LA VAGA, DEMOSTRACIÓ D’UNA REALITAT DEMOCRÀTICA

 El paràgraf 2 de l’article 28 de la  Constitució Espanyola diu: “Es reconeix als treballadors el dret a la vaga per a la defensa dels seus interesos. La llei que reguli l’exerccici d’aquest dret establirà les garanties que calguin per tal d’assegurar el manteniment dels serveis essencials de la comunitat.” Sovint, quan llegeixo notícies d’una vaga i la forma com el govern la tracta penso que la seva inclusió com a dret democràtic és una estrategema del poder per tenir més llibertat d’acció i actuar amb més eficàcia per reforçar la seva solidaritat amb el poder econòmic. L’expressió, ”establirà garanties” obra la porta a suposiccions avalades per l’experiència que una vaga majoritàriament és més perjudicial per als ciutadans. Fa quaranta anys que la Constitució és la llei fonamental de l’estat espanyol i quaranta anys que són necessàries les vagues dels obrers perv defensar els seus drets. I em pregunto: en aquest temps, qué han fet els pensadors de l’estat per presentar una filosofía defensora de la dignitat de les persones? Per què una vaga és un moviment social que protesta pel sistema indigne de  la política i de l’economia amb que són tractats els treballadors i les seves famílies. No m’extranya aquesta mancança quan la política espanyoila dóna la impressió que té pànic a les idees al jutjar a ciutadans i als seus polítics escollits legalment condemnant-los a presó per pensar. La vaga de referència que em porta a escriure aquestes ratlles no és la primera vegada que es convoca i les solucions que el poder ha imposat, “establirà garanties”, denoten incapacitat o una  nul·la voluntat de diàleg. La tranquil·litat viscuda a l’aeroport malgrat el mantniment d’una vaga indefinida ho dóna a entendre. Com s’explica que amb la imposició del 90% dels deures del dia a dia, una vaga pugui ser seguida amb normalitat? I l’estat amb un govern socialista es frega les mans de satisfacció. Ni l’empresa, ni l’estat tenen cap voluntat de millora, el bluf publicitari els hi està al seu favor i els treballadors que compleixin amb els seus deures malgrat la situació de pobresa a que es veuen condemnats. Al consultar la Constitució m’ha cridat l’atenció l’article 31 que diu: “Tothom ccontribuirà al sosteniment de les despeses públiques d’acord amb la seva capacitat económica mitjançant un sistema tributari just inspirat en els principis d’igualtat i progressivitat que, en cap cas, tindrà abast confiscatori.” Francament la seva troballa m’ha palesat com actúa la història desvetllant secrets. Els prinicpis d’igualtat i de progressivitat com es compleixen en els treballadors que per poder tenir una vida digna es veuen obligats a fe us del dret democràtic de vaga. Els treballadors no són tractats ni iguals, ni progressistes perquè els efectes polítics són contradictoris. Els impostos del treball no són suficients per pagar les nómines dels jubilats  perquè l’estat les ha desviades i dirigides a pagar els deutes de grans empreses. I l’estat no té una filosofía clara de la pròpia productivitat com ho palesa el deute bilionari que té amb la banca europea. No té cconfiança en els ciutadans i en la seva capacitat productiva que no favoreix, més aviat prohibeix amb afany recaptatori. Analitzant els problemes de la classe treballadora, els problemes dels jubilats que volen contribuir amb la seva experiència, la capacitat de pensament de la gent i la solidaritat regnant entre una gran majoria dels ciutadans, és descoratjador comprobar com l’estat no té una filosofía digna par a tota la ciutadania. Hi ha un detall denunciador, la pressa que es donen quan arriben al poder per millorar la seva economía i entrar a formar part del club dels milionaris. Una política democràtica de veritat sobre el diner que escapa del control estatal seria suficient per aconseguir evitar les vagues i per que tots els espanyols tinguèssin una vida digna. Hi ha molta feina i el pas més imnportant l’ha de donar la política complint els seus deures i l’economia al servei dels ciutadans que segons la llei són iguals i progressistes. La vaga un baròmetre definidor i acusador, perquè mentre  sigui necessària la democràcia no serà autèntica.

QUAN ELS POLÍTICS REBUTGEN SER PERSONES

La política de l’actual etapa democràtica espanyola, malgrat pertànyer a la Comunitat Europea, no és una política constructiva de la globalitat sinó la política d’egoïsmes personals incapaços de dialogar amb una oberta oposició. És una política que nega el fet de ser persona de milions d’éssers humans. I aquest fet condueix a la aniquilació de la humanitat. Estic convençut que arribarà un temps que deixarà d’existir, però els éssers humans tenen el deure de conservar-la digna fins el darrer moment. I el procès polític d’Espanya és negatiu. Comença per negar la llibertat de pensament. I aquest dret fonamental el neguen el PSOE, C’s i PP. Davant aquesta evidÈncia alló que de veritat m’esgarrifa i em preocupa és la demostració que fan amb la seva política de manipuladors de la història i del seu procès. És veritat que el mapa universal polític és descoratgedor i fins i tot, és molt fort, la victòria de l’odi i de la mort com instrument de venjança, no com germana i companya de la vida. No és la meva intenció de generalitzar avui en el mapa polític actual, sinò valorar afirmacions recents del PSOE i de C’s per boca dels seus líders. Pedro Sànchez no vol parlar amb ERC i PdCat per què són independentistes i un portaveu de Catalunya del C’s proposa al Govern d’Espanya d’il·legalitzar Òmnium Cultural, el mateix que va fer Franco i Ómnium és l’entitat cultural amb més socis d’Espanya al nivell del R.Madrid i del CF Barcelona. Una autèntica incongruència política declarant no ser persones a més de set milions de ciutadans. Si negar la dignitat de persona només a un ciutadà és delicte d’odi, qué immens és l’odi dels dos partits estatals! Però alló que encara em sembla més indignant, no és la negació a dialogar sinó la inoperància, que és demostració d’incapacitat de valorar i trobar el camí de la solidaritat huamana, que per part dels independentistes i els membres d’Òmnium Cultural es vol i es treballa. La cultura intel·ligent, racional i solidària no és  la divisió sinó la germanor en la diferència. Jo li pregunto al Sr. Pedro Sànchez, les seves paraules són resultat del seu pensament directe o indirecte, però pensament, sí o no? Si em respon que ho diu la llei, li faig la següent: l’ha llegida i pensada i perquè l’ha pensada l’imposa, sí o no. Si em torna a dir que la llei ho diu, insistirè, aleshores renuncia al seu dret a pensar i si no pensa no es persona i si no és persona el seu càrrec és un fet contra natura. Negar el dret a pensar és negar la llibertat. Dissortadament, segons intento comprendre, la política de l’estat espanyol és una política de l’egoïsme personal contra el dret de pensar. I per aquest camí s’avança directe al desastre com s’augura el futur de la humanitat.

Dissortadament la humanitat del segle XXI està dirigida per la indignitat humana de polítics que no pensen, perquè obliden aquesta capacitat, i volen fer passar pel seu adreçador a la humanitat. L’Estat Espanyol dissortadament n’és un exemple, com ho és Europa, Estats Units, Rússia, Xina, els països àrabts i molts d’altres. El món necessita una política netament humana, aquesta és la meva filosoilosofía que defesarè arreu. Un llibre polític meu es titula EL MÓN NECESSITA UNA POLÍTICA HUMANA i n’estic escribint un altre en la mateixa línea DEMOCRÀCIA UN  PROCÉS DE FUTUR.

ELS VALORS D’ALBERT RIVERA

“Serem els qui defensin la convivència amb la fermesa dels nostres valors” Albert Rivera de C’s.

La meva filosofia apresa dels grans filòsofs i defensors dels drets naturals de les persones m’ha ensenyat que la capacitat i força d’una defensa depen de la qualitat de la dignitat humana i del saber raonar els missatges i alliçonaments de la història. La veritat de la dignitat humana la defineix el concepte de llibertat, amb el ben entès que inclou el dret a equivocar-se i la resposta a l’error, una vegada, detectat. És evident que en el meu concepte de llibertat, que he après en la lectura de pensadors de diferents ideologies i de la lectura de la Bíblia, no és nega a ningú el dret de pensament d’una variada ideologia. Però presuposa i urgeix el deure de parlar-ne. Tenia 15 anys quan em vaig aprendre de memòria el discurs de Ciceró, “Qousque tàndem Catilina abutere patiantia nostra”. Ciceró era un intel·lectual romà que l’any 63 a. C, denuncia la dictadura de César. El pensador Bertrand Russell, autor del llibre “Per què no soc cristià”, defensa el diàleg, mitjà per arribar a un consens. En la mateixa línea Raymond Pannikar afirma que en un debat el consens no consisteix en renunciar a les idees pròpies sinò trobar un model de convivència amb la diferència. Els pensadors Huxley i Habermas raonen com es pot arribar a un món feliç. Curiosament les mateixes directius que he trobat en els pensadors, sense oblidar Marck i Engels, les he trobada en la lectura i reflexió dels evangelis. Les lleis no defensen valors, han de defensar els creadors dels valors que són les persones. I un dels valors de convivència més indispensable rau en el fet de saber dialogar malgrat la diferència. Els estats han condemnat amb la presó personalitats que avui són reconegudes mundialment, com Gandhy, Luter King, Mandela i de casa nostra Xirinacs. Sr. Albert Rivera, la filosofía m’ensenya que totes les institucions humanes si no estan al servei de totes les persones i treballen pel benestar de tota la hunmanitat no tenen raó der ser. l’objectiu central de la humanitat és la defensa de la dignitat de totes i cadascuna de les persones i el responsable de que es compleixi és la política. I la política espanyola dominant no el compleix i el seu partit és un dels incomplidors. I no el compleix perquè les persones que la dirigeixen són massa egoístes. Sr. Albert Rivera, jo no sóc polític, no el conec personalment, però conec la família de la seva primera esposa que heu estat incapaç de conservar i complir els vostres deures de pare. Un germà de la vostra ex és exalumne meu i el seu pare un amic col·laborador d’Òmnium Cultural. Sr. Rivera, he comprobat amb els meus propis ulls la seva capacitat manipuladora dels textos pintats al comerç de la seva família a Granollers borrant en la reproducció que enviàveu a la premsa la part que us comprometia. Un demòcrata, Sr. Rivera treballa per la dignitat de la gent, no la del territori, que no en té de dignitat, i si en té, la seva dignitat està al servei de la gent que l’habita i vos feu tot el contrari. S r. Rivera, per les notícies que la premsa ha publicat de vos, no sou cap exemple d’una digna distribució de la riquesa perquè quan vàreu olorar, encara que petita, una possibilitat d’esdevenir President de l’estat, la premsa va publicar la vostra proposta de multiplicar per un percentatge escandalós el sou del president del govern. Primer és la dignitat de tots els ciutadans, pensin el que pensin, és el vostre deure pel que heu estat votat i demanar l’aplicació del 155 a Catalunya és votar a favor d’enviar a la misèria set milions de persones.Sr. Rivera, escoltant les vostres paraules, seguint el curs de la vostra vida, les persones tenim tot el dret de pensar que alló que vos busqueu en la política és l’enriquiment personal a l’estil de Felipe Gonzàlez i d’Aznar. I per aquest camí no s’assolirà mai una Espanya digna. Cal saber llegir el procès de la història i una darrera consideració, Sr. Rivera, els presos polítics catalans empresonat i exiliats la història els posarà al mateix nivell de Gandhi. Un consell reflexioni sobre la seva veritat i escolti a tothom si de veritat vol ser un bon polític i no un vividor de la política. Hi ha massa polítcs a Espanya que servint-se de la política estant endollats a grans empreses. I mentre el poble senzill, penes a viure. Sr. Rivera, m’agradaria honestament saber quins són de veritat els vostres valors.

NOMÉS AMB LA REPÚBLICA LA LLIBERTAT SERÀ VERITAT

Si el model democràtic de convivència no és republicà la llibertat no serà mai la defensora de la dignitat de les persones.  La base de la filosofia de la república comença a tenir forma en l’antiga Grècia gràcies al respecte que es mereixien els pensadors, preocupats per aconseguir un model social de dignitat humana. I és precisament una de les urgències de la política actual que no té una idea de base humana sinò un plantejament basat en la força absoluta de la llei. I la llei necessita adaptar-se a les urgències canviants del temps perquè esdevingui un veritable configurador social des de la formació de la persona. La llei humana no pot ser mai absoluta.  Els pensadors hi són, però els pensaments, sovint, semblen contraris i fins i tot contradictoris, fet normal per mor de la llibertat. Però la llibertat, en les relacions humanes, es veu forçada a descobrir la veritat de les seves propostes. I és aquesta necessitat, que en un model social en el que encara les diferències socials definien els humans en llibres o esclaus, essent uns i altres persones iguals en la seva configuració, la que demana intel·ligència. Dissortadament els primers passos republicans no van alliberar els esclaus, trigà segles i encara avui dia massa persones viuen un esclavatge indigne de la civilització de més de vint segles d’avenços històrics a tots nivells. La implantació d’una verdadera república és imprescindible si de veritat la dignitat humana és la centralitat del model de convivència. Els estats que s’autodefineixen republicans al segle XXI, ho són de veritat? Si parem esment  en el nivell de vida dominant de cadascun d’ells ens adonarem del patiment de milions de persones. En el segle XXI no hi ha cap model polític que de veritat sigui democràtic i republicà. Només cal preguntar-se per què cada dia es produeixen tantes morts en la humanitat i comprobar la resposta dels polítics més poderosos. I la pell de brau no és cap excepció, tot el contrari fa costat als grans per demostrar  que també ho és. El primer dret de les persones és el dret a la vida i ningú està auoritzat a  negar-li. I a Europa, Espanya també, es nega l’entrada als seus ports a les naus salvavides. I a  Europa, i a Espanya també, els problemes socials se solucionen amb la presència de les forces afrmades. L’argument de les persones és la paraula i les autoritats legals tenen el deure d’escoltar i dialogar per poder convèncer. I no ho fan. I encara pitjor, neguen el dret a pensar. Amb la força escampen la por i amb la por tenen el poder per governar. On és la llibertat que és la definició de la personalitat? Ens hem dedicat mai a reflexionar sobre el per què de la criminalitat? Quan es produeix una prohibició, s’ha valorat mai que alló que és prohibeix pot ser resultat d’una injustícia del poder?. Un exemple molt proper. La polèmica dels “top manta”. S’ha investigat qui hi ha al darrere fent el gran negoci quan possiblement se sanciona el menys culpable? La base original de la república és la defensa dels drets naturals de totes les persones que la configuren per poder viure en dignitat? Una ullada a les grans potències ens demostrarà quin és l’objectiu de la gran política al món. El gran negoci de les armes és la més gran mentida de la defensa de la pau. En l’orígen de tots els mals socials sempre hi descobrirem la manipulació de persones, les que manipulen i les que són manipulades. És el gran repte de milions d’anys d’història de la humanitat que encara no s’ha solucionat i pels indicis no es vol solucionar. Catalunya és un exemple del camí més democràtic de la república. La seva gent paga les multes injustes imposades als polítics defensors del dret a la llibertat i la independència dels pobles. És un model a tenir en compte si de veritat es defensa la llibertat de les persones.

PROCÈS CONTRA CATALUNYA A LA LLUM DE LA DECLARACIÓ UNIVERSAL DELS DRETS HUMANS

La Constitució Espanyola reconeix en el seu articulat que LA DECLARACIÓ UNIVERSAL DELS DRETS HUMANS és fonamental en la seva filosofia. L’espai no em permet un comentari exaustiu i avui em basarè en els articles 1, 2 i 5 amb una prèvia dels 29 i 30.

El paràgraf 3 de l’article 29, diu:” Aquests drets i llibertats mai no podran ser exercits en oposició als objectius i principis de les Nacions Unides.” Per començar l’estat espanyol ha rebutjat i menys-tingut  l’avÍs del Consell dels drets humans de l’ONU. I la Declaració ha estat signada per l’estat espanyol. Si anem a l’article 30, llegim: “Res en aquesta Declaració no podrá interpretar-se en el sentit que doni cap dret a un Estat, a un grup o a una persona a emprendre activitats o a realizar actes que tendeixin a la supressió de qualsevol dels drets i llibertats que s’hi enuncien”. En la questió de referència les accions poden assumir formes sofisticades que a primer cop d’ull semblin positives però que en una lectura acurada s’hi descobreix una manipulació. I l’estat espanyol és mestre en aquest tema i algunes entitats (partits) i persones van directes al gra sense escrúpuls. Personalment penso que aquests dos articles han estat oblidats olímpicament. I dels altres, 1, 2 i 5 què en podem dir?

Anem al gra. Article 1:”Tots els éssers humans neixen lliures i iguals en dignitat i en drets. Són dotats de raó i de consciència i han de comportar-se fraternalment els uns amb els altres.” Escolto en el meu interior l’acusació de comportament fraternal. Qui l’ha de tenir? No només els acusats, els jutges i els testimonis també. I en aquest tema hi ha un indici que no s’ha tingut amb els acusats amb la presentació de testimonis que cobren de l’estat, com les forces de seguretat. D’entrada una relació laboral amb l’acusació porta sempre sospites d’imparcialitat. I de sospites en el procès n’hi ha hagut i no només les que em refreixo. El Tribunal ha compprobat la qualitat del raonament i conscienciació dels acusats? Jo diria que no la deguda i a la que està obligat. I per altra banda la llarga presó preventiva no podem pas afirmar que és un tracte fraternal, tot el contrari. I que no se’m digui que els acusats no se’l mereixen. La Declaració Universal no fa diferències, obliga a uns i altres per igual. I cura, una sentència inadequada o injusta pot ser una prevaricació. Tots és possible en aquest món.

Article 2:”Tothom té tots els drets i llibertats proclamats en aquesta Declaració sense cap distinció de raça, color, sexe, llengua, religió, opinió política o de qualsevol altra mena, orígen nacional o de qualsevol altra mena, orígen nacional o social, fortuna o altra condició.

A més, no es farà cap distinció basada en l’estatut polític, jurídic o internacional del país o del territori al qual pertany una persona, tant si és independent com si està sota administració fiduciària, si no és autónoma o està sota qualsevol altra limitació de sobirania.”

No sóc especialista en el tema, però em sembla que aquest article té molta miga a favor dels acusats. No s’han respectat tots els drets i llibertats amb la presói preventiva, que és un escàndol històric, al menys amb la “llibertat” que sense sentència no podien estar empresonats. No s’ha respectat l’opinió política des d’el moment que s’ha exclós del diàleg que els acusats sí, volien i tampoc es va respectar el dret a sobirania que d’acord amb la Constitució tenen els acusats i Catalunya.

Anem a l’article 5: “Ningú no será sotmés a tortures ni a penes o tractes cruels, inhumans o degradans”. Els desplaçaments a que han estat submesos no són una tortura i un tracte inhumà?. Els  departaments dels autocars penitenciaris són per ells mateixos un tracte inhumà que s’agreuja si van emmanillats com anaven i el viatge que es podia fer en cinc a sis hores es feia durar dos o tres dies. I els tractes eren més greus perquè  es castigava Catalunya.

Senzillament a la persecució que dura tres cents anys i escaig, espero que la intel·ligència i saber fer de la gent catalana, hi posi fi a curt termini. Un crit, escolta Europa i reflexiona Estat Espanyol perquè Espanya també s’aixeca contra tu.

Sr. MARCHENA, EL TRIBUNAL CONEIX LA DIGNITAT DELS ACUSATS?

Sóc molt conscient que aquesta pregunta será considerada de capciosa. I no ho és per qué la Constitució Espanyola i la Declaració Universal dels Drets Humans m’aconsellen que la fassi. I amb quins arguments? Senzillament amb els de les seves idees que fan creïbles i democràtics els fets. Amb tot el meu respecte penso que els membres de l’il·lustre Tribunal abans de dicatr sentència haurien d’haver-se llegit els llibres que li recomano:

HO TORNAREM A FER (Quan la injustícia és la llei, la desobediència civil és un dret) de JORDI CUIXART.

TRES DÍAS EN LA CÁRCEL (Un diálogo sin muros), de JORDI CUIXART i GEMMA NIERGA.

ORIOL JUNQUERAS (Fins que siguem lliures), de SERGI SOL.

ESPERANÇA I LLIBERTAT, de RAÜL ROMEVA.

ESCRITS DE PRESSÓ, de JOAQUIM FORN,

ESCOLTA, EUROPA: aixó va de democràcia, de CARLES PUIGDEMONT.

…Y AHÍ LO DEJO (Crónica de un proceso), de GONZALO BOYE.

Aquests llibres, la majoria de presos polítics, un d’un exiliat i un altre d’un advocat. Obviament, i no podia ser d’altra manera perquè els seus autors directes o indirectes defensen els seus drets naturals i legals. Però tots els llibres palesen aquella dignitat humana de persones que respecten. Un detall, la presó no ha estat motiu de canvi de pensament, tot el contrari, de reforçament. És l’argument bàsic de Jordi Cuixart, però no amb un ho tornarem a fer venjatiu, sinò pacífic amb aquella pau dels que han canviat la història oposant-se pacíficament a la realitat política del moment. I aquesta oposició pacífica, que el Tribunal Suprem acusa de rebelió, ha fet avançar la història amb exemples de milers d’anys d’història. Sr. Marchena, els ha llegit? La crucificció de Crist ho palesa. Fou crucificat per què fou considerat enemic de Roma per ser Rei dels Jueus. I Crist, que moria per la salvació del món, fou crucificat per defensor dels drets d’un poble. L’abast de fets contraris a la política del moment són inabastables. Per què es va condemnar Sòcretes a morir emmetzinat? Qui va ser la gran defensora de la Declaració Universal dels Drets Humans? La vídua del President Roosvelt. I perquè s’admira a Gandhi? Per què fou assessinat Louter King? Quina era la lluita de Lluis M. Xirinacs. La llista dels defensors dels drets de les persones i dels pobles la configuren personalitats reconegudes per la seva autoritat i dignitat. En la llista cal afegir-ho els protagonistes dels llibres ressenyats. Dubto moltíssim d’una sentència justa perquè l’estat espanyol amb les seves institucions es capaç de manipular la llei i la història. Els fets hi són. I parlen amb prou claretat. La sentència pot ser la pèrdua de drets de milions de persones. Temps al temps però fidelitat a la llibertat d’uns ciutadans dignes. Sr. Marchena, té present que un jutge abans de jutge és persona i que una paraula de jutge ha de salvaguardar la seva dignitat personal? En la globalitat humana el dret de les persones no pot estar condicionat per un territori que no té drets, només en tenen els éssers humans. Una darrera pregunta, coneix la història personal de cada pres polític que no combrega en cap de les maneres amb la violència? Es pot condemnar a un defensor dels drets humans? Llegeeixi els llibres, ells defensen els drets humans del jutge.

QUAN EL PROGRÈS CULPABILITZA

Un cotxe que corri a dos cents quilómetres/hora és una joia del progrès i quan aquest cotxe té un accident i provoca una mort és culpa de la persona, manca de cultura civilitzada. Limitar les velocitats és responsabilitat o reconeixement d’un deure humà? La responsabilitat és consequència de la llibertat. Quins són els límits de la llibertat? Seguint la meva consciència cristiana l’amor universal, que és, a la vegada, humà i diví. Els límits ens els fan pensar les desgràcies, els accidents i els odis. I qui té autoritat per posar límits? Per exemple, en el cas del cotxe que corre a dos cents per hora, qui és el responsable d’un possible accident? La llei pot imposar límits, però com i quan? N’hi ha prou amb exigir responsabilitat al conductor? La culpa és la mateixa en una autopista que en un camí ral? Jo em pregunto, és lógic transitar per un camí veinal amb velocitats en les que el conductor s’hi sent segur? Si en una autopista conduir a dos cents malgrat la seguretat que sent el conductor, qui és el veritable culpable a l’hora de l’accident. La desgràcia no és sempre previsible. És correcte i progrès posar en mans d’una persona un instrument que malgrat la seguretat et pot produir la seva mort o la d’altri? Si legalment es produeix una conducció superior als cents quilómetres per hora no és culpable la producció de vehicles que la superirn? No és també culpable l’autoritat que ho autoritza com tambe la de qui el fabrica? No és pot culpar només al conductor, que al marge de la seva seguretat, pot estar distret per un altre. En aquest cas el culpable és la llei que permet la producció. Els models de nous cotxes, les carreteres convertides en autopistes, tot convida d’acord amb el progrès a corre més, a ser amos del temps, quan el veritable senyor és el temps. Senzillament penso que els responsables de la convivència esdevenen culpables quan els avenços són un risc d’alterar-la. Tothom vol la felicitat en la seva existència, i sovint, aquesta felicitat pot ser la velocitat. És veritat que la persona gaudeix de la intel·ligència per pensar. El conductor ha de pensar regulant la seva llibertat, però també ho ha de fer el constructor que de la velocitat en fa un reclam que li aporta més riquesa al marge del risc, que hi és, d’accident, i més obligada hi està l’autoritat que ha de vetllar per una convivència digna en pau. Penso senzillament que en el procès de progrès vers una humanitat més feliç no es pensa en tots els factors i el més oblidat és la persona que hauria de gaudir amb l’automòbil de tots els drets de la dignitat humana. Posar-li a les mans un risc és una traició democràtica i un model democràtic ha de posar davant de tot el respecte màxim a la dignitat dels ciutadans. La globalitat humana és quelcom més que el diner, quan amb la civilització es posa a les mans de persones instruments fracturadors de la convivència. Civilització de progrès sempre, però del progrès que fa més digna la convivència. I dissortadament elements que s’atribuieixen al progrès són en la realitat responsables de la misèria de molts. Només la dignitat de les persones en les seves funcions socials pot convertir la civilització en una humanitat global en pau.