LA FILOSOFIA DE L’EVANGELI FONAMENT DE LA DEMOCRÀCIA

 

El model de convivència amb un missatge de pau més racional és aquell que promou el benestar social de tota la humanitat sense exclusions de cap mena. No han d’existir les diferències entre rics i pobres. Les úniques diferències són les de servei perquè totes les persones són servidores d’elles mateixes i dels altres, unes amb responsabilitat política, altres econòmica, altres culturals i totes socials. A cada persona li correspon un espai en el que ha d’aportar la seva veritat i el model de convivència ha d’emmirallar-se en la família i tenir present que existeix una autoritat superior a la humana. El prior de la Comunitat de Taizè afirmà que tots “hem d’esdevenir artesans d’unitat”. I una condició necessària és la humilitat com ens recorda el sermó de la muntanya amb les benaurances dient-nos “feliços els humils perquè posseiran la terra”. L’evangelista Mateu en el cap. XI,29 ens diu en què consisteix la humilitat: “accepteu el meu jou i feu-vos deixebles meus, que soc mansuet i humil de cor, i la vostra ànima trobarà repòs perquè el meu jou és suau i la meva càrrega, lleugera”. Les situacions de la vida son molt canviants provocant moments que van des de l’exultació més agradable fins sovint a la desesperació. La humilitat és la força del domini per no caure i allò quer semblava un calvari esdevingui l’assoliment de la tranquil·litat anímica. És l’exemple de Jesucrist de l’hort de Getsamaní fins al calvari amb la victòria final de la resurrecció. El dia del Judici Final, el de la victòria dels justos, el Fill de Déu els dirà: “Veniu, beneïts del meu Pare, rebeu en herència el regne que ell us tenia preparat des de la creació del món. Perquè tenia fam, i em donàreu de menjar; tenia set, i em donareu beure; era foraster i em vàreu acollir; anava despullat, i em vau vestir; estava malalt i em vau visitar; era a la presó, i vinguéreu a veure’m.” Els justos li preguntaran quan li van fet tot el que els hi ha dit. I el Rei els contestarà: “Us asseguro: tot allò que fèieu a un d’aquests germans meus més petits, a mí m’ho fèieu.” No hem d’anar massa lluny per complir el programa de l’evangeli. A ple segle XXI massa gent pateix les adversitats de que ens parla. I què succeeix? Que es posen obstacles a les ONG que es dediquen a salvar les persones amb greu risc d’ofegar-se perquè busquen la pau. Que s’empresona a defensors dels drets humans. Que es deixa sense casa als que han perdut la feina i no poden pagar el lloguer. Però sortosament hi ha gent humil que amb el jou dels deixebles de Jesucrist trobaran el repòs. La filosofia de l’evangeli ens explica quina és la verdadera Constitució de la humanitat. La democràcia és autèntica quan està al servei de totes les persones, sobre tot de les més necessitades

EL CAMÍ DE LA PAU HAURIA DE SER EL PROCÈS HISTÒRIC DEMOCRÀTIC

 La guerra de Rússia declarada a Ucraïna per una ment egoista al màxim palesa un greu risc de la fi de la humanitat. Amagar la perversitat amb paraules suavitzadores de la realitat suposa la victòria de la supèrbia. La història de la humanitat en va plena de mentides assegurant la pau. La convivència no la viuen els egoismes de poder, la malmeten. Putin no és el primer ni serà el darrer però és el més perillós. Té els seus consellers que encara ho son més de perillosos i són els seus guardaespatlles. La solució d’un sicari que el matés, primer que seria un crim, encara és més perillosa perquè la resposta dels seus consellers desembocaria en una guerra mundial. Morir matant. Sincerament les circumstàncies polítiques desmenteixen la capacitat del diàleg per la pau en un procés democràtic massa ple d’entrebancs que no garanteix una possible entesa amb models polítics autoritaris. Les suposades democràcies occidentals s’entrebanquen elles mateixes amb intoxicacions  absolutistes. Putin, crec, que ho té molt clar. Sembla que per ell seria una victòria desaparèixer per una conflagració nuclear. La humanitat no té sentit fora de la seva filosofia d’arrels comunistes amb saons capitalistes. En la política mundial no s’albira cap personalitat amb filosofia de diàleg interessant. Però crec que en la societat civil sí, però la mentalitat política l’arracona. Malgrat el panorama desil·lusionant tinc fe en una via humana recolzada per una altra religiosa. La via humana me l’inspira el moviment feminista i la via religiosa, l’existència d’un poder superior al poder humà. La fraternitat universal serà la pau encara que sembli impossible. Però a la política humana encara li falta la pedagogia de l’amor matern. Sense aquest amor el procés democràtic de la història no serà possible.

LA DONA EN LA LLUITA PER LA FRATERNITAT UNIVERSAL

 

El petó de la mare al nou nat programa el teixit de la història dels éssers humans. La història de convivència creada per la llibertat. En aquest procés la presència de la fraternitat sovint és silenciada. I aquest silenci ha perjudicat més a les dones. Per què? Senzillament per no valorar solidàriament la fraternitat interpretant egoísticament la llibertat i la igualtat. Al llarg de la història s’ha argumentat amb la poma i amb la costella de l’home. S’ha buscat diferències on hi ha responsabilitat compartida. La costella denotava el mateix origen de la pols de la terra i la poma definia una mossegada a la divinitat que no els hi pertocava. Tant la poma, com la costella defineixen unes diferencies corporals que tenen una funció comuna, l’amor en la convivència. Dissortadament en els capítols de la història la dona és privada de la seva funció com si la maternitat no fos una missió fonamental per la convivència. Sortosament l’egoisme masculí fou superat a tot el llarg de la història per la saviesa femenina. La saviesa en la llibertat és la gran pedagogia de la convivència. I aquesta pedagogia al segle XXI s’ha fet imprescindible malgrat els perills d’una errònia llibertat. Aquests perills defineixen la condició humana i la saviesa, la intel·ligència de qui pensa i d’acord amb el seu pensament actua. Òbviament que ni l’home, ni la dona són perfectes. Han de tendir-hi. I en aquest procés hi manca encara molt camí. Fa la impressió que la dona cada dia domina més la situació. Dissortadament les diferències ideològiques entrebanquen el camí de les dones i dels homes. Les dretes i les esquerres entorpeixen els avenços en les dones i en els homes. No s’hi intueix la voluntat de diàleg per arribar al consens de convivència. La política de casa nostra ho denuncia amb prou evidència. I el procés sent recent malgrat les fites assolides que són esperançadores. Però el camí percep llunyà l’horitzó tot i l’avantatge de les dones. La religió i la política hi tenen molt a dir i més a fer. La filosofia de la convivència en igualtat i fraternitat, malauradament encara es manipula massa. Hi ha esperança? Evidentment, depèn de la saviesa del diàleg. És fonamental entendre el petó maternal.

LA MORT ARGUMENT DE LA SUPOSADA PAU POLÍTICA

 

La guerra declarada per Putin a Ucrainia és una pandèmia més criminal que la covid-19 perquè la covid és la resposta de la natura ignorada i maltractada per la humanitat i la guerra a Ucrainia és voluntat d’una part de la humanitat contra la humanitat. I és contra la humanitat total pel risc d’una guerra nuclear que Putin pensa i prepara. Declarar la guerra no és mai una dignitat perquè condemna a morir als seus propis soldats i a la seva gent. La mort denuncia culpables, no només les bales sinó també la misèria provocada per la guerra que condemna a molta gent, sempre la humil i senzilla, a morir. I la política de les grans potències mundials es vanagloria del seu suposat interès per la pau amb l’amenaça de les armes a les seves mans. El diàleg de les armes esdevé norma i una pandèmia. És el diàleg que defensa el representant polític espanyol més que català, Sr. Borrell, quan defensa el President d’Ucrainia i acusa el President Puigdemont fugint. Borrrell defensant Ucrainia s’acusa a ell mateix perquè el que vol Puigdemont és una Catalunya independent com Ucrainia. Borrell defensa les armes que de poder també atacarien Catalunya. On és la democràcia? La incongruència, eix de la filosofia de pau. Un incompliment del sentit democràtic basat en el respecte i defensa dels drets humans enviant amb risc de mort els seus propis ciutadans a fer la guerra. Té sentit un govern que es posa al costat d’Ucraina defensant els drets dels ciutadans quan ho impedeix als seus súbdits catalans? La filosofia de defensar el territori és la mateixa, defensada pel President ucraïnès que la defensada pel president refugiat català. En el fons l’argument és sempre el poder de les armes, exèrcit i policia. Les armes àngels de la mort. I escric àngels perquè l’argument es vesteix de pau. Una contradicció del model polític del diàleg. Però en el fons, la mort és argument, un greuge inconcebible en una democràcia que actua massa sovint dictatorialment.

L’ORGULL DE PUTIN, EL SEU FRACÀS

 

En la història del segle XXI, dues forces actuen en la convivència humana amb desigual poder. La superioritat d’una no és garantia de continuïtat mentre el lent procés de l’altre referma pas a pas l’esperança. Economia i democràcia, les dues veus. Una, l’economia té al seu costat la guerra, l’altra, la democràcia té a la seva mà, la paraula. La paraula corre el risc de ser manipulada. És la realitat de Putin envaint Ucraïna. Una intromissió del diner en el procés democràtic de llibertat. Una negació de la llibertat dels pobles i dels seus drets. L’argument de Putin, ho ha dit molt clar, el potencial atòmic de Rússia. I sembla ser que al seu costat hi té Xina. Hi ha alguna esperança d’aturar el moviment de Putin? Crec que la resposta rau en la veritat del procés de la democràcia. El procés de Putin es fonamenta en una força que amenaça el fi de la història. El procés de la democràcia alena l’esperança d’una nova etapa històrica amb el respecte als drets naturals de les persones. Putin amb les seves armes destrueix la història i a ell mateix. La democràcia alliçona la història i alena el pensament humà. Està en joc el ser o el no ser. I Putin vol ser, però la història li diu que no a la seva manera. Però un altre poder també alliçona i no és altre que el seu orgull personal que li diu que si vol ser ha de canviar d’opinió. I li diu el gran poder actual, l’economia. I Xina no vol perdre. S’obra una porta al diàleg mundial. Un diàleg que no garanteixen els poders. Aquest diàleg el protagonitza la veu del poble. Sense un canvi de model de convivència no hi ha garantia de pau. Però questa garantia no obliga només a Putin, obliga a Europa, també i permeteu-me una reflexió, també a Espanya que  està més a prop del pensament de Putin que de la democràcia. Guardant distàncies, el procés contra Catalunya, es deu a la mateixa filosofia de la invasió d’Ucraïna. Dissortadament l’egoisme personal és el culpable de les manipulacions de la història. Sortosament la garantia de la història és la naturalesa i la naturalesa no enganya encara que els seus missatges siguin dolorosos. Li  recordo a Putin la història darrera de la pèrdua social russa. Al darrera del fracàs va surar la veritat, el gran enriquiment dels poderosos. Rússia pràcticament abandona el comunisme per l’egoisme del diner. I aquest mateix egoisme serà la causa del seu fracàs.

VEU DE LA DONA EN LA HISTÒRIA

 

La reivindicació dels drets de la dona reconeguts en l’actualitat amb la seva presència ha estat un procés històric natural. La veu de la dona s’ha escoltat sempre. També en les etapes que se l’ha considerada esclava de l’home. La veu silenciada per considerar-se inferior, és aquella veu que cala sense fer soroll i acaba definint els temps. I la veu de la dona els ha definit des dels orígens de la humanitat. La veu de la dona, amanida per l’amor de la maternitat, s’imposa sense fer soroll, sense creure’s protagonista quan en la realitat ho és i l’home no se n’adona amb l’orgull de  creure ser superior per  naturalesa. I és aquesta creença un greu error denunciat en el temps. La Bíblia ens alliçona però els temps mitològics amb déus i deesses també i ens fan pensar. La presència femenina en la mitologia és fonamental a l’hora de voler governar el món. La mitologia és història però el missatge de la Bíblia la continua fent. És veritat l’errada de la poma amb la complicitat de l’home però també és veritat que una altra dona serà la mare del Salvador del món. I la bíblia ens explica errades històriques superades per veus de dona, com la Mare de Moisès salvat de les aigües del Nil i salvador del seu poble, com Judit i Esther protagonistes de la història d’Israel. En Egipte per exemple Cleopatra que enamorà Roma donant un rumb a la història del seu temps, i com dones han dominat la voluntat de reis i caps de govern dirigint des de l’ombra èpoques importants, per exemple en l’imperi romà. Si fem una ullada al catolicisme ens adonarem com la idea que la dona ha de callar en l’església acaba convertint a Santa Teresa d’Àvila, doctora de l’Església, una avançada en la filosofia mística, considerada mundialment. La història actual del segle XXI dona molta importància a la igualtat de la  presència femenina i masculina com si es tractés d’un dret natural. Personalment ho respecto però penso que els càrrecs els han de desenvolupar les persones millors preparades siguin homes o dones. La qualitat és més important que el nombre. Humilment penso que els governs dels pobles, estats, regions, comarques, ajuntaments, no poden prescindir d’una condició essencial en la relació home, dona, la paternitat i la maternitat. I aquesta condició no es compleix. Crec que és  culpa dels desgoverns actuals. No es respecte el missatge de la natura. En la convivència humana hi ha tres veus imprescindibles, la del home, la de la dona i la de la natura. I aquestes tres veus les aconsella la Bíblia. Fem una ullada a la història actual i ens n’adonarem.

ALCARRÀS UNA LLIÇÓ DE CONVIVÈNCIA HUMANA

 

La història de la humanitat s’ha sentit entesa pels humils i manipulada pels orgullosos.  Humil no vol dir desgraciat, senzillament es reconeix la dignitat. Sovint la història ens obra els ulls per entendre la dignitat mitjançant grans esdeveniments internacionals. I les reaccions no sempre són fruits racionals sinó de l’enveja vestida de pell d’ovella. La felicitació del President espanyol a la directora de la pel·lícula catalana ho palesa amb prou claredat. És d’hipòcrites que un governant que no s’amaga de perseguir una  llengua parlada en el seu territori la feliciti per un èxit no castellà. I encara més, és una prevaricació constitucional denunciada per l’article 3 en el que es llegeix: “la riquesa de les diferents modalitats lingüístiques d’Espanya és un patrimoni cultural que serà objecte d’especial respecte i protecció”. Sr. Pedro Sànchez felicitar per un èxit en català convertint-lo en castellà “és objecte d’especial respecte”? Però la pel·lícula porta en ella mateixa una altra denúncia a la política espanyola referent a l’abandonament en que es troba la pagesia. Que la pagesia catalana desperti interès internacional mitjançant la cultura és un avís que cal escoltar i un missatge que cal entendre. La cultura de la pagesia palesa una riquesa des de la humilitat amb capacitat per contribuir positivament en l’assoliment de la convivència universal. Els pagesos són constructors de solidaritat. Quan la premsa em va fer conèixer l’èxit d’Alcarràs, fent un salt en el temps, vaig recordar la meva vida d’infant a pagès i d’una manera especial, la dels anys de la guerra i com la pagesia col·laborava donant menjar a qui tenia gana. L’èxit de Carla Simó a la Berlinale és fruit en l’evolució històrica de la capacitat cultural de la dona que des de la humilitat però en la veritat sap llegir els missatges de la natura amb solidaritat als humans que la fan seva. La pagesia honrada és la resposta també en el segle XXI al manament bíblic d’ompliu la terra i domineu-la, manament que s’ha de complir solidàriament. I és el que fa la pagesia. La resposta política de l’estat espanyol no és només humiliant sinó continuadora d’una política negativa. L’art és creativitat i que el cinema descobreixi en la pagesia l’art és un missatge a tornar al conreu de la terra perquè és ella qui proporciona els fruits per l’alimentació dels humans. L’art dialoga amb la natura, el poder polític i econòmic la destrueix. Negar l’art, capacitat humana, és negar el ser persona. L’èxit de Carla Simó és un avís de futur en un temps de risc pel canvi climàtic.