Una lliçó històrica de la passió de Crist

Cada vegada que llegeixo la Bíblia em convenç més aquella dita que Déu actúa mitjançant causes segones. Senzillament li dóna a la història una projecció que no sabem entendre o no volem. Avui, divendres sant, el dia de l’amor més gran amb la mort en  creu de Crist, un govern que es declara laic col·loca la bandera a mig pal, per recordar el misteri de la creu. Gest difícil d’entendre per a molta gent i d’una lectura que personalment trobo manipulada. Valorant des de la consciència cristiana el procès històric que viu Catalunya hi trobo unes semblances humanes que donen força i llum. Analitzat el procès a partir de la seva voluntat, el judici que pateix porta directament a la mort política d’un país amb acusacions semblants a les dels grans sacerdots acusant a Jesús d’enemic de Roma, que fou la sentència final. Catalunya també es acusada d’enemiga d’Espanya i l’estant crucificant. De la mateixa manera que el judici de Pilat no fou just, malgrat les aparences argumentals, tampoc ho és el que s’està seguint contra Catalunya. Pilat se’n va rentar les mans i lliurà el processat als soldats que el crucificaren. De la mateixa manera el President del Govern se’n renta les mans i passa el procès a la justícia. El Crist va morir. Les perspectives polítiques semblen profetitzar que Catalunya políticament morirà. Però la mort fou vençuda i el Crist ressuscità i l’objectiu final fou complert. La redempció de la humanitat. Amb actes humans es va complir un projecte diví. La semblança política de la persecució que pateix Catalunya profetitza que es complirà l’objectiu superior que és el reconeixement de la seva independència. La capacitat de sofriment del caps del moviment vers la llibertat serà el gran valor que portarà a la victòria. Rentar-se les mans és un acte d’hipocresia o d’incapacitat. Pilat va caure a la por davant l’acusació d’enemic de Roma i no entendre de quina realesa li parlava Crist i aquesta mateixa línea dóna la impressió que segueix el govern de l’estat davant el poble de Catalunya. S’em dirà que no barregi política i religió. Comparar no és barrejar, però des de la meva consciència religiosa i amb la creeença d’un futur diví no puc desentendre’m de la capacitat meritòtia de cap acció humana. I quan defenso conscient uns drets m’estic comportant religiosament i política. I quan se’m sanciona, l’acceptació de la sanció és també un mèrit que m’ajuda a assolir els meus objectius. I defensant amb veritat i justicia la llibertat de Catalunya també faig mèrits per assolir, l’altra vida. Accepto que hi hagi persones que no pensin igual i les respecto, però jo, en les meves accions, he de ser coherent i la meva fe em diu que quan defenso la llibertat del meu poble em comporto correctament.

Sr. Rajoy, per què l’estat espanyol està fregant la fallida?

El ciutadans ho han de saber. Mentre es vanta de que l’economia espanyola va bé, dos fronts ho neguen. El deute de l’estat espanyol i la pobresa cada dia en alça. Sr. Rajoy, l’any 2007 el deute públic de l’estat era de 384.000 milions i a l’any 2018 es de 1.143.000 milions. Els darrers 10 anys ha augmentat 759.000 milions. Cada any amb pèrdues amb el greuge que el deute de l’estat equival al 141% del PIB espanyol. No anem endavant, sinò enrere. Perquè? Senzillament per què la despesa pública de l’estat suposa el 42% del PIB. Per què s’ha produit aquesta situació?. Penso que en la ment de moltíssims ciutadans senyalaran amb el dit, la corrupció. I aquesta situació causada per una administració mal portada, els quatre darrers anys del ministre Montoro han acabat sempre amb déficits milionaris, essent el més petit de 40.000 milions d’euros. I davant d’un panorama desestabilitzador alló primer que es fa és controlar a la baixa les pensions dels jubilats. Hi altres pensions que necessiten ser controlades i adaptades a les necessitats del país. Per què es blindà l’ex.rei Joan Carles quan gràcies al ser rei d’Espanya es convertí en una de les 200 fortunes més riques del món. Per què la filla del rei, princesa hereva, ha de cobrar a la seva curta edat una pensió de més de 100.000 euros, quan l’educació dels fills i la seva manutenció és un deure dels pares? És pobre el seu pare?. Per què quan es posa la mirada en els pensionistes no es posa en les nómines inflades dels polítics i en les despeses, com per exemple la  de l’estada a Madrid dels diputats? No cobren per fer la seva feina? Per què es construeixen vies d’alta velocitat totalment inncessàries algunes com ho palesa la manca de pasatgers? Per què, els economistes de l’estat, no han aconsellat prioritzar el corredor meditarrani, necessari per l’economia espanyola? Per què treballeu més en intentar descobrir incompliments contables quan l’estat no compleix? No seria millor animar el bon treball i facilitar a les empreses una millor productivitat? Una altra questió que té molta relació amb l’economia. Quina ha estat la despesa milionària de l’estat en la persecució contra Catalunya? Perseguiu una nació, que forma part de l’estat espanyol, una de les més productives i sense ella, com ha reconegut el mateix ministre d’economia, Espanya no podrá afrontar el seu déficit públic. Heu malgastat milions, que els ciutadans tenen tot el dret a reclamar-vos, no només els catalans sinó tots els espanyols, oblidat els vostres deures polítics que eren els de parlar i buscar solucions al problema polític i no judiciar-lo. La fallida, que és en l’actualitat, l’espasa de Democles que pesa sobre el cap dels governants, es convertirá en jutge que donarà la raó als perseguits. L’actual situació econòmica de l’estat espanyol és només culpa dels governants que no estan a l’alçada del moment històric que viu la humanitat. No culpeu als treballadors i jubilats, que no la tenen i sí, sabeu qui són els culpables. Hi ha blindatges que acusen.

Empresonar innocents és un crim contra la història

La presó en una democràcia no és la casa dels que pensen diferent. En una democràcia criminalitzar les idees és una vulneració de la seva filosofia, base de la seva legislació. La llei no és la democràcia és la salvaguarda de la convivència que ella s’ha donat. I el primer enemic de la llei democràtica és la manipulació per culpa d’un redactat que necessita interpretacions. En democràcia hi ha una autoritat que és sobirana, escolleix els responsables de les seves institucions, i si la llei no respon a les necessitats dels ciutadans aixeca la veu i demana un reciclatge. I en aquest país nostre no s’escolta aquesta veu. La democràcia ha esdevingut el model polític de convivència més proper a la ciutadania però el procès de millora continúa perquè la humanitat encara no ha trobat la filosofia de la globalitat indispensable per assolir un model polític que serveixi a una convivència en pau en la que la solidaritat i la dignitat de les persones esdevingui central. I perquè el procès democràtic no s’aturi és imprescindible el pensador que porta noves idees. Una filosofia de la globalitat per a una humanitat en pau ha estat estudiada, pensada, escrita per Lluis M. Xirinacs i valorada per la Universitat amb la máxima nota de summa cum laude. Però aquesta filosofia no és ben vista per la classe política perquè el seu filòsof reunia dues condicions no massa ben vistes per la  consciència espanyola de dretes i d’esquerres perquè era un sacerdot secularitzat, però religiós i místic, i, a la vegada, era independentista i la filosofia té un nom “globalisme”, que sortosament a casa nostra s’està estudiant, espandint i té força seguidors. El seu autor és un exemple de saber fer una feina ben feta malgrat els menyspreus i les presons. Penso honestament que aquesta filosofisa és necessari que s’adapti a la política catalana perquè li donarà més base, més racionalitat i més força, amb una idea molt senzilla, no hi ha grups sense individualitats. És una filosofia que ens parla de la importància de la indepenència dels pobles. El seu autor Xirinacs defensava la independència de Catalunya i de tots els poble del món. Honestament penso que és la filosofia que necessita la democràcia per continuar el seu procès de progrès amb més força i convicció. I en aquest procès les idees són fonamentals i bàsiques i sense necessitat de dir-ho condemna els empresonaments dels polítics amb idees globals, perquè la independència és una idea globalista. Criminalitzar les idees té uns efectes destructius d’abast impensable.

Barrar el pas a un procès històric és sempre il·legal

Un procés sempre té un objectiu de millora. Massa sovint aquest objectiu no s’assoleix. Per què? Per què en realitat no es tracta de procès o perquè quan és verdader se li barra el pas. Quan un procès té aspectes negatius, per respecte a la llibertat, haurien de seure a la taula defensors i contraris i debatre intel·ligentment i raonada el problema per arribar a un acord. Quan les discrepàncies indisposen dos poders, qui té l’obligació de convocatòria és el poder superior. Si aquest poder no compleix i l’inferior ho demana es comet una greu errada política. La veritat no sempre està al costat del superior i algunes vegades dóna la raó a l’inferior. Aleshores és fonamentral l’argumentació de cada part. Si una de les parts no aporta arguments i es fonamenta en el seu poder amb el NO, el conflicte és inevitable. Qui té resonanàncies d’incapacitat de diàleg o de manca d’arguments és superior imposa la llei del més fort i s’obra la porta de les injustícies legalitzades. Amb tota franquesa el procès que s’està vivint a l’Estat Espanyol té totes les característiques de la llei del més fort. En un model  democràtic és un retorn a la dictadura. I aleshores té tota la probabilitat d’actuar anticonstitucionalment. I penso, honestament, que l’atac de l’estat espanyol a Catalunya amb els empresonaments i ordres internacionals de recerca i captura és anticonstitucional. He llegit les raons del jutge per dictar les sentències i sincerament penso que no s’ha dut a terme una investigació adequada. Qui en surt beneficiat dels desperfectes dels cotxes de la policia i dels trets que es diu que s’escoltaren? En les manifestacions, sovint, s’hi infiltren individuus per causar els desperfectes i donar arguments a la policia. I no crec que vagi errat. I no és cap ofensa a la justicia pensar que entre les forces d’ordre també hi actuin infiltrats. I una altra raó basada en una suposició no crec que sigui argument per poder sentenciar legítimament. I si a aquestes observacions hi afegim les formes del govern, ens faran pensar que estem davant d’una actuació que té molt de semblant a la venjança. Però no nomès aixó, que l’empresonament i la fugida a l’estranger és una consequència d’una il·legalitat democràtica al no acceptar els resultats de les votacions del 21 de desembre amb l’amenaça oberta del President del Govern de que si el Parlament de Catalunya escollia un president independentista no retiraria la 155. Des de la meva petita talaia hi observo massa irregularitats que em fan pensar en la necessitat d’un reciclatge en profunditat de la política espanyola i la urgència de denunciar-ho al Tribunal Internacional de Justícia. El que s’està vivint a l’estat espanyol contra Catalunya no és democràcia, ni res que s’hi assembli. I si en el procès hi ha un culpable, crec, que és el famós NO del President Sr. Mariano Rajoy. Cal tornar a la democràcia i actuar amb la seva legitimitat. Personalment, tot l’enrenou que considero injust, m’ha portat a ser més independentista i espero que demoràticament arribin acords i si no són possibles que els Tribunals de Justícia Internacionals sentenciin d’acord amb les lleis. Per què la justícia espanyola en el seu atac contra Catalunya no les ha tingudes en compte i tenia l’obligació de complir-les. Amb tot, com afirmen força persones de lleis és possible poder recòrrer la sentència per prevaricació.

El govern d'Espanya trepitja les ratlles vermelles de la dignitat

La dignitat de les persones i dels pobles cap llei les pot oblidar, millor dit, cap autoritat, política o judicial, pot manipular la llei per imposar altres idees. La Constitució Espanyola és prou clara al respecte, com ho són també els tractats internacionals signats per l’estat espanyol i d’una manera particular la Declaració Universal dels Drets Humans. I és significatiu les veus de Catalunya, Espanya, Europa i del món que denuncien aquesta vulneració. La dignitat qué demana? Senzillament poder ser una persona íntegra amb totes les necessitats bàsiques, com a mínim, cobertes. I el tracte de l’estat contra Catalunya cada dia que passa posa més obstacles al compliment d’aquestes necessitats. I és francament insultant escoltar declaracions de la vicepresidenta del govern parlant de la “demolición” del govern de Catalunya. Les paraules d’ella i d’altres representants del PP destilen un odi que és incomprensible en una democràcia. Empresonar perquè es pensa diferent és un  greu delicte contra la humanitat. Defensar la llibertat i la independència del teu poble és un dret natural del procès progressista de la història. Tots els canvis mundials han tingut el seu orígen en idees, unes millors que altres, però idees. Per què Espanya va descobrir Amèrica? Per casualitat, segurament, però amb una idea central. Quina era la idea de l’edat mitjana, que sí va canviar Europa i va fracassar en el model de canvi? Una Europa unida sota la presidència del Papa sobre l’emperador i va nèixer l’Europa de les nacions. Per què la guerra civil va canviar l’estat espanyol? Per una idea amb pretensions de salvadora. Per què els anys setanta del  segle passat es va passar d’una dictadura a una desitjada democràcia? Per una idea d’un model més desitjable. I ara, també es basa en una idea per assolir una millor democràcia que afavoreixi a les persones en la seva dignitat, malmesa pel domini del diner. Es defensa el poder dels pobles en una globalitat democràtica respectuosa amb les persones i les col·lectivitats. I aquest respecte no es basa en l’avarícia de ser millor que els altres sinó de que tots els pobles gaudeixin intel·ligentment i racional dels drets de ser, estar i fer. Una Europa global no serà mai possible amb la democràcia actual. I Catalunya no rep de moment el suport internacional que necesita perquè no agrada la defensa del model democràtic que defensen els catalans. I de moment la política espanyola que Europa recolza trepitja les ratlles vermelles de la dignitat catalana, en l’educació, en el  treball, en la sanitat, en el lleure, en la cultura i en el civisme. El pensament català, malgrat Catalunya ser desitjable econòmicament, no ho és filosòficament, ni política. I el contrasentit hustòric, penso rau en aquesta tesi, precisament perquè es tem la força de la cultura. De totes maneres crec que Catalunya assolirà la independència perquè Europa no pot fer marxa enrera de les seves bases fundacional si vol continuar sent una Europa Unida..

QUIN SENTIT TÉ LA MORT EN LA POLÍTICA?

És convenient i lògic que els polítcs i sobre tot els governants no oblidin la incidència de la mort en les seves accions? La pregunta no és només des d’una vessant religiosa, sinò també de la humana i de la social. En política s’ha de pensar també en el morir? S’hi pensa? En la conveniència de pensar-hi, diría que sí i en si s’hi pensa, diria que no. Òbviament que la veritat de les afirmacions no pot ser segura perquè cal poder conèixer el pensament i la ideología de cadascú. Però l’observació de com s’actúa, la reflexió sobre les manifestacions i els resultats de l’acció són bases per poder bastir una tesi amb clares possibilitats. Penso senzillament que en política actual té un sentit massa negatiu. Segurament que se’m contestarà que és per lliurar a la humanitat de criminals. La realitat demostra que no és operatiu, perquè amb els milers anys d’història la societat n’hauria d’estar conscienciada i no ho està, tot el contrari. Dissortamanet la mort en política és l’arma per configurar la pau. I la pau no és la veritat. I no ho és perquè tots els estats alló que els preocupa és està preparats per la guerra. No fa massa dies que el govern d’Espanya ha manifestat que farà una despessa de deu mil milions d’euros en la compra d’armament. Incomprensible mentre massa gent mort per manca d’aliments i per no poder tenir l’assistència sanitària necessària. És més important està preparats per matar, que no treballar per la pau, que és el resultat d’una bona educació, d’una bona sanitat, d’un treball digne.Davant de la problemática social dóna la impressió quen els governants es creuen eterns. I socialment aquesta postura no és gens bona perquè apliquen remeis absolutistes davant de fets relatius, per què una robatori pot tenir dues vertents, la maldat per la maldat, o bé la necessitat per la vida. La mort, també en defensa pòopia o per odi. Si els humans tinguèssim tots una consciència del que signifiquen la vida i la mort, tindriem un respecte més acurat envers les persones i les col·lectivitats. I aquest respecte l’han de defensar també els polítics i la pena de mort és una solució contra natura. Sóc molt conscient que és molt difícil en el context social dels nostres dies, resultat de milers anys d’història, però tenim experiències de com s’avança amb el treball i l’estudi constant a tots nivells que porten més benestar, però que al segle XXI la mort sigui una sentència per la pau és una contradicció, una injusticia i una desigualtat inconfesable en diferents nivells socials. És inxeplicable que a ple segle XXI existeixin sicaris que maten per diners; és inexplicable que malgrat l’esforç de molts pensadors el concepte d’ésser huamà no sigui el centre ordenador de la política i s’hagi traspassat al diner. I per què la mort éstà gairebé a l’ordre del dia en la justicia i en la criminalitat? Per què senzillament no es respecte la integritat de la persona i no es treballa com cal en el seignificat de la paraula llibertat. La llibertat és saber allargar la mà i convèncer al cointrari, no apretar ràpidament el gatell de la pistola per teure’l de davant, i  moltes vegades és un innocent. La defensa de la vida i la mort de les persones és també funció del govern i de la justicia. I disortadament la solució:presó i pena de mort. També les morts socials poden ser crims. Empresonar a un innocent és  un crim semblant a una pena de mort. I quants innocents pateixen la presó i dissortadament quants innocents han estat executats? La política i la justícia necessiten un reciclatge d’humanisme i un concepte d’alló que significa viure i morir. La vida i la mort són dues germanes que ens acompanyen al llarg de l’existència. L’actualitat del ser demana  poder fer i estar en una convivència solidària i pacífica. Dit amb paraules populars la vida és curta i cal aprofitar-la. La política actual ajuda a aprofitar la vida o a matar-la? Si respectès la idea de la mort es dedicaría més a respectar la vida.

“El procés separatista no té cap sentit i ha fracassat”

Paraules força agosarades en la forma i el fons pronunciades per Manueel Valls, exministre francés, en una manifestació organitzada per SCC a Barcelona contra el procès sobiranista. Un procès en la història, sigui del color que sigui, sempre té un per què i un com, no és fruit d’un caprici sinò de l’evolució histórica en l’organització de la convivència mundial. Per començar, la paraula procès ja comporta, per ser entesa, en la seva trajectòdia, diferències i si hi ha diferències hi ha separacions. Un procès en ell mateix és separatista i no sempre les separacions, sinò tot el contrari, han estat fracassos. La veritat històrica ens diu que quan es produeix un fenòmen històric de l’ordre que sigui alló que cal abans d’eliminar-lo, és estudiar-lo, buscar el motius i valorar els objectius. Ell mateix tindrà prou cura de substitució si els seus fruits no foren bons per a la societat. Un procès sempre té un sentit, i sempre serà observat des d’òptiques diferents i contradictòries. I només aquelles òptiques que tenen uns ulls conservadors i absolutistes negaran el seu perquè, però és curiós que ulls, dits d’esquerres, es transformin en de dretes absolutistes. Profetitzar un procès de fracàs té tota la intencionalitat d’una profecia d’un futur que no es vol acceptar. Però quan aquesta profecia es presenta emmarcada per un fracàs personal, de sortida, crea desconfiança en el profeta. Un procès separatista no serà un fracàs humà si l’objectiu és territorial. El fracàs del procès, el definirà el futur de les persones que l’han defensat si la societat en la que viuen no es compleixen el drets naturals bàsics. Les convivències són dels humans, no dels espais. Sí és un fracàs quan la separació territorial sigui fruit d’una mala política, que per les formes de pronunciar-se el Sr. Valls no ho tenia gaire clar i menys quan les pronunciava una persona que donava lliçons a un altre país quan ell havia fracassat en el seu. Em va fer la impressió que l’interès de la SCC radicava en el fet que és de descendència catalana i com parla català la seva presència a Barcelona seria un boom d’alt nivell, quan, la veritat sigui dita, la manifestació esdevingué feble a nivell nacional. Si dediquem estones a l’anàlisi de l’ésser huma, que és el subjecte de les col·lectivitats, ens adonarem que la base rau precisament en les diferències que separen, separar no vol dir impedir, vol dir respectar la realitat i a base de les diferències separadores programar el millor model de convivència. Una imposició no és mai fructífera si no és el resultat de la col·lectivitat que ha decidit seguir unes normes que els components de les entitats s’han imposat. Però en aquest cas és el fruit d’un acte voluntari consensuat i volgut. El fracàs estarà si els objectius programats no s’assoleixen perquè les normes no eren les adients o perquè, si ho eren, han estat manipulades pels responsables de que es complissin. I en aquest procès hi és imprescindible un gran respecte a la llibertat de cada ésser humà perquè només si sé’s lliure es pot dialogar. Sr. Valls, en un procès separatista el fracàs està en negar la llibertat dels qui el defensen sense dialogar-hi. La filosofia dels independentistes catalans és molt clara: dialoguem. I quan no és vol, per què? Senzillament per què no estè capacitat negociadora. Sr.Manel Valls, un procés separatista és un factor configurador de convivència i quan en una organització política la convivència està dividida és un deure polític d’obligat compliment democràtic. Sr, Manel Valls els separatistes som gent de pau i de convivència pacífica.