UN CRISTIÀ NO POT APROBAR LA POLÍTICA ESPANYOLA

 

Viure d’acord amb la política actual de dretes o d’esquerres no és un programa de vida racional de desenvolupament humà i de convivència. La política viu al marge de poder conviure racionalment. I el problema no el soluciona el model democràtic perquè l’ésser humà no és la centralitat sinó un esclau al servei del poder. Un poder d’entendre molt diferent la convivència segons el seu color. I aquesta és la imatge desfigurada de la veritat espanyola. Una persona cristiana no pot donar credibilitat a una política que no respecta la seva dignitat, tant si el poder és d’esquerres, com si és de dretes. Dissortadament la llei fonamental que és la Constitució pateix una manipulació al servei del partit perjudicant els drets dels ciutadans. La llei no és perfecta perquè no ho és el legislador. I les probes es deriven dels efectes negatius que causen a la societat. I els efectes són negatius governi la dreta o l’esquerra perquè donen valor absolut a la relativitat de la llei. Les persones no són perfectes i la llei com obra seva tampoc ho és. I obeir a una imperfecció és amb moltes possibilitats un error. Un cristià és una persona limitada exposada a equivocar-se, com qualsevol altre, en l’exercici de la llibertat. Però el problema s’agreuja quan ha d’obeir una llei que atempta contra la dignitat humana, perquè evangèlicament també és un atemptat contra la religió. Què s’ha de fer?. Una oposició pacífica aportant els perquè. Si no hi ha violència, no es pot castigar amb presó, perquè les idees defensades pacíficament són auto-defensa i demostració de saber conviure en pau. Quina és la raó que desqualifica el poder, sigui de dretes o d’esquerres? Senzillament que la seva força radica en la força de les armes. Quan el poble es manifesta, que fa el poder polític? Desfer la manifestació amb la policia o la guàrdia civil i quan es veu incapaç amb la guerra. Un cristià no pot acceptar aquest comportament. Un cristià pot acceptar un error. La llibertat, i un polític en gaudeix també, aplicada intel·ligentment pot descobrir el seu error i per saviesa corregir-lo. És el camí democràtic, que dona la raó a la doctrina política de l’evangeli. La democràcia és el model de convivència política que pot conviure amb la religió. És un procés històric de llibertat.

POLÍTICA I CONVIVÈNCIA ENTRE EL GREUGE I EL RESPECTE HUMÀ

 

La realitat de la política mundial és una oposició a la pau, també en les nacions que pensen ser democràtiques. La democràcia és un procés històric que fa més de dos mil anys va començar a Grècia amb la distinció entre  ciutadans lliures i esclaus. L’esclavitud no fa massa anys que ha estat erradicada de la història però el seu lloc l’ocupen, al segle XXI, milions de persones que malviuen. I el món es mou en la contradicció. Per la senzilla raó que el seu argument per posar pau són les armes. Amb la força de les armes els governs demòcrates desarticulen les manifestacions protesta reclamant drets. La presó és sovint la resposta de la llei que està al servei del poder. Una contradicció històrica. Un rei, un president del govern, un ministre, un jutge, un polític, un policia, son persones i la seva actuació depèn de l’exercici que en facin de la seva llibertat. I sovint s’equivoquen, com ho demostren les presons amb presos declarats innocents desprès d’haver estat executats. Però anem a la realitat del segle de la tecnologia i del progrés. Quatre persones, els pares i dos fills, moren en un incendi de l’espai que feia uns anys habitaven. I les autoritats ho sabien, diuen que les ajudaven a sobreviure, però les deixaven sense solucionar el seu problema. Així han d’actuar els polítics amb poder? Quantes persones sense sostre mal dormen pels carrers de les ciutats? És veritats que força persones i entitats civils serveixen àpats a milers de persones, però de qui és el deure, de les persones civils o de les seves  autoritats? I l’estat estalvia no ajudant al necessitat i s’endeuta pagant milions que haurien de ser del poble i no del gran capital culpable del malviure de la major part de la humanitat. La política qualifica de progrés un viatge milionari a l’espai quan mils de persones moren ofegades en el seu viatge envers una vida millor. Per uns el preu son els milions per altres és la mort. On rau la justícia? I encara és pitjor, s’empresona als defensors de la llibertat del poble per conservar el poder amb la força de les armes. Amb les armes a la mà, diuen que fan justícia, quan la veritat és injustícia. La pau mundial als nostres dies és un miratge, el regnat de la injustícia. Les persones només tenen deures, el qui té dret és qui mana. El mon al revés. La democràcia que va iniciar la cultura grega, la cultura mundial  no l’ha millorada més de vint segles desprès. La filosofia de la convivència universal  fou donada a la humanitat per un ajusticiat a la creu. I el poder del segle XXI no l’accepta, ni en vol saber res. Li falta intel·ligència i voluntat. Manipula la llibertat. Sense intel·ligència i voluntat sàviament exercides és impossible la pau mundial. Les persones es mereixen respecte i les autoritats fan el sord. Resultat: no hi ha pau al món.

AMBIENT NEGATIU DE LA POLÍTICA ESPANYOLA

 

La filosofia de la història que el model democràtic espanyol sintetitza en el Preàmbul de la Constitució denuncia la deriva política dels partits espanyols. I dissortadament no deixa en gaire bon  estat la justícia. No cal buscar recolzaments a l’estranger, n’hi ha prou d’analitzar la democràcia. El punt central, la Constitució espanyola ho reconeix, rau  en la voluntat popular. El poble atorga poder i el poder ha de servir el poble. Si la democràcia és llei, no la llei, i la Constitució accepta el ventall de partits polítics al Congrés i al Senat, tota manifestació contra diputats, tractant-los de separatistes i quelcom pitjor, és una flagrant prevaricació de la llei que està al servei del poble, no de les arques dels diputats. I la gravetat de les paraules mereix la presó. Valorada des de fora l’actuació dels parlamentaris espanyols en el Congrés i el Senat palesa un greuge greu a la persona, la seva pròpia i de les que escolten que democràticament són tots els ciutadans. La democràcia és l’avenç més important de la història en l’organització de la convivència tot i reconeixent que encara resta molt de camí i en massa nacions es mouen en les beceroles. La definició de democràcia, com poder del poble, en els seus orígens era molt deficitària perquè l’esclavatge era vigent, avui no ho és, però es practica. Han variat les paraules, però els fets continuen. I referent a Espanya també amb l’agreujant que la seva democràcia no s’adapta massa sovint a l’europea a la que s’ha adherit. La democràcia, que palesa un acostament al pensament religiós i concretament al cristià, pateix un greu defecte, que el Papa Francesc ens recorda quan escriu “avui, pensant en el bé comú, necessitem imperiosament que la política i l’economia, en diàleg, es col·loquin decididament al servei de la vida, especialment de la vida humana.” (LLOAT SIGUEU, 189.) L’esca de tots els mals. Referent a la política espanyola i en bé de la ciutadania opino, que una de les accions de la justícia, al servei de les persones, hauria de tancar les portes giratòries i obligar a donar els diners a l’estat perquè, es vulgui o no, els diners son de tots els ciutadans, no per fer milionaris a membres de partits amb poder. És aquesta pràctica un expesa nuvolada contra la democràcia. I està beneïda per l’estat contra la voluntat del poble. La democràcia no la fan les riqueses, ni les lleis, la fan les persones i els seus pobles. I les persones i pobles no són el territori sinó els drets, un dels quals és gaudir d’un espai per conviure-hi. Però allò que la política espanyola no entén és que els pobles tenen el seu dret de conviure en un territori. La raó no rau en el fet del dret de conquesta. El dret de les armes. I és vergonyós que aquest dret en la humanitat del segle XXI encara sigui vigent i majoritari.

DEMOCRÀCIA D’ARREL FRANQUISTA

 

La classe política espanyola de dretes i extrema-dreta van girar l’esquena al Papa Francesc quan a l’entrevistador li va dir: “Jo no sé si Espanya està totalment reconciliada amb la seva pròpia història, sobre tot la història del segle passat. I si no ho està, crec que ha de fer un pas de reconciliació amb la pròpia història”. Que una autoritat important del segle XXI s’expressi de tal manera és senzillament perquè en l’ambient mundial no tot són flors i violes en l’actual democràcia espanyola. No cal sortir d’Espanya per tenir dret a posar en dubte la fidelitat democràtica de la majoria dels partís polítics. Amb un detall és suficient: com argumenten les votacions. Són extremadament partidistes. Tenen bàsicament un objectiu, assolir el poder, com si l’altre no hi tingués dret. Comprovar com els grans partits es porten amb els de menor representació, no hi cal altre argument. Un detall, en el Congrés quan un partit minoritari defensa la seva postura una gran quantitat de Diputats abandonen els seus escons. La falta de respecte als altres que comporta aquesta conducta és una demostració de la pobresa democràtica que es practica perquè no es viu. Encara que sembli increïble la Constitució espanyola recolza la feble democràcia. El polític i escriptor Carod Rovira en l’article publicat al Punt Avui TRANSICIÓ, LA SEVA I LA NOSTRA, el dia 20 de novembre de 2021 escriu: “La Constitució, que assegurava les llibertats individuals bàsiques, alhora alliberava els franquistes, el seu règim i les seves atrocitats, de tota responsabilitat legal. I els seus crims i els intents conscients de genocidi cultural i lingüístic restaven oblidats amb tota impunitat”. Amb aquesta base és comprensible que un general retirat de més de setanta anys l’any 2020 s’enfronti a la democràcia i afirmi que cal afusellar 26 milions de fills de puta. Amb persones que pensen així es viu, de veritat, democràticament? Si l’any 2020 hi havia militars amb aquestes idees, els anys 1950 també n’hi havia que no estaven d’acord amb el General Franco. En el Pensionat d’alta muntanya de Puigcerdà hi estava internat el fill del Capità General de Catalunya. Era jo director d’interns i amb ocasió de la visita que feia al seu fill, ens acompanyava a fer un cafè i en la darrera visita ens va dir que havia d’anar a Madrid perquè no tenien ni idea  de Catalunya. Dissortadament no va poder anar-hi perquè va morir a l’hotel ceretà on s’hostatjava. Rumors populars feien referència a una sentència de mort dictada. Personalment penso que sí. Com més llegeixo la Constitució més convençut. Un detall, l’article 155, és un article propi de les dictadures com la de Hitler, amic de Franco. I d’altres articles. Però allò que més em convenç és l’obediència cega a una llei humana, la Constitució ho és. Les obres humanes mai son perfectes, han de buscar la perfecció i en aquest camí hi trobem la democràcia, perquè democràcia és la voluntat del poble i el poble no és perfecte. El funcionament de la política espanyola en democràcia des dels seus inicis respira la voluntat dictatorial franquista.

LA POLÍTICA JUGA AMB LA DIGNITAT DE LES PERSONES

 

El joc de la vida no ha gaudit al llarg de la història l’arbitratge de la veritat de la victòria. El desenvolupament de les jugades complica el bon joc i el que hauria de ser una relació de respecte es converteix en una relació d’enfrontaments. I la història oblida la transcendència. Jugar és resposta de llibertat. Però quin és el reglament del joc de la història? Les diferències en les persones i en els pobles demanen reglaments iguals en el fons i adaptats en les formes. Pau, justícia i amor son els efectes. Igualtat i diferència exigeixen intel·ligència, pensament i racionalitat. El pensament el crea la intel·ligència i el formula la racionalitat. La capacitat intel·lectual i racional de les diferents persones arriba al pensament de la pau des de visions d’acord amb els colors de la imatge. Dibuixar la pau global a partir de les imatges que la intueixen és un treball d’artistes de la humanitat. I l’art del color gaudeix d’innombrables expressions. La forma de treballar els colors de les persones artistes exigeix no un mural si no una exposició, responsable del plaer dels visitants. Arribar a la comprensió de la bondat cromàtica en el conjunt aportada per cada obra produeix satisfacció i benestar. En la política qui ha de sentir-se satisfet i gaudir del benestar és el ciutadà i els creadors del model, els polítics. Dissortadament la creativitat política mena la humanitat vers la discòrdia i el malestar. Simplement perquè els colors que prefereixen els polítics no son els que amassa el poble. I crear la imatge de la humanitat oblidant la realitat de les persones significa no entendre el programa de la natura redactat i pensat per una autoritat creadora de la  humanitat i del cosmos. La humanitat és el subjecte còsmic intel·ligent i racional que ha rebut el deure de col·laborar en el seu desenvolupament en el transcurs del temps. No tots els éssers humans tenen la mateixa responsabilitat en el conjunt humà però tots tenen el deure de respectar els seus iguals i els diferents components de la natura. I és en aquesta responsabilitat on els humans dominats per egoismes personals de superioritat han divinitzat el seu jo condemnant-se mútuament perquè son finits, subjectes creats i limitats en les seves accions. I el primer error, base de tots els altres, ha estat no respectar-se. I ha sorgit el gran problema. Les lleis humanes no respecten la llibertat, castiguen el pensament creatiu contrari al poder i han donat entrada del crim en l’ordre social. Només cal una ullada a la història del segle XXI. Quina és la relació entre les nacions? Quina és la imatge de la humanitat? Com respon la natura al comportament humà vers ella? I tot comença no respectant a l’altre, tractat com un germà desnaturalitzat. En el fons del fons l’egoisme del poder humà.

QUAN CULTURA I POLÍTICA D’UN POBLE ES TROBEN

 

La cultura i la política no tenen sentit quan obliden el seu objectiu de servei a la humanitat. Les seves diferències manifestes en la pluralitat de pobles i els seus estats respectius per raons naturals són arguments del deure de dialogar per assolir aquell consens que les fa lliures i independents. La història de la humanitat pateix massa incompliments d’aquest objectiu. Els incompliments evidencien que el concepte ésser humà no sempre ocupa la centralitat que li pertoca per naturalesa en el marc global. I la història denuncia. Itàlia i Catalunya han viscut un missatge a l’Alguer amb ocasió de l’aplec internacional ADIFOLK. L’Esbart dansaire de Granollers i les colles de ball de gitanes de Montmeló i Lliçà d’Amunt foren protagonistes també de la trobada cultura i política amb la detenció de Puigdemont i el seu alliberament. Alguer fou la carta mundial de presentació. I el missatge parlava de la qualitat del poble català amb la responsabilitat dels seus drets. La internacionalització  de la qualitat cultural dels pobles és garantia de la seva qualitat política de convivència individual i col·lectiva. La resposta del govern italià i de l’espanyol negant la seva participació en el fet, em porta a pensar en una feblesa greu de la seva política estatal a nivell nacional i internacional. Em pregunto en relació a la postura espanyola quin és l’ordre de jerarquia dels poders de l’estat perquè la intervenció d’algun poder fàctic és innegable. I davant d’aquesta irregularitat com ha d’actuar el govern com màxima representació de l’estat. A l’Alguer es van trobar la cultura i la política de dos pobles que volen ser lliures donant-se la mà amb el mateix idioma al marge de les diferències  sintàctiques i de pronunciació. Diferències que no els separen sinó que els fan més germans. I aquest missatge de germanor va arribar a tot el món de la mà de l’egoisme estatal. La paraula és signe de ser i la seva pronunciació, signe de identitat. L’existència de diferents idiomes es deu a la capacitat creativa de la natura que amb la seva climatologia i orografia contribueix a les modificacions lingüístiques que amb els anys han originat una pluralitat de llenguatges. No respectar aquesta realitat és un greuge a la convivència entre tots els elements de la natura. Fer desaparèixer una llengua té els mateixos efectes que, per exemple, la desforestació. Lluitar contra aquest greuge és el missatge de la trobada a l’Alguer de la cultura i la política de les dues nacions que treballen per ser lliures, perquè sense llibertat no es possible actuar.

PUIGDEMONT UNA ALTRA VEGADA PRESIDENT DE CATALUNYA

 

El Papa Francesc en l’entrevista de la TV espanyola va posar el dit a la llaga: “s’ha reconciliat Espanya amb la història?” Una pregunta que porta a pensar en la feble voluntat i saviesa dels responsables polítics. La resposta del president espanyol en relació amb la detenció a Itàlia del President Puigdemont defensa obertament la justícia del procés contra Catalunya donant credibilitat al “no puedo i no quiero” que amb la invasió policíaca de Catalunya amb el “a por ellos” justificava una violència, que no va existir. La política espanyola contra Catalunya em porta a pensar en la intenció de fer-la desaparèixer de la història perquè el polítics espanyols temen els polítics catalans com Carles Puigdemont perquè son superiors en el desenvolupament de la filosofia de la història. La bona entesa, que han demostrat els partits polítics independentistes catalans responent a la detenció, és una lliçó de bona democràcia davant les deslegitimacions creuades entre el PP i el PESOE en que ens tenen  acostumats. Quan el Papa Francesc valora la política mundial de manca d’intel·ligència, fets com el que comento encara m’ho fan veure més clar. El procés de la història que el govern espanyol no comprèn apunta a un procés de la democràcia en progrés que està patint massa pedres a les rodes per part d’Espanya i d’Europa. La humanitat en la seva organització de la convivència està controlada per una varietat de models polítics incapaços de dialogar per l’egoisme de la seva supèrbia. I humilment penso que el pes de la culpa apunta més als països dits democràtics que als comunistes i fins i tot els dictatorials. Tot pel poc respecte que des de la política es té a la persona humana. En tots els models la pobresa i misèria hi és present, essent aquesta circumstància la responsable del desordre mundial. I aquest descontrol mundial també reina en l’estat espanyol. Em pregunto i m’he preguntat moltes vegades, que hi fa Espanya en la Comunitat Europea? La detenció de Puigdemont és un exemple més dels incompliments de l’Estat Espanyol de la democràcia que Europa vol. Espanya ho pagarà molt  car. Però intueixo, que Espanya es conciliarà gràcies a Catalunya presidida per Carles Puigdemont. Europa coneix la seva qualitat política. I l’Estat Espanyol li haurà d’agrair. Catalunya cap a la independència amb Puigdemont de president.