PENSANT EN EL 14 DE FEBRER DE 2021

 

La imatge del món actual en general, i especialment les imatges  properes com la catalana i l’espanyola, em demana reflexió sobre el comportament del meu jo individual i col·lectiu. Són molts el missatges que incideixen i a la vegada interfereixen en les meves reflexions, en particular sobre perquè vull la independència del meu poble. Una veu em va proposar la necessitat progressista de llegir les idees dels grans pensadors del món i em va cridar molt l’atenció l’expressió que els polítics actuals haurien de llegir EL CAPITAL de Karl Marx, expressió que comparteixo. I les meves reflexions polítiques m’han enfrontat amb un pensament que em preocupa moltíssim: perquè el crim organitzat marca pautes de convivència en la política mundial. La urgència perquè l’amor sigui la pauta em fa reflexionar quina part de culpa hi té el meu jo i quina és la seva responsabilitat en la tasca per la pau. Les eleccions del 14 de febrer són per a mi una exigència de responsabilitat en la convivència universal. Entre els llibres dels pensadors n’hi ha un que és imprescindible llegir, segons la meva ideologia, l’evangeli. En ell he après que no puc exigir a ningú ser bona persona si jo no ho soc. I en política com es tradueix? Primerament definint clarament la filosofia política. El  primer punt és tenir clar el seu objectiu. El be de totes les persones. I la història ens confirma que encara no s’ha complert. Crec que la democràcia és un pas molt segur, però encara no podem estar contents del que s’ha assolit i personalment no ho estic  perquè jo no ho soc com cal. La meva llibertat no és prou democràtica perquè no dialogo com cal. La meva llibertat no ha de separar sinó unir. I aquest pensament encara avui és de difícil compliment, no per manca de voluntat sinó per manca de pensament de convivència universal. Entendre el meu poble en el tot, com també la meva persona. El meu vot del dia 14 de febrer serà verdaderament una defensa de la llibertat. El desig hi és, però l’entorn s’hi oposa. També l’entorn català. Que he de fer? M’ho recorda l’evangeli de Sant Joan: ”Al principi existia la paraula. La paraula estava amb Déu i la Paraula era Déu”. I més endavant afirma: ”La paraula s’ha fet carn  i ha habitat entre nosaltres i hem contemplat la seva glòria, glòria que té com a Fill únic del Pare, ple de gràcia i de veritat.” I penso jo carn, soc paraula i com és la meva paraula? És plena de gràcia i de veritat? El meu vot del 14 de febrer serà ple de gràcia, gràcia que significa amistat, solidaritat i amor; veritat, que em demana si el meu vot se sent germà de la veu dels altres. La democràcia en el marc polític és la verdadera paraula que ens fa a tots germans? La paraula és la base de la convivència. És veritat o mentida? La meva resposta vol que sigui veritat. I la teva?

LA CULTURA RELIGIOSA TAMBÉ HA DE SER HUMANA

 

Els enfrontaments política religió palesen al llarg de la història una lluita entre diferències humanes dominades més pel desig que per la paraula. L’arrel del problema sempre és el sofisticat egoisme humà. I és molt trist que a ple segle XXI les diferències ideològiques siguin factors manipuladors de convivències. La pau mundial reclama amb insistència intel·ligència en el diàleg, bàsic per assolir consens. I massa sovint la racionalitat s’amaga a l’hora de descobrir la veritat. En política i religió el factor humà amb totes es seves mancances és protagonista. La llàstima rau en el fet que les mancances no porten al desig intel·ligent sinó a l’egoista. Un esdeveniment religiós  celebrat a la Sagrada Família ha estat motiu de controvèrsia. Honestament penso que les autoritats religioses actuaren sota el concepte que Déu és abans que els homes. Però el fill de Déu, Jesucrist, morí crucificat per amor a tota la humanitat. I Crist va contestar als fariseus, doneu a Déu el que és de Déu i al Cèsar el que és del Cèsar. En  l’acte de la Sagrada Família hi havia la moneda del Cèsar, en forma de pandèmia. I aparentment no es va complir. O sí. La política, tal vegada, no va complir amb la part humana. Si culturalment, complint les normes, se celebrà l’acte religiós, perquè la política prohibia altres actes culturals, teatre, concerts, etc... Qui va fallar, el poder polític o el poder religiós? Humilment penso que van pecar de manca de tacte els dos. Les imatges dels bisbes i capellans no eren massa exemplars del compliment humà contra la pandèmia en quan a la massificació. I és una condició a tenir en compte. La fe en Deu no és contrària al respecte humà, abans l’exigeix. No és la primera vegada, a casa nostra, que política i religió no s’entenen. I aleshores s’escolten i es llegeixen verdaderes barbaritats contra la religió. Personalment opino que seguint les ensenyances del Papa Francesc l’acte es tenia d’haver suspès i traslladat a una altra data més favorable. El nou Beat, el jove de 19 anys, fa més de vuitanta anys que gaudeix en el palau de Déu, ajornar uns dies la proclamació de la seva santedat, crec que ell des del cel ho aprovava. Va perdonar als que el van assassinar. Estimava a les persones i el respecte és una de les seves formes. Allò que no és acceptable és l’enfrontament sense diàleg. Crec que les autoritats eclesiàstiques haurien d’haver estat un xic més curoses  amb la convivència, com també les polítiques. La cultura és segura, repeteixen les entitats culturals i també les religioses. Que es demostri, perquè possiblement també és un bon remei contra la pandèmia. La no intel·ligència la propaga. És el que penso, i estic segur que l’evangeli em dona la raó.

ÉS POSSIBLE UNA CONVIVÈNCIA MUNDIAL DEMOCRÀTICA?

 

La possibilitat d’un futur millor sempre és una esperança i un desig però s’enfronta a un gran problema, l’exercici de la llibertat. L’objectiu de la humanitat, una convivència global en pau. Però la humanitat està dividida i enfrontada en la concepció, fruit dels desitjos egoistes. No existeix una filosofia universal que alliçoni com cal valorar el fet de ser diferent. Dissortadament les diferències no es valoren com aportacions positives al conjunt, sinó com arguments per apartar-se de l’altre perquè la seva companyia molesta. No es valora la imatge de l’ésser humà des de la realitat artística sinó des del mal gust i sovint des de l’enveja i de l’odi. En tenim  exemples en els parlaments polítics de la democràcia. I quan més importants es creuen, més enemics de la democràcia. Ens ho acaba de demostrar el President dels EE UU d’Amèrica durant el seu mandat i d’una manera molt clara en les eleccions que l’han desbancat. Si la potència més gran, diuen, del món, dona aquests exemples, quina esperança es pot tenir d’una convivència en pau universal. Exemples al marge, existeix una definició  filosòfica de democràcia? I no parlem d’una filosofia o de la seva base científica. Científicament el cos humà és un model d’organització global. Tots els membres i els òrgans al servei de l’existència personal. Si tots estan sans, la salut és un fet. La malaltia és la demostració d’una presència perjudicial. Calen serveis per recuperar la salut. L’ésser humà els té en la intel·ligència, la racionalitat i la passió que orienta. Té la mateixa organització la humanitat? Francament no l’ha tinguda mai. Però el problema s’agreuja més perquè els egoismes impedeixen els coneixements amb els seus perquè i les seves conseqüències. Quina imatge de convivència palesen al segle XXI tots els pobles de la terra? Una imatge de malaltia incurable. Incurable perquè massa egoismes humans viuen millor amb la malaltia social de la majoria. Evidentment, una convivència democràtica mundial està molt lluny per una convivència universal en pau. I alguns es vanten de conviure en democràcia. I quan ho diuen les seves paraules porten odi contra altres. No cal que marxem d’Espanya, ni tampoc de Catalunya. Sense voluntat d’ofendre, les actuacions darreres de les forces d’ordre són arguments democràtics? Els enriquiments de molts polítics, reis, presidents i alts càrrecs són exemple de democràcia o manipulacions de la convivència? Hi ha esperances d’assolir-la en la seva veritat? Mentre el poder necessiti presons per subsistir, no. Mentre existeixi el negoci de les armes, no. Mentre la política no sigui un veritable servei a les persones i sigui una plataforma d’enriquiment, no. Mentre la religió, la política, la cultura, l’economia, la justícia no siguin verdaders pedagogs de ciutadania i convivència, no. Que cal? Senzillament, respecte a la dignitat humana.

DECLARAR INVIOLABLE UN A PERSONA ÉS UN GREUGE CONTRA-NATURA

 

Que al segle XXI, alguna Constitució declari inviolable una persona suposa una vulneració del dret a la llibertat. Sigui emperador, rei, Papa de Roma, president d’un govern o una eminència en qualsevol camp de les relacions humanes, l’ésser humà mai deixa de ser persona lliure. Reconèixer la inviolabilitat d’una persona no és només un reconeixement legal, és també un reconeixement conseqüència d’una votació favorable a una persona que en el seu càrrec ha demostrat egoisme d’infal·libilitat. És curiosa la història. Algunes persones se l’han auto-declarada, altres l’han rebuda i en política les lleis ho reconeixen. Desposeir d’una condició integradora és negar la  integritat humana, la llibertat. Un rei té el mateix dret a equivocar-se que un esclau. Però un rei és més culpable perquè gaudeix, segurament, d’una millor formació, encara que humanament pot ser millor l’esclau. És inversemblant, que no declari il·legal un fet d’un rei, quan pel mateix fet condemna a la presó a un ciutadà. Com es compleix la dita que la llei és igual per a tothom. La història de la humanitat, al marge dels veritables avenços culturals i socials, pateix errades de greus magnituds històriques. Una errada històrica és convertir la democràcia en una enemiga de la llibertat de pensament i la seva defensa. La democràcia, com producte polític humà sempre serà perfeccionable, mai serà íntegrament perfecta. Per les seves maneres massa sessions parlamentàries i manifestacions d’autoritats palesen que encara estem en la prehistòria. El poc respecte a les persones n’és una demostració. És inversemblant que milions anys d’existència humana encara la raó de la convivència la defineixen les armes i la mort sigui la sentència, sovint, condemnatòria de persones justes. La imatge de la història, també la del segle XXI, palesa les contradiccions de la veritable llibertat humana que passen de la intel·ligència i de la racionalitat. A les lleis se’ls hi dona, també en democràcia, un poder que no els hi pertoca perquè són producte del pensament humà sotmès al dret d’equivocar-se per la seva llibertat. Si les errades legals fossin un pas més en la convivència, significaria que la intel·ligència, la racionalitat i la passió actuarien en conformitat amb la transcendència que és el camí de futur de la humanitat. Però dissortadament el camí transcendent no és reconegut pels poders dominants i la majoria social dels humans no viu en la dignitat que li pertoca per culpa dels humans que es creuen déus. I aquesta creença és un greuge contra natura. Els fets, la natura també en pateix les conseqüències d’aquest egoisme.

HEM ENTÈS EL MISSATGE DE LA COVID-19?

 La naturalesa ha dotat a l’ésser humà d’intel·ligència, racionalitat i passions. Les idees i els sentiments són els seus fruits. Fruits, bons o dolents. Tot depèn de l’exercici de la Llibertat. L’arbre del bé i del mal del paradís és la humanitat, perquè en la pràctica de la llibertat es pot equivocar. Els fruits són les obres. Hem pensat si la covid-19 és conseqüència d’obres humanes equivocades, resultat d’una llibertat manipulada? Tenim clar quins són els resultats de les relacions negatives entre la natura i la humanitat? El llibre bíblic ens recorda que el Creador va donar l’ordre a la humanitat (Adan i Eva) de conèixer la terra i usufructuar-la. La intel·ligència i la passió han actuat racionalment? La intel·ligència i la passió poden errar en les idees i els sentiments. Els sentiments poden ser negatius o positius. Quan s’imposen a la intel·ligència, els resultats sovint són contradictoris. Les idees poden ser bones però les passions les rebutgen. Resultat, l’odi i l’enemistat. Davant d’aquesta evidència, com actua la racionalitat humana? Oblidem que l’egoisme és molt potent i no és gaire bon conseller. I té un defecte molt greu, no sap escoltar i molt menys dialogar. Amb motiu de la pandèmia que domina tota la humanitat, l’egoisme ha esdevingut tan cec que no vol conèixer res de la seva responsabilitat, només l’interessen els beneficis milionaris que ha proporcionat a una part de la humanitat. La del poder econòmic que mana i ordena. En una convivència mundial en la que l’economia és autoritat màxima allò que exclusivament importa és culpabilitzar la natura, no raonar-hi científicament perquè l’orgull del poder exclusivista és enemic de la cultura. La cultura entén el saber i el diàleg,  el gran poder econòmic es vanta del saber però ignora el diàleg. Un exemple: fa més de mig segle que es coneixen els efectes negatius del petroli font d’energia i no s’autoritzaven les proves d’altres fonts. Perquè? Només un argument: la riquesa que omplia les arques de les grans economies. La covid-19 ha desvetllat l’alarma i ara amb presses produir cotxes elèctrics.Com s’ha tractat la cultura? Els metges ens ho poden dir. Mascaretes, rentar-se les mans, distàncies són mesures indispensables, però són les úniques?. Les relacions poder polític amb la ciència mèdica quina credibilitat inspiren? Fem un altra pas: quina credibilitat poden tenir les persones dels partits polítics de dretes, esquerres i extremistes, que no només no s’entenen si no s’insulten i maltracten antidemocràticament en el Congrés i el Senat? No soc científic, ni polític. La pandèmia  m’ha portat a pensar la urgència d’un diàleg racional intel·ligent entre tots els factors moderadors de la convivència mundial i d’una urgència suprema el diàleg polític amb els pobles de la terra. I el problema és gravíssim perquè existeix algun partit contrari al diàleg conciliador. La veu de la natura és clara. La de la humanitat negativa per l’existència d’egoismes personals i col·lectius. Malgrat tot confio en la natura i molt més en el seu programador.

LA DIGNITAT DE LES PERSONES ÉS LA PRIMERA DE LES LLEIS

 

No hi ha cap persona que al néixer sigui digna o indigna. Està neta d’imperfeccions i la seva netedat és el punt d’arrencada per assolir la perfecció total. Ha nascut lliure i una de les ensenyances que primer ha d’aprendre és l’exercici de la seva llibertat. El seu entorn és fonamental i l’educació imprescindible. Quan l’ésser natural és conscient de la seva veritat? Si fos possible una anàlisi en profunditat de la influència que rep en els seus primers anys un nou nat, segurament arribaríem a la conclusió del imperfectes que són els models formatius humans. Fem un salt i una ullada al tractament que al segle actual és fa de la paraula dignitat. És dona a la situació social de les persones, als alts càrrecs, a la gent de poder en l’àmbit que sigui, religiós, polític, cultural, econòmic quan la dignitat és una qualitat humana, i els títols s’han de merèixer amb la dignitat personal. Igual que els guardons. La història ens alliçona que molts no son merescuts. És comprensible honorificar comportaments com el de “los a por ellos”, com el l’ex-rei que es refugia en emirats àrabs? És veritat, dissortadament, que la paraula dignitat es manipula descaradament. Un dictador pot donar responsabilitat de poder a un torturador perquè és ¿digne? de la seva confiança. Una organització mundial que amb el seu treball deixa en la misèria a milers de persones és digne de rebre el vist i plau de l’autoritat política internacional. I això són fets actuals, de l’època dels avenços tecnològics. Què són la majoria de desnonaments, que deixen al carrer famílies que s’han quedat sense feina, per culpa, si ho analitzem racionalment, dels desnonadors? Perquè hi ha persones empresonades per delictes polítics indemostrables? I la societat respecta aquestes persones perquè la seva dignitat es fonamenta en la seva riquesa. Quina manera tan injusta de valorar la qualitat de les persones. I aquest tema em fa preguntar: com la humanitat ha arribat a fer del crim un valor? Perquè la criminalitat es mou amb una llibertat molt sofisticada? He arribat a la conclusió que l’argument de la força armada ho ha popularitzar. Dissortadament fabricar armes és un gran negoci per a massa estats. Malauradament l’educació és el negoci més devaluat. Fem una ullada als pressupostos estatals, quin és millor el de l’exèrcit o el de l’educació? Hi hauria tants atemptats criminals si l’armament no fos negoci i la cultura fos el més important? Per pensar-ho. I l’any 2020 , la natura ens demana que hi pensem amb la cobvid-19. Si la dignitat de les persones fos la centralitat de la convivència, que dissortadament no ho és i per molta diferència, la pandèmia potser no seria tan maligna. Pensem-hi: arguments de força física o arguments de dignitat. Personalment arguments de dignitat.

                                                                                                  

                                                                                                 

LA POR A RÚSSIA I L’EGOLATRIA HISPANA

 

La filosofia comunista en la política espanyola és símbol de maldat. En l’actualitat Rússia que té de comunista? La seva història. Un professor meu, sacerdot, en els meus anys d’estudiant religiós, anys 40 del segle passat, ens va dir que la història estaria en deute amb el comunisme. No fa massa dies que un intel·lectual famós va afirmar que els polítics haurien de llegir EL CAPITAL, de March. Estic totalment d’acord amb ells. I encara més, penso que està més a prop de l’evangeli la filosofia comunista que la filosofia capitalista. Per què l’estat espanyol tem a Rússia? Per la crueltat de Stalin? Rússia és  criminal pels morts comesos en la seva implantació i les morts de la política de Franco post victoriam, què denuncien? Santedat? Quina credibilitat té un estat que persegueix independentistes amb la suposició que rebrien ajut rus i no condemna el franquisme? Dialogar amb un contrari és un dret natural i és una injustícia condemnar el dialogant que no ha provocat cap desordre públic. El desordre públic l’ha provocat l’acusador, que sense diàleg ha sancionat. Tot un procediment contra natura i que la llei no empara si no es manipula. No acuso als guàrdia civils, acuso a qui els hi donà el mandat. I dintre meu un pensament de revenja m’ha fet pensar. I tot seguit, el meu cor ha exclamat, pobra Espanya!. Dono tota la raó al pensador Harari quan afirma que manca saviesa política. La saviesa no són els coneixements sinó la manera d’entendre’ls i portar-ho a la pràctica. Quan hi ha un dubte allò que cal fer de bon antuvi, és dialogar. I no s’ha fet. I acuso a l’estat perquè no compleix els deures que la Constitució recomana. Davant de la situació actual, em pregunto, de que han servit i serveixen els anys de democràcia a l’estat espanyol? Els problemes polítics dictatorials no se solucionen traient les restes del dictador del “Valle de los caídos” sinó complint el mandat democràtic de la gent, que no s’ha complert. Diguin el que diguin els polítics espanyols la democràcia espanyola encara es mou entre les beceroles. Una proba l’acusació d’intel·ligència de Puigdemont amb Rússia. Dissortadament la egolatria hispànica no té remei, i li urgeix tenir-ne. D’errades ningú n’està lliure, però hi cal saviesa en el coneixement i tractament del problema. Francament la valoració de la història deixarà molt a desitjar per la negativitat. La part més positiva portarà Catalunya a ser lliure. Coneix l’estat espanyol quines són les relacions de la llibertat? El coneixement que en tinc del seu ADN em diu que no.