LA COVID-19 FARÀ CATALUNYA INDEPENDENT

 

La salut de les persones, com dels estats, afectada per malalties és un risc denunciador d’irregularitats físiques o psíquiques que afecten directament al comportament del dia a dia. Caure malalt sempre comporta responsabilitats de comportament encara que algun cop no se’n tingui la deguda consciència. Les malalties socials de convivència no són producte de la casualitat sinó responsabilitat de les institucions que n’han de tenir cura perquè és la raó de lo seva existència.  Raonablement la salut física d’una col·lectivitat, com és la convivència, hauria de raure en el col·lectiu sanitari i no en el polític. Seria una irresponsabilitat. Per aquesta raó, quan un partit en el poder de l’estat vol guanyar unes eleccions en temps d’epidèmia, com és el cas de Catalunya,  comunitat autònoma, palesa una manca de respecte a les persones tal que automàticament els ciutadans haurien de votar-hi en contra. Escric el que penso. La renuncia al ministeri de sanitat del ministre socialista presentant-se a unes eleccions a Catalunya, simplement i directe, és una irresponsabilitat. En unes altres circumstàncies gaudiria del mateix dret que els altres partits. Però desafiant i aprofitant-se de la pandèmia, és una demostració d’un humanisme molt feble que acusa irresponsabilitat. Mantenir, perquè jo tinc el poder, unes eleccions catalanes amb el greu percentatge de malalts i la pandèmia dominant, no només Catalunya sinó Espanya, que en l’actualitat segons l’OMS és l’estat sanitàriament més malalt, defineix un egoisme de poder polític inclassificable. Europa ja ha dit el que tenia de dir. L’Estat Espanyol una vegada més fa el sord als seus socis europeus. Dissortadament és l’ADN d’Espanya. Hi ho és perquè també ho palesen els partits de la “sacrosanta unidad de Espanya”, aprofitant la pandèmia, que pretenen per una banda sembrar la por i amb ella minvar el vot independentista i per l’altra millorar la seva presència a Catalunya per desterrar l’independentisme. Una abstenció dels independentismes, sobre la taula responsable, responsabilitat que els votants no entendrien, però no és aconsellable sinó tot el contrari, lluitar perquè el vot independentista sigui més majoritari que mai perquè els fets ens demostren que a Catalunya és el més democràtic i que la   Constitució respecta i aprova. El tractament de la covid-19 que es fa a Catalunya és medicinal en el fons i espero i desitjo que sigui, encara que sembli contradictori, la medecina contra la medecina política de l’egoisme del govern de l’estat i del PSC. català.

ELS POLÍTICS NO ENTENEN EL MISSATGE DE LA PANDÈMIA

Senzillament el panorama local, comarcal, nacional, internacional i mundial no és una invitació a l’esperança. Dos cents milions de ciutadans del món més pobres per culpa de la pandèmia; un milió d’espanyols i cent vint mil catalans. Em pregunto, és només culpa de la pandèmia? Penso que no. Crec que la política n’és força culpable. Tres cartes de lectors del diari ARA em recolzen. Gemma Cerezo (Barcelona) ha escrit: “No hi ha diners per ajudar els autònoms que han de tancar les empreses per la pandèmia, però ens podem permetre duplicar campanyes electorals”. La política dona l’esquena a la salut dels ciutadans. És més important guanyar diners que tenir cura de les vides humanes. Marc Antoni (València): “Algú hauria d’explicar com l’Espanya que és proclama democràtica  mereix tantes condemnes seguides del Tribunal Europeu dels Drets humans”. L’egoisme d’estat un escull culpable. Pilar Crespo (Terrassa): “Per respecte, per responsabilitat i per humanitat: si-vos-plau, deixin de banda els vots i pensin en les persones, en cadascuna. No som coses, som homes i dones que mereixen un govern millor”. I les tres lliçons, arrel d’una pandèmia. El poble sap llegir, els polítics, no. I el que és pitjor, les morts causades per la covid-19 no els hi diuen res? És més important una butlleta que un risc de mort. En quin món vivim? En un món que una vegada les nacions riques han acaparat les vacunes, els pobres que es morin. En un món en que el servei del poder és un auto-servei i la solució ja ha complert. I els poderosos s’omplen la boca d’afirmar que el poble mereix el millor. Quan el poble es queixa, la medecina alerta del risc greu que signifiquen unes votacions, la gran política espanyola obliga a votar. És més important assegurar el vot a favor del poder que a favor de la salut. Dissortadament existeix a l’estat una guerra descarada contra els pobles de la pell de brau que pensen diferent del govern i en particular contra Catalunya. Aquesta és la democràcia espanyola, tant orgullosa i egoista, que es permet contradir a Europa i exigir que els Estats de la Unió prefereixen la llei espanyola que l’europea que Espanya a signat. Contradicció de la dignitat. Aquest és un altre factor pandèmic. Les persones també són natura i desnaturalitzar la seva dignitat és un greuge contra natura que multiplica la resposta en forma d’epidèmia. Segurament se’m dirà que soc un visionari. Accepto l’acusació, però els resultats de contagi i mort que diuen? Senzillament que algú prevarica contra la llei natural. Els poders polítics i legals responen amb la força de les armes a l’acusació popular. Què hi fan tants ciutadans judicats i alguns d’ells empresonats?  Cal escoltar la veu del poble i llegir els seus missatges. Una butlleta manipulada políticament és un verí mortal.

LA VOLUNTAT DE MÉS DE TRES MILIONS DE PERSONES

 

La llibertat defineix la qualitat de les persones; la de tres milions que pensen i programen la seva convivència respectant la dels altres  no són escoltades. És la realitat que es viu a Catalunya, realitat que no quadra amb la filosofia de la democràcia. No permetre per raons legals l’exercici d’aquesta llibertat vulnera la llei natural de desenvolupament de la natura. Una ullada a la història ens permet llegir el procés programat amb l’existència del gran nombre d’idiomes. És veritat que l’idioma no és obstacle quan els pobles decideixen un model conjunt de convivència constituint una nació exercint amb llibertat. Dissortadament existeixen pobles esclavitzats formant part d’una altra nació amb l’argument de la globalització. Aquest argument és fals perquè una de les condicions de la globalitat és el respecte a les diferències, perquè si ho valorem raonadament ens adonarem que la unitat només és possible amb solidaritat entre diferents. Personalment penso que aquesta hauria de ser la norma a seguir, però en la pràctica regeix la llei del més fort, no intel·lectualment sinó amb el poder de les armes. Catalunya és un poble creat per la història en una evolució de progrés de la humanitat. Com ho són altres pobles d’Espanya, amb resignació per part d’uns i amb acceptació per part d’altres. La resignació té un principi i un dret de recuperació que no se li reconeix per part del més fort. Però la idea persisteix i si no es rendeix tard o d’hora triomfa. I aquest és el triomf a l’abast de la mà que està vivint el poble català. Però al poble català s’hi mouen  altres idees, moltes democràtiques però algunes dictatorials.  Són diferències amb drets, però amb drets no digeribles si la seva centralitat no és el respecte a la dignitat humana. I aquest és el gran problema. Independentistes, unionistes i dictatorials haurien de ser capaços de dialogar amb intel·ligència i racionalitat en la defensa de les seves ideologies. Dissortadament, una de les tres no acceptarà mai dialogar amb independentistes i alguna rama de les unionistes, tampoc. I en aquest context, com cal actuar? Molt difícil, però els independentistes amb respecte a l’ésser humà tenen el camí de la història al seu favor, de la història natural, no de la política. I li tenen perquè la naturalesa seguint el seu procés programàtic marca la pauta de la necessitat del respecte a la llibertat. Les opinions lliures si són arbres bons els seus fruits seran bons, i els fruits dels arbres bons, quan són madurs, són independents. Senzillament penso que si volem la independència de Catalunya, els tres milions i escaig de ciutadans que la defensem, hem de ser arbres  per donar fruits bons. Que significa? Senzillament que la imatge independentista cridi l’atenció per la seva dignitat humana. La democràcia defensarà sempre la dignitat. Del contrari no és democràcia. No es bo desanimar-se, els processos no són avui per demà. La consciència de llibertat global no s’aconsegueix sense lluita. És imprescindible resistir.

VOTAR EL 14 DE FEBRER FALTA DE RESPECTE A LA DIGNITAT HUMANA

 
Mèdicament el 14 de febrer no és cap garantia sanitària, tot el contrari, els fets demostren que el perill es multiplica. És inconcebible que autoritats responsables de la dignitat i del benestar de les persones no entenguin que la llei humana, perquè les lleis polítiques són humanes, no pot, en cap de les maneres, desobeir la llei natural i la llei natural, en aquesta circumstància, és la salut de les persones. Vivim en un país on fa la impressió que els governants i els jutges són els responsables de la vida de les persones. Però no només el fons, sinó també les formes són denunciadores d’una consciència esbiaixada com base de convivència. Els ritmes del temps condicionen, haurien, els ritmes de la història i les condicions de la convivència. Fa la impressió que aquesta missió la tenen els poders públics, ells són el temps, ells fan la història, i no volen adonar-se que ells esdevenen els responsables d’una humanitat deshumanitzada. Las votació del 14 de febrer n’és un exemple. És inversemblant que els poders es considerin superiors a altres responsables de la humanitat, per exemple els sanitaris. La salut és condició indispensable per les activitats de caire polític i unes votacions són política, la del poble i el poble per exercir-la necessita que les condicions li siguin favorables i les del 14 F no ho són. Un altre anàlisi ens diu que són favorables a certa política, personalment ho tinc molt clar. És tracta de crear ambient favorable al  partit socialista de l’estat per guanyar les eleccions catalanes. Una demostració de la  feblesa democràtica de l’estat espanyol. I que em perdoni el Tribunal de Justícia de Catalunya perquè el seu argument no s’ajusta a la realitat de Catalunya. Les votacions del 14 de febrer, des de la realitat sanitària actual, són un perill contra la salut i a la vegada una contradicció democràtica perquè milers de persones poden quedar-se sense el dret a vot per culpa de la covid-19. Aprofitar un risc sanitari per aclarir el camí dels contraris a la independència no és només contra democràtic, sinó un menyspreu a la dignitat de moltes persones i una demostració que la dictadura encara té poder a l’estat espanyol. Una demostració que la unitat d’Espanya és una entelèquia. Com interpreto el posicionament de la justícia? Senzillament com un acte autoritari disfressat de democràcia, un ho entenc, però que guanyin els meus.

FER JUSTÍCIA NO ÉS FER POLÍTICA

 

La política i la justícia tenen el mateix objectiu, el benestar de la convivència humana. En la història catalana dels nostres dies el benestar no és el resultat desitjat perquè no és respecten els objectius respectius i no obeeixen la llei natural manipulant l’escrita. La Constitució espanyola afirma que el poble és sobirà i qui atorga poder als governants, afirmació que repeteix en relació amb la justícia l’article 117 de la mateixa Constitució que reprodueixo: ”La Justícia emana del poble i és administrada en nom del Rei pels jutges i pels magistrats que integren el poder judicial, independents, inamovibles, responsables i sotmesos únicament a l’imperi de la llei”. Penso que aquest article em permet opinar amb respecte basant-me en els resultat post sentència. És un dret que la Constitució em reconeix. Soc un simple ciutadà que em sento afectat per la resolució del Tribunal de Justícia de Catalunya en relació al dia de la celebració de les eleccions. Senzillament em sento afectat i menys-tingut perquè si la justícia emana del meu sobiranisme, perquè no és respecte? D’acord amb l’article, el rei en nom de qui la justícia actua té el deure de respectar la voluntat popular. I la voluntat del poble la representa la majoria absoluta del Parlament de Catalunya en les seves resolucions. Alan Watson Featherstone, escocès que s’ha dedicat a revifar boscos diu: “El món està governat per polítics i economistes no per ecologistes. No puc esperar que els líders es despertin, sinó que hem d’actuar i inspirar altres persones” El mateix podem dir en relació amb les eleccions catalanes d’enguany. “Catalunya la governen polítics i jutges, no els metges. No podem esperar que els polítics es despertin, em de conscienciar-nos els catalans. Curiosament l’escriptor Solzhenitsyn té  una frase molt adient al respecte: “Si vols arreglar el món, per on començaries: pels altres o per tu mateix”. Senzillament penso que com s’està desenvolupant judicialment i política palesa un deixar de banda els deures amb la ciutadania al no respectar la decisió del vot majoritari del Parlament Català. S’està manipulant, sí, manipulant els drets i els deures del poble, que per llei és superior a la política i a la justícia. La democràcia a Espanya i de retruc a Catalunya està devaluada oblidant la seva filosofia de convivència. La convivència la decideixen les persones, els polítics i els jutges la defensen, no la deformen. Comencem pel principi, fer justícia no és fer política.

EL CENTRALISME EN POLÍTICA, DEMAGÒGIA DEMOCRÀTICA

 

He arribat a la conclusió que el centralisme és el pitjor enemic de la democràcia. M’ho està demostrant la política del PSOE i del PP no només en relació amb Catalunya sinó també amb la ciutadania espanyola. Dissortadament actua com una pandèmia sembrant el desconcert, essent-ne un perillós exemple el president dels EEUU d’Amèrica, Trump. La guerra, l’argument solapat hipòcrita per defensar la pau. La mort està a l’ordre del dia. Ben reflexionat es deu a les polítiques que centralitzen tot el poder, dictatorials i democràtiques. Centralisme inhumà com les declaracions que he escoltat del General Monzón en relació amb Catalunya. I penso que són molt greus i encara ho seran més perquè el govern democràtic mirarà cap a una altra banda com ja ens hi té acostumats. Francament la política espanyola no ofereix garanties quan s’escolten les intervencions dels partits més atents en l’assoliment de poder que en debatre democràticament els problemes de governabilitat. Em pregunto: què vol dir governabilitat. No és la tranquil·litat dels governants perquè tenen les espatlles ben protegides i amb centralisme recolzat per la força armada es creuen deus i els altres són esclaus. No és el mateix centralisme que centralitat. En política, com el nom exigeix, la centralitat són les persones que atorguen el poder perquè defensi la seva llibertat. Malauradament per els polítics la llibertat és la butlleta que els hi dona el poder i si el votant no és de la seva corda poden fer-ne el que volen i massa sovint el maten. És la història dissortada i dominant. És lamentable que en ple segle XXI els ciutadans posin en dubte la credibilitat de les institucions de poder. I aquesta circumstància a casa nostra i a l’estat espanyol és norma. La naturalesa, que és pedagoga i mestre, està posant en evidència la qualitat humana i solidària del poder amb la covid-19. I un dels desencerts és el centralisme. I quan dic centralisme, no em refereixo només a la política, que sí, sinó al fet que no s’exerceix una pedagogia de confiança a les persones. El poder polític no és educador, més aviat des-educa. Pregunto, quin efecte tenen les multes? Les sancions sense pedagogia sempre són insociables. Un exemple: un restaurant que serveix un dinar a mes de deu persones i totes compleixen en la lluita contra la pandèmia, perquè ha de ser sancionat? Les actuacions polítiques contra-pedagògiques sempre provoquen desordres. La pandèmia demana una política en la que el ciutadà sigui el centre de la convivència, no l’explotat. És veritat que caminem vers un món millor però en el camí qui hi sembra els rocs i obstacles. El poble senzill i honest ho té molt clar, per això no té prou confiança en la política i en la justícia. El primer pas per a la pau l’han de donar els governants i els jutges. Els governants i jutges no són la centralitat, ho és el poble.

LA UNITAT SENSE DIFERÈNCIES ÉS ABSOLUTISME DICTATORIAL

 

La democràcia, que recolza la seva autoritat en la llei política, esdevé una continuació de la dictadura perquè la democràcia deu el seu mandat a la voluntat popular. Dissortadament massa estats democràtics donen més importància als partits en el poder que al poble. Les lleis democràtiques han d’estar al servei dels ciutadans i quan un ciutadà, sigui rei, president, ministre, governador, batlle, primer és persona i si la seva qualitat personal és indigna ha de ser desposseït del càrrec i aquesta condició a l’estat espanyol no es compleix. La Constitució Espanyola és prou clara i amb el recolzament de la DECLARACIÓ DELS DRETS HUMANS i ELS TRACTATS INTERNACIO0NALS signats per l’Estat Espanyol encara s’evidencia més la feble democràcia de la política espanyola. La defensa de la unitat d’Espanya no pot incomplir les normes de la democràcia que són superiors a les lleis polítiques. L’exercici autoritari és antidemocràtic perquè no respecte la llibertat de pensament com es dedueix de l’article 14 de la Constitució: “  Els espanyols són iguals davant la llei, sense que pugui prevaler cap discriminació per raó de naixença, raça, sexe, religió, OPINIÓ, o qualsevol altra condició o circumstància personal o social”. La resposta quan s’incompleix aquest article ens la dona l’article 15 : “Tothom té dret a la vida i a la integritat física i moral, sense que, EN CAP CAS, ningú no pugui ser sotmès a tortura ni a penes inhumanes o degradants”. Els hi podem preguntar als presos polítics catalans com han estat tractats i també podem deduir el significat del “a por ellos”. La resposta a la política injusta que ha portat al procés ens la dona l’article 9. Però abans dues observacions. El famós NO de Mariano Rajoy i la invasió policíaca preparatòria per justificar violències no compleixen la Constitució. Copio el paràgraf 2 de l’article 9: “Correspon als poders públics de PROMOURE les condicions per tal que la llibertat i la igualtat de l’individu i dels grups en els quals s’integra siguin reals i efectives; REMOURE els obstacles que n’impedeixen o en dificulten la plenitud i FACILITAR la participació de tots els ciutadans en la vida política, econòmica, cultural i social”. Va complir el Sr. Rajoy aquest article? Evidentment que no i per més inri va portar més policia a Catalunya per defensar el seu NO que la Constitució li recrimina. La llibertat d’expressió és llibertat i el Parlament de Catalunya en gaudeix i tenia dret a manifestar la necessitat de la independència, la proclamà però no la va fer efectiva i per tant no hi hagué cap mena de violència. Era un dret constitucional i com diu l’article 9 el Sr. Rajoy tenia el deure de remoure les dificultats i no ho feu, per por de perdre havent d’acceptar la celebració d’una votació, votació que desprès del seu comportament anticonstitucional dimitint el govern de Catalunya va organitzar, va perdre i no va respectar. Però no només no va PROMOURE sinó no va REMOURE obstacles que amb una bona intel·ligència s’hauria assolit una solució sinó feu tot el contrari va REMOURE obstacles amb la seva policia que suposà una despesa multimilionària amb els Tipolins que en feu responsable a la Generalitat, rentant-se les mans del mal que amb imposició injusta del 155 feia als set milions de catalans provocant pobresa. Resta un curt recorregut: va FACILITAR la participació a la política? De cap manera, no només no la va facilitar sinó que la policia invasora causà destrosses en edificis, ferides a uns mil ciutadans i la presó sense preocupar-se de quin havia estat el comportament dels ciutadans i polítics. I tot seguit el procés. I el procés està sent la vergonya d’Espanya a Europa i al món. Abans de sancionar cal estudiar els articles que expliquen la filosofia de la Constitució i aplicar els sancionadors sense el vist i plau del alliçonadors és un exercici antidemocràtic incomplint la màxima llei de l’estat. Senzillament els presos polítics han d’alliberar-se perquè són innocents i els exiliats a Europa han de poder tornar sense represàlies perquè compliren amb els seus deures.