JO EM PREGUNTO, QUINA UTILITAT TÉ LA CONSTITUCIÓ?

 La imatge d’Espanya, que tinc gravada en el meu cervell per les pinzellades de la política, de la justícia, de les forces d’ordre públic, de la premsa, dels comportaments populars tan dispars i també de la religió, és la imatge del despropòsit històric. Pot la Constitució espanyola ser pedagogia de la veritat i llibertat dels pobles? Francament ho hauria de ser quan l’article 1 de la Constitució diu que “la sobirania nacional resideix en el poble espanyol, del que emanen els poders de l’estat”. Amb quin dret les autoritats poden enviar la policia “a por ellos” quan l’article 14  afirma “que els espanyols són iguals davant la llei sense que pugui prevaler cap discriminació...” i quan el 15 reafirma que “tothom té dret a la vida i a la integritat, SENSE QUE EN CAP CAS, ningú no pugui ser sotmès a tortura...”. I la segona part de la pregunta, han de negar-se a actuar les forces d’ordre davant una il·legalitat? Cometre una il·legalitat, sigui qui sigui, poder o súbdit, és sempre una indignitat i un greuge contra la humanitat i contra natura. El meu dubtar de la Constitució es deu a la manera com se la manipula. En relació al procés contra Catalunya que hi té a veure la Constitució? Encara que sembli una incongruència, molt. Els catalans que tenen dret d’opinió per avançar en la història són sobirans per llei i les autoritats han d’escolar, no provocar-los com feren omplint Catalunya de policies i malversant l’economia, malversació que hipòcritament adjudiquen als polítics catalans. La història, encara que lentament, sempre fa justícia. I quina és la imatge, avui, d’Espanya al món? Fa pocs dies la tele mostrava com els indis, crec que de Mèxic, enderrocaven una estàtua d’un conqueridor espanyol, torturador. Un altre exemple,  una jutgesa argentina portava a judici un ex-ministre espanyol. Segles d’història han deixat una taca-record inesborrable al segle XXI. Pot la Constitució espanyola reconstruir la imatge? Amb opinions com la d’un ex-ministre espanyol sobre  mortalitat dels dits conqueridors, que només havien estat quatre morts, quan foren milions, poc s’ajuda i més quan la filosofia de la Constitució afirma la voluntat de promoure l’amistat entre tots els pobles de la terra. No entenc com aquesta persona és autoritat europea. La llista de causes contra la imatge d’Espanya provocada per polítics espanyols cada dia és més llarga. Sincerament em preocupa la imatge d’Espanya opressora, m’agradaria més constructora. És exercici racional de llibertat. I la base d’aquest exercici té un nom: amor. I parlo en termes humans des de la meva opció religiosa. Amor de respecte mutu entre persones. Estimar no és sexe, que també pot ser amor, però el seu objectiu és la pau universal. Dissortadament la política no estima. Demostració: les persones que demanen pau i llibertat i la política els oblida deixant que s’ofeguin. L’estat espanyol també és culpable incomplint la Constitució. Soc conscient de la duresa de les meves paraules. Només una observació: llegim-la atentament amb sentit democràtic.

QUAN LA DIGNITAT NO ÉS NORMA LEGAL

 El procés de la democràcia espanyola dibuixa un camí intransitable pels obstacles amb que els ciutadans ensopeguen. Entrebancar-se en el compliment d’una llei no hauria d’entendre’s com una rebel·lió sinó com un defecte de la llei que no compleix l’objectiu de la pau ciutadana. La història de la suposada democràcia espanyola es tan accidentada que fa pensar en un model social de campi qui pugui. Només cal una anàlisi racional dels fets. Quan els governs d’un estat democràtic es permeten el luxe de dubtar de governs amb els que han pactat unitat, el govern que dubta renuncia a ser demòcrata i actua dictatorialment. D’exemples no en falten. He llegit darrerament que el Grup de Treball sobre la Detenció Arbitrària”, de les Nacions Unides ha validat la seva resolució, rebutjada pel govern espanyol, sobre la llibertat dels presos polítics, resolució que no s’ha complert. Perquè? Senzillament perquè el Govern d’Espanya dubtava de la “imparcialitat” i “llibertat” de l’esmentada entitat. Per més inri, Pedro  Sánchez hi afegí que la resolució contenia “errades” i “distorsions”. Senzillament és molt greu aquest comportament polític que posa en dubte les resolucions que per llei han de complir-se. Han tornat a demanar la llibertat. Amb quina autoritat Pedro Sánchez pot demanar credibilitat? Per altra banda la democràcia es fonamenta en la dignitat de les persones que són sobiranes per llei. Amb quina llei, pregunto, no es pot demanar responsabilitat a una autoritat que ha delinquit i és demostrable? El rei emèrit amb la seva conducta com a persona ha demostrat una indignitat que un ciutadà per llei estaria empresonat. Els càrrecs no eximeixen el deure de ser dignes. Fer-se milionari burlant la llei és una indignitat i la Constitució, diuen que no m’ho crec, que no es pot sancionar perquè és inviolable. Ho serà el rei, però no la persona. I la persona delictiva ha de ser jutjada. I en la història de la democràcia espanyola d’incompliments de dignitat se’n troben a cada cantonada. Que són les dites “portes giratòries” sinó? On rau la dignitat d’un polític que en el parlament acusa als independentistes de criminals, quan el seu partit fou subvencionat per un estat antidemocràtic? Em dol, i penso que no només a mi, escoltar la gravetat dels insults amb que certs parlamentaris es dirigeixen als seus oponents i al President del Govern. Dissortadament una sessió parlamentària espanyola no és una demostració de respecte a la dignitat de les persones. No és norma democràtica malgrat les votacions que fan dubtar de la seva credibilitat i per conseqüència de la seva legalitat. En la política l’odi vol ser llei i així no es va enlloc. Quan la dignitat no és norma legal, la política és l’opi del poble.

NO ENTENDRE LA INDEPENDÈNCIA ÉS NEGAR LA HISTÒRIA

El tema polític de la independència es base en una filosofia de la història en la que la mort ha estat protagonista conductor per entendre la veritat de l’ésser humà. La formació dels pobles, nacions i estats des dels inicis de l’existència humana ha estat modelada per la mort com es dedueix de la lectura dels llibres bíblics de l’Antic Testament, quan la mort era la sanció d’una rebel·lió contra la divinitat. Sortosament aquesta idea garantia de la llibertat dels pobles experimentà un canvi radical en el Nou Testament quan la mort ha estat una salvació. Donar la vida pels altres ha esdevingut una sublimació de l’amor. També en la història de la formació progressiva dels pobles. Però dissortadament aquesta nova orientació de la història, la humanitat no l’ha entès, ni acceptat, i la mort continua manipulada per sancionar i castigar. La governabilitat de la convivència política no té sentit al segle XXI sense l’argument de la mort per defensar una veritat que desvirtua la convivència empenyent a la majoria de les persones humanes cap a la misèria. S’instrumentalitza la mort des de vessants fins i tot contradictòries afirmant que condemnant a mort es fa justícia. I la terra és el  cementiri de milions de persones vilment sacrificades per les armes i per lleis que s’ha demostrat ser injustes. Vivim un model polític en el que en els parlaments es pot tractar a l’independentisme català de màfia separatista, grups de delinqüents i criminals, com no fa massa dies va fer VOX. Demano als militants de VOX si sense la seva independència serien avui una partit. Amb el respecte a les persones es poden defensar les idees més contràries. Però una condició és indispensable, respectar la llibertat de l’altre que té tot el dret a equivocar-se. Curiosament VOX ha amenaçat si es desmunta la creu del “Valle de los caídos”. Amb aquesta amenaça palesen la seva incongruència, tant en el respecte al govern, com a les persones, Crist hi fou crucificat perquè era enemic de Roma i per salvar a tota la humanitat, fins els pecadors com ho palesà amb les paraules al lladre que va entendre la injustícia que Pons Pilat va cometre. Si analitzem el procés de la història a partir del cristianisme hi descobrirem que els lents passos que si donen, tenen un sentit: el màxim respecte al ser humà. .I aquest respecte és la base de la democràcia que VOX diu defensar però s’oblida d’una dita dels temps dels romans que diu “ex abundantia cordis, os loquitur” (la boca parla del que abunda en  el cor). És veritat que la democràcia actual no és perfecta, que està en camí, i no és perfecta perquè els éssers humans no ho són i sempre estan en procés de millora. I aquest procés existeix gràcies a les diferències. VOX, PP, PSOE, IU, PNV, BILDU, ERC, PDCAT, etc... són diferències, diferències que només trobaran un consens en el diàleg intel·ligent i racional entre tots. Com més s’avanci, més problemes sorgiran i més intel·ligència i bona voluntat serà necessària. Un tros de terra no és mai superior a una persona. I en la manera d’enfocar aquesta afirmació en resultarà odi o consens.

SÓC INDEPENDENT EN UNA LLEI QUE EM DIU QUE NO

 

La llibertat, que em fa independent, és inherent a la meva naturalesa humana amb projecció de transcendència. I aquesta llibertat, la política intenta manipular-la, negant-li el dret a ser. La transcendència o intranscendència d’una persona defineix la qualitat humana i acusa a la política quan la llei li serveix per mirar-se el melic. No podem oblidar que una llei sempre és un producte humà. I el poder legislatiu està constituït per éssers humans, diferents per les idees i les passions amb el dret a equivocar-se que li dona la llibertat. Malauradament els parlamentaris del Congrés i del Senat espanyols, per experiència segueixen la norma que la veritat que justifica una llei no és la dignitat humana sinó el que jo penso ha de ser norma per a tothom. És la deducció que en faig de les sessions parlamentàries dels polítics de la pell de brau. Francament seguir una sessió del Congrés fa palès que la democràcia no s’hi practica, sincerament no la volen, quan s’escolten desqualificacions insultants dels parlamentaris que no són de la seva corda. Fent us de la llibertat no accepten que la llibertat de l’altre pot ser tant o més viable que la seva.  El greuge no respecta l’autoritat legalment constituïda. En el Congrés espanyol, al menys quan jo l’he seguit, que ja és mala sort, m’ha portat a la idea que en tinc. És lamentable, que en uns països que es creuen en gran manera avançats, els espais de diàleg dels polítics, Congrés i Parlament, siguin tot el contrari en les nacions més civilitzades. On el diner ha esdevingut el gran poder, la humanitat s’ha depauperat econòmicament, cívicament, socialment i el que és pitjor humanament. El meu caminar buscant una llum d’esperança n’ha descoberta una, que m’ha refermat la meva confiança, una llum que la gran civilització apaga però, malgrat tot continua encesa. Una llum del sud, de sud Àfrica i sud Amèrica. L’africana porta el nom d’UBUNTU i l’americana SUMAK KAWSAY  i les dues es poden sintetitzar en dues frases, “jo soc perquè tu ets” i “bon viure”. Dues personalitats africanes foren protagonistes, Desmond Tutu, bisbe premi Nobel i Nelson Mandela. I els creadors sud americans foren indis que practicaven el “viure amb menys per viure millor”. Curiosament és la filosofia basada en l’evangeli que defensa el Papa Francesc. Gràcies Cristianisme i Justícia. Cada hora de la meva existència tinc més clar que la solució d’una verdadera convivència depèn de la qualitat humana de cada individu. La meva qualitat humana m’exigeix respecte i defensa als meus orígens que em fan català. I és la meva catalanitat que té el deure de viure en dignitat que obliga a defensar els drets del meu poble per naturalesa, per història, per política i també per religió. Vivint en un estat que ho és per llei política, no per llei humana, la meva conducta serà respectuosa amb les seves lleis i autoritats sense renunciar a la meva identitat catalana, amb el ben entès que tinc tot el dret de pensar diferent quan l’estat que em sotmet perjudica i anul·la els drets de la meva persona. Malgrat que la llei de l’estat que em fa seu em diu que no, jo viuré  la meva independència perquè l’horitzó de llibertat del meu poble cada dia avança amb la bandera de les quatre barres.

EL CORONAVIRUS UNA CRUILLA HISTÒRICA

 La història defineix un procés de convivència de la humanitat en la formació de les col·lectivitats d’acord amb les seves diferències. Però les diferències sovint han estat la base de conflictes. La raó perquè han canviat les bases reguladores obviant les diferències basant-se en exigències del poder. Les guerres són una demostració constant que continua al segle XXI. I en aquesta lluita del poder els governants es tornen cecs davant els missatges de la natura. Un exemple el tenim en la pandèmia covid-19 castigant tot el planeta. I es produeix una resposta que fa pensar. Els governs posen tota la responsabilitat en el comportament dels ciutadans. Volen demostrar amb les mesures imposades que actuen amb responsabilitat. No hi falten respostes que no tenen fe en els governs. No és pas que jo ni tingui massa. I em pregunto. Els ciutadans de cada estat han rebut l’assistència necessària per poder viure dignament? Perquè, com s’explica l’aparició de la pandèmia? Quins són els ciutadans amb més risc? L’experiència de la covid-19 ensenya que els més pobres. La mancança d’aliments, milions d’ells a l’any 2020 es moren de fam. I a l’any 2020, la contaminació ambiental és una altra causa mortal. Dos extrems que convergeixen. La resposta és la mateixa tant d’un cantó com de l’altra. A uns els hi prenen i els altres no saben que fer-ne. I davant d’aquesta dualitat que fa la política? Senzillament no complir els deures. És incapaç de regular un just repartiment de la riquesa i el problema esdevé gravíssim quan massa polítics s’han enriquit injustament. En el fons el màxim culpable és la política incapaç de posar ordre en la distribució dels bens de la terra, dels que els diners en són l’equivalent en l’actual model de convivència. Fa molts anys que la natura envia missatges, però segurament en fa més que els governants del món no actuen de governants sinó d’explotadors. Fa molts anys que escolto els estralls del petroli com font d’energia. Avions, vaixells, cotxes, motocicletes, il·luminacions hi depenen. Perquè no  s’ha fet cap pas cercant altres energies menys contaminats? Senzillament per l’egoisme del diner. No cal citar noms de cap mena, són prou coneguts. I alguns d’ells són guardonats per la política i la justícia. És més important un barril de petroli que la vida d’una persona. Ara tot són correcuites. I la covid-19 ha denunciat aquest tracte. La covid-19 mata, però l’han empesa a fer-ho. L’han empesa perquè la humanitat no ha rebut de la política l’assistència sanitària, la provisió d’aliments, la cultura, l’accés al diner que la política té l’obligació de promoure i se’n renta les mans. En el segle XXI encara és més important la fabricació d’armes que el conreu dels camps i dels horts. Una verdadera anomalia de la història. I el coronavirus ho denuncia. Però quan no es vol, no s’escolta. I la culpa no és només d’un estat, és de tots.

EL CAPITAL NORMA D’UNA PAU MANIPULADA

 La imatge global  de la convivència humana no és al segle XXI una igualtat de drets i deures, tot el contrari, una manipulació en benefici d’una minoria perjudicant a la majoria. Espanya n’és un exemple manipulador de la democràcia emparant-se en una Constitució que no compleix els seus deures. La base de la dignitat de totes les persones és el principi de tota democràcia i la dignitat no la dona la democràcia, ha de defensar-la, la guanya el comportament. Quina credibilitat es mereix una política que en base a les seves lleis democràtiques dona més importància als càrrecs, que fins hi tot immunitza, declarant inviolable la persona. Personalment no me’n mereix cap. I és l’actual realitat de l’estat espanyol. I al gran capital aquesta política li encanta. Què significa la fusió Caixa Bank amb Bankia? En el fons, una lligada de mans a l’estat i un procés econòmic del segle XXI que palesa una filosofia dominadora destructiva de la pau amb la generació de pobresa cada dia més dominant. I la política espanyola li està donant la raó perquè no té filosofia de convivència nacional, ni universal. La fusió de les dues entitats econòmiques, diguem-ne espanyoles, té un doble efecte, per una banda debilitar l’estat i per l’altra negar el dret dels pobles a ser independents i és curiós, la negació és doble, perquè Espanya no serà independent quedant-se sense poder i a Catalunya se li nega el dret de ser-ne perquè se la priva de la seva riquesa basada en el treball de les persones. L’avenç a Europa del poder del diner significa un retrocés alarmant de la democràcia i el gran capital ho aplaudeix. Té resposta la ciutadania? Crec que sí, i em fonamento en la capacitat de pensar i en els avenços culturals lents per culpa de la política. I a casa nostra, a Catalunya i a Espanya no s’albira una política global humana que recolzi el poder de les persones per retornar-les-hi l’usufruit de les riqueses naturals a que tenen dret. Aquest comportament polític i econòmic em porta a reconèixer que la solució ens la dona la Bíblia quan el Creador diu als humans que coneguin i tinguin cura dels bens naturals perquè estan al seu servei, de tots, no d’uns pocs. Curiós, la covid-19, reclama el compliment de la norma bíblica perquè els mals actuals són el resultat d’una política egoista dominada per una economia injusta. El poder humà ha desobeït el mandat natural. Una desobediència de milions d’anys ha esdevingut llei i desobeint aquesta llei ens fan creure que no som persones. Francament el món al revés. Però la normalitat creativa, poc a poc, va guanyant terreny. Només la fe del poble te capacitat guanyadora.

LA POLÍTICA EN QUE ES PERD LA DIGNITAT ÉS UN CRIM CONTRA LA HUMANITAT

 Matar a una persona, siguin quines siguin les seves idees, sempre és un crim i dissortadament en política esdevé norma massa sovint. Traspassat el dictador i essent ministre Martin Villa, el dia 3 de març de 1976 foren assassinades a Vitòria unes persones que demanaven llibertat i justícia. La democràcia espanyola va concedí l’amnistia protegint d’aquesta manera als continuadors de la dictadura sota pell d’ovella. Quaranta anys desprès dels crims una jutge argentina ha aconseguit portar el ministre a la justícia internacional. I la vergonya democràtica espanyola torna a donar la cara, quan quatre ex-presidents de l’estat democràtic espanyol es presenten avaladors del ministre. Jo em pregunto, amb l’amnistia, els crims deixen de ser crims? Per altra banda quatre ex-presidents que no han aconseguit una convivència pacífica a l’estat espanyol, malgrat es vantin de la seva tasca, ho confirmen amb el seu aval. Malauradament  la seva vida post-política no és cap model de dignitat humana per a cap dels quatre. Quan per solucionar un problema polític i social, els governants no tenen cap altra solució, que la de les armes amb resultat de morts, vol dir que no compleixen els seus deures constitucionals i allò que és pitjor que no tenen cap respecte a la dignitat humana. Quan els ciutadans es manifesten, la primera obligació de les autoritats és escoltar i parlar, no la força de les armes. Fer el contrari és perdre la dignitat humana i manifestar incapacitat de governar. M’he preguntat moltes vegades, perquè existeix la rebel·lió ciutadana? I no trobo, repassant la història, altre resposta que és una autodefensa contra les injustícies del poder que aquest ha aconseguit  convertir en un comportament incivil de massa ciutadans. Les rebel·lions ciutadanes, les criminals també, són el resultat de polítiques inhumanes de mils d’anys d’història. Una ciutadania cada dia més culta vol recuperar la dignitat humana i el gran poder no li deixa. Senzillament el mal està en creure que els càrrecs donen dignitat, quan la dignitat és clarament una qualitat humana que es demostra amb fets i paraules. Els crims dels grans poders són els causants dels mals socials que pateixen els ciutadans del segle XXI.