PRESÈNCIA DE DÉU EN LA HISTÒRIA

 

No en tinc cap dubte però el desenvolupament de la història de la humanitat em fa pensar. Soc conscient que hi ha persones que no hi creuen i neguen l’existència de DÉU. No és per a mi motiu d’enemistat, tot el contrari, només demano que siguin respectuoses i dignes amb tothom. Personalment em relaciono amb persones atees que respecten i defensen la pau i la justícia. Dissortadament no es pot tenir aquesta mateixa idea  de persones que es confessen creients i es comporten irrespectuosament amb massa gent. Fins i tot, no només insulten sinó que odien. La història de la humanitat confirma al llarg dels anys la necessitat d’un Ésser superior responsable de la convivència. Quin sentit té la mitologia que creava divinitats convertint en déus masculins i femenins persones que es mostraren superiors a les normals? A Egipte, Mesopotàmia, Babilònia, Grècia Roma donaven culte a diferents déus i en els orígens del cristianisme perseguien els cristians per creure en un únic Déu. L’evangeli esdevingué un missatge a la humanitat que revolucionava la història. La primera revolució la desperta l’afirmació d’un Déu, u i tri, un Déu en tres persones Pare, Fill i Esperit Sant. La segona amb l’encarnació del Fill per salvar la humanitat que s’havia apartat del programa bíblic. I dissortadament, al segle XXI, els poders polítics, econòmics, culturals i alguns de religiosos prescindeixen de la paraula de Déu. No nego la qualitat de la ciència, però la ciència és un poder merament humà i per tant limitat. I d’exemples de la seva limitació n’hi ha cada vegada que un nou descobriment n’arracona un en el que s’hi posaren totes les esperances. Hi ha principis científics que  ahir foren i avui no són. La ciència no pot demostrar que Déu existeix però tampoc que no. I a cada nou avançament, la ciència dona més veracitat a la realitat d’un sol Déu. La realitat de la presència de Déu avança, sembla que lentament, lentitud imposada per l’orgull humà que no accepta les seves limitacions posant en la ciència la veritat. Però aquesta nova veritat s’entrebanca davant la veritat de l’evangeli que humilment, com fou humil el seu fundador, imposa el seu raonament que lentament fa creïble la seva veritat. L’evangeli no nega la capacitat de la ciència, li obre nous camins que cada vegada s’apropen més a l’infinit. Un descobriment científic no ho serà mai d’infinit perquè la ciència és una capacitat humana que és finita. Però al ser finita se li reconeix un procés indefinit que cada dia s’apropa més a l’infinit. L’ésser humà assolirà l’infinit? Mentre sigui un ésser mortal, no. L’evangeli ens parla de com s’assoleix. El mal està en que molts humans no ho creuen. Els fets, a l’hora de la mort, es faran evidents i la mà estesa de Jesús crucificat obrirà els ulls a l’evidència. La presència de Déu en la història hi és sempre. És una demostració del respecte a la llibertat. Anul·lar la llibertat suposaria negar l’ésser humà. Negar l’ésser humà seria eliminar la història. I Déu el respectarà sempre. En la llibertat es fonamenta la veritat dels humans. 

MORIR DIGNAMENT

 

Els milions de persones, que cada any moren per culpa d’una política incapaç de crear una vida digna, moren dignament o indigna? La mort és el darrer acte de cada ésser humà i la responsabilitat dels seus actes només se li pot atribuir a ell, a ningú més. La política pot evitar una mort sense dolor físic, que és un deure, però, a la vegada, aquesta mort és una acusació a la política pel nombre de morts que causen les seves guerres i les seves accions per culpa d’un mal viure i un pitjor morir. Legislar una mort digna no absol de les lleis que porten a la mort. La política és una activitat humana quina responsabilitat és garantir la salut de les persones per poder col·laborar en una convivència justa. La mort serà digna si la seva vida ha estat un acte de servei a la justícia i a la pau. La mort tanca l’etapa vital de la persona i no sempre de la mateixa manera. La normal és aquella que per naturalesa, que és voluntat de Déu, posa fi a la vida. Però dissortadament massa persones moren per culpa de mans criminals. També per accidents i situacions imprevistes. Condemnar a mort a una persona, sigui judicialment o per enemistat, no porta a una mort digna, però la dignitat de la persona morta li obra les portes al nou paradís perquè el seu patiment li ha fet demanar perdó. Només hi una mort digna, la que obre les portes de l’eternitat. Avui seràs amb mi al Paradís li va dir Jesús al bon lladre crucificat al seu costat. Les víctimes d’un bombardeig moren dignament? Hi poden morir, depèn dels darrers instants que obren els ulls. Però qui ha ordenat el bombardeig és un criminal. Matar no és mai una solució justa. La manera com un piquet executa una sentència de mort ho denuncia amb prou claredat. Per eximir de culpabilitat als soldats del piquet, el fusell d’un d’ells està descarregat sense saber qui és i així com cap d’ells ho sap, cap d’ells és pot considerar culpable. Un acte de justícia manipulat. És una de les tantes maneres com es manipula el dret a la vida. I el dret a la vida és el primer deure de la política i l’economia com també de la religió, perquè cada ciutadà quan arriba la seva hora rebi el premi de la dignitat humana. Dues formes de mort de les que se’n parla molt mereixen un capítol a part. Una d’elles és l’avortament, que es matar una vida en els seus inicis, considerant-ho un dret. No ho veig prou clar. I el segon, és el suïcidi que per algunes raons pot ser considerat racional i just. Temes per una altra reflexió perquè totes les opinions mereixen un respecte i poden ajudar a descobrir la veritat.

HUMANITAT ÉS UN CONCEPTE GLOBAL DE CONVIVÈNCIA

 

Globalisme és una filosofia desenvolupada per Lluis M. Xirinacs qualificada amb nota “summa cum laude”. No soc especialista però crec que entenc un punt molt important, el de les diferències en la unitat i el doble sentit de la paraula unitat. Unitat és  cadascun dels elements que formen un tot. I el tot és la unitat en conjunt. Entendre unitat igual a globalitat ens porta a la filosofia del poder econòmic, amb el vist i plau de la política, afirmant que la globalitat està en l’economia. Origen  del desordre en la convivència amb la idea que per fer-se ric tot si val. En aquesta il·legalitat la major part de la responsabilitat rau en l’apartament de la dona de la política. Sortosament la natura és sàvia fent que indirectament la dona també actués amb la seva humil i discreta saviesa. Per què és imprescindible la presència de la dona en la política?  Per què la globalització inclou en el seu concepte d’unitat l’actuació conjunta de la realitat humana, definida pel masclisme i el feminisme. Una globalitat, com és la humanitat, no pot prescindir de la base de la seva veritat. Ni el patriarcat, ni el matriarcat actuant egoísticament generaren una convivència en pau. Ens ho alliçona la història amb els seus milions d’anys d’existència. El cos físic amb tots els seus membres i òrgans és un llibre de filosofia al servei de la intel·ligència, la racionalitat i la passió de la persona humana, sigui dona, sigui home. La presència de les diferències fa que una mateixa veritat, com l’amor, s’entengui i es visqui de moltes maneres i algunes d’elles contràries i contradictòries. La unitat a  la que pertanyen totes les persones sota el concepte humanitat, obliga a un diàleg obert per esbrinar com la veritat de cada persona encaixa en la globalitat. La definició d’humanitat ha d’incloure per naturalesa la intel·ligència sàvia de l’home i de la dona en diàleg. Evitar aquests diàleg és actuar contra natura. La imatge de Déu la defineix clarament la Bíblia, home i dona en conjunt son la seva imatge. Actuar sense consens és pervertir els deures en el dibuix que la història fa de la imatge de la humanitat. La història és la definició de la imatge creada. Dissortadament la humanitat s’ha comportat al marge del seu poder creatiu. Els fets actuals del segle XXI ens ho demostren. Entendrà el moviment feminisme el seu rol en la història? Ho entendrà el masclisme acceptant un diàleg intel·ligent, racional i savi? El pròleg de l’evangeli de Sant Joan programa la humanitat de la llum, que és la que la humanitat hauria d’haver desenvolupat en la seva història. Ens diu: “Al principi existia la Paraula. La paraula estava amb Déu i la paraula era Déu. Ella estava amb Déu al principi. Per ella tot ha vingut a l’existència, i res del que existeix no ha vingut sense ella. En ella hi havia la vida, i la vida era la llum dels homes. La llum resplendeix en la foscor i la foscor no ha pogut ofegar-la”. Defineixen aquestes paraules la història de la humanitat? Hi ha una esperança: “la foscor no ha pogut ofegar la llum”.

TRISTA IMATGE DE L’INDEPENDENTISME CATALÀ

 

La independència és llibertat fonamental en una convivència políticament democràtica. El problema es fa problema quan en un estat hi conviuen diferents pobles amb identitats que els fa diferents. La raó de les diferències ens la dona la llibertat. I la llibertat és una qualitat integradora dels éssers humans. També són intel·ligents i racionals. La saviesa palesa el grau d’intel·ligència i racionalitat en els raonaments dels coneixements. És fonamental per a les relacions humanes i la programació dels grups de convivència.  En aquesta programació, un punt és essencial, necessari i imprescindible: la globalitat de l’ésser humà: el masclisme i el feminisme. Les relacions les comparteixen homes i dones. I el primer grup de convivència el formen un home i una dona. I el segon pas, la presència de fills i filles. El primer grup de convivència de la humanitat. Les relacions entre grups aconsellaran o no formacions de col·lectivitats a base de famílies. La història ha començat un procés que dibuixarà en el temps una imatge global en base de moltes diferències. Catalunya n’és un dels resultats d’aquest procés amb reconeixements d’identitat i amb la negació de la seva personalitat. Un joc polític en el que el poder polític amb la col·laboració del poder econòmic ha donat a la història la manipulació del concepte persona. I la imatge resultant és una realitat dels poderosos contra els esclaus, malgrat l’esclavatge conceptualment s’ha eliminat. Quina és la imatge de Catalunya al segle XXI? L’any 2022 el dret a la independència de Catalunya està contra l’espasa i la paret en que la política independentista catalana ha perdut el nord en la seva navegació. Pateix un greu risc d’enfonsament. La imatge de la política catalana palesa una pobresa de dibuix que no mereix l’aprovat. El joc polític de la manipulació amb pell d’ovella per part de l’estat espanyol està fent forat i massa polítics independentistes catalans li fan el joc. Hi ha esperança? No la perdo. L’ANC, PLATAFORMA PER LA LLENGUA, ÒMNIUM CULTURAL, UFEC, AMIC,  i consultant en Viquipédia ENTITATS INDEPENDENTISTES CATALANES n’hi he sumades quaranta una. Una doble consideració: a) la saviesa dels polítics catalans independentistes serà global? b) la mateixa pregunta a les entitats independentistes catalanes. De moment no em puc treure del cap la trista imatge de l’independentisme català.

INCENDI QUE AMENAÇA LA CONVIVÈNCIA HUMANA

La convivència humana viu des de la seva creació en risc de desaparèixer. La metàfora del jardí ens dona la solució de permanència. La convivència humana és un jardí temporal amb la promesa d’esdevenir un jardí etern. En la temporalitat s’hi descobreix el problema. El desenvolupament vers l’eternitat en el dona l’exercici de la llibertat. Què entenc per llibertat? Saber moure’s en la veritat i l’error en les idees, passions i fets. Senzillament en el dret a escollir malgrat t’equivoquis. I en que es fonamenta aquest dret? El la intel·ligència i la saviesa. La saviesa porta a poder viure en pau salvant els entrebancs. Quan hem de témer que ens hem equivocat? Quan la nostra veritat entra en contradicció amb la veritat de l’altre. La solució consisteix en que un dels dos reconegui seu l’error? No necessàriament. Existeix la possibilitat que els dos es moguin en la veritat si no causen cap mal a l’altre i troben la manera de conviure en pau pensant diferent. La bona convivència es trenca quan es perjudica. Una de les formes de perjudicar rau en el fet egoista de defensar que la veritat només és una i és la pròpia. En una paraula imposar-la a la força física i psíquica. L’esperit de contradicció és el principi de les enemistats i els odis. La realitat de la història s’omple de guerres. Per què? Senzillament perquè l’argument de la convivència política es base en la força de les armes. La salvaguarda del poder polític està en l’exèrcit i la policia. I la seguretat  es posa en el poder de l’armament. I està tan desenvolupada aquesta filosofia que el negoci de les armes és un dels factors de l’enriquiment del poder i també de l’economia. La conseqüència intenta demostrar que sense armes no pot existir convivència en pau. Les armes guanyen la batalla a la paraula. Ho fa palès el fet que en la història cap dels acords de pau l’ha assolida en la pràctica el dia a dia. Els perills que amenacen la convivència són poderosos incendis. És tan gran la semblança que incendis que cremen boscos, egoismes humans maten milions de persones. La filosofia de la natura i la filosofia de la convivència humana són filosofies germanes.

EUROPA VOLIA I LA HISTÒRIA LI VA DIR QUE N0

La imatge d’Europa centre de la història de la humanitat dona una visió d’un control descontrolat pel protagonisme de la política i de la religió. I en aquesta etapa Espanya en el cim del seu poder esdevingué model de desfeta històrica.  Entre l’Església Catòlica i l’Imperi romà és volia crear una gran unitat històrica de convivència en la que la figura central seria el Papa de Roma i el segon l’Emperador, que aleshores era Carles V. I tot se’n va anar en orris i Europa donà una altra imatge amb la constitució de les nacions estat. Es buscava una unitat en la que la discòrdia buscava en la guerra la solució. Cada dia la política s’apartava més de la religió i es tornà a la idea d’una Europa Global però sense la religió. I en aquesta Europa, Espanya ha intentat recuperar l’espai perdut, però la història defensa  una altra filosofia. L’evolució política de la humanitat es mou en el segle XXI entre dos models, el dictatorial i el democràtic. I es dona la circumstància que algun model dictatorial es reconeix democràtic i alguns democràtics en realitat són dictadures. I la imatge de la humanitat controlada negativament per models polítics incapaços de complir la primera norma de la filosofia política que és parlar. I substitueixen les paraules per les armes. Futur? L’eliminació de la història. EUROPA, vol ser, RUSSIA, desafia, XINA, una potència científica i econòmica, EEUU, que es creu la salvació, i entre els quatre volen ser la història. EUROPA I EEUU actuen de capdavanters, però la resposta de XINA i RUSSIA és guanyar-se la confiança d’ÀFRICA, AMÈRICA DEL SUD i AUSTRÀLIA. I al bell mig d’aquest batibull polític el poder del diner culpable de la resposta de la natura amb la revolta del clima i de la salut, una greu amenaça del fi de la història. Política i economia sense solucions. I la religió, quin paper hi juga? Una circumstància molt important: les diferents religions comencen a entendre’s. Posen en la centralitat de la història l’ésser humà. Totes les persones són iguals i totes són necessàries. La imatge física i psíquica de l’ésser humà és un tractat de filosofia de convivència. I aquesta filosofia ensenya que la mort és un fi de futur transcendent i no un instrument generador d’odi. Mentre la filosofia de la política tingui en les armes la raó der seu poder, la història cada dia veurà més a prop la seva fi. Allò que Europa volia la història li està negant.

LA MEVA INTEL·LIGÈNCIA NO CREU EN LES CRISIS

Les crisis són estats d’angoixa creats per intel·ligències contra natura. Les crisis hi són però qui les provoca? Una crisi és el resultat d’una manipulació egoista de la natura. La natura compleix el seu programa al peu de la lletra. Només una força aliena el pot contra programar i un programa natural manipulat crea situacions negatives. La natura no és intel·ligent, és obedient. Dissortadament la intel·ligència humana li pot canviar el curs de la seva productivitat. Enriquir-se egoísticament a costa dels bens naturals porta a la pobresa de les persones privades dels recursos naturals. L’augment dels preus de les factures de la llum és obra d’intel·ligències humanes manipuladores dels drets dels altres. Els augmenten perquè prèviament han manipulat els recursos naturals productors de la llum. Darrera d’un canvi sempre hi ha una intel·ligència humana. Una positiva i una altra negativa. La negativa és protagonista. El canvi climàtic ho demostra. Qui l’ha causat? Un progrés descontrolat. Quants anys fa que la ciència denuncia la contaminació dels cotxes, els transatlàntics i els avions? La llarga inoperància només té un sentit: que la crisis operi en favor dels qui la causen. L’angoixa de la majoria és l’alegria de la minoria. I la natura ens demostra la irracionalitat del suposat progrés. És un suposat progrés perquè la majoria cada dia és més pobre. El toc d’alerta del canvi climàtic i del covid-19 ha quedat en un toc perquè els responsables continuen amb el seu egoisme d’enriquiment. Pot la societat humil i senzilla provocar el canvi? No només pot si no que l’ha de provocar tornant a les arrels. Que els fruits de la terra no siguin manipulats. La incívica guerra espanyola va portar a la gent a viure de la terra. La meva infantesa ho vivia i no ho entenia, ara que soc avi ho entenc. La importància d’un sac de naps per passar una setmana en temps de guerra em diu que en temps del suposat progrés no és pot oblidar els bens naturals. Manipular la terra és provocar la crisi. I és en aquesta crisi en la que no tinc fe. Una crisi és la demostració del poc respecte que es té a la gent senzilla i digna, condemnada a la pobresa.