EL MEU DESCONCERT POLÍTIC

Tinc molt clara la meva ideologia independentista reflexionant els pros i els contres, però els problemes sorgeixen quan vull decir-me per un o altre vot. I la dificultat neix, quan em pregunto si la democràcia espanyola és una veritat o un engany. Perquè no tinc massa clar que l'actualitat històrica de la pell de brau visqui democràticament. Un vot no ha de ser mai una opció d'enemistats i en la situació actual espanyola votar a uns o altres suposa una declaració d'enemistat palesada per les respostes que s'escolten. Personalment m'esborrona aquest comportament perquè està radicalment oposat a l'exercici de la llibertat, exercici en el que s'ha de respectar el dret a equivocar-se. Convertir un dret en una declaració d'odi és mancança d'un humanisme intel·ligent, racional i solidari. Ser intel·ligent comporta la capacitat d'entendre el contrari malgrat el seu pensament no ens convenci, capacitat de raonar el perquè de l'altre i del propi i comprendre les dues veritats en les diferències. Raonar les diferències, primerament és una forma de respecte, significa solidaritat i voluntat de convivència en pau. I és aquesta filosofia personal, que penso que no és només meva, la que em posa problemes de credibilitat a l'hora d'escollir la meva opció democràtica independentista. Perquè una opció independentista, malauradament, també pot ser antidemocràtica. I a Espanya el panorama polític està massa mancat de sentit democràtic. No nego el dret de ningú a defensar una opció, però no puc acceptar aquelles opcions que obvien i neguen drets fonamentals com és el dret a equivocar-se. Un dret que es fonamenta en la llibertat. A casa meva la dita popular ho reconeix, “qui té boca, s'equivoca”. I francament, el fet d'escoltar els polítics en conteses electorals, els dubtes es multipliquen no només per les paraules, sinó per les maneres de pronunciar-les. Definir qui és savi a l'hora d'avaluar els discursos, qué s'ha de tenir en compte, el qué diu o bé, quí ho diu, per què la majoria de proclames electorals busquen la simpatia com argument de veritat. El llibre bíblic de l'Eclesiastès té un consell molt gràfic:”Val més escoltar la reprensió d`'un savi, que sentir els afalacs dels necis: com l'espetec de l'argelaga cremant sota l'olla, així són les rialles dels necis”. Els espetecs de l'argelaga no fan bullir l'olla, només el foc; el foc de la reprensió descobreix el savi en les seves paraules i el no escoltar, és l'espetec de l'argelaga que només fa soroll però no compleix l'objectiu del foc. Dissortadament a casa nostre s'escolten massa espetecs sense portar al gaudi del menjar que ha bullit i alimenta. Els focs de les campanyes electorals espanyoles són focs d'argelagues, no de troncs d'arbres que amb el caliu acaben de coure els aliments. I els aliments de la política no són els que necessiten els drets dels ciutadans perquè alló que fan és portar el foc a fer brillar la riquesa d'uns pocs. Penso, humilment, que la política espanyola, com la mundial, en el segle XXI és un foc d'espetecs incapaç de fer bullir l'olla de la felicitat i benestar dels ciutadans en una convivència en pau. La campanya electoral espanyola s'ha basat massa en el soroll i ho continúa palesant a l'hora de formar govern fent molt soroll i poc silenci per escoltar. Els espetecs no són el foc, el soroll, no és argument, si l'olla no bull, aquell dia no es menja; si la política no és paraula, és impossible la verdadera convivència. A la política espanyola li manquen bons cambrers per portar el plats a taula a l'hora de dinar o sopar i si són bons o no, ho dirà el respecte a la llibertat que es bassa en el dret de pensar diferent i ser solidaris en les diferències. Solidaritat que en la política espanyola es demana però no és practica. Els espetecs són l'expresió de la niciesa. Molt lamentable i amb un futur massa negre. Només els joves i els avis saben encendre el foc dels bons àpats.

LES MIRADES DELS GOVERNS DEL MÓN CAP ON MIREN?

Davant els movinents de la gent, em pregunto sovint quin LES MIRADES DELS GOVERN DEL MÓN CAP valor tenen? Des de la vesssant ciutadana són l'expressió de la dignitat davant el menyspreu humà. Des de la vessant del poder, no cap preocupar-se, el vent s'ho emporta. Francament és preocupant, que quan es toca poder, el que sia, no es mira on i com cal, i l'egoïsme personal va aganfant més força. I dissortadament el color polític esdevé mimètic d'acord amb els personalismes imperants. És decepcionant tenir motius per perdre credibilitat. La primera raó per arribar a tal pèrdua comença per la valoració que se'n fa del percentatge dels vots rebuts. Per exemple, el PSOE ha fet una consulta i el govern proclama que han assolit el 95% dels vots del seu partit. Però no correspont al total dels afiliats, sinó només als que han votat. No és el mateix el 95% de tots els afiliats, que el 95 % dels vots emesos que han estat el 64% dels afiliats. I si parem esment en les votacions nacionals, els percentatges encara són més decebedors, i ho són perquè es basa l'autoritat rebuda en una manifesta minoria del cens total de la nació. Els vots emesos són una ordre que no es compleix i no es compleix perquè no s'actúa democraticament des d'el moment que es permet el luxe de desautoritzar vots que la Constitució a permés.El vot constitucional, sigui del color que sigui, és una ordre a respectar la dignitat de tots els votants i a l'estat espanyol aixó no es fa. Es canvia la mirada d'acord amb les conveniències. I a Espanya aquest costum és històric. La legenda negra va començar criminalitzant opinions i la més important no era pas catalana, era d'un frare castellà, que acusava l'estat de criminal per les matances que es cometien a l'Amèrica Central descoberta. Desviar la mirada avui, segle XXI, també esdevé arma política per desautoritzar. No hem pas d'anar massa lluny. Només cal reflexionar els canvis que ha fet el President Pedro Sánchez en relació amb els independentistes. Si no els necessitava, eren la reencarnació d'ETA, quan els necessita són persones molt ponderades. Si aixó és fer política, el país i segurament el món, necessita la revolució de la gent digna per redreçar-la i donar-li la direcció que a la convivència de la humanitat li escau. A Catalunya, com a protesta de la sentència del Tribunal Suprem es desenvolupa l'auto-acusació dels ciutadans qur ho desitgin. Jo penso, desde la mirada ciutadana és un valor de dignitat humana que demana reflexió i revisió de la sentència. Quina és i serà la mirada de l'estat? Cal pensar, d'acord amb els exemples patits, que acusarà als auto-inculpats, de terroristes. La lógica constitucional seria seure a la taula i dialogar, però de la lógica constituccional només es valora la possibilitat de manipulació. Dissortadament el poder polític no mira la vessant de dignitat sinó la vessant de sancionar. I per a més desviació, la veritat de la política està manipulada per les exigències de l'economia multimilionària. I aleshores, buidar la caixa de reserva dels pensionistes dedicant-la a tapar forats de despeses inútils del govern és el millor que el goverrn pot fer, i s'estalvia maldecaps. Són massa les mirades cap a una altra banda que el poder aquests darrers anys, manin uns o manin altres, ha fet no convencent als ciutadans d'honradesa, ans el contrari els ciutadans li han perdut la confiança. No és indignant que l'estat espanyol no allargui la mà a OPEN ARMS per poder desembarcar a l'estat espanyol les persones rescatades al mar? I és indignant, quan autonomies s'han ofert i l'estat no ho ha permès. És més important una llei que la vida d'una persona? Tenir cura de la vida és la primera obligació de totes les autoritats polítiques del món i alló que primer fan és armar-se fins a les dents, causant injustament milions de morts. És la imatge de mirar cap a una altra banda de tota la política mundial, cap a una altra banda contrària a la de la gent. Podrien aplicar aquella resposta de Jesús als que acusaven a una dona de pecadora, qui no tingui culpa que tiri la primera pedra. I un rere l'altre dels acusadors es retiraren. I aquesta és la veu dels pobles a les autoritats mundials. Prou,ja, de mirar cap a una altra banda i que mirin el seu interior per descobrir si de veritat són persones dignes, aquelles en les que els ciutadans hi poden confiar. Sr. Pedro Sànchez i polítics espanyols, esteu segurs que els ciutadans dels pobles d'Espanya poden confiar en vosaltres? Si depenguès de mí, us embarcaria uns dies en un vaisell salvavides d'una ONG amb el mandat de salvar vides. Serieu capaços d'aprendre la lliçó del que representa la dignitat humana?

LA VIDA DEL DIUMENGE LA MATEIXA DELS ALTRES DIES

L'existència de cada ésser humà té un programa dictat per la natura amb un clar objectiu de transcendència. És el programa de la intel·ligència suprema, superior a la intel·ligència humana. Quin poder té una persona? La història de la humanitat des d'els seus inicis ha necessitat justificar els seus actes amb la justícia d'una realitat superior a la seva. I des d'els inicis va buscar la causa primera en un ser que anomenà déu, amb la peculiaritat que podia portar nom d'home o de dona. Una urgència natural per justificar el procès històric de la humanitat. I la ment humama, gràcies a mentalitats excel·lents, va descobrir en la religió el perquè de l'existència del cosmos. Peró aquestes divinitats, que es coneixen per mitologia, tenien un comportament no diferent del humà i noves idees obriren nous horitzons. La mitologia grega i romana, superada per l'espiritualitat hindú, basada més en l'equilibri veritat passió que en la satisfacció física. I fou en els imperis orientals on una religió donava una explicació més racional a l'orígen del món i de la humanitat que va tenir en Abraham el primer gran configurador de la primera religió monoteísta, desenvolupada en un dels llibres més antics, la Bíblia, que va sentar les bases del Cristianisme, quina doctrina va ensenyar al món el Fill de Déu, Jesucrist. Una doctrina que explica com ha de desenvolupar-se la vida de cada persona, imatge del Creador, amb l'objectiu d'esdevenir transcendent amb l'exercici racional de la seva llibertat en base a una llei fonamental, l'amor. En aquest esdevenir històric no podem oblidar que l'ésser humá gaudeix d'una qualitat definitòria en la seva vida, la llibertat. I amb la seva capacitat intel·lectual i de raonament pot acceptar o no, els missatges que directament o indirecta li arriben. I la religió, que és el reconeixement de l'existència de Déu, també està afectada per l'exercici de la llibertat, amb l'afegit que l'egoïsme té una gran capacitat desestabilitzadora. I en aquest context és mou la humanitat en el seu procés de transcendència defensat per les religions monoteistes, essent el cristianisme el gran defensor dels drets de les persones per assolir amb l'exercici de la dignitat, l'objectiu transcendent que és l'assoliment del paradís celesstial, metaforitzat al cosmos pel paradís terrenal. I en la realitat de la vida, el cristianisme ens recorda que el diumenge és la festa del pare amb una celebració molt especial. El sacrifici de la creu del Fill de Déu que es dóna ell a la humanitat en la eucaristia. El pa i el vi, veritat del Fill de Déu, em porten a una altra veritat essencial en el cristianisme, la centralitat de l'esser humà amb un protagonisme de justícia envers els més necessitats i pobres. El pa i el vi eucarístic és l'aliment espiritual dels fills de Déu, però també ho és del cos místic configurat per tots els fills de Déu, quina necessitat humana és gaudir dels bens materials que modelen el seu físic, exemplaritzats en el pa i el vi. Pa i vi a que hi tenen dret tots els éssers humans esdevenint un deure de tothom i d'una manera especial dels polítics que ultra els deures de persona han de complir els deures que comporta la política. I el fonamental rau en el fet que cap dels seus súbdits pateixi la pobresa per manca d'aliments. Tots els ciutadans d'una nació governada per un estat formen un cos polític, global se'n diu, que ha de gaudir sense cap discriminaciós dels drets naturals de subsistència, habitatge, cultura, economia, justícia, educació i benestar. I en el gaudi d'aquests drets tothom està obligat a coordinar-lo sense cap mena d'excepció. I per poder exercir-lo amb dignitat cal ser persona íntegra. I és la política i la religió qui ha de vetllar perquè sigui una realitat. Consequentment, des de la religió totes les accions humanes en la pràctica de la transcendència tenen el mateix objectiu, donar de menjar, ser solidari i parlar amb el pare, resar. Física i psíquicament totes les accions de les persones seran justes si en la seva pràctica, les persones són dignes. Ho diu clarament l'adagi cristià, “tots els dies són sants i bons si estàs en gràcia de Déu”, el ser persona digna, n'és el bàsic i fonamental. El diumenge a un cristià li diu que la resta dels dies de la setmana, el seu comportament ha de ser el mateix, començant per la dignitat humana, perquè sense dignitat no hi ha possibilitat de progrès. La meva intenció amb aquest comentari era arribar a la conclusió que quan una persona digna treballa perquè la política estigui al servei de les persones, està en la línia de la transcendència essent meritòria davant de Déu. Aquest pensament meu el faig des de la meva ideologia cristiana amb el màxim respecte als ateus i agnòstics que essent persones dignes treballen positivament per a la humanitat.

LA SOLIDARITAT POPULAR AVERGONYEIX LA POLÍTICA

Un poble solidari és l'orgull de la humanitat. La política mundial la deshumanitza. Castigar els pobles, perquè defensen els drets naturals de la gent, és vergonya de la història per la incapacitat d'auto-reflexió que palesa la política. Quan mils de persones, a casa nostra, sobrevviuen amb l'ajuda que reben de la societat, caldria que la política meditès en profunditat quin és la part de culpa que hi té en l'estat de pobresa i perquè es produeix. La situació mundial viu sota els efectes d'una economia egoísta i, sí, també criminal perquè nega el pa i el vi a milions de ciutadans. I no és per manca de diners perquè els estats en disposen dedicant-los a tenir més poder amb l'argument de les armes. Donem una ullada al món i ens adonarem com aquesta política mata cada dia milers de persones ja sigui amb les bales, ja sigui amb la fam.És un escàndol per a la humanitat que el president de la potència més gran del món sigui fill multimilionari d'una família arribada il·legalment, com diu ell dels que ho intenten avui,. Com ha fet els diners? Com ha arribat el poder? Quina és la credibilitat que es mereix de la seva dignitat humana? I aquesta pregunta la podem fer a la majoria dels grans presidents de les grans potències. I, tambí dissortadament, de les no tan grans. Si en aquest tema de la solidaritat popular analitzèssim els milions, que l'estat s'estalvia, i els comparèssim amb les despeses militars i col·laboracions milionàries a bancs i empreses i a pagaments, que clamen venjança al cel, a expolítics, segurament que la conclusió a que arribariem no seria altra que es tracta d'un crim contra la humanitat. I a casa nostra, Catalunya, que milers de persones subsisteixen amb la solidaritat de persones dignes, que a travès de les seves entitats, col·laboren a que la humunitat sigui un xic més feliç, l'estat persegueix les idees de catalans que en l'independentisme i en un unionisme democràtic, no tenen altre objectiu que la dignitat humana del seus ciutadans, dignitat humana que la política persegueix. Sense la solidaritat de les persones dignes, no només Catalunya viuria en la misèria, sinó Espanya s'hi veuria implicada. Per què aquesta incapacitat política? Senzillament per incompliment dels objectius, perquè els polítics amb poder tenen, cura més del seu ego i perquè la política ja no és defensora dels drets humans sinó cómplice de la voracitat del poder econòmic en mans d'una minoria, humanament indigna. Tothom té dret a gaudir dels bens de la natura, i el diner no és res més que la transformació de la riquesa natural per a una més fàcil redistribució. Va nèixer per facilitar els intercanvis dels bens naturals i una llibertat egoísta prevaricadora ha posat davant de tot el poder dels bens naturals, impedint-ne el seu usufruit a la gran majoria. I la gran política, que els petits també es pensen que la seva es gran, han preferit que la garantia del seu poder fos el diner convertint les empreses armamentistes en les seves millors col·laboradores. Només cal observar com un estat davant una manifestació popular no hi envia persones dialogants, sinó persones armades, la policia, la guàrdia civil o l'exèrcit. I davant d'aquesta política denigrant, les persones dignes del poble solidari amb el seu pensament, el seu treball i la seva dignitat envien al món un missatge d'esperança perquè la paraula de la dignitat és més poderosa en la història que la paraula de les armes. I encara que molt lentament, la dignitat vencerà a l'orgull i la política recobrarà el seu compromís d 'estar al servei de les persones en els seus models de convivència humana. La veu popular, per assolir-ho, esdevindrà el legislador en els diferents pobles de la terra.”Qué largo me ,lo fiáis” clama l'adagi castellà; amb la seva ideologia no és estrany, però malgrat sigui llarg, sempre s'assoleix la pancarta d'arribada.

LES IDEOLOGIES POLITIQUES VIOLÈNCIA EN LA CONVIVÈNCIA

El concepte de violència ens sitúa immediatament en una oposició d'enfrontament que pot esdevenir físic i perillós si no som capaços des de la dignitat personal respectar la de l'altre i situar les veritats individuals de cadascú sobre la taula de diàleg sense rencors i amb voluntat d'arribar a consens. Les ideologies polítiques de l'estat espanyol, valorant les paraules dels diferents ideólegs, resten i no sumen, fent més profundes i enemigues les diferències. L'existència d'ideologies és un fruit natural de l'arbre humà conreat per les llibertats dels seus treballadors, els ciutadans. La bondat dels seus fruits està supeditada a la qualitat dels saonaments, també polítics, que són les idees i els fets que elles promouen. Un saonament incorrecte porta a fruits difícils de païr. Els fruits actuals de la política espanyola son indigeribles per a un gran nombre de ciutadans. L'arbre polític perd presència i corre el risc de secar-se. I la culpa no és de l'existència de diferents ideologies, perquè en una convivència en llibertat són necessàries, sinò per culpa dels respondables, en aquest cas els polítics, que fan de la ideologia pròpia un absolut, rebutjant la de l'altre. I aquest rebuig porta, en democràcia, a la pèrdua de llibertat i a caure despenyada per penyasegat de la dictadura. La dictadura és un risc continuat de patir ser llençats per la incomprensió a la violència física que pot esdevenir bèl·lica pretenent amb la mort la victòria. El panorama polític espanyol de l'any 2019 palesa més risc de guerra que de pau i per aquest motiu la convivència política és un desgavell incapaç de separar el gra de la palla amb la peculiaritat que el gra assolit serà inservible per convertir-lo en pa de l'àpat de la pau. És humanament desesperant la negativa mútua de diàleg polític amb la presumpsió que deixen entendre que la veritat només la té un, i tots diuen el mateix. La veritat trocejada és com una poma repartida amb mossecs inútils a l'hora de l'àpat. Francament, és possible revertir la violència ideològica en una convivència social pacífica? La possibilitat hi és, però falta la voluntat. La violència ideològica com a diferència ha d'entendre's com una invitació a reflexionar quina és la solució, que sense canviar d'opinió, possibiliti un consens de convivència. I aquesta invitació sembla ser que no la comprenen o no la volen compendre, i encara agreuge més el problema polític. Fer de la política un problema de convivència es converteix en una mancança molt greu de respecte a la dignitat de les persones perquè amb aquesta violència política se'ls hi nega el dret de ser perquè no se'ls permet pensar. És molt lamentable que les idologies polítiqus desemboquin en situacions inhumanes que obliguen a viure en un risc continuat a la majoria, com és la imatge de la ciutadania del 2019 a la pell de brau.Violència ideològica per seure a taula, sí, PSOE, PP, C's, UP, i resta de partits, però violència ideològica invitació al diàleg amb voluntat de consens, i voluntat de consens no és demanar el vot per formar govern perquè els vots assolits així ho diuen. El que diuen els vots de les eleccions és que els partits parlin entre ells perquè la política esdevingui salvaguarda de la dignitat humana i concòrdia de convivència.

PRESÈNCIA DE XIRINACS EN EL PROCÈS PRO INDEPENDÈNCIA

En el testament de comiat en la seva ofrena al complir els 75 anys afirmava que amb la seva mort Catalunya esdevenia un xic més lliure i que ell estava en nosaltres, amics. La independència era un objectiu de la seva vida que no podia separar-se de la seva religiositat mística, globalitat en la imatge del seu jo. Religió, política, cultura i civisme formaven un blog que s'autoalimentava mútuament d'acord amb el programa transcendent de la seva vida. La defensa de la independència de Catalunya era un deure que la seva dignitat de persona li exigia fins a l'extrem d' haver d'arriscar defensant pacíficament violències perilloses políticament quan va declarar ser amic d'eta i enemic de l'estat espanyol. Només una intel·ligència claravident com la seva podia entendre situacions relliscoses que desafiaven la justícia. I aquesta intel·ligència està entre nosaltres. Com? Òbviament que la capacitat intel·lectual palesa moltes diferències personals però hi ha un detall que tothom el pot complir, ser conscients del tema i la voluntat d'exercitar-lo. En una paraula, ser lliures. I en l'exercici de la llibertat saber arriscar. I en aquest risc hi ha un concepte indispensable, la dignitat natural de l'esser humà. La independència d'un poble està supeditada a poder viure la dignitat dels seus ciutadans. Els ciutadans d'un poble sotmès no poden, encara que vulguin, viure en plenitud la seva dignitat. I no la poden viure quan la llibertat rep coaccions que neguin el dret total de ser, per exemple, català. I Lluis M. Xirinacs ho tenia molt clar. En la contesa en la que ens trobem actualment els independentistes catalans el llegat que ens ha deixat Lluis M. Xirinacs és d'una força interior, intel·ligent, racional i mística, que recolza les paraules del President Torra davant del Tribunal que el jutjava que no es penedia de res perquè ell es devia a la voluntat del seu poble acceptant la condemna de la justícia espanyola que esdevindria la condemna dels que el jutjaven. És molt significatiu que a Catalunya el partit més afí a la doctrina de Lluis M. Xirinacs sigui el partit més esquerrà i anticapitallsita, la CUP. La desobediència és l'argument més poderós davant un poder que dóna tot el protagonisme a la llei dictada per homes abans que la llei de la veu del poble a qui la natura i per tant Déu li va donar el mandat. I és precisament aquesta la força opositora al poder de la dictadura que el va mantenir ferm i defensor dels drets que la política del seu temps dictatorial trepitjava. I dissortadament la imatge del poder polític actual de la pell de brau fa la impresió que és la continuació del règim franquista. I a la presó hi ha polítics fidels a la voluntat del poble per raons idèntiques als empresonaments de Lluis M. Xirinacs. Ell sacerdot secularitzat no va perdre mai la fe en Déu i la seva mística l'acompanyava en totes les seves accions emparades en exemples de Ramon Llull, Gandi, i personalitats del pensament hindú, budista i musulmà, lliurant-se voluntàriament amb la seva mort a l'estil de gurús indis i de mestres indis d'América. La fi de la seva vida fou un acte d'amor místic total a Déu donant la vida com Jesucrist per la llibertat del seu poble i la germanor universal de tots els humans. El poder d'aquesta força recolza la fe i la confiança dels independentistes catalans. Les darreres paraules estic en vosaltres actúen sense fer soroll. Els presos polítics, els exiliats i el President Torra sense fer soroll segueixen el mateix camí del poder de la veu del poble.

SABEM LLEGIR EL MISSATGES POLÍTICS DE LA HISTÒRIA ACTUAL?

En el fons de la veritat de la història hi ha molts perquè que passen desapercebuts, ignorats i el que és pitjor egoïsticament oblidats. No tots els missatges són amenaces de risc, n'hi ha que són consells de la urgència de pensar. Però el problema rau en el fet de no reflexionar sobre el pensament dels altres. És veritat que hi ha pensament de veritables autoritats en el món de la cultura que marquen camíns a la història, però n'hi ha d'humils, que escoltats, serien molt productius per a una convivència en pau. Els polítics responsables de la convivència poden no ser pensadors però alló que no poden ser és ignorants del pensament dels pobles que governen. I en l'actualitat en aquesta circumstància, un pensament català, palesat en dos moviments, dissortadament ha estat distorsionat des de la política estatal i em refereixo al Tsunami Democràtic i als CDR. Dos moviments nascuts d'una necessitat històrica de defensa dels drets d'un poble que sent sotmés injustament i se li barra el pas al procès de progrès a que té dret. L'estat espanyol només té posats els ulls en els diners que li aporta Catalunya perquè sense ells li és impossible pagar els deutes contrets, alguns d'ells irregularment. El Tsunami democràtic i els CDR són fruit d'una injustícia política que es nega a escoltar la veu del poble i li tapa la boca amb la policia. Les consequències, una negació estatal de la democràcia que se suposa comparteix. La negació de la veu del poble va portar al govern de Mariano Rajoy a una prevaricació democràtica i a una vergonya política. Per negar els resultats de la votació del 1 d'octubre imposa l'article 155 i convoca unes noves votacions per demostrar la mentida del poble i el poble li diu que l'enganyat és ell, perquè no només iguala les organitzades popularment sinó que supera les de Rajoy. I quin és el resultat? Rajoy no fa cas de les seves, perquè donaven la raó a les del poble i es posava al descobert la seva magra democràcia. I l'estat va continuar amb la prevaricació, empressonant i perseguint sense llegir el camí democràtic que és la veu del poble. I davant d'aquesta negativa el poble en silenci, pensa i descobreix camins intel·ligents, raonats, veu de la gent i acusadors d'una injustícia política històrica. Em pregunto, quan, perquè i com es produeix en climatologia un tsunami? La resposta dels polítics només posa els ulls en el mals que produeix, sense estudiar el perquè i que ha fet malament la humanitat perquè es produeixi i com la humanitat ho ha de preveure en la seva organització? Només són acusacions, tot el que es fa. Un tsunami democràtic és una moviment fort políticament, pensat i raonat per obligar a pensar als polítics perquè la veu del poble l'ha provocat. Es veritat que la voluntat del tsunami és alliberar d'un poder polític, d'un poder polític que és improductiu i que com la natura es queixa i fa pensar. I la resposta dels polítics és la mateixa, parar atenció al risc que el tsunami pot assolir d'apartar un poble sotmés del poble que es creu amo i senyor. No entenen el pèrquè es produeix ni quines són les consequències positives que se'n poden derivar. La solució no pensar perquè sancionar és el camí més fàcil. I així es va, perquè la natura compleix el seu programa i la humanitat és natura, però els governants responsables de la humanitat obliden quin és el seu programa. I en els CDR ens trobem amb la mateixa solució. Defensar la democràcia l'estat espanyol ho considera un delicte perquè la democràcia que volen els CDR és la del seu poble que per culpa del dominant no la pot viure. Un moviment, que com el tsunami democràtic, busca la solució en la paraula, resulta que en algunes situacions pot esdevenir violent pel dret d'autodefensa al ser agredit, segons l'estat legalment, per les armes. Tant els CDR com el Tsunami democràtic li recorden a l'estat espanyol que les solucions polítiques en una democràcia està en la paraula fruit del pensament. I els dos moviments catalans són resultat d'un pensament intel·ligent, perquè buscar la pau de la dignitat de les persones, és racional i el camí que demana la humanitat perquè la seva globalitat esdevingui la veritat de la solidaritat entre els diferents. Només el ancorats en la llei sense tenir present que la llei està al servei, no llegeixen els missatges de la natura i de la història. La natura es queixa del mal tracte que rep de la política humana. I la política humana no l'escolta. Oblidar el programa natural és un greuge molt perillós per a la humanitat. Per aixó em pregunto si sabem llegir, tots, uns i altres, els missatges de la natura i de la història. El gran debat que exigeix la pau universal.