Només escolto la meva veu

Resten dos dies pel dia de reflexió i les veus que sonen darrerament només busquen la confusió. La frase “estimem Catalunya i volem continuar viure junts”, vingui de l’estat, vingui de Galizia, d’Andalusia amb un missatge demanat per SCC no m’inspira cap mena de confiança. És la transformació de la desesperació a l’adonar-se de quin serà el seu destí quan Catalunya sigui independent, un destí gens favorable perquè la situació econòmica de l’estat espanyol no pot ser pitjor, digui el que digui el Sr. Rajoy i ell ho sap. I ara a pocs dies de les votacions fan sonar veus de sirena que allò que fan es sembrar més desconfiança. He escoltat un vídeo del President de Galizia i de la Presidenta d’Andalusia que les paraules que ara diuen les tenien que haver meditat quan deien tot el contrari contra Catalunya i presentant qui presenta el vídeo encara genera més desconfiança. És curiós el canvi en les expressions, per raons que sigui, dels polítics espanyols que ens enviaven a passejar in aeternum per l’espai i ara resulta que estimen Catalunya i la volen al seu costat. La paraula amiga és un engany, la volen amiga per explotar-la més del que han fet fins ara. A l’hora decisiva només he d’escoltar la meva veu interior de català que em diu que Catalunya té tot el dret de ser un estat europeu independent i lliure. I aquest és l’objectiu del meu vot, la independència del meu país i convido a l’amable lector a escoltar la seva i a pensar quina de les candidatures que es presenten és la més favorable a Catalunya. Jo penso que només n’hi ha dues, Junts pel SÍ i la CUP. Personalment m’inclino per la CUP perquè la veig més valenta i socialment més decidida a deixar-hi la vida en defensa de les seves opinions. Ho he dit i ho repeteixo és la candidatura que defensaria Lluis M. Xirinacs que afirmava que la independència no es compra, ni es ven, es pren i ensenyava a arriscar la pròpia vida en defensa del seu país. Falten tres dies perquè Catalunya enviï un missatge al món que vol ser independent, i vol recuperar la llibertat que ja gaudia abans de la guerra guanyada per Felip V, 1714, que arrabassà les llibertats de  Catalunya. Les darreres notícies que parlen de manipulacions de documents internacionals, de posicions incomprensibles de certs polítics que haurien de demanar perdó per les seves paraules, de sortides de to del president del banc d’Espanya i de l’arquebisbe de València, de xiulades de la gent al President del Govern, són nous arguments favorables al dret a decidir dels catalans. Europa i el món no abandonarà Catalunya. El 27S, el proper diumenge, el vot per la independència.

Pregar per la unitat d’Espanya

La unitat dels pobles, com es dedueix de la lectura de la bíblia, és responsabilitat de les persones que Déu respecta i allò que demana és que els homes i les dones visquin en justícia i veritat. Feta aquesta reflexió, l’oració és una relació personal amb Déu en tot allò que fa referència a la integritat individual i capacitat relacional. Les persones òbviament viuen efectes polítics i la política, com la cultura i també la religió ha de disposar de persones preparades per complir els seus respectius objectius. Penso, amb tot el respecte, que l’oració ha d’anar dirigida ha tenir persones polítiques preparades que visquin en la seva funció directiva i actuïn amb justícia i veritat. Sr. Arquebisbe de València l’organització territorial dels pobles no és tema religiós depèn de la voluntat de les persones que configuren la col·lectivitat amb un model polític propi i formar un estat independent d’acord amb el progrés actual. Està molt bé convidar a la pregària però és una intromissió, que l’evangeli no accepta, que la religió es dediqui a la política. Recordin les paraules de Jesús a Ponç Pilat que li recordà que no tindria cap autoritat sobre ell si no li hagués estat donada per Déu i no li va discutir la seva sentència de mort. La va acceptar i Jesús sabia molt bé perquè Pilat el condemnava. La vostra condició d’autoritat religiosa i estudiós de la teologia li parla que Déu actua a la terra per causes segones, no directament i respectant la llibertat com qualitat integradora de la persona, respecta les maneres de procedir encara que no siguin bones. La crucifixió de Jesús és una prova extraordinària i no em digui que la intencionalitat divina era una altra, que és veritat, però aquesta intencionalitat es va complir amb una sentència humanament injusta malgrat estar dictada d’acord amb la llei romana, que d’acord amb ella Pilat actuava justament. Precisament el sacrifici de Crist tenia com un dels objectius la justícia social. Justícia que encara, avui, necessita reciclatge i moltes persones critiquen en aquest sentit les riqueses de l’església. Està molt bé pregar, és una relació divina, però una pregària no pot ser mai una acusació contra un poble que té tot el dret a viure independent i a separar-se de l’estat que el sotmet i no li reconeix els seus drets. Em nego a creure que no conegueu la història d’Espanya i de Catalunya. Reverendíssim Arquebisbe de València la vostra missió no és fer política i amb la vostra pregària, dissortadament, en feu i gens bona. Pregar per què els polítics i els ciutadans siguin justos i verídics sí, per oposar-se a organitzar-se democràticament els pobles, no.

Catalunya sí que es pot..

Escollir una contrasenya per identificar una campanya electoral és la imatge central de la filosofia que es vol fer arribar a la gent. “Junts pel Sí” i· Governem nos” són dos eslògans prou clar que indiquen una finalitat. “Catalunya sí que es pot...” és el principi d’una frase que pot acabar amb lectures totalment oposades. Sembla que darrere d’aquestes paraules s’hi amagui la voluntat de l’ambigüitat per poder afirmar ja ho dèiem sigui quin sigui el resultat de les urnes. Dóna la impressió que no es té segur allò que es va a fer i les veuen venir de lluny. Catalunya sí que es pot independitzar és una frase, Catalunya sí que es pot controlar, n’és una altra, Catalunya sí que es pot domesticar, Catalunya sí que es pot dividir, Catalunya sí que es pot subordinar, Catalunya sí que es pot autodeterminar, però deixar la frase a mig construir és una indefinició que fuig de les responsabilitats. Per què un país tingui capacitar d’organitzar una societat civil digna amb tots els serveis ben dissenyats i amb capacitat d’acció allò que primer necessita és ser un país independent i lliure. I és precisament això és el que defensen les dues candidatures clarament independentistes. Les dues úniques que van a unes eleccions que per les circumstàncies actuals són plebiscitàries tal com ho demostren les accions dels govern central. Amb tots els respectes cap de les altres cinc candidatures per la seva manera d’actuar tenen clar allò que és en l’actualitat i no vol ser Catalunya. Catalunya no vol continuar formant part de l’estat  espanyol per raons que els responsables espanyols no poden oblidar i de les que espero se n’hauran d’penedir i no diguem demanar perdó. Fa pena escoltar com per cridar l’atenció és posa tota la força de la seva oratòria a desacreditar al contrari i són incapaços de fer una anàlisi de la qualitat democràtica del Sr. Artur Mas que s’ha jugat el tot pel tot per defensar Catalunya. No entendre la postura d’un governant que escolta la veu del poble és no entendre la democràcia i allò que és pitjor no ser-ne de demòcrata. Es pot ser independentista o unionista però no és pot ser irreverent contra cap persona. I en la campanya política catalana sembla que sigui norma el desprestigi. Sortosament no és el cas ni de Junts pel SÍ, ni de la CUP. El que sí ha dit la CUP que una vegada guanyada la independència no votaran a Mas, que l’objectiu és Catalunya. Però les altres el seu objectiu ha estat contra Mas. I en una democràcia això és denigrant i molt més quan cap dels cinc partits té les mans prou netes per acusar ningú. Només cal escoltar per adonar-se’n. I no em refereixo a la corrupció, que alguns també i se n’haurien de donar vergonya de les seves paraules. Que lluny estem encara d’una verdadera democràcia. Tinc l’esperança que és allò a que aspira Catalunya. El dia 27 S el vot per Catalunya és el SI.   

La diferència indispensable per la unitat i la globalitat

Quan escolto els polítics que s’omplen la boca de globalitat i allò que primer fan és negar el dret a la individualitat, dirigeixo els meus ulls vers l’univers. És inherent a la seva existència la infinita varietat d’éssers, inorgànics i orgànics i en els orgànics hi trobem la fauna i la flora i en cadascuna una gran varietats d’espècies. I entre elles s’hi mou l’ésser humà, femení i masculí. I totes aquestes diferències formen la gran meravella de l’univers. La naturalesa ens demostra en què consisteix la unitat i la globalitat. I perquè aquesta unitat i globalitat, en un món en moviment, millorin, la unió i la globalització basteixen la filosofia que ens ho explica i estudia. La centralitat rau en l’evolució de progrés. Minvà la capacitat progressiva de cada diferència no produeix altre efecte que la destrucció de la unitat i la globalitat. Unitat i globalitat són dos conceptes que es necessiten i es complementen sempre que no es manipulin els seus conceptes. Unió no és el mateix que unificació i globalització no significa donar la clau només a un element. Una bona unió no és possible sense la intel·ligència com tampoc ho és la globalització. Com s’ha d’actuar en el camp de la humanitat per aconseguir unitat i globalitat ens ho ensenya el ser humà. La persona no és només un membre, un òrgan, una capacitat. Entre els elements constitutius en trobem de físics i de psíquics i una excel·lent harmonia entre ells ens dibuixen la imatge d’unitat i globalitat. Els components físics i psíquics  del ser humà ens demostren com evoluciona l’individu i la col·lectivitat en circumstàncies de temps i espais diferents. Aquestes circumstàncies temporals i territorials condicionen certes maneres de viure i de comportament en el món social, polític, religiós, cultural i laboral. El resultat ens el dóna l’existència d’ètnies que igualen per naturalesa els individus. El no respectar l’orientació donada per la natura porta a situacions injustes que en l’actualitat han convertit la persona en un nombre, no en un ser viu que pensa i progressa. S’ha començat per no respectar els espais i apoderar-se de les seves riqueses naturals. Apropiar-se dels bens naturals i el poc o nul respecte a la persona han portat a la humanitat a la cruïlla actual de la injustícia com norma de convivència. No es respecten els espais, no es respecten els drets de les persones i una part de la humanitat ha ideat i imposat una globalització que consisteix en posar en mans del diner tot el poder organitzador. Uns pocs volen dominar-ho tot. No és estrany que amb aquesta filosofia l’estat espanyol  entengui la unitat i la globalitat amb la centralitat del diner i del domini territorial i no accepti els drets de Catalunya a ser independent. És un enfrontament entre la filosofia de la naturalesa i la idea del diner i del poder com factors socials. Resultat: desequilibri, crisi, pobresa i guerres. No tinc cap mena de dubte, cal un reciclatge en la política mundial basat en les lliçons de l’univers i del món espai natural dels éssers humans. Si existeixen altres móns com el nostre caldrà conèixer si la seva filosofia és igual o semblant a la nostra. Aquesta és la meva base i filosofia sobre el dret de Catalunya a ser una nació independent i lliure.

La hipocresia necessita consellers...

Sóc lector diari de la Bíblia que per la seva antiguitat ens recorda camins de la història parells als del segle XXI. Cal tenir cura amb qui dóna consells. Catalunya ha de ser intel·ligent, perquè n’hi ha de molt subtils que amagant el cap sota l’ala és creuen profetes. Cal ser molt prudent amb les relacions dels consellers i a casa nostra, en el procés independentista, ull amb els consells recolzats per la política unionista. Valorem les paraules del llibre de La Saviesa referent als consellers: “Tots els consellers exalcen el propi consell, però n’hi ha que aconsellen en profit propi. Vés alerta amb el qui dóna consells; primer informa’t de què té necessitat, per què et podria aconsellar en profit propi; no sigui que tiri la sort per tu i et digui: “Has escollit un bon camí” i desprès es quedi a l’aguait esperant veure què et passa. No t’aconsellis amb un que et mira amb desconfiança, amaga els teus projectes als qui et tenen enveja”. (XXXVII,7-10) És fàcil reconèixer en aquest text l’entrada dels bancs en la campanya catalana amb un clar recolzament de la política del PP. Un petit repàs: a) exalcen el propi consell: es creuen posseïdors de la veritat i factors del bé social. b) hipòcritament amaguen el propi profit. Es presenten com si fossin innocents de les preferents, dels desnonaments, de deixar a l’estacada la mitjana empresa, d’un abús en els interessos, de pagaments injustos als seus alts càrrecs i consellers. Ells han fet el joc al gran capital i a una política que amb habilitat l’han convertida en una esclava del diner. c) donen un consell i desprès vigilen com et va perquè saben que t’han enganyat però et tenen lligat amb la signatura (Cas de les preferents). d) darrere dels seus consells hi acostuma haver “l’enveja” perquè allò que volen és apartar-te del teu camí d’èxits. No sé si estareu d’acord amb mi, amics lectors. Però jo interpreto l’actuació de la banca en el procés català des d’aquest consell bíblic i penso que ni calcat. Estic d’acord amb les paraules del President Mas, no tingueu por, no marxaran. No ho faran per què l’enveja els hi fa tenir por de perdre una bona possibilitat de fer diners i per a ells no compta res més. Les persones són només un nombre per molt que es vantin de la seva política social. La política la recolzen per multiplicar els seus guanys. El tema CASTOR, n’és un bon exemple. Malgrat un comportament, que de social només aparences, és denigrant la seva col·laboració amb la política de la por del Govern d’Espanya. I l’enveja i la por (també en tenen) de perdre un dels millors clients, Catalunya, fa fer a representants del PP, afirmacions com la de Garcia Albiol: “El odio de Mas y la CUP es tan fuerte que están dispuestos a llevarse por delante la estabilidad econòmica de millones de de famílies”. Són tan indecents que atribueixen als altres les injustícies que ells han comès. Per què el pobre, a Espanya, cada dia és més pobre? Només l’enveja d’una Catalunya lliure, independent i prospera els porta a actuar d’una manera que amb la Constitució a la mà en un país  democràtic de veritat ja no estarien en el poder.