EL DRET A PENSAR DIFERENT

 Les diferències en el cosmos són la norma de la bellesa universal i la gran obra d’art del Creador, l’artista més gran  que transcendeix l’univers. Les diferències naturals són un  reclam per actuacions de gran valor que fan viure la bellesa interior i exterior. El diàleg humà amb la natura porta a la transcendència de les persones que descobreixen en la natura el palau de la seva vida terrenal amb la projecció a la vida eterna. I són les diferències un leimotiv extraordinari quina lectura fa als seus adeptes persones que pensen, reflexionen, dialoguen i arriben al consens vital. Les diferències naturals conviden a l’ésser humà a valorar les diferències entre persones, diferències que com les del cosmos, creen la imatge de la humanitat. Però dissortadament la valoració de les diferències humanes desemboca a la mutilació de l’obra d’art que hauria de crear la humanitat. I en aquest desenvolupament de la convivència s’ha deformat la dignitat de la mort. I la demostració ens la dona la política que recolza el seu poder en les armes més que en les paraules. I aquesta política és universal. I l’arrel d’aquesta política és negar la llibertat de pensar. En el món es produeix la incoherència de convertir la cultura, exigència del pensament, en obediència del poder manipulador. Existeix un llibre molt antic que en el seu primer capítol ens ensenya quin  ha de ser el procés històric de la humanitat. Aquest procés té dues fases, la terrenal i la transcendent eterna. Ens parla d’una Jardí terrenal i de la seva transformació en un Jardí Celestial. En el primer la humanitat desafià al seu Creador i fou condemnada al treball i a l’acceptació de les diferències. Amb el comportament en aquest condicionament, la   humanitat podria guanyar-se la seva presència al celestial. La clau que obriria la porta seria la mort. Però a humanitat, orgullosa, no volgué entendre el traspàs d’un jardí a l’altre. I en aquesta concepció humana hi jugaren un paper rellevant dues dones. Eva que amb la poma li digué a Adan que l’estimava i es va creure ser déu. Amb una manipulació de l’amor es va perdre la felicitat terrenal. La segona dona fou la Verge Maria, que compliria amb la seva maternitat la promesa de la recuperació del Jardí celestial perdut. Si reflexionem sobre la història de la humanitat ens adonarem que la marginació de la dona ha desembocat en una convivència manipuladora de la mort, convertint les autoritats terrenals la forma de morir en segell del seu poder. Amb la mort psíquica i física el poder polític i econòmic ha trobat l’argument de la seva suposada veritat. I quina és aquesta veritat? Senzillament la incapacitat i manca de voluntat de respectar les diferències, diferències que tenen la seva base en el pensament de molts humans. L’estudi de l’evolució del pensament és indispensable per entendre les diferències i poder desenvolupar una política de relacions humanes  en una convivència en pau. La història de la filosofia és l’acusadora de la manipulació política i econòmica que pateix al segle XXI la humanitat.

XIRINACS I CASALDÀLIGA, DOS MISTICS EN LA HISTÒRIA

 En la valoració de la història de la humanitat existeix una crítica esbiaixada dominada per la manipulació de la paraula llibertat. I és precisament l’exercici de la llibertat la raó del progrés en el procés històric. La raó ens la dona el tractament personal de la llibertat. És tan racional aquest principi que les persones amb poder s’esforcen en fer-lo seu desacreditant la intel·ligència i racionalitat dels verdaders pensadors. Els verdaders pensadors són aquelles persones que no temen equivocar-se en els raonaments que fan de les seves idees. I és precisament el no diàleg entre les diferents filosofies la causa d’un progrés històrics inhumà si parem atenció en la globalitat. La mort del Bisbe Casaldàliga ha esdevingut una explosió mundial d’un defensor dels oblidats denunciant els manipuladors de la història. No oblidem que a Catalunya un altre sacerdot esdevingué un denunciador de la injustícia social amb moviments rebels com els de Casaldàliga, Lluis M. Xirinacs. Dos seguidors de l’evangeli pedagogs de la convivència. Casaldàliga va entrar a la llista negra del Vaticà amb la seva Teologia de l’alliberament; Xirinacs fou empresonat per l’estat, amb el consentiment de l’Església, en  una presó per a capellans consensuada. La mort ha donat la raó a Casaldàliga i a Xirinacs. Una raó que palesa signes polítics d’acabar en l’oblit. M’ha sorprès la presència de l’embaixador d’Espanya en el Brasil, en la missa  funeral celebrada a Batatais, que s’afegí al reconeixement del Bisbe acabant la seva intervenció cantant en català LA VALL DEL RIU VERFMELL. Segur que per al bisbe Casaldàliga, la seva vall del riu vermell fou SÁO FÉLIX DE ARAGUAIA, vall maltractada per la política brasilera que intentà matar-lo en diferents ocasions. Esborrarà la pols de la política el seu record o serà empenta decisiva envers la justícia social. Per a Casaldàliga la defensa dels oprimits era la pràctica evangèlica i religiosa. La mateixa mística que Lluis M. Xirinacs exercia en el parlament espanyol assistint dempeus a les sessions fins que es declarés l’amnistia. Dues vocacions místiques amb dos models de morir diferents, però místics els dos. Casaldàliga atès pels seus, morí en un hospital dels Claretians oberts al món, Xirinacs morí en espai del món obert perquè l’objectiu de l’ofrena de la vida, en els dos místics era el mateix, la pau universal. Casaldàliga quan s’enfrontà amb l’autoritat ho feu amb l’evangeli a la mà, Xirinacs, quan li demanà al bisbe donar les terres als pobres que les conreaven, ho feu amb l’evangeli a la mà i fou expulsat. La història està donant la raó als dos místics. Els dos defensaven els drets naturals de les persones, independentment de les seves idees. I aquesta defensa definia la seva mística. La seva centralitat era Jesucrist. Religió i política no poden caminar enemistades, han de saber donar-se la mà. Dos místics, seguidors de l’evangeli, han demostrat com ha de ser la humanitat amb respecte mutu. En la vida de Casaldàliga i Xirinacs hi endevino recolzada la meva filosofia que sense una clara intel·ligència entre els diferents models polítics i religiosos no hi haurà mai pau verdadera.

QUIN SENTIT TÉ UNA MONARQUIA PARLAMENTÀRIA?

 El meu humil anàlisi argumentant amb la Constitució, que dedica a la Corona deu articles. L’article 56 és el primer i penso que molt determinant. Però primer de tot cal llegir-lo.

Articles 56

1.-El Rei és el Cap de l’Estat, símbol de la unitat i permanència, arbitra i modera el funcionament regular de les institucions, assumeix la més alta representació de l’Estat espanyol en les relacions internacionals, especialment amb les nacions de la seva comunitat històrica, i exerceix les funcions que li atribueixen expressament la Constitució i la Llei.

2.-El seu Títol és el de Rei d’Espanya, i podrà utilitzar els altres que corresponguin a la corona.

3.- La persona del Rei és inviolable i no està subjecte a responsabilitat. Els seus actes seran sempre subjectes a referendament en la forma establerta en l’article 64, sense el qual no tindran validesa, llevat del que disposa l’article 65,1. (Diu: “el Rei nomena i relleva lliurament els membres civils i militars de la seva Casa”, aquest apartat em porta a dubtar de la seva inviolabilitat.)

La lectura de l’apartat 1 m’ha creat molta confusió, i porto dies pensant si veritablement exerceix de cap d’estat o és una figura decorativa. Aquest dubte me l’ha generat la frase del paràgraf 1 quan diu: “exerceix les funcions que li atribueixen  expressament la Constitució i les Lleis.” En una paraula la seva actuació li ve imposada per una autoritat superior.

El paràgraf 1 parla d’un seguit d’atribucions quer personalment em semblen tot el contrari

És “símbol de la unitat i permanència”. Què és un símbol? Bàsicament un desig que desperta il·lusió i per donar-li cos continua dient, “arbitra i modera...”, “assumeix la més alta representació de l’Estat Espanyol”, però... i a continuació la retallada, “exerceix les funcions que li atribueixen expressament la Constitució i les lleis”. La paraula expressament és determinant, no pot anar més enllà. I per més inri l’apartat 3 afirma: “Els seus actes seran sempre subjectes a referendament”, és a dir no tenen valor si una altra autoritat no li dona. I aquesta altra autoritat és el President del Govern o els ministres. Em pregunto, si algú pel càrrec es mereix ser inviolable, qui és, el rei o el govern perquè els actes del rei “sense el referendament no tindran validesa”.

Llegim al respecte què  diu l’article 64:

1.-Els actes del Rei són referendats pel president del govern i, en el seu cas, pels ministres competents. La proposta i el nomenament del President del Govern i la dissolució prevista en l’article 99 seran referendats pel President del Congrés.

2.-Dels actes del rei seran responsables les persones que els referendin. (En el paràgraf 3 llegim: ”la persona del rei és inviolable i no està subjecte a responsabilitat.”)

Francament quina és l’autoritat del rei si l’eficàcia de les seves actuacions depèn  d’altri?  Quin sentit té la inviolabilitat si se li nega la llibertat? Un subjecte sense llibertat no és un ésser humà. Tal vegada la inviolabilitat és un reconeixement per  les seves accions fora de la política i el deixin tranquil. I aleshores a la vista de l’actuació de la justícia, no és una malversació de diners els que rep com a cap d’estat  simbòlic? No soc especialista en lleis però les paraules diuen el que diuen.

QUINA ÉS LA VERITAT DE LA DIGNITAT DE LA MONARQUIA?

La Constitució dignifica o exigeix dignitat. Declarar que el model democràtic espanyol és una monarquia parlamentària justifica el reconeixement d’una herència sospitosa imposada per la dictadura? L’article 57 de la Constitució avala a l’hereu amb drets i Joan Carles no era l’hereu directe, ho era el seu pare, i la renúncia es produí quan Joan Carles ja havia estat declarat rei d’Espanya. No es va complir, al meu entendre, la Constitució. La inviolabilitat, que se li reconeix a la Constitució, deroga el deure de la dignitat humana? Perquè el seu historial anterior al nomenament no era cap exemple d’un humanisme integral. Referent a la seva inviolabilitat el paràgraf 3 de l’article 56, diu: ”La persona del rei és inviolable i no està subjecte a responsabilitats. Els seus actes seran sempre subjectes a referendament en la forma establerta en l’article 64, sense la qual no tindran validesa, llevat del que disposi l’article 65,2.” No entenc res, perquè si no és subjecte de responsabilitats significa que no és lliure i si no és lliure no és un ser humà. I l’article 64, encara m’ho posa més difícil: ”Els actes del rei seran referendats pel president del govern i, en el seu cas, pels ministres competents”. I en el paràgraf 2 hi afegeix que dels actes del rei seran responsables les persones que els referendin. Intento voler entendre. He de distingir entre els actes de rei, cap d’estat, i els actes del rei ésser humà. I la complicació s’agreuja perquè l’enriquiment descontrolat fou mitjançant un acte de govern o personal? Si fou en acte de govern perquè els diners no es lliuraren a les arques de l’estat? Segons la Constitució el culpable seria el President del Govern. Com queda la justícia. Dissimular un acte humà acceptant com del rei com és el fet de la cacera africana és d’una indignitat que no té nom. Una mica més de respecte a la Constitució. Motius perquè la justícia l’investigui n’hi ha i molt significatius. I per molt menys els presos polítics catalans estan a la presó. La justícia no és igual per a tothom. Perquè no s’ha investigat la seva relació amb el cop d’estat de Tejero, quan el seu secretari personal ho va deixar clar? No era això una rebel·lió i una sedició amb presència de les armes i Tejero disparant mentre deia que actuava en nom del rei? Perquè no s’ha investigat? On és la justícia? Davant el problema he consultat la Constitució i d’acord amb ella hi ha dos culpables, el rei emèrit o el govern i possiblement tots dos. Una mica més de respecte a la llei i a la dignitat de les persones. Els càrrecs no la donen, l’exigeixen.

LA DIGNITAT NO L’ATORGUEN LES INSTITUCIONS

Dignitat és aquella qualitat que defineix l’ésser humà i mereix credibilitat. Una persona  és definida també microcosmos. L’exemple del que és la unitat configurada per les diferències. Les diferències són els òrgans, els membres i les facultats indispensables per un correcte funcionament vital. L’ésser humà, matèria i esperit, és el gran llibre de filosofia per a tota col·lectivitat humana. I aquest microcosmos té un director excepcional, la llibertat. La llibertat que es fonamenta en el dret a equivocar-se i es recicla amb l’ajuda de la intel·ligència i la racionalitat. La complexitat d’una convivència rau en la condició de la dignitat dels seus components, la intel·ligència i racionalitat per portar a terme els desitjos transformats en idees. La realitat de que l’ésser humà és limitat provoca desigualtats d’efectes irracionals. Reconèixer irracionalitats esdevé un  veritable impediment a l’hora del consens impossible degut a egoismes irrenunciables. Egoismes que massa sovint acaben en guerres. Només cal una ullada, per exemple, a la imatge de la humanitat dels segle actual. I filant prim arribarem a la conclusió que la base origen del mal rau en la manca de respecte a les persones. Els càrrecs decideixen els drets i els drets la dignitat. Doctrina totalment contrària a un model democràtic. Una organització social que es basa en dividir els ciutadans manipulant el drets naturals esdevé una organització contra natura en la que tot si val. És veritat que definir el model social de convivència no és una tasca fàcil i que la realitat humana del segle XXI, malgrat els avenços de progrés, forma una convivència deformada pel repartiment dels bens naturals, representats pels diners. En l’estructura de convivència la riquesa ha desenvolupat un paper molt important en els avenços, però ha provocat una desigualtat que ha fet de la injustícia, norma. I és precisament a ple segle XXI la urgència que respecti el dret de gaudir de la riquesa als rics actuals i als pobres per sortir de la misèria. No és una tasca fàcil perquè sembla impossible, però és un deure d’urgent solució. La dificultat més gran, penso humilment, està en la formació d’una consciència humana de justícia. Però al costat de la consciència humana hi és imprescindible la consciència  política i econòmica. És la lluita de les persones en el poder. La riquesa pel desenvolupament social de convivència és imprescindible. Quina ha de ser la filosofia de la riquesa? Com s’ha de gestionar? No podem oblidar que no tothom té la mateixa capacitat de produir, ni de gestionar. Una diferència social de convivència. Coordinar la consciència de ser ric i la de ser persona en una convivència en pau és aquella filosofia que encara està en camí. En la imatge d’una persona sana de ment i cos, el model. Els impediments de salut física i psíquica també ensenyen el camí. Potser encara no s’ha desenvolupat prou bé la filosofia humana.

DONEU-ELS-HI MENJAR

Paraules plenes de sentit humà dites per Jesús als apòstols abans de la multiplicació dels pans. Soc conscient que als nostres dies aquest miracle és motiu de befa i escarni però davant d’aquesta realitat m’esgarrifa comprovar la cada dia més desvalorada dignitat humana. Els apòstols estaven destinats a ser líders en la nova convivència mundial en base a la filosofia també humana de l’evangeli. Els humans segueixen als governants creïbles i Jesús per aquella gent que el seguia ho era. I tenia molt clar que l’ésser humà és matèria i esperit, cos i ànima. Per coherència un governant ha de tenir cura de la persona integral. Per aquesta raó els hi ordenà donar menjar. Els pobres eren incapaços, donaren el que tenien, cinc pans i cinc peixos, però Jesús sí tenia capacitat i ho demostrà. La lliçó havia estat donada. Els dirigents de la convivència havien d’estar preparats. La manca de preparació és el resultat de la fam que pateix la humanitat. I la lliçó era prou clara: la integritat humana és exigent. Una reflexió des de la fe. La humanitat és el cos místic i el cos místic Crist l’alimenta també amb el pa i el vi eucarístics. Heu pensat mai, que el pa i el vi són els productes humans que simbolitzen la base de la subsistència humana? L’evangeli proclama obertament els deures socials en relació amb els bens materials indispensables per a una vida digna. La humanitat en la seva formació ha de complir dues exigències, la formació del cos i la de l’esperit i sense aquesta exigència no es pot esperar res més que la misèria corporal i anímica. Si fem una valoració de la imatge de la humanitat ens adonarem que aquestes dues vessants no estan tractades políticament com cal. L’educació i la sanitat no estan en primer pla sinó en darrer i les conseqüències, per exemple el covid-19. Un avís que els responsables polítics i religiosos no estan prou preparats per desenvolupar la seva labor. I aleshores es recorre a un servidor, l’economia, convertint-lo en responsable de la convivència. Les conseqüències estan a la vista. Jesucrist va ser prou clar, els miracles no són solucions humanes, per les solucions humanes cal estar preparats. I la primera condició és el respecte. I aquest respecte és exigent, ha de ser mutu. Si s’emprenen grans obres si ha d’anar preparat. I aquest lliçó la humanitat encara avui dia la té pendent. El poble, desprès del miracle, continuava seguint Jesús, al dirigent que sí té respostes. Els dirigents humans que no tenen respostes és perquè es pensen déus i a l’hora de la veritat fracassen. Poden els humans fer grans obres que semblen miracles? No només poden sinó que és el seu deure. I la seva preparació es diu dignitat i integritat. Si els resultats no assoleixen els objectius polítics i religiosos, senzillament es deu a que no són persones ni íntegres, ni dignes. Hem estudiat intel·ligentment com defineix l’evangeli la dignitat humana? Jesús crucificat és la imatge del verdader governant. Sé que força lectors no estaran d’acord amb mi. Només els hi demanaria que amb la ment en blanc i sense prejudicis analitzin les ensenyances del sermó de la muntanya. Cal descobrir la base humana de l’evangeli. No és fàcil. Les dificultats són pedagogia excel·lent. I una reflexió: la humanitat està mancada de verdaders dirigents.

LES CARES DENUNCIEN ELS SENTIMENTS CONTRA LA VERITAT

En el curs del procés i en els judicis contra Catalunya dedicava uns moments a interpretar els rostres dels components del tribunal. I els seus ulls i el seus gestos em palesaven irregularitats entre allò que deien i el que sentien. Dels cinc components de la foto que encapçala aquest comentari només conec un nom, no és que m’importin massa els noms però sí les fidelitats i les fidelitats, sovint, són molt significatives. Parant esment en les cares dels cinc jutges de la foto amb tot el dret a ser ells en bé o en mal, hi he descobert lluites interiors a l’hora de dictar sentència.

El primer de l’esquerra amb la m`esquerra als llavis i una mirada dispersa dona la impressió que està al marge del tema i ja li està bé donar la raó a l’estat.

El segon, recolzat enrere, dona la impressió de voler fugir d’estudi amb una mirada clavada a la llunyania i una expressió d’estar al marge de la qüestió.

El tercer, amb la seva mirada amenaçadora acusa al públic afirmant que la sentència ha de ser dura.

El quart, l’únic nom que conec, manifesta amb la seva mirada un orgull personal de superioritat perquè jo soc la llei. La seva mirada i els seus llavis ho diuen clarament.

El cinquè dona una impressió de què hi pinto jo en aquest assumpte com deixant als altres la responsabilitat perquè ja li està bé el que decideixin.

Dissortadament la història del procés i la persecució dels independentistes, que tenen tot el dret a defensar les seves idees com reconeixen les lleis de la Unió Europea, em porta a tenir una idea d’una justícia molt esbiaixada que em fa preguntar-me, que hi representa Espanya a la Unió Europea?