Sr.Pedro Sánchez las responsabilitat no és transferible

El fracàs de la investidura acusa al candidat a la presidència i ho palesa el procès dels dos debats fracassats. En el segon, es manifestà amb molta claretat. Tant vos com la porta-veu del partit, en els parlaments del debat definitiu fereu una demostració clara de falta de voluntat política. La vostra participació d’un quart d’hora, la vàreu dedicar tota a desprestigiar a Pablo Iglesias i a UP, com també la portaveu, Sra. Lastra. I aquest comportament és antidemocràtic i prevaricador de la voluntat popular. En unes votacions hi ha moltes veus i al triar s’ha de valorar  tothom, perquè tots els vots legals són veu del poble i el poble és sobirà. I vos i el vostre partit us ho heu passat pel folre, com expressa la dita catalana, més d’una veu i només heu valorat la del PP i C’s i indirectanent la de VOX. Em direu que totes són constitucionals, les que heu menys-tingut tambè amb el greuge que són d’esquerres com suposadament ho és el PSOE. Dic suposadament perquè les vostres insinuacions fan pensar que us heu passat a la filosofia de la dreta. El greuge rau en el fet que comporta una manca de diàleg. Sr. Pedro Sànchez el deure d’aportar solucions era vostre, no d’Iglèsias i molt més quan vos vàreu negar a la seva persona el dret constitucional de formar part del govern de coalició en base a la votació assolida. Saber coordinar la filosofia del PSOE amb la d’UP era i és un deure constitucional del partit guanyador i amb el vostre comportament heu demostrat que sou un perdedor. Fer fora del debat qui fou triat pels resultats electorals palesa una feblesa democràtica que esborrona i les manifestacions del PSOE que s’escolten desprès d’haver estat comunicat al rei el fracàs, és preocupant per a tota la ciutadania, la d’esquerres i la de dretes. Amb el vostre comportament heu dividit la nació en dues parts i vos heu renegat de la que us pertoca. Democràticament no teniu cap dret a transferir la vostra responsabilitat, que és personal i no només de partit, perquè vos éreu l’aspirant. I l’aspirant ha de demostrar la vàlua i el mèrit i vos hi heu renunciat. La vostra política de culpabilitzar a un, desligitimar a uns altres i no basar-se en la veritat i capacitat de la filosofía i la història del seu partit va fer mèrits per rebutjar-vos. El poder en política democràtica exigeix complir la llei, és veritat, però hi una força superior que obliga la llei que és la veu de la sobirania popular i vos heu fallat en les dues condicions. Dissortadament la vostra tècnica i tàctica respon a l’habitual en l’estat espanyol i per aquesta raó Espanya està a la cúa europea, malgrat es vulgui fer creure a la ciutadania que és una de les primeres potències. Dissortadament una gran majoria d’espanyols no disposa de les condicions indispensables per defensar la seva dignitat i malauradament massa espanyols es troben en risc de pobresa i d’inseguretat ciutadana, que és un problema cada dia més greu. Sr. Pedro Sànchez, la història li nega la deguda credibilitat de mocràtica política.

Sr. PEDRO SÀNCHEZ, EM POT EXPLICAR QUE VOL DIR “ SENTIT D’ESTAT”

 En el debat fallit d’investidura, la Sra. LASTRA, del PSOE, en la intervenció cloenda li ha dirigit a Albert Rivera aquestes paraules:”En política se puede ganar o perder. Pero no se puede perder el alma”. I el seguiment que he fet del debat m’ha demostrat que els partits majoritaris, principalment, han perdut l’ànima de la política democràtica. Senzillament no tenen sentit d’estat, perquè l’estat és un servei a la ciutadania i les intervencions dels diferents partits han reforçat les meves idees palesant que els servidors són els ciutadans en benefici de l’estat. Les intervencions del candidat a la presidència, conscient o no, ha demostrat que tenir sentit d’estat significa facilitar la investidura del partit més votat sense necessitat de majoria absoluta. Les solicituds dirigides al PP i C’s perquè amb la seva abstenció facilitin el ser investit és una baixada de pantalons inconcebible en un polític que reclama sentit d’estat perquè ell sí el té. Francament desil·lusionant. Quin sentit d’estat té un polític que per desbancar Mariano Rajoy no va posar cap objecció al vot independentista que li va donar la victòria i per contra quan es tracta de la segona part per assolir la investidura no en vol saber res?. Clar i català, el primer pensament, “un altre vividor de la política”. Qui no accepta conclusions coherents de les seves paraules o fets, abans, s’ho ha de pensar i reflexionar molt bé. Quan la passió domina el procès cap a un objectiu, les entrebancades són impensables i amb efectes contraproduents. I en la política espanyola les paraules traicionen massa. El Sr. Pedro Sànchez repeteix per activa i per passiva que el dret a decidir és inconstitucional com també ho és el dret a pensar en ser lliure. I assegura dictatorialment que Catalunya no serà mai independent amb unes paraules fruit del dret a decidir. Només un desconeixement de la psicologia humana pot propiciar afirmacions d’agosarats que es pensen superdotats. Al menys les aparences així ho demostren. El procès polític de Pedro Sànchez des de que fou desbancat de la cúpula del partit fins tornar-la a recuperar no palesen una personalitat política democràtica fiable. Fer unes declaracions per que s’entengui el contrari, com comenten coneixedors del tema i del personatge, és un exercici de manipulació descarada de la política i de la gent amb una voluntat imparable de poder pel poder. Per que la defensa del poder que fa el candidat no correspon a la d’un procès democràtic sinó la submissió a una llei dictatorial. És la lliçó del joc que s’ha visscut en el debat d’investidura entre PSOE, C’s i PP. Un joc d’una mancança de respecte a la dignitat de les persones que fa pensar en el retorn de la persecució franquista. Prsonalment sóc contrari a que els independentistes votin a favor de Pedro Sànchez. La veu popular és prou clara i si fem un tomb per les festes majors de Catalunya la postura és un no a un govern que no respecta la democràcia encara que vulguin fer creure que Espanya és la millor del món. La manipulació no pot ser una manifestació que desperti credibilitat.

QUAN ELS POLÍTICS PERDEN ELS PAPERS

Els esdeveniments del dia a dia esdevenen pedagogs de convivència i mestres de la dignitat humana en positiu o negatiu. En poques hores de diferència he rebut alliçonaments dels dos sentits. Un poble celebrant la seva festa major superant contratemps de convivència i polítics que les seves paraules em feien caure la cara de vergonya. Durant un parell d’hores he seguit per TV el debat d’investidura escoltant el candidat a President de l’estat i dos representants polítics, el Sr. Casado, del PP i el Sr. Rivera, de C’s. Durant tot el dia paladajava el record de dos concerts musicals de la Plaça de la Vila de Parets i  la curiositat m’ha amargat l’existència i una idea el subconscient m’ha fet present: alló que haurien de fer els partits polítics en les seves campanyes és organitzar actes en els que els ciutadans dirigeixin la paraula als partits dient’els hi el que la ciutadania vol i espera i no obligar escoltar a la ciutadania discursos plens de promeses que a l’hora de la veritat no es compleixen. I escoltant el PSOE, PP i C’s m’he confirmat més en les meves idees sobre la feblesa o inexistència de la democràcia espanyola. A Pablo Casado l’he seguit gairebé tota la seva intervenció però als pocs composos d’Albert Rivera he tancat la tele fastiguejat d’escoltar veritables insults contra el Candidat amb un llenguatge que alló que demostrava era tot el contrari de la dignitat humana. I en el cas de Rivera em pregunto com vol ordenar la vida política d’una nació si ell és incapaç de ordenar la seva pròpia, particularment en la seva condició de pare. Si llegeix aquest article només he de dir-li que el germà de la seva primera esposa és exalumne meu i jo també era amic del seu pare. Els pocs minuts del discurs del portaveu de C’s respiraven un odi tan reconcentrat que se’m feia impossible acceptar-lo com un possible candidat de president de l’estat. La història té els seus recursos i desitjo de tot cor que l’aparti de les seves pretensions polítiques. Les paraules de Pablo Casado eren dures però un xic més raonades encara que denunciaven un futur aspirant a president necessitat d’una psicologia de la vida respectuosa amb les persones.

Dels parlaments dels tres polítics no en puc deduir un futur democràtic de convivència en pau, tot el contrari. Penso que tots tres necessiten cursar la filosofia de la veu popular perquè les prometences que fan no se les emporti el vent un cop assolit el poder. És molt trist, peró cap dels tres possibles presidenciables em mereix la mínina confiança de bon agent de la política i molt més amb l’experiència patida per les paraules i fets dels tres personatges i els seus partits. Curiosament en el Campionat d’Espanya de patinatge artístic juvenil i cadet, celebrat a Parets, vaig tenir una breu conversa amb un senyor madrileny que podia ser pàre de patinador/a o directiu del club i desde la meva vessant de llibertat ens vam entendre perfectament parlant de l’esport, formador de persones i de pobles. No és la primera experiència que he viscut d’aquest tema i sempre el respecte ha estat mutu per ambdues parts confessant jo el meu independentisme. Senyors polítics, parleu més amb la gent, però enteneu-la, no manipuleu, que en la veu del poble hi descobrireu la millor filosofia de convivència humana. I seria bo que aprofitèssiu les festes majors, que són un exemple de pedagogia de relacions humanes. Quan els polítics perden els papers, els líders socials dignes són empresonats.

EL MEU JO, MICROCOSMOS GLOBAL

Valorar el físic i el psíquic del meu jo em porta a intentar entendre el perquè del cosmos. És cert que la humanitat en la seva dualitat home dona palesa una globalitat específica de femení i masculí que en la seva configuració també es troba en la fauna i la flora. És veritat que és una diferència per raó de la subsistència però més enllà d’aquesta pecularitat, una altra raó de dignitat temporal sent l’atracció d’una  d’infinita.  Atenent-nos a la imatge humana descobrim que la seva configuració ens mostra una sèrie de capacitats pròpies, quin desenvolupament temporal està controlat per un subconscient de desig d’eternitat. Desig que han d’assolir-ne el seu complement totes les facultats, físiques i psíquiques. Les relacions de col·laboració integradora de les facultats físiques i psíquiques converteix l’ésser humà en una creació de la natura efectuada sota l’ordre i direcció d’un poder superior a l’espai i el temps. És invisible, fisicament indemostrable la seva existència, i vivencialment desitjada i també acceptada. I la humanitat li ha atribuit el nom de Déu. Certament que al llarg de la història aquest concepte ha rebut múltiples interpretacions, una d’elles la seva no existència. Però el discurs humà al llarg de la història l’ha fet present, fins i tot atribuint valors divins a persones d’acord amb les seves qualitats d’excel·lència en el bé i en el mal en el plantejament de divintats en camps fins i tot contradictoris com poden ser el déu de la guerra i la desea de l’amor. Les atribucions divines al feminisme i al masclisme em porten a pensar en la base de l’aparició de l’home i la dona, que la bíblia afirma que foren creats a imatge divina. I és precisament aquesta imatge la que em fa intuir en l’ésser humà el símbol de la creació essent un microcosmos. D’acord amb la constitució física, la persona humana pot desenvolupar una gran varietat de moviments i realizar una altra d’accions. Però aquesta varietat de moviments i accions va acompanyada d’una altra varietat d’idees i emocions de carácter psíquic, condició que em porta a descobrir en la imatge de la humanitat una projecció més enllà del temps per esdevenir veritat ultratemporal, imatge divinia. La presència en el món dels diferents models de religió explica el perquè de la realitat de vivències de fe en un altre món més feliç. I sortosament en el segle XXI en un món científicament molt desenvolupat, la consciència religiosa continúa present i activa i cada dia amb més   força com ho paleses les trobades entre religions definint clarament quina és la seva  funció i excloent el poder polític-militar per tenir cura fonamentalment de la dignitat humana, que és l’exigència urgent dels nostres dies. L’absència de la religiositat individual i col·lectiva té la base més clara i efectiva en la despersonalització de l’ésser humà que es practica a nivell polític i econòmic. I en aquest sentit és urgent entendre i respectar el que significa que l’ésser humà és un microcosmos. Senzillament, que un instant pot sentir la intensitat de l’infinit.

QUAN LA POLÍTICA DESQUALIFICA LA DEMOCRÀCIA

La història de quaranta anys de  democràcia espanyola és un període prou significatiu per valorar la seva qualitat. No són els que fan més soroll, els més qualificats. Tampoc els que han exercit el poder, un model creïble. Superats els primers quaranta anys la imatge política de l’estat espanyol és decebedora. Els exemples dels debats parlamentaris al Congrès i al Senat palesen una greu dictadura de partit i un menys-preu indignant dels votants. Cada vot porta un clar missatge i al no escoltar-lo, es vulnera descaradament la democràcia. Cada vot és veu del poble i constitucionalment ha de ser escoltat, no ingorat i menys vulnerat. Quan un congressista d’un partit minoritari parla en nom del seu partit, els que abandonen el seu escó prevariquen perquè el diputat minoritari té dret a ser escoltar i els congressistes els deure d’escoltar-lo. No fer-ho és legitimar la dictadura de partit que és tant o més negativa que una dictadura militar. I aquest comportament polític està a l’ordre del dia a l’estat espanyol. El Sr. Mariano Rajoy s’emparava en el seu NO i l’actual President, en funcions, el practica, com si ell tinguès la veritat. La imatge de l’any 2019 que l’Estat Espanyol projecta al món, és una imatge d’una democràcia en descomposició. Ho palesa l’actuació de qui espera ser proclamat president, el Sr. Pedro Sànchez; ho agreuja el coneixement que una premsa ha fet arribar a la ciutadania, l’actuació de la policía espanyola en relació a l’ atemptat de Barcelona i Cambrils el 2017; ho complica la resposta de la política espanyola al consell de l’ONU sobre la llibertat dels polítics catalans, i la veu popular  escampa arreu, no només a Catalunya i a Espanya, la poca credibilitat que es mereix el judici contra el procès català. Però alló que és més significatiu, per negatiu, és el comportament del PSOE per la incapacitat dels seus líders de valorar democràticament el comportaments del demòcrates catalans i també espanyols que defensen el dret a decidir. La política del PSOE està seguint la mateixa tònica de no fer res, deixant-ho tot en mas de la justícia, quan el tema només és polític. Francament un descrèdit democràtic per fer dimitir. En aquest descrèdit hi juga molt fort la incapacitat de diàleg entre els partits de dretes i d’esquerres volent governar cadascun d’ells amb poder absolut, seguint la dictadura de Franco que ho va deixar tot lligat i ben lligat. I els fets ho confirmen. El trasllat de les despulles del dictador; les notícies que corren sobre la  protecció policial espanyola que rebia Felipe Gonzàlez ja abans de la mort del dictador; les greus corrupcions del PP que encara no han estat ben solucionades; el comportament del govern en relació amb els milers de morts ofegats al Mediterrà fugint de la misèria i no parlem de l’economia de la que es canten victòries però la realitat és que l’estat ha buidat la Caixa dels pensionistes i el seu deute públic és tan gran que l’estat no té avui capacitat de resposta. I amb tot aixó la política de l’estat no té ulls per veure, valorar i entendre el valor positiu del poble que amb les seves accions defensa la dignitat de totes les persones donant una lliçó de dignitat als governants. Però alló que és trist avui, a la pell de brau, és que el candidat a futur president de l’estat practica la dictadura de partit. Pobra Espanya.

NO ENTENC L’ESTAT ESPANYOL

Un estat és una institució al servei de la humanitat amb responsabilitat d’un col·lectiu que se’l coneix amb el nom de nació. L’estat no és el senyor de la nació sinò el servidor dels seus ciutadans i  el salvaguarda del territori, que la història ens ensenya ser variable d’acord amb la ciutadania. Un dels seus deures és tenir cura d’unes lleis que verdaderament defensin els drets dels ciutadans i els deures dels governants exigits pels drets dels governats. Sincerament no entenc l’estat espanyol en l’actual model democràtic. Un estat que vol complir amb els seus deures no pot estar satisfet amb el desig d’alguns milions de ciutadans de separar-se’n. Els desitjos no s’aturen empresonant sinó valorant i actuant per arribar a un acord satisfactori principalment per als ciutadans disconformes amb la realitat que se’ls obliga viure. La persecució amb la llei com una espasa no arriba mai a l’entesa quan es nega el dret a la paraula. En el contenciós actual amb Catalunya, acceptant errades de la Generalitat, no arribarà a bon port amb solucions judicials quan alló que fa primer és castigar. La justícia com instrument castigador no és mai justícia encara que es manipuli emprant la paraula sanció. Una sanció no sempre és un càstig sinò arribar a la solució que satisfà la llibertat de les dues parts. Però abans de sancionar s’ha de parlar, argumentar, raonar i definir molt bé el resultat. Per aquesta filosofía no entenc el comportament de l’estat espanyol governat, abans, pel PP i en l’actualitat provisionalment pel PSOE. La política d`’un i altre és disgregadora i separadora com ho palesa el fet manipulador de la Constitució i de la democràcia afirmant amb fets que “la democràcia sóc jo”. Una de les demostracions de la feblesa democrática de l’estat espanyol rau en la manca de respecte a les minories d’una manera insultant en els debats del Congrès i del Senat quan parla el representant d’un partit minoritari. No escoltar i sovint menys-tenir és un insult a la democràcia per la manca de respecte als votants dels partits petits que en el seu conjunt poden sumar milions de ciutadans. I la sobirania és dels ciutadans, no dels polítics que estan al seu servei i amb la formació de majories absolutes prevariquen manipulant i actuant com amos i senyors. I aquest és el paper obert amb paraules i fets del PP, C’s i PSOE. Una majoria no és la globalitat i la globalitat necessita les diferències que en política són els partits. No entenc l’estat espanyol perquè els partits estan al seu propi servei perquè es creuen els posseidors de la veritat absoluta. Greu error i greu ofensa a la llibeertat de tots els ciutadans. La política de partits pateix una preocupant mancança democràtica al no saber escoltar als seus i als dels altres.Resta molt camí per assolir una verdadera democràcia. La situació actual d’un govern del PSOE en funcions és un clarificador exemple de  feblesa.

Sra. CARMEN CALVO, QUÉ ÉS L’AUTO-DETERMINACIÓ?

La base  de tota organització social la dóna la imatge de l’ésser humà que és reconegut un microcosmos, microcosmos fonamental per organitzar la humanitat L’auto-determinació és una acció que és possible gràcies a la llibertat, condició  indispensable i necessària per definir la persona. I els pobles es constitueixen amb l’exercici intel·ligent de la llibertat. Les persones quan decideixen actuar fan un acte d’autodeterminació, com heu fet vos en la roda de premsa  afirmant que “vivim en una democràcia impecable. El dret a l’autodeterminació no existeix tampoc en la nostra”.Les vostres paraules afirmen que vos no existiu perquè l’autodeterminació no existeix. Negueu obertament la realitat de l’èsser humà. Fer una afirmació és fruit del pensament i els llatins ja deien “cogito ergo sum”, penso per tant existeixo. Em pot explicar si pot manifestar-se una persona que no existeix?. La deducció de la vostra afirmació porta a creure que els pobles no els formen éssers humans. D’acord amb la vostra afirmació la democràcia és impecable, afirmació, que per ser veritat, les persones han d’existir perquè només poden pecar si són persones i una democràcia impecable no existeix perquè no hi  ha cap organització humana impecable perquè és una consequència de la llibertat el dret a equivocar-se d’acord amb la constitució de l’ésser humà lliure; es pot equivocar, intel·ligent, pot adonar-se de l’error, racional, pot raonar com corregir l’error i trobar la veritat seva personal i pròpia. Sra. Ministra, negar el dret a l’autodeterminació dels pobles només té  una explicació, l’autodivinització de persones que es creuen superiors a les altres i per  poder actuar segons els hi plagui, esclavitzant-les si els hi convé. És aquets el gran error històric del gènere humà, que malgrat l’innegable progrès, encara hi ha humans que es  dediquen a esclavitzar condemnant a la miseria la gran majoria.. Negar el dret a l’autodeterminació dels pobles és negar la democràcia i la llibertat. Sra. Ministra, l’autodeterminació no necessita lleis que la reconeguin és una qualitat fruit de la llibertat, alló que necesita és persones intel·ligents i racionals capaces de posar-la en pràctica al servei de les persones, no dels governs. L’autodeterminació és la voluntat del poble que la Constitució Espanyola reconeix quan afirma la sobirania popular que atorga el poder polític. Decidir el vot a un partit o altre és un acte d’autodeterrminació personal escollint l’oferta que considera més raonable, malgrat la manipulació dels partits. Dir que en domocràcia no existeix l’autodeterminació palesa una greu ignorància de la història i una carència perillosa de psicología humana. Sra. Ministra la Constitució Espanyola accepta l’autodeterminació com a base de la seva existència, com la reconeixen els tractats i lleis internacionals acceptades i signades pel govern espanyol. És preocupant poder deduir de les seves paraules que la democràcia no existeix en l’estat espanyol. Les paraules tenen el significat que tenen i massa sovint se’ls hi vol canviar. És un exercici massa freqüent de la política dels grans partits de l’estat espanyol. Sr. Ministra, el dret natural defensa l’exercici de l’autodeterminació dels catalans i de tots els pobles d’Espanya. Alló que ha de fer el govern és analitzar i valorar qué no ha fet bé perquè milions de ciutadans desitgen sotir-se’n.