus ulls un panorama que en el seu moment la borrerà del mapa i la convivència la dirigiran persones dignes. Persones que la dignitat no està en el càrrec sinò en la seva imatge i respecte de l’altre. I en aquest desgavell mundial existent la culpa és d’aquelles institucions que la seva presència té un sentit bàsic, fonamental, insustituible, necessari i urgent, treballar per la dignitat de totes les persones i que tinguin al seu abast, la cultura

, l’economia, la política i el civisme. I avui, segle XXI no ho tenen i el màxim culpable és la política que ha abdicat del seu objectiu en benifici personal, tant els de dretes com els d’esquerres. I sabent-me molt de greu, acuso a les institucions religioses que no compleixen el deure de defensar els drets de les persones i es posen del costat de la política. Amb l’evangeli a la mà, com defensaran davant de Déu, els drets dels pobres? La política europea ha centrat la globalitat en el diner, no en les persones. Acabo copiant un paràgraf del Quadern 195 de Cristianisme i Justícia: “Mentre l’esquerra busca recuperar-se de la seva anorèxia social, la dreta necessita curar-se de la seva obesitat capitalista”. Són els dos extrems de la política mundial i per les dues bandes el perjudicat “l’ésser humà més necessitat”. Amb aquest panorama podem tenir fe en els polítics actuals que dirigeixen la política mundial? Cal un canvi i el canvi sortosament està en camí.

LA DIGNITAT HUMANA UNA LLEI DE LLEIS

No existeix cap llei al món per civilitzat que sigui superior a la de la dignitat huamana. La dignitat la gaudeix l’ésser humà pel sol fet d’existir. Una veritat és el ser i una altra la qualitat d’aquest ser. I a l’hora de valorar s’ha de tenir molt present i quant més, a l’hora de programar lleis. La dignitat natural, els que creiem en Déu afirmem que es deu al fet de ser fills i filles de Déu, els ateus, que pensen i n’hi ha molts que ho fan i molt bé, dedueixen que és un do de la natura. En síntesi, és una realitat superior que es té per la senzilla raó d’existir. Al ser un valor tant important, l’egoïsme humà fa mans i mànegues per fer-se’l seu i atribuir la dignitat als càrrecs i als coneixements, quan càrrecs i coneixements necessiten la dignitat. La dignitat massa sovint es fa servir de tapadora per validar accions maldestres per inhumanes, perquè les accions de segons quins càrrecs ja són dignes sense més. Per exemple les actuacions de la policia el dia 1 d’octubre a Catalunya apallissant ciutadans que volien anar a votar. I no és cap delicte denunciar indignitats en accions de govern i de justícia, perquè n’hi ha i moltes. Només cal ser observador per adonar-se’n. És digne que un Cap d’Estat indulti a un policía graduat que ha assessinat per l’esquena a un criminal que havia de ser jutjat? El reu era un criminal, però qui l’executà a traició es convertí en un altre criminal, i se l’accepta com a testimoni contra gent que pacíficament defensava els seus drets, reconeguts per la Constitució. La dignitat del poble es pot denigrar amb testimonis com el de Mariano Rajoy que a l’hora de declarar no recordava igual que la seva  ministre que no tenia cap remordiment quan es mofava de Catalunya. Amb situacions com aquestes el testimoni de la manca de dignitat hauria de ser tingut en compte per adonar-se que els acusats ho havien estat indignament. No tinc cap dubte que la dignitat dels acusats és infinitament superior a la dels acusadors. I la dignitat, sembla ser que en la justícia de la pell de brau no és argument vàlid.

Quina explicació té sinò el descrèdit que en té la veu popular? Personalment penso que la Constitució de cap poble és superior a la veu dels ciutadans. Dissortadament, els exemples polítics que es viuen a tots nivells, nacionals i internacionals són arguments de descrèdit. Quin respecte em pot merèixer una autoritat que desacredita una opinió i un mandat del Consell dels drets humans de l’ONU? I aquesta conducta és la del govern espanyol. I desprès exigeixen que es cregui en ell? Si fos possible escriure la història de com es tracta i ha estat tractada la dignitat humana en la `política i justícia espanyola en relació al dret a decidir, dret reconegut internacionalment pel Tribunal Internacional de la Haia, ens adonariem de la pobresa i feblesa de la democràcia de l’estat espanyol. Ningú, sota cap concepte, pot ser dispensat del deure de ser digne. La imatge del mapa ciutadà del poble humil d’Epanya acusa la indignitat amb que és tractat. Els fets valen més que mil paraules.

Sr. Pedro Sànchez, perquè serveix la Constitució?

Com independentista em preocupa moltíssim la llibertat i la independència de Catalunya i cada vegada que consulto la Constitució Espanyola creix el meu convenciment que l’Estat Espanyol amb l’ajut de les seves institucions judialitza Catalunya per amagar les seves mancances en el incompliment legal dels seus deures envers els seus ciutadans espanyols. Sr. Pedro Sánchez, és molt trist, peró no em mereix cap credibilitat la seva política, coneixent la situació, cada dia més precària de milions d’espanyols, el creixement del deute econòmic de l’estat i escoltant veus estrangeres que el seu govern menystè i algún dels seus membres fins es permet mofar-se’n. Amb la Constitució a la mà, li pregunto: s’ha preocupat mai, el seu govern i els seus consellers, que cobren xifres inacceptables, estudiar intel·ligentment el perquè de la situació política catalana actual? L’ha analitzada amb la Constitució a la mà? Valorant com l’estat no té la cura de les persones que la Constitució proclama, és just que els diferents pobles d’Espanya desitgin alliberar-se de l’estat incomplidor. Sr. Pedro Sànchez, l’article 16 diu: “Tothom té dret a la vida i a la integritat física i moral, sense que, en cap cas, ningú no pugui ser sotmés a tortura ni a penes o tractaments inhumans o degradants.” Que a la seva Espanya un vint per cent dels seus ciutadans visquin en risc de pobresa extrema, és garantir el dret a la vida? Es garanteix la integritat quan tantíssima gent no pot satisfer les seves necessitats de subsistència? Amb milers de persones sense sostre, pot dir l’estat que compleix la Constitució? I alló més trist és que polítics del PP i del seu partit ridiculitzin els que pateixen. Aixó és complir la Constitució? L’article 39, Sr. Pedro Sànchez, diu: “Els poders públics asseguren la protecció social, económica i jurídica de la familia.” De quines famílies, de les que són riques oblidant les pobres. Sr. Pedro Sànchez, governar d’aquesta manera és renunciar a la dignitat com a persones al no treballar per la dignitat d’una vida justa per a tothom. L’ article 40-1 afegeix:”Els poders públics promouran les condicions favorables per al progrès social i econòmic i per a una distribució de la renda regional i personal més equitativa, dins el marc d ‘una política d’estabilitat econòmica. De manera especial realitzaran una política orientada cap a la plena ocupació.” Sr. Pedro Sánchez, el seu govern llegint aquest article té la consciència tranquil·la? Quan Trumb li va dir que seguès en la seva cadira no li deia res més que es preocupès millor dels assumptes urgents del seu estat. Sr.Pedro Sánchez, valorant la seva política i llegint la Constitució, cada dia em sento més independentista. I li serè molt franc, amb la independència de Catalunya, els ciutadans espanyols que de veritat estimen Espanya se sentiran més forts i capaços d’exigir al Govern que compleixi la Constitució. De raons constitucionals n’hi ha més, però crec que és obligat recordar la filosofía bàsica de la Constitució com fa el preàmbul que una de les raons és: “Promoure el progrès de la cultura i de l’economia per tal d’assegurar a tothom una qualitat de vida digna.” El govern espanyol ho fa per tothom? Per què ha buidat la Caixa de ressistència dels jubilats? No em respongui a mi, sinò a tots i cadascun dels ciutadans. És el seu deure constitucional.Sr. Pedro Sànchez, el problema greu de l’estat no és la independència de Catalunya és la dignitat de vida que milions d’espanyols no poden gaudir per una política manipuladora i errónea de la cultura i l’economia. Aquest és el verdader problema de l’Estat Espanyol.

QUATRE PROBLEMES QUE SÓN UN RISC GREU CONTRA LA HUMAN ITAT

N’estic convençut i els fets m’ho confirmen cada dia i el risc no és greu, és gravíssim fins a fer desaparèixer la humanitat. I ells són: 1) els menysteniment polític de l’ésser humà. 2) el canvi climàtic. 3) la manipulació del feminisme. 4) la manipulació física i psíquica del gen humà, en síntesi la intel·ligència artificial. Escoltant les notícies i llegint la premsa parant esment en la política mundial, els quatre problemes esmentats, cada dia són més possibles perquè la política mundial té un objectiu bàsic, governar el món amb el poder de les armes i el perill d’una nova guerra palesa un horitzó que s’apropa. I el perill amenaçador té també el poder del diner com el gran aliat. El diner hi és, però en mans de qui no hauria d’estar. És una hipocresia posar en l’economia la centralitat de la globalitat. La globalitat la fan i la viuen les persones lliures dignes perquè elles són les benaurades pobres d’esperit que posseiran la terra. I aquesta resposta, ens la dóna la religió, concretament l’evangeli. Qui són els pobres d’esperit? Aquelles persones que saben fer de la riquesa un servei a la humanitat sense diferències. Els bens naturals estan al servei de tota la humanitat, no d’uns pocs. El diner és la moneda de canvi que valora els bens naturals necessaris per viure i conviure. Privar-ne l’us a persones és un robatori que pot ser un delicte greu contra la humanitat. Les necessitats dineràries dels ciutadans per poder viure en dignitat són una acusació directa de malversació als governants, responsables del benestar general. I aquesta malversació, si fem una ullada al món, és una realitat dels nostres dies. Es respecta la dignitat de les persones? Parem esment en la resposta de l’estat espanyol a la demanda de llibertat dels presos polítics, resposta que ha provocat una denúncia contra l’estat espanyol per incompliment dels seus deures signats, com la Declació Universal dels Drets Humans. Un altre exemple el tenim en la política europea que provoca milers de morts en el Mediterrà per no permetre assistència a les persones que fugen del seu país per manca d’una subsistència digna.

Els quatre temes esmentats, que són veritables problemes que amenacen la subsistència de la humanitat només tenen solució en l’assoliment d’un canvi de comportament del diner controlat per persones dignes que amb la seva saviesa marquin  un nou model de convivència en el que, una vegada satisfetes les necessitats de les persones d’un estat o nació, el diner sobrant ha de destinar-se a ajudar a qui es troba mancat de mitjans. Les riqueses naturals són de tota la humanitat i ningú se’n pot apropiar declarant-les seves perquè fer-ho és un robatori i dissortadament aquest robatori continúa amb l’argument hipócrita del progrès. Els quatre temes esmentats són un futur millor i de progrès si l’éser humà és la centralitat intel·ligent i digna de la història, però per contra són l’amenaça segura de la destrucció final. Els manipuladors de la convivència teixint la seva felicitat terrenal condemnen els altres però a la vegada s’autocondemnem. És el resultat de l’incompliment del programa de la naturalesa.

MANIPULAR ELS DRETS HUMANS INVALIDA EL JUDICI

La dignitat de les persones acusa als denunciants de manipuladors de la llei i als jutges se’ls pot acusar de prevaricadors, sinò a ells, sí als qui els hi ordenen. La questió catalana no és només un problema per l’estat espanyol, és ja un problema per a Europa. Però hi una pregunta que fa dies em fa pensar i rellegir, una i altra vegada, la Constitució. Es pot acceptar una denúncia sense tenir un complert coneixement dels acusats? I sobre tot quan els acusats han estat protagonistes herois enfrentats a un atac terrorista. I amb més raó quan existeixen indicis que la policia nacional va tenir relacions amb el cap de l’atemptat i no va informar a la policia catalana. Aquest detall provoca una doble culpabilitat a la que s’hi ha d’afegir el menys-teniment a la Generalitat de Catalunya. El seguiment de l’atemptat i del procès m’ha confirmat un greuge polític i judicial que pot tenir consequències internacionals. El seguiment del procès m’ha demostrat que el tribunal no tenia el coneixement indispensable de la personalitat i dignitat dels acusats i les acusades perquè d’haver-lo tingut el procès no s’hauria celebrat. Per altra banda el comportament dels empresonats i empresonades i els llibres i escrits publicats des de la presó tenen una força argumental de la dignitat de cadascun dels acusats que demostra la injustícia que denuncia la seva detenció. El procès m’ha portat encara més enllà, la incapacitat del govern d’Espanya i la seva justícia d’entendre la veu del poble manifestada pacíficament demanant llibertat, com demana el model polític democràtic. Organitzar una votació popular per la independència sense efectes legals directes i malgrat l’actuació policial, celebrar-la, té un sentit humà que no valorar-lo i no voler-lo entendre denuncia una greu incompetència política. I tot el dineral destinat contra  el dia 1 d’octubre i posteriors és una malversació econòmica anticonstitucional. Els articles sancionadors no són aplicables si els fets no són contraris a la filosofia d’una constitució democràtica. Els efectes politics i judicials posteriors al judici del procès català escriuran un capírtol de la història d’Espanya que volent demostrar una veritat de dignitat pàtria, posarà al descobert una indignitat manipuladora. La història sempre acostuma corregir els escrits mentiders manipuladors. En el judici no s’ha complert la filosofia de la Constitució que demana abans de sancionar conèixer la veritat de l’acusat, i no s’ha fet, i la raó del fet, que en aquest esdeveniment, eren bàsicament idees. I aquest desconeixement clama justícia, no venjança, perquè alló que volem els independentistes catalans i no catalans és justícia, no un simulacre com dóna la impressió que és el que s’ha fet. I la història no perdona. I Espanya mereix ser tractada dignament, que no li treguin els colors com en el descobriment d’Amèrica, encara que el ministre Borrell es burli de les paraules del Conseller Aragonès demanant a Espanya que demani perdó a Mèxic pels crims comesos. Li recordo al Sr. Borrell que Fra Bartolomé de las Casas ja acusava a Espanya pels mateixos crims. Prou manipulacions i més complir la llei, tothom, dignificant la democràcia.

LA GLOBALITAT NO FA JUSTÍCIA A LA HUMANITAT

No sóc especialista en la doctrina filosòfica del globalisme però penso que entenc quin és el camí que programa per a una humanitat en pau. Només parant esment en la veritat del planeta terra, un globus que es mou en l’elipse solar, em puc formar una idea del que és el globalisme per a la convivència humana. La terra dóna voltes al voltant del sol, a la vegada, que gira sobre el seu eix. Tot una missatge. La primera lliçó fa referència a la humanitat i a la seva configuració per poder valorar desprès les consequències dels seus moviments i els efectes rebuts en relació amb els temps i l’espai. Tot una lliçó de filosofia de la vida. No totes les persones reben  les influències de la mateixa manera perquè depen de la capacitat i modalitat receptiva de casa ésser humà. I de la mateixa manera cal valorar l’ésser humà en la seva globalitat en la trajectòria de la història. La convivència dóna moltes voltes al sol de la història configurant la veritat de cada persona en el conjunt de la humanitat. I desde la mirada de la història cal entendre el fenòmen de la globalitat que respon al compliment dels objectius programats. La globalitat fa referència a tot alló que incideix en el concepte història humana. I la veritat de la realitat té un objectiu, la pau universal. Comentat en sentit bíblic el jardí terrenal en pau projectat al jardí celestial etern. La humanitat global es mou a l’entorn del sol de l’existència rebent influències de la política, la religió, la cultura, la ciència, la filosofía, l’art, l’esport, la medecina, l’economia, totes les coordenades i circulars que dibueixen la imatge total en cada moment. I en aquest moviment global de la humanitat ens trobem per exemple, que una part formada pels ciutadans d’Europa entenen la globalitat, que pretenen viure, està sota el domini de l’economia. I l’economia no és el tot, és una part al servei del tot. I per aquesta raó la globalitat de l’Europa Unida és una injustícia. I ho és perquè tots els individus que la configuren no gaudeixen dels drets i deures per a una vida digna. L’economia divideix la societat en una minoria molt rica i una majoria cada dia més pobra. El futur que pronostica aquesta globalitat econòmica és un futur desestabilitzador amb una gran part de la humanitat configurada als gust d’una minoria. Aldous Huxley publicà l’any 1932 la novel·la UN MUNDO FELIZ, que és una profecia de l’actualitat. Publicada per editorial DEBOLSILLO l’any 2012, es llegeix en la contraportada el següent: “UN MUNDO FELIZ es un clásico de la literatura de este siglo, una sombría metáfora sobre el futuro. La novela describe un mundo en el que finalmente se han cumplido los peores vaticinios: triunfan los dioses del consumo y la comodidad, y el orbe se organiza en diez zonas en apariencia seguras y estables. Sin embargo, este mundo ha sacrificado valores humanos esenciales, y sus habitantes son procreados in vitro a imagen y semejanza de una cadena de montaje…” Una demostració d’aquesta profecía d’ Aldous Huxley ens la dóna clarament el judici del Tribunal Suprem contra el procès de Catalunya. L’estat espanyol practica gairebé al peu de la lletra la profecia de la novel·la UN MUNDO FELIZ, quina lectura recomano. Una lectura que ens alliçonarà com ha de ser la lluita per la llibertat de la humanitat que està en perill. És la lluita dels independentistes catalans.