SR. Rajoy, no tiri pilotes fora

He seguit  la roda de premsa posterior a la trobada amb el Rei. Respostes al seu estil revestides de meravelles econòmiques, quan a l’hora de la veritat són ràncies pels treballadors. Que no se celebrarà el referéndum no s’ho creu ni vostè perquè sap molt bé que la Constitució li permet autoritzar-lo però avui no és aquest el tema, però hi està molt relacionat, les greus problemes de l’aeroport de Barcelona. El seu comentari no podia ser més trist,formalment triomfalista, ni més pobre, culpabilitzant els treballadors. AENA gestiona 46 aeroports i n’ha subrogat 27 a EULEN, el de Barcelona inclós. L’apoderada d’Eulen és la Sra. Micaela Feijoo, germana del President de la Junta de Galizia i membre del PP. Per cert no gaire amic de Catalunya. Les seves paraules al respecte, Sr. President les sintetitzo en tres blocs: a) els treballadors no tenen dret a protestar  b) ho regenta una empresa privada i c) AENA i EULEN compleixen. Inversemblant, Sr Presidednt, i molt més quan ha dit que dels 27 aeroports que controla EULEN només un té problemes. Curiosament aquell que s’acomoda millor a les seves teories contra la independència de Catalunya. Sr. President, alló que molta gent com jo pensen, és que els treballadors fan una vaga legítima per defensar els seus drets molt mal remunerats per l’excès d’hores que se’ls obliga treballar. El problema no és  dels treballadors, el problema és del poder, per aixó demanaveu que no és fes política d’un problema laboral. El treball no és questió d’estat? Aleshores quin sentit té el Ministre del Treball? I el problema s’agreuja si tenim present que EULEN, empresa subrogada, l’any 2016, el primer, si malament no recordo va tenir uns catorze milions d’euros de benefici. Sr. Rajoy, heu manifestat que l’economia espanyola ha millorat i millora, com s’enten que no ho notin els treballadors d’empreses que directa o indirectament, depenen de l’estat si no ho són.L’excès de treball, Sr, President, no es tracta exigint més als treballadors sense cap bonificació sinò aportant més mà d’obra i si es demana un esforç que l’estat el gratifiqui com cal, justament.

El treballador per dret de justícia natural ha de rebre la millora corresponent a les hores extres de treball. I les queixes que s’escoltaven dels treballadors del Prat anaven per aquest camí. És una vergonya i un desprestigi polític que uns mil passatgers hagin perdut el seu vol sense cap dret de recuperar els diners, per què el que s’escoltava era que havien comprat un bitllet nou els que havien conseguit volar. No s’hi valen excuses Sr. President. És molt fàcil acusar als polítics independentistes catalans, però davant situacions com la comentada quina autoritat té el President del Govern d’Espanya? És molt greu i dura aquesta pregunta, però és coherent amb els fets. Menys pilotes fora i més joc. És el que espera Espanya i Catalunya. Però el seu partit no ho entèn. Un petit exemple: la màxima autoritat d’EULEN és del PP.

Sr. Rajoy, no carregui amb una injustícia histórica.

El seu poble de naixement és Galizia. Què està disposat a  fer per ell? El meu és Catalunya i és la meva prioritat. La natura, la història i l’ètica estan al meu favor. La meva mare històrica és Catalunya. Espanya  senzillament és una entelèquia. I tots aquells que es diuen espanyols li han convertit. Unir no és unificar i menys destruir. Unifica qui comença per no fer constar en el DNI l’orígen de cada espanyol. El DNI espanyol és la negació de l’existència del diferents pobles d’Espanya. I no és tan difícil un DNI que uneix i no unifica. No és tan difícil que el DNI es redacti en la llengua o modalitat lingüística de cada nació de l’estat. I aquesta idea cap espanyol l’ha pensada i molt menys defensada. Sr. Rajoy, si jo fos galleg, defensaria amb el mateix entusiasme el dret a la independència de Galizia,  com defenso la de Catalunya. El mapa políitic d’Espanya no ha estat sempre el d’avui dia. Ha  variat. I ho ha fet aparentment democràticamnent, però la veritat és una dictadura. I és una dictadura perquè ignora voluntàriament els èxits de les diferents nacions i regions, que també són pobles amb identitat. Li agrada que comencem amb l’esport? Un president d’estat pot tenir les seves preferències com tot ésser humà actuant com a persona, no com a president. Sr. Rajoy, vos quan aneu a la llotja del R.Madrid,  del que sou soci, hi aneu com President d’Espanya i amb aquesta condició no necessiteu ser soci. És alliçonador que corri la veu de les aliances polítiques que s’hi couen en aquesta llotja. “Cuando el río suena, agua lleva”, diuen els castellans. La filosofia popular és una gran veritat. Fer servir l’esport per amagar determinacions polítiques, és simplement corrompre la política i l’esport. Em dirà que és un gran amant de l’esport. L’he vist per televisió fer footing, francament decepcionant, no el fet, sinò la forma. Per què s’ha de televisar la vida privada del President? No és cap argument favorable. Continuem. Sou soci del R.Madrid, suposo que esteu assebentat que el varen fundar dos catalans. Em direu que el Barça el fundà un suïs però amb una peculiaritat, va signar un manifest a favor de la Selecció Catalana de Futbol per participar en els Jocs Olímpics dels anys 20. La resposta sembla calcada a les vostres respostes. Però quina fou la resposta catalana, fundar el Comitè Olímpic Espanyol, que va tenir la primera seu a Barcelona i gràcies a aquest fet la Selecció Espanyola de Futbol va poder participar-hi. Qui estimava més Espanya, els independentistes catalans o els polítics castellans. I parlant de Jocs Olímpics, perquè es van celebrar a Barcelona i Madrid encara fa cúa. No per Samaranch, sinò per poc interés de Madrid que no es va preocupar de presentar la seva candidatura i agotat el temps Barcelona se li havia avançat. I per agraïment a Espanya, Samaranch es va veure obligat  pels de Barcelona. Sr. Rajoy ,em podem parlar molt de la resposta esportiva catalana que la política espanyola i la premsa es fa seva en els seus èxits. Curiós, el futbol que tan soroll fa, va entrar a Espanya per una porta petita, per cap`gran capital espanyola, per un poble de la Costa Brava, Palamós. El futbol d’Espanya parla català no nomès a Catalunya, també a Espanya i a Castella. Quina és la resposta de l’Estat espanyol a la història. La resposta és llarga i molt interessant.

Deu anys amb Lluis M. Xirinacs al cor de Catalunya!

Xirinacs, un místic, difícil de païr, però convincent. Un místic que va donar sentit a la germanor entre la vida i la mort i els setanta cinc anys de la seva existencia foren una ofrena a la solidaritat universal. Una personalitat, aparentment complicada, però intel·ligentment desenvolupada. Ciutadà, religiós i polític donava sentit davant el món a la trilogía de la seva vida demostrant com les tres vessants n’esdevenien una en el servei a Déu i al poble. Les institucions eren un instrument però la triple veritat la vivía la persona. La vivía en el dia a dia, sempre, independentment del servei a les institucions.També les va viure intensament però ni la institució política, ni la institució religiosa va comprendre la seva mística. Fa deu anys que en un dia com avui ens va deixar, i el dia 11 d’agost, un matrimoni va trobar el seu cos fred en el Pla de Can Pegot No va arribar a l’indret que havia escollit, el Taga. Les seves forces no van respondre, però la Mare el va rebre afectuosa. Va morir pobre, perquè la pobresa era la imatge de la veritat més pura. I la veritat més pura en el moment de la seva mort era Déu, a qui oferia la seva vida, el millor quie tenia, i Catalunya, que amb la  seva mort esdevenia més sobirana. Per què l’oferiment de Lluis M. Xirinacs era una demostració de llibertat. La defensa de la independència de Catalunya era, segons la seva filosofia, un compromís ciutadà, religiós i polític. La unitat ideológica compartida se circumscriu a l’indret on desenvolupes la teva vida, en el seu cas Catalunya, però la seva solidaritat el portava a defensar el mateix dret dels diferents pobles del món, que presentaven una identitat. En Lluis M. Xirinacs el pensament era fonamental per orientar la vida en la seva triple dimensió, ciutadana, religiosa i política, però les idees és necessari i sovint urgent, que es defensin amb fets. I fou generós amb els fets. Vagues de fam per defensar els drets dels pobles; polític per aportar solucions a l’estat, com ho feu a l’hora d’aprovar la Constitució amb la presentació d’una esmena total, que si avui la repasem ens adonarem que Lluis M. Xirinacs intuia, a llarg plaç, la ruta catalana; religiós, secularitzant-se per millor treballar i amb llibertat al servei del poble. Treballà en una empresa filatèlica en la que els dirigents s’adonaren de la vàlua de Lluis i li oferiren un càrrec important que rebutjà per no respondre a la seva idea de l’economia. En el món de la filosofia i de l’economia sobresurt la seva Filosofia globalística. La seva vida d’una gran intensitat mística descobreix en les seves activitats culturals, religioses, polítiques i econòmiques l’ànima religiosa que les complementa i les hi dona força i sentit. La seva mort pot desconcertar a molts però en la veritat de la seva vida palesà que independentment de les tendències personals, en tots els actes de la vida hi actúa la mà de Déu. Les petjades de Lluis M. Xirinacs en el camí de la història porten sempre el signe religiós independentment de si són culturals, polítiques i laborals. La seva vida estava marcada per la trajectòria que portava al Taga. Déu anys desprès, com ell volia, continúa entre nosaltres i al bell mig dels catalans celebrarà la independència de Catalunya. Catalunya necessita la pràctica de la filosofia política de Lluis M. Xirinacs.

El col·lapse del Prat un escàndol manipulador

Els viatges internacionals dels aeroports palesen un servei laboral que ultrapassa les lesgislacions nacionals i exigeixen un respecte a les persones d’altres paísos. El pèssim servei, que estan patint els viatgers, fins i tot amb pèrdues d’avió, veient-se obligats a comprar un altre bitllet, és una demostració de la incapacitat política de l’estat.  Donades les circumstàncies polítiques que està vivint Catalunya en les seves relacions amb l’estat, el dret d’expressió em permet pensar que es tracta d’una jugada política per desprestigiar Catalunya davant el món. Analitzant les estratègies de l’estat contra Catalunya, tot és possible. I el problema és molt greu perque el greuge de l’aeroport per incompetència d’AENA i EULEN, companyies estatals responsables, no és nomès contra Catalunya sinò contra la resta del món, donades les destinacions dels vols i les identitats dels passatgers. Cura, no culpem als treballadors que amb la seva vaga defensen i reclamen els seus drets, La culpa és de les companyies responsables del seu funcionament que exploten amb horaris desmesurats els treballador i engreixen la seva Caixa, com ho demostra el fet que l’any passat (2016) EULEN, segons he llegit a la premsa, va tenir uns beneficis de 16.000.000 d’euros. I si comprovem els alts càrrecs que s’hi belluguen, el problema encara s’enten més perquè el PP no en surt aliè. L’estat i les empreses responsables donaran la culpa als treballadors quan la culpa és tota seva per mor d’una incompetència corrupta, corrupta per dues bandes, per una gestió inadequada i per manipulació política per fer mal a Catalunya. No és cap secret que el Govern del Sr. Rajoy té una obsessió, frenar Catalunya i els mitjans emprats porten tots ells el signe de la inconstitucionalitat i de la corrupció. I és curiós que conjuntament al desgavell de l’aeroport de Catalunya surt a la llum un vídeo que desmenteix les declaracions del Sr. Rajoy a l’Audiencia Nacional negant la seva participació en els diners de la Caixa B del PP i de la Gúrtel. Són massa casualitats per no pensar en la responsabilitat del Govern en les irregularitats de servei de l’aeroport de Barcelona. Com a president que és d’Espanya, la última responssabilitat dels serveis de les empreses de l’estat recau en el President del Govern. Un nou argument en el desprestigi internacional de la marca Espanya.

Tercer desig de la Nació Espanyola

“Protegir tots els espanyols i els Pobles d’Espanya en l’exercici dels drets humans, les seves cultures i tradicions, llengües i institucions.”

Aquest desig em crida l’atenció per la distinció que fa entre tots els espanyols i els Pobles d’Espanya. D’acord amb els meus coneixements gramaticals entenc que tots els espanyols configuren la Nació espanyola i els Pobles d’Espanya són altres ciutadans diferents dels espanyols que per les raons qui siguin es troben inclosos en el mateix estat. Aquest punt de la base filosófica de la Constitució reconeix la plurinacionalitat amb drets, cultures, tradicions, llengües i institucions. En el desenvolupament d’aquests principis bàsics, l’apartat 2 de l’article 10, diu:”Les normes relatives als drets fonamentals i a les llibertats que la Constitució reconeix s’interpretaran de conformitat amb la Declaració Universal dels Drets humans i els tractats i els acords internacionals sobre aquestes matèries ratificats per Espanya”. Consequència, els pobles d’Espanya estan protegits per les lleis internacionaals signades i en elles hi figuraa el dret a decidir i a escollir el model polític, fins i tot la independència. La Constitució Espanyola s’empara en la cláusula “que la Constitució reconeix” com si dels acords internacionals només acceptès alló que a l’estat li convè. En aquest punt hi figura la sentència del Tribunal Internacional de la Haia de 2010, molt clara. Però el tercer desig va més enllà dels drets humans fent referencia als trets diferencials provinents de les cultures, tradicions, llengües i institucions pròpies de cada poble que defineixen una identitat diferent de l’espanyola. Independentment de la protecció o no, els pobles d’Espanya tenen tot el dret de recuperar la seva identitat esdevenint un estat independent, dret que acumula més força amb l’incompliment de l’estat del que, circumstancialment forma part per raons de guerra. Espanya no respecta aquests drets com ho demostren fets que han impedit presentacions a l’estranger de llibres d’escriptors catalans per raons purament polítiques no culturals. Un incompliment cultural fa referència a les seleccions esportives catalanes que no se’ls hi reconeix el dret de competir internacionalment. Òbviament que l’esport és cultura i l’estat es fa seus els èxits dels esportistes catalans sense tenir la delicadesa de dir que són catalans. I un altre exemple la persecució, que es fa i es va fer, actualment per exemple quan la celebració dels Jocs Olímpics. La bandera és el símbol de la identitat d’un poble, prohibir la bandera és negar la identitat. I l’article 3 de la Constitució afirma, no un desig, sinò un fet:”La riquesa de les diferents modalitats linguístiques d’Espanya és un patrimoni cultural que será objecte d’especial respecte i protecció”.

Quart desig de la Nació Espanyola

“Promoure el progrès de la cultura i de l’economia per tal d’assegurar a tothom una qualitat de vida digna”.

La base filosófica de la Constitució, el Preàmbul, reconeix quins són els factors de la vida digna: cultura i economía. Persosalment afirmaría que és la cultura perquè la cultura té com objectiu la formació de la persona i el nivell cultural d’un poble incideix en la seva economia. Sortosament la Constitució en el seu article 3 paràgraf 3 afirma:”La riquesa de les diferents modalitats linguístiuqes d’Espanya és un patrimoni cultural que será objecte d’especial respecte i protecció.” Compleix l’estat? En relació a Catalunya, no, tot el contrari. Recordem la llei Werd sobre l’escolarització en català i com la política espanyola rebutja la immersió lingüística que a Catalunya ha estat un model d’integració. Model reconegut internacionalment. No creure en la capacitat pedagógica dels catalans en relació amb l’idioma, no respecta l’article 3 de la Constitució. Interferir la pedagogia de Catalunya que es practica a les escoles per imposar el model centralista no és només anticonstitucional sinò antinatura i molt més quan Catalunya és i ha estat un exemple de respecta als idiomes, com ho palesen els pòlítics de la Generalitat davant la ignorància del President del Govern Espanyol. Però alló que esdevè inmoral rau en el fet d’emprar l’economia com instrument contra la cultura. Un exemple que defineix una mentalitat de pobresa humana indescriptible. Un escriptor jubilat no pot publicar cobrant drets d’autor sota l’amenaça de perdre la pensió. Davant la indignitat legal s’hi ha posat un pedaç. Pot cobrar drets d’autor sempre que no superi els nou mil euros bruts. El sou mínim. Sincerament un atac a la cultura, privant a la gent que hi ha dedicat la vida, no aporti en la seva vellesa tot el seu saber i experiència. Senzillament incomprensible per antinatural. Han dedicat la seva vida a la cultura, aportant a l’economia de l’estat el percentatge que la venda dels seus llibres i el ingresos de les seves conferències, marcava la llei. És humanament inconcebible, quan per respecte a la seva feina productiva d’anys han portat diners a les arques i aquests jubiltats que de la seva pensió se’ls hi descompta uns percentatges al voltant del vint per cent, se’ls hi prohibeix contribuir amb els diners que generin les seves tasques culturals. Personalment opino que l’estat no només els hi hauria de permetre ingresos del seu treball cultural sinò que haurien de percebre íntegra la seva pensió. Ni ha més, per exemple l’iva, que ha provocat tencaments i pèrdues importants. Però alló que és pitjor ha provocat una manca d’assistència als actes culturals pels preus desorbitats que l’iva causa. Per altra banda, no s’aplica igual a tots els actes culturals. I acabo amb una acusació: la política no pot interferir en la creació dels fets culturals, posar politicament normes a alló que és cultura provoca  pobresa. La cultura la fan crèixer els actors culturals que han de ser lliures en les seves creacions. Quin és el paper de la política?   Facilitar als actors culturals els medis necessaris per poder desenvolupar dignament la seva feina. Un polític que faci de polític i si és actor cultural que distingeixi clarament les dues funcions. La política no serà anticultura si els agents culturals són verdaderament lliures en les seves funcions. I com més lliures més riquesa produiran i aportaran a les arques de l’estat. És possible que la política i la cultura siguin germanes en la configuració de la convivència humana? 

Segon desig de la Nació Espanyola

“Consolidar un Estat de Dret que asseguri l’imperi de la llei com expressió de la voluntat popular”

La meva ignorància em fa preguntar quan un estat és de dret? Hi ha algun estat que no tingui cap llei? Si l’Estat de dret ho és gràcies a la llei, els dictatorials també ho deuen ser. On rau la diferència? Sembla ser que en el legislador, d’acord amb el segon desig. En la meva ignorància una llei deu ser lícita i justa quan els seus fruits són bons. Pels seus fruits els coneixereu. No m’agrada el redactat del desig perquè assegurar l’imperi de la llei esdevé en la realitat una dictadura. L’estat el configuren els ciutadans que han redactat la llei. Però per què l’estat? Suposo perquè és el responsable de fer complir la llei que han aprobat els ciutadans. I aquest supòsit és  creïble a la Nació Espanyola? La Constitució que ha de consolidar l’estat és veritablement la que necessita l’estat? Humilment en tinc molts dubtes. Com més m’informo i més llegeixo els seus articles més arribo a la conclusió que no és la que el poble espanyol es mereix. Perquè? Senzillament no és explicable que una política amb l’actual Constitució esdeevingui tan corrupta. I per més inri que un partit amb acusacions de tanta corrupció sigui el que governa no té altra conclusió, que les aparences sóns unes, i que la realitat una  altra. Aparença, democràcia, veritat, dictadura. La corrupció és llei. La justícia com actúa en el cas Pujol i com en el cas PP. La corrupció Pujol es feu gran quan el seu concurs el PP o el PSOE el necessitaven. I ara la hipocresia està en el fet de dimensionar un per disimular l’altre. Per què porta tants anys la justícia per desencallar la corrupció política i és tan diligent atacant a Catalunya? Voler recuperar els drets històrics és un delicte i una corrupció? Quan qui ataca està marcat per la corrupció poca credibilitat té. I sense una interpretació interessada és un contrasentit la lentitud en un cas i la rapidesa en l’altre. I quan aquesta situació es produeix en un estat de dret, quin respecte es mereix la llei? Però n’hi ha més. És just i lícit canviar la llei per immunitzar una personalitat, encara que sigui el rei, com es va fer amb la Constitucció? Així ha d’actuar un estat de dret? És propi d’un estat de dret, perjudicar els ciutadans per beneficiar la banca i les grans fortunes, com en el cas Càstor? Un altre exemple del món de l’esport. És propi d’un estat de dret el tracte que en els judicis han rebut Messi i Cristiano. El primer obert i el segon tancat. És propi d’un estat de dret com es gestiona la pensió dels jubilats? Un augment del 0,25 % quan en força pensionistes esdevé negatiu. Aixó sí, l’estat envia la carta comunicant l’augment com si es tractès d’un gran interés per la dignitat dels jubilats. No fa massa, dos o tres anys, se’m va comunicar l’extraordinari agument, i el resultat fou descomptar-me cada més 40€. Aquesta segona part no me la van fer saber. Així funciona un estat de dret?. Són molts els motius per dubtar de la bondat de la garantia de la Constitució. Un dels arguments més clars és el qualificat com “les clavagueres de l’estat”. És inexplicable democràticament que un ministre culpable d’una persecució ilegal contra el Govern de la Generalitat hagi estat immunitzat políticament, encara que no socialment i un fet prou evident, malgrat la voluntat del Govern, no ha arribat a l’embaixada del Vaticà. Li fou barrat el pas malgrat l’assistència del seu àngel Manolo. Un estat de dret no el defensen les lleis, el corroboren el fruits i el milloren els ciutadans. Malgrat les aparences, la Nació Espanyola encara no és un estat de dret. Els fets, són els fets, i ells parlen. I els que parlen més fort i alt són els ciutadans i en particular aquells que no són escoltats, els més pobres. Cal treballar molt perquè Espanya esdevingui de veritat un estat de dret. Una cosa és certa: és un desig.