RESPECTAR LA MORT, UN DEURE DE LA SOCIETAT

 

La mort en tots els moments de la història pateix protagonismes que es desentenen de la germanor per transformar-se en rancors i odis. Conversar amb la mort és la saviesa de les persones intel·ligents que Francisco de Quevedo detalla com segueix:”retirado en la paz de estos desiertos, como pocos, pero doctos libros juntos, vivo en conversación con los difuntos y escucho con mis ojos a los muertos...”pensament que Sant Pau escribia als Conrintis “fa que els fills tenen en comú la mateixa condició humana, també Jesús compartí aquesta condició per destituir amb la seva mort el diable, que tenia el domini de la mort, i per alliberar als que, per por de la mort, eren esclaus tota la vida.” No hem tenir-li por a la mort. És la gran amiga de la vida, companya en l’existència fins que aquesta esdevé veritat infinita. Malauradament el gènere humà ha estat i és el gran manipulador de la paraula mort. Ha anat tant lluny que algunes, massa, persones l’han convertida en el seu déu. Les ànsies de poder són tant fortes que volen ser senyores de la vida per sentenciar a mort als seus suposats contraris. Quin és el sentit de la mort? El de ser la porta de la immortalitat. Es pot opinar que és un contrasentit. Només l’egoisme humà la perverteix. El Fill de Déu, fet home, va morir crucificat, definint la transcendència del fet de morir. Aquella eternitat a que l’ésser humà renuncià amb la seva desobediència, el Fill de Déu encarnat amb la seva mort retornà l’esperança de la  gloria celestial. Dissortadament la mort és la gran protagonista de la història però amb finalitats de pau sinó tot el contraria amb finalitats de venjança. Cada dia la mort, no aquella que és germana de la vida, sinó aquella que és odi i venjança, omple pàgines de la premsa. Hi ha moltes maneres de passar a la història, unes dignament pel respecte que han manifestat als fills i filles de Déu, altres per l’odi contra éssers humans. La mort de moltes persones és l’abraçada definitiva de l’amor, la d’altres, dissortadament massa, es volen oblidar per sempre pels odis que manifestaven. Només quan la mort serà la porta de la felicitat eterna, la humanitat haurà assolit l’objectiu de la vida, la pau verdadera.

RESPECTAR LA MORT, UN DEURE DE LA SOCIETAT

La mort en tots els moments de la història pateix protagonismes que es desentenen de la germanor per transformar-se en rancors i odis. Conversar amb la mort és la saviesa de les persones intel·ligents que Francisco de Quevedo detalla com segueix:”retirado en la paz de estos desiertos, como pocos, pero doctos libros juntos, vivo en conversación con los difuntos y escucho con mis ojos a los muertos...”pensament que Sant Pau escribia als Conrintis “fa que els fills tenen en comú la mateixa condició humana, també Jesús compartí aquesta condició per destituir amb la seva mort el diable, que tenia el domini de la mort, i per alliberar als que, per por de la mort, eren esclaus tota la vida.” No hem tenir-li por a la mort. És la gran amiga de la vida, companya en l’existència fins que aquesta esdevé veritat infinita. Malauradament el gènere humà ha estat i és el gran manipulador de la paraula mort. Ha anat tant lluny que algunes, massa, persones l’han convertida en el seu déu. Les ànsies de poder són tant fortes que volen ser senyores de la vida per sentenciar a mort als seus suposats contraris. Quin és el sentit de la mort? El de ser la porta de la immortalitat. Es pot opinar que és un contrasentit. Només l’egoisme humà la perverteix. El Fill de Déu, fet home, va morir crucificat, definint la transcendència del fet de morir. Aquella eternitat a que l’ésser humà renuncià amb la seva desobediència, el Fill de Déu encarnat amb la seva mort retornà l’esperança de la  gloria celestial. Dissortadament la mort és la gran protagonista de la història però amb finalitats de pau sinó tot el contraria amb finalitats de venjança. Cada dia la mort, no aquella que és germana de la vida, sinó aquella que és odi i venjança, omple pàgines de la premsa. Hi ha moltes maneres de passar a la història, unes dignament pel respecte que han manifestat als fills i filles de Déu, altres per l’odi contra éssers humans. La mort de moltes persones és l’abraçada definitiva de l’amor, la d’altres, dissortadament massa, es volen oblidar per sempre pels odis que manifestaven. Només quan la mort serà la porta de la felicitat eterna, la humanitat haurà assolit l’objectiu de la vida, la pau verdadera.

MISSATGE DE LA FESTA DE LA IMMACULADA CONCEPCIÓ

 

La festa de la Immaculada denuncia la lluita contra el pecat promoguda per l’amor diví amb la Immaculada Concepció i la mort en creu del seu fill Jesucrist. La mare del fill  de Déu nasqué sense pecat. No era coherent que la mare fos pecadora i el seu fill lliure de pecat. La figura de la dona emet una imatge lluminosa de la seva importància en el procés històric de la redempció de la humanitat. Perquè la Mare de Jesús, en aparença mortal com tota la humanitat, nasqué sense pecat ni possibilitat de pecar? Podia, Jesús, Fill de Déu, néixer en pecat? Déu ens donà la respecta amb la figura de la Mare, la Immaculada Concepció. Mare i Fill, lliures de pecat, porten al món el perdó de Déu perquè la humanitat recuperi el camí de la salvació. Una demostració de la voluntat divina perquè l’home i la dona recuperin la dignitat amb que foren criats, i que perderen per culpa del pecat de voler ser déus. Des del començament de la història la dona tenia assignada la voluntat divina de la recuperació de la dignitat. Només era possible si la Mare del Redemptor també estava lliure de pecat. La Immaculada Concepció amb el seu Fill, Jesucrist, esdevingué corredemptora. La imatge del peu de la creu quan Jesús li diu a l’apòstol Joan, ten cura de la teva Mare, reconeix el gran paper de la Verge María en la salvació de la humanitat. Joan complí el missatge fins el dia de l’assumpció al cel de la Immaculada com corresponia a una persona sense pecat. La humanitat pecadora només pot pujar al cel amb el perdó de Déu dels seus pecats, essent la mort la porta d’entrada. El seu Fill, Jesús, i la Verge Mare han retornat a la humanitat pecadora amb el perdó l’entrada a la Glòria Infinita de l’amor de Déu. A Espanya hi ha una imatge que segur expressa bona voluntat: la Immaculada Patrona de l’exèrcit de terra. Patrona dels militars, persones, sí que ho és i els soldats han de tenir molt present que la Immaculada és Mare i Patrona de les persones, no de les armes. La Verge redimeix quan la persona mor, no quan el soldat empra l’arma. El missatge de la Festa de la Immaculada Concepció és la llum més esplendorosa que reben els humans.

LA GUERRA TRAICIÓ DE LA LLIBERTAT

 

La llibertat és inherent al fet de ser persona. Sense llibertat la persona esdevé ésser irracional del regne animal. La declaració d’una guerra és una gravíssima traïció de la història. Matar és el fenomen traïdor. Les morts d’una guerra neguen el perquè la vida i la mort són germanes. Quan en el paradís terrenal la humanitat es va proclamar déu tancà la porta directa al paradís celestial. La clau de tornar a obrir la porta fou la mort. Morir és el perquè el gènere humà pot recuperà l’eternitat. I és la llibertat, essència de l’ésser humà, que fa possible la decisió. Com actua? Escollint entre dues versions, verdader o fals. Els poders del món manipulen les dues paraules fonamentals en la realitat humana, llibertat i mort. Els poders humans argumenten la convivència amb la justícia de la llei imposant el seu compliment amb la força de la seva autoritat que és   limitada. Quan un tribunal dicta pena de mort es basa en una decisió que per humana no és absoluta per tant les probabilitats d’injustícia són previsibles. I el condemnat és executat. Però malauradament la mort té moltes cares i moltes raons. Una altra raó son les guerres amb la pretesa defensa de la pau. I les morts superen els milions. Hi sovinteja molt la venjança amb l’odi com argument defensant la llei és la meva opinió. Una altra forma de presentar-se és la imprudència com es demostra amb accidents de cotxes i de muntanya. No hi manca el suïcidi argumentant ser amo de la pròpia vida. Però el suïcidi pot ser un oferiment a Déu per raons humanes i religioses. Una d’elles pot ser per defensar la pròpia dignitat davant d’acusació injusta i buscada. Per exemple el del meu pare que en la trobada d’una persona morta els que l’acompanyaven li van fer tocar la manta que l’abrigava i tot seguir va sentir que ja tenien les proves. Davant d’una  vida impossible escrigué una butlleta amb la inscripció “que Déu em perdoni”. Dissortadament la mort està a l’ordre del dia amb milions de morts sense respectar els infants sacrificats a milers. La filosofia de la política no respecta la llibertat, reguladora de la vida digna, demostrant la seva impotència amb la presència de les múltiples guerres. I en el fons del fons el culpable és el diner qui de veritat s’ha alçat amb el poder. La llibertat de la política nega el dret a la vida.

LA LLIBERTAT QUE M’HA DONAT DÉU

Ser lliure defineix les limitacions dels éssers humans per un dret que defineix la realitat humana. Un dret a equivocar-se. Es la nuesa que avergonyí  els primers humans expulsats del Jardí Terrenal. Nuesa que a la vegada pressentia la mort. Nuesa en el pensar i futur de morir, pensaments d’un existir que Déu farà presents en els dies de vida. Al cervell humà li serà difícil el raonament. Sortosament l’ésser fou guarnit amb la vestit del raonament. I el raonament descobrí la llei de la mort. La mort, germana de la vida, ensenyà als humans a pensar i recobrar l’esperança del jardí que havia perdut. L’ésser humà amb la llibertat que el defineix amb dret a equivocar-se es va creure que gaudia de poders que no li pertanyien i aquest raonament fou la causa de la mort. Sortosament Déu respecta i amb la mort la possibilitat d’entrar en el paradís celestial. Sense el pecat, l’entrada al cel, hauria estat senzillament un traspàs d’existència, d’humana a celestial. Però la desobediència sense perdó ho havia fet impossible. Sortosament Déu, que estima de veritat les seves obres, i l’ésser humà era l’obra preferida de la creació, amb l’encarnació, vida i mort en la creu del seu Fill, va fer possible la salvació eterna. Clavat a la creu amb les darreres paraules de Pare perdona’ls perquè no saben el que fan obria a la humanitat les portes de l’eternitat. Hem estat creats lliures, podem escollir el nostre futur, per que a la part que som lliures també som intel·ligents per poder adonar-nos de si les nostres obres son meritòries. Amb la llibertat, que defineix el grau de dignitat de les paraules, podem demanar perdó perquè l’objectiu de la intel·ligència és distingir el be del mal. Dissortadament massa persones fan de la seva llibertat el poder de creure que són déus disposant de la vida dels seus iguals que acusen d’inferiors. Són aquells humans que amb la categoria que configuren la convivència es pensen tan superiors que gaudeixen de la facultat de disposar de la mort per assegurar la pau i el que fan és declarar la guerra amb l’argument que la mort és l’arma més segura. La imatge del món del nostre segle és una clara demostració de la manipulació de la llibertat, i la mort manipulada, la gran senyora injusta de la història. Però no perdem l’esperança, persones que creuen en Déu, ens demostren cada dia com la llibertat també ens ensenya a estimar a Déu sobre totes les coses i al pròxim com a nosaltres.

L’EXISTÈNCIA DE DÉU DEFINEIX LA HISTÒRIA

La meva filosofia del fet religiós defensa que sense Déu creador la humanitat no existiria. En les meves lectures diàries he llegit en el Diari ARA un article titulat MATEM DÈU UNA VEGADA PER TOTES, de l’escriptora Najat El Hachimi. Afirma que “les religions són perjudicials per a les persones en molts sentits”. He deduït que un dels perjudicis rau en el fet de no poder assolir la veritat absoluta. L’ésser humà és limitat. I aquesta limitació es fonamenta en la seva llibertat. I la llibertat mai serà absoluta perquè pot interpretar una veritat des de la vessant del bé o del mal. Les creences religioses són tan antigues com la història. La mitologia amb la creació dels deus i deesses hi descobria protectors de la humanitat. En l’any 399 abans de Crist, Sòcrates, mestre de Plató i Aristòtil fou condemnat a mort fent-li beure cicuta per les seves conviccions religioses. L’autora de l’article lamenta que la mort de Déu defensada per Nietzsche, excel·lent filòsof, no sigui veritat. Personalment penso que no es pot demostrar l’existència de Déu perquè la saviesa humana no és infinita. Però la presència humana va plena de sentiments i idees sobre la seva existència. És una relació en la intimitat. En paraules senzilles, la seva presència es palpa, ens acompanya. La mort en creu del Fill de Déu, Jesucrist, històricament comprovada, és l’argument més convincent. Som molts els seguidors. Simplement és un acte de fe. L’article l’acaba amb aquesta frase: “Les religions són perjudicials per a les persones en molts sentits, són alienants i deshumanitzen perquè la única manera de convertir-se en veritats absolutes i escapar de l’evidència de la seva pròpia naturalesa fictícia és aniquilant la competència, qualsevol veu que els porta la contrària”. Els perjudicis personals no depenen de les idees sinó de les interpretacions que en fa cada persona. I el problema és alienant quan una persona es creu superior a una altra menys preuant-la. L’existència de l’orgull personal és l’avant sala de les guerres i del crim. El desig de matar Déu no és res més que convertir-se en un altre deu per tenir llibertat de matar.  El cristianisme, el mahometisme, el judaisme, religions que creuen en un sol Déu, malgrat les guerres de religió, no contemplen en la seva doctrina la guerra, que quan s’ha declarat ha estat per motius aliens a la religió, sí, el diner i el poder polític. El diner i la política són la causa de tots els mals.

LA LLIBERTAT, SOLUCIÓ O PROVOCACIÓ

Diferents  opinions  en la filosofia de la paraula llibertat poden desvirtuar el curs de la història. L’ésser humà sense llibertat deixa de ser persona. Malauradament és la paraula més manipulada de l’ordre natural de la convivència humana. Privar de la llibertat significa desarticular tot l’ordre jurídic. No és possible conviure sense ser lliure. La justícia no obliga la llibertat, la llibertat li exigeix la seva col·laboració. Dissortadament es pot ser lliure i a la vegada injust. Perquè la llibertat és una qualitat humana intrínseca però opinable, com és la dignitat humana. No oblidem que l’ésser humà és en ell mateix un text filosòfic. Tots els òrgans i membres del cos humà al servei de la seva intel·ligència poden demostrar-nos amb les seves obediències la duplicitat ideològica en les accions. La llibertat d’acord amb la consciència de cada individu pot variar de la lloança a la reprovació. És un realitat demostrable al llarg de la història i en la vida de cada persona. Totes les persones pensen però algunes es distingeixen perquè se les qualifica pensadores, és a dir, filòsofes. El llibre del Gènesi bíblic ens recorda les paraules dirigides pel creador a l’home i la dona: “sigueu fecunds i multipliqueu-vos, ompliu la terra i domineu-la; sotmeteu els peixos del mar, els ocells del cel i totes les bestioles que s’arrosseguen per terra”. La natura tota fou posada a disposició de la humanitat. Una gran lliçó que obligava als humans a ser savis en la seva llibertat d’acció. No és podia dir amb més claredat que la llibertat està al servei de Déu. Si ens disposem a ser savis hem d’entendre que la llibertat serà el nostre jutge. Li exigeix a la intel·ligència demostrar quan les decisions lliures estan al servei de la veritat. La llibertat soluciona quan està al servei de la veritat, fer el contrari és provocar.