La democràcia és global, no partidista

La democràcia és un model de convivència pensat per a tota la humanitat. És veritat que el procès democratitzador és lent però el fet de ser lent no justifica que cap país practiqui una democràcia vàlida per a uns i no per a altres. Dissortadament el concepte democràcia en mans de manipuladors, el desvirtuaran intentant  que la veradera sigui la seva. Una llei d’un estat concret no pot tenir unes lleis que en el seu estat les presenta com a democràtiques i que en altres no són admeses com a tals. Parlant de  casa nostra alló que és  democràtic a Catalunya també ho ha de ser Espanya. I el problema es fomenta en la diferència de filosofia. La filosofia de la democràcia és universal i a mesura que el procès de convivència de la humanitat ha avançat millorant, l’esperança d’una democràcia mundial esdevé més creïble. Però en l’avenç d’aquest concepte s’han de superar molts obstacles de la història que van des de la política de la divinització del poder a la de l’esclavatge dels ciutadans. De tics d’egoïsmes divins en els poders democràtics del segle XXI en corren arreu, fins en els països considerats més demòcrates i de patiments d’esclavatge se’n troben arreu, no hi ha estat democràtic que no en practiqui. Certament la globatlitat democrática  de tota la humanitat encara és un somni. Només cal observar els comportaments autoritaris dels governs tinguts per modèlics i alguns que s’ho pensen peró no ho han estat mai. I em refereixo concretament a Espanya. Un govern que no s’adapta a la identitat dels diferents pobles del seu estat no és democràtic, ni res que s’hi assembli. Senzillament és una dictadura que de la llei en fa un poder absolut i de la llei natural una peça de museu. Si Espanya fos veritablement una democràcia, el seu govern seria respectuós amb les diferències i dialogaria no insultaria com fa el govern del PP en relació a Catalunya. Quan la defensa en contra es fonamenta en afirmar que és una il·legalitat significa que el govern no té capacitat de diàleg i és incapaç d’argumentar a favor seu d’una manera intel·ligent i racional respectant el seu fonament passional. Negar-se a dialogar amb els conciutadans que pensen diferent amb idees fins i tot contràries a la llei és no tenir ni idea de la  democràcia perquè la ignorància és el fonament del seu discurs. I aquesta situació es viu a ple segle XXI a l’estat espanyol i no només amb Catalunya sinò amb altres indrets que la veu del poble està esclavitzada. Estem molt lluny encara de la democràcia global en la que les diferències són motiu de diàleg i argumentació de progès a tots nivells, promovent  el respecte a la persona.

La independència de Catalunya ni fractura Espanya, ni desobeix la Constitució

No és pot trencar alló que no ha estat mai unit. En temps dels Reis Catòlics, Catalunya no va ser mai Espanya, eren dues entitats polítiques diferents i independents. A Catalunya hi haguè el Primer Parlament d’Europa. Només la força de les armes va aconseguir alló que mai s’hauria assolit amb el diàleg i el raonament. És una llàstima que massa vegades la raó de les armes esdevé la raó de la història. És el cas de Catalunya. Alló que van lligar les armes contra la voluntat del poble ho pot desligar raonant el poble sotmès. I els catalans, com els vascos tenen tot el dret de recuperar els drets que els hi van arrebassar les armes. Em contestareu que Catalunya va votar la Constitució, és veritat. Era un pas molt important per poder, amb el sentit democràtic de la història, començar a treballar per a tornar a ser políticament independent. I aquesta circumstància que hauria d’haver estat la norma esdevinguè totalment al contrari amb una política de fer desaparèixer Catalunya del mapa. Sortosament hi ha espanyols que pensen en els drets democràtics dels pobles i distingeixen la pluralitat nacional d’Espanya. Però és, de moment una minoría, que palautinament se sentirà reforçada per culpa d’una política socialment i cultural corrupta. Una política que té dues normes, el diner i l’absolutisme de la llei amb la hipocresia de proclamar, també en el redactat de la llei, que la sobirania la té la veu del poble. Un govern que ha comprat amb diners els pocs vots que necessitava per assolir el poder no té credibilitat, ni dignitat per governar un estat. Un govern que se sent còmode en la corrupció i incòmode en un moviment de dignitat democràtica d’una aotnomia, que té una base sòlida per recuperar drets arrabessats injustament, no és un govern amb dignitat democràtica per exigir democràcia quan ell no la respecta. Però alló que veritablement és inconcebible i vergonyant és afirmar amb amenaces que no permetrà que es trenqui Espanya quan ell ja l’ha trencada. I precisament el fet d’afeblir  Catalunya s’ha convertir en la seva fortalesa, perquè s’ha posat en evidència davant el món. Davant l’evidència de la seva política contra els catalans, un atemptat contra Catalunya l’ha enfortida encara més. I ha assolit més  credibilitat internacional perquè una policia a la que l’estat espanyol li havia tancat les portes de la informació d’europol i per consegüent estava en inferioritat davant un atemptat del que no tenia informacó, ha actuat amb fermesa, qualitat policial, impedint una mortaldat de la que no tenia indicis. I quan els fets han demostrat la seva categoria, des de l’estat s’intenta desprestigiar-la i criminalitzar-la amb informacions que han estat desmentides argumentalment. Alló que l’estat ha fet amb Catalunya és indigne i ara es renta la cara amb la mentida. El mèrit de la manifestació contra la violència fou del poble i només del poble i si les autoritats se senten maltractades que comencin per reflexionar quina part de culpa hi tenen, si no la hi tenen total. L’amenaça de que no es permetrà trencar Espanya i desobeïr la Constitució esdevindrà un boomerang perquè ja n’han trencat una i desobeït l’altra. Amb la independència dels pobles no es desobeeix la democràcia, es reforça i referma, la història recent d’Europa ho palesa amb prou claretat i contundència. I Espanya no es trencarà amb la independència de Catalunya perquè Catalunya no ha estat mai Espanya per dret democràtic.

Un ADN contra Catalunya

Sembla ser que en la configuració personal de molts espanyols l’ADN contra C atalunya els hi és inherent.I no és d’ara,és molt antic i de variades intensitats, des de posar en ridícul a amenaces de mort. Suposo que els hi és natural perquè l’educació rebuda ha estat incapaç de controlar-ho. I existeix en totes les capes socials, des de les més humils a les més enlairades i tampoc hi falten  les capes religioses, no tant intenses com en la política però Déu n’hi do. Què vull dir, que no s’ha de fer res i deixar que perjudiquin la convivència? Òbviament, que no. És una malaltia psicológica que ha de tenir el seu peculiar tractament. Psiquiatres té el país. Però dóna la impressió que el tractament va per camins contraris com si els malals psicològics fossin els catalans. I aixó és perillós. L’enfrontament i el seu resultat dirà de quina banda estava la salut mental. Personalment no en tinc cap dubte. Encara que a petita escala, tembé he estat víctima d’aquest ADN. Era la dècade dels anys seixanta del segle passat, quan per motius molt personals vaig acceptar assistir a unes exercitacions espirituals del P.Lombardi a La Granja (Segovia). Dues anècdotes. Encara no m’havia secularitzat. Hi assistien sacerdots d’arreu d’Espanya. En l’acte de presentació em demanaren, quan arribar el meu torn, una curta auto-presentació. Com era veritat en mi, entre altres coses, vaig informar de la meva tasca d’entrenador esportiu d’equips escolars. “Risitas” i algunes bromes, que em van molestar. Indicaven alguna cosa, doncs sí, certa enveja de Kubala en el Barça i no en el Madrid. La segona em va fer més mal. A la Granja hi havia un altre sacerdot català i com és normal entre nosaltres dos parlaven català. El darrer dia se’ns apropa un capellà gran no recordo si der Ciudad Real o Guadalajara i ens pregunta si ens havia agradat i si haviem fet propósits d’esmena. I ens engaltà si havien fet el de no parlar més en català. No cal continuar. Vaig pensar si el capellà del poble pensa així què han de pensar els feligresos. En vaig patir més, per exemple en la meva etapa d’estudiant a Albelda de Iregua, em van castigar al bell mig del menjador de braços en creu per haver parlat català amb un altre company català. Si l’esglèsia a la que pertanyia, i malgrat la secularització crec en Déu, te capellans amb aquestes idees, Déu ens agafi confessats. Anècdotes a petita escala, però demostren com es treballa entre la gent senzilla. I aixó en época franquista, no havia arribar encara la democràcia. Va trigar uns anys. I la democràcia, qué demostra? Jo em pensava que actuaria de teràpia per ser més comprensius i solidaris i els fets demostren que el nivell no ha minvat. Només cal escoltar el PP i el PSOE com aprofiten l’atemptat de Barcelona i Cambrils per fer mal a Catalunya i ho fan , és escandalós, en nom de la democràcia tractant de faixistes als catalans. Francament el món al revés. El sentiment català de la major part de la nació catalana és ferm i fort i el desig d’independència ha esdevingut un dret i una ordre. És escandalosa la manipulació maldestre que es fa de la democràcia. És ben veritat que no hi ha pitjor cec, que el qui no vol veure.Sortosament la naturalesa i la història donen sempre la raó al qui té la raó. L’atemptat de Barcelona i Cambrils ha demostrat al món i aixó cou molt als contraris, la qualitat humana i democrática de Catalunya. I que cou ho demostren les paraules de Rajoy quan haguè de donar explicacions al Congrès per la seva implicació al cas Gurtel. Va dir que no hi havia dret de fer-li perdre el temps pel tema de la corrupción quan hi havia altres temes com el procès de Catalunya. Sembla que amb les seves paraules ser corrupte és un dret i un mèrit per poder gobernar i defenbsar el dret a decidir fos un crim. I aixó amb la Constitució als llavis. Quina vergonya. Pobres espanyols si continúen votant el mateix partit. Sr. Rajoy l’ADN contra Catalunya no el pot negar.

El dia 1 d’ctubre, s’obrirà la porta de la llibertat

Quan el cor deixa enrere la ment, les ensopegades són inevitables, però quan el cor ha encés el desig amb constància i entusiasme, la ment hi aporta el seu treball demostrant la veritat del desig i el per què cal convertir-lo en realitat. El cor de Catalunya ha fet el seu treball, la ment no s’ha quedat enrere i, a la vegada, ha refermat les seves idees amb aportacions de personalitats estrangeres especialistes en lleis. I alló que és més reconfortant està en el fet que la Constitució espanyola no és contrària al dret a decidir i la legislació europea el declara un dret natural que prima la voluntat dels pobles per damunt de les lleis. I aixó ho confirma la sentència de l’any 2010 del Triubunal Internacional de la Haia. Que votar el referéndum no és anticonstitucional ho confirma l’article 149 de la constitució quan referint-se a les competències exclussives de l’estat diu:” autorització per a la convocatòria de consultes populars per via de referèndum”. La llibertat de pensament no la pot prohibir cap llei i per altra banda la mateixa Constitució reconeix la sobirania de tots els ciutadans respectant la seva ideologia. Democràticament una defensa de la independència d’un poble amb identitat, com ho és Catalunya, és lícit i refermat pels tractats signats per Espanya. Constitucionalment davant d’un conflicte alló que no es pot fer és dir, que la Constitució ho prohibeix i per més contradicció dir que ell no ho vol. La Constitució hi és per solucionar problemes, no per crear-ne i amb tots els respectes el Govern Espanyol està creant un greu problema democràtic a nivel internacional. Que no vulgui la separació, ningú li nega el dret, però el mateix tenen els que la volen. Solució constitucional, votar. Un vot democràtic pot dir, sí o no, i alló que decideixi la majoria és llei. El camí, organitzar el referéndum, fer una campanya intel·ligent racional i democràtica a favor del sí o del no, i la ciutadania que voti. Han de votar tots els  espanyols? No. En relació amb l’estatut de cada autonomia només voten els ciutadans de la corresponent autonomia. El problema és de Catalunya amb Espanya per tant només han de votar els catalans. Negar-se a votar amb l’excusa de que segons ells no és legal, només té un nom, por de perdre. I aquesta por és tan manifesta que més d’un pensador espanyol i estranger afirmen que el procès cap a la independència de Catalunya és irreversible. Quan els arguments es recolzen en la por i l’amenaça, com fa el govern espanyol, no té altre sentit que es tracta una feblesa impotent. I és trist. La raó bàsica és molt trista, Espanya econòmicament està en situación de fallida i sense Catalunya no se’n pot sortir. Ells i Europa ho saben i aquest argument favorable a Catalunya el va generar l’actual govern de l’estat espanyol. I és tan vergonyosa la impotència que gosen amenaçar amb les pensions dels jubilats, quan saben perfectament que les pensions dels catalans independinçats, Espanya té l’obligació de pagar-les. Una proba més de la incoherència d’una política que navega a la deriva. No cal que hi afegim la veritat bilionària del deute de l’estat. Les onades del mar de la història d’Espanya són de tempesta i encrespades. El dia 1 d’octubre, jo votarè SI.

Carta oberta a Soraya Sáenz de Santamaria

La meva ética m’ensenya que les autoritats estan al servei dels seus subordinats i en el seu tracte personal han de ser un model d’una correcta urbanitat. Urbanitat que cal practicar amb els partidaris i amb els no, amb els adictes i amb els que et volen fora del poder. Un governant no ha de perdre mai la dignitat personal i la política. Una de les darreres manifestacions de la vice-presidenta del govern en relació amb el problema existent entre Catalunya i Espanya porten un missatge que si hem de creure la filosofia popular, alló millor que ha de fer per dignitat humana, és renunciar als seus càrrecs polítics. El romans tenien una expressió molt definidora de la dignitat de les persones. Deien:”ex abundantia cordis, os loquitur”, (La boca parla d’alló que el cor n’és ple). La Sra. Vicepresidenta en les seves paraules està molt propensa a menys-valorar, fregant l’insult. Darreramant ha tractat d’”aberrante” la llei que vol aprobar el Parlament de Catalunya sobre la transitorioritat vers la independència. Sra. Sáenz, ha tractat barroerament un conjunt de persones que tenen tot el dret de defensar unes idees i ho fan amb dedicació, intel·ligència, investigació i respecte a la llei, sí a la llei, per què malgrat, no li plagui, la llei ho permet i ho permet perquè, al menys en principi, és  democràtica i les seves paraules no la respecten. Pot no estar d’acord amb aquesta llei, el que no pot es menys-tenir-la. La resposta li dóna la Constitució, debatent-la racionalment i intel·ligent i desprès votar-la. I la seva correcta manifestació ha de ser defensar democràticament el no, cosa que no vol fer perquè té por de perdre. I aquesta por li agarrota el cor, com també al govern en ple. Sra. Vicepresidenta, “aberrante” és qui incompleix la Constitució. La Constitució diu clarament que l’estat pot permetre referèndums d’opinió d’una part de la població. Sra. Sáenz és “aberrante” canviar articles de la Constitució legalment constituits i posteriorment declarats inconstitucionals i el nou redactat, com ordena la Constitució, ha de sotmetre’s a votació, norma que no es va complir? Actuar així és prevaricar o no? I prevaricar és totalment “aberrante”. Un altre refrany castellà diu: “piensa el ladrón que todos són de su condición”. Acusar a l’actuació del Parlament de “bochornosa”, automàticament la filsofia popular diu que ho és la persona acusadora. I en la seva vida Sra. Vicepresidenta hi ha una altra dita castellana que afirma “de tal palo, tal astilla”. Sra. Vicepresidenta, amb la Constitució a la mà, té l’obligació, li agradi o no,d’escoltar la veu d’un poble. I no em contesti amb la Constitució a la mà, perquè amb ella el govern espanyol ha de complir els pactes i lleis europees que ha signat i són favorables al referèndum que el dia 1 d’octubre, malgrat les seves  paraules, Sra. Vicepresidenta, Catalunya votarà. No em digui que els independentistes volem trencar Espanya, quan el seu partit el PP, ja fa anys que l’ha trencada. Recordi els quatre milions de signatures que el President Rajoy va presentar, abans de ser president, contra Catalunya. Les cadenes amb que preteneu lligar Catalunya, sí són molt fortes, però quan convé també “seguem cadenes”. Sra. Vicepresidenta, també és culpable que estem segant, ja, les cadenes que ens neguen la llibertat. Cal molta mesura a l’hora de parlar i sobre tot en un governant. No li demano que no enfonsi Catalunya, que no podrà, li demano per respecte a tots les espanyols, que no enfonsi Espanya, com ho estan fent.

En futbol és llei, en política és corrupció.

El factor en un i altre, el diner, ho legalitza tot. En el món del futbol l’incompliment del contracte té un preu legalment establert. En política una il·legalitat la fa bona el diner. El diner ho tapa i justifica tot. Una gran corrupció política a la pell de brau que fa rics injustament esdevè argument polític per votar els culpables. En el futbol no complir el contracte és legal perquè una clàusula económica ho permet. I és curiós que aquell club que es nega a pagar una prima de signatura de contracte per incompliment, està disposat a pagar la clàusula del jugador d’un club que ell vol fitxar havent signat un contracte per a cinc anys que incomplirà. Em podeu dir cap a on camina la societat? La majoria de socis del club beneixen el fitxatge del jugador que trenca el seu contracte acabat de signar i ho troben normal perquè hi ha una llei que ho permet. Com s’ha d’entendre una societat en la que els incompliments estiguin beneíts per llei? Guanyar una lliga amb jugadors fitxats ilícitament, amb l’amagatall d’una llei, no està renyit amb la dignitat esportiva, és correcte? “Poderoso caballero és don dinero” deia el poeta espanyol, Quevedo. Qué n’és d’antiga la corrupció! És tan incomprensible com aquell estat  que fa campanyes contra el terrorisme, i no té vergonya de vendre armes als protectors dels terroristes. I esdevé més incomprensible que sigui normal al segle XXI. No entenc que una societat que produeix intel·ligències tant potens capaces de comprobar la velocitat de la llum, la força de la gravetat, la consecució de milèssimes de milímetre d’un àtom, la graduació de les calories del foc del sol, no gaudeixi, potser perquè no se les  escolta, d’intel·ligències que programin el camí de la dignitat en el món del diner i de la política. És incomprensible que una societat dividida en dues col·lectivitats diferents no sigui capaç d’estudiar el com i el perquè d’una convivència en pau i en les dues la culpa la tingui el diner, perquè amb el diner alimenten les guerres que les enfronta. El culpable és el mateix en un fitxatge d’un jugador, que en un atac terrorista. Els fets ho afirmen i dissortadament els responsables de la convivència en pau tanquen els ulls i el diner, rei de les armes, mana. Mana en coses tan innocents com en el fet que un infant inocent compra un caramel. O en el fet que la mestresa de casa compri en el mercat verdures infectades pels abonos emprats en el seu conreu. El problema d’una societat en pau no s’assoleix eliminant els suposats terroristes, s’assoleix amb la veritat d’una humanitat de persones dignes. I la dignitat no es compra ni es ven amb diners. Els diners són factors a les mans de les persones per actuar en veritat i justícia i asegurar la dignitat. La humanitat ha avançat moltíssim en els cents de milions d’anys d’existència, però la història ens demostra que encara hi resta moltíssim per fer.

Sr. Margallo, he tornat de vacances per l’espai

La vostra advertència em va aconsellar que durant l’estiu escollís l’espai per anar de vacances i li puc asegurar que han estat molt positives. Arreu on vaig parlar, se’m va rebre amb molta amabilitat i quan els hi explicava el motiu del meu viatge esclataven a riure i em deien és molt bromista el vostre ministre, però algun habitant de l’espai molt seriosament m’aconsellava que no en fes cas de les seves paraules. Em deien el vostre lloc no està entre nosaltres, encara que la vostra llum, com a vosaltres la nostra, ens és molt enriquidora en tots sentits. Procureu millorar-la i no la perdeu perquè sabem que teniu enemics poderosos que us la volen prendre. Entre nosaltres en l’espai no hi ha odis, sinò molt bona entesa i aquesta és la primera lliçó que l’espai terra ha d’aprendre. En l’espai terra hi ha astres que menyspreuen els satèlits i no els hi volen donar llum, també ni ha que volen apagar la d’altres astres per enveja i per poder ser més poderosos i esdevenir senyors de l’espai. En el món sideral aquest comportament no existeix. En l’espai sideral els satèlits reben llum mentre existeixen i els astres la regalen mentre són astres. Amic que ens han vingut a fer una visita de cortesia, tu ets un astre que desperta enveja del que et té sotmès i té por que siguis un astre nou en l’univers com és el teu destí. Tingues els ulls molt oberts i la intel·ligència desperta. Els hi fa por que siguis un astre que aporta al sistema sideral de la terra una llum més enriquidora que la seva. L’amenaça d’enviar-te a l’espai sideral no és res més que enveja i la demostració de la seva incapacitat d’aportat la llum que li correspon a la terra. I a la terra s’hi han bastit dues estructures terroristes amb finalitats de ser, destruint els altres. Però per ser es destrueixen mútuament. Una estructura empra el sistema del terror físic, eliminant el contrari auto-liminant-se tambè ella, i l’altra se serveix del terrorisme psicològic intentant destruir el contrari i no se d’adona que alló que fa es auto-destruir-se mentre el contrari es reforça. Empra arguments boomerang, no arguments diàleg. Sr. Margallo les meves vacances per l’espai sideral foren excel.lents en tots sentit. Em van assegurar que continuarè aportant llum a l’espai terra i em van afegir, qui et vol destruir et demanarà consell per no perdre la seva capacitat lumínica i poder ser un astre digne al teu costat. I els astres siderals em van manifestar que ells estan amb mi, per dues raons, per què la meva independència seria un exemple de com ha de ser la vida dels astres per no perdre la seva capacitat lumínica i per que la centralitat del meu desig és la dignitat de les persones. Sr. Margallo el llenguatge dels astres siderals em parlaven del pensament dels astres de la terra i em deien és una llàstima que qui no et vol, no escolti i no miri. Ho tindrà  molt dur per subsistir. És indispensable saber llegir i escolar la veu de l’univers.