LLENGUATGE POLÍTIC POBRE I DEMOLIDOR

“Com el fruit demostra com han cuidat un arbre, les paraules revelen el que pensa una persona” (Ecclesiàstic XXVII,6)

Hi ha moments en la vida que les paraules esdevenen l’advocat acusador posant en evidència la veritat humana de les persones. Les paraules són la imatge de la identitat. La veritat com l’amor, que són base de la convivència, denuncia el control o descontrol que es té de les passions. Defensar una idea passionalment, amb arguments racionals, defineix el nivell cultural. Les idees, d’acord com diu el poeta del  mirall amb que es miren, són bones per a uns i dolentes per a altres però quina és la base de cada pensador? En la societat actual el conreu de la convivència, que és l’arbre, pateix saonaments que tenen per missió fer malbé la collita o dit d’una altra manera fer fora del jardí altres conreadors amb saonaments diferents. No es contrasten els mètodes, i el rebuig repercuteix en la convivència. Espanya està vivint una situació en la que el model polític, que hauria de ser garant de les relacions humanes de solidaritat, no aconsegueix els objectius socials i es posa molt difícil la convivència senzillament per manca de voluntat de diàleg i el que és molt pitjor per incapacitat i manipulació de les paraules. Preval l’egoïsme personal sobre el benestar col·lectiu.

Una demostració prou clara ens la dona la campanaya electoral celebrada darrerement a Andalucia, que ha donat una sensació molt pobre de la democràcia de l’estat espanyol. I ha estat, qui estava més obligat a donar una sensació de veritat, solidaritat i justícia, el que ha emprat un llenguatge més ofensiu i destructor. Basar la defensa de la filosofia pròpia destruint la del contrari és la demostració no només de la poca credibilitat política sinò el que és pitjor de la feblesa de la seva dignitat humana. El model polític espanyol que volia construir un exemple de democràcia amb les autonomies, ha palesat davant el món la inconsistència del seu missatge per no voler entendre les diferències. La campanya que s’ha desenvolupat a Andalucià ha estat una demostració evident de l’absolutisme d’un sector de la societat espanyola que es creu la millor del món basant la seva política en la imposició i liquidació dels contraris. Una política totalment contrària a la filosofia de la construcció d’Europa. Pobra Espanya. Els seus fruits són una convivència d’odis senzillament perquè els conreadors la saonen amb menzines. La camapanya andalusa n’ha estat un exemple prou clar. Només cal repassar els discursos dels tres partits absolutistes d’un llenguatge destructor dels altres. Serà la societat civil capaç d’entendre la lliçó?

La Gralla separatista? Francament, separa qui nega.

La Gralla separatista? Francament, separa qui nega.Confondre separatista amb independentista esdevé una manipulació del llenguatge a benefici de qui és el màxim separador i un negador del dret natural de la llibertat. Un independentista intel·ligent i racional no nega mai el dret de pensament de l’altre, a no ser que aquest altre delinquís. Jo puc pensar que tu ets un delinqüent però alló que no puc fer és acusar-te sense proves. La llibertat de pensament és la porta oberta al progrès social i la política un servei a la societat. Quin sentit tindria la llibertat si les persones lliures no poguessin pensar diferent? Quan no s’accepta el pensament d’altri, abans d’acusar cal mesurar la capacitat pròpia d’anàlisi i el concepte que es té del fet de ser persona. Sense els errors comesos en les idees, la societat no progressaria, perquè el ser lliure no significa llibertinatge sinó que respecte el dret a equivocar-te perquè sent intel·ligent i racional, com se suposa que és cada ésser humà, a l’adonar-se de l’error investigarà perquè ho és i com revertir-lo en veritat. En política es comet un error gravíssim com és una declaració de guerra. I com si respon? Senzillament armant-se més. No és raonable. En el cas que comento, es tracta francament d’una guerra a la cultura. Acusar als llibres de delinqüents perquè són separatistes, és una barbaritat. Els responsables de la llibreria tenen tot el dret de ser independentistes perquè si possin separatistes no donarien entrada als llibres d’altres idiomes i menys els escrits en castellà. I jo que sóc independentista hi he comprat llibres escrits en llengua castellana. La independència no ataca la intel·ligència del que no ho és. Els que neguen el dret dels catalans a ser independents cometen un greu atac a la intel·ligència humana. Negar el dret a La Gralla a la medalla de la ciutat és la mateixa política quan l’estat s’ha oposat al Premi Nóbel d’un escriptor català.

Darrera d’aquest comportament s’hi amaga sibilinament una forma d’odi envejós davant el tractament democràtic de països que obren les portes als escriptors catalans per la qualitat dels seus llibres i per més raó entenen perfectament que un escriptor català escrigui en castellà. Davant d’acusacions com aquesta, amb tota sinceritat, penso que la política que es diu unionista ha de reflexionar en profunditat sobre la seva filosofia, i té tot el dret de defensar la seva idea, però té el deure de respectar les idees dels altres. Negar la cultura d’un poble és negar-li el dret a ser poble i a la vida dels seus ciutadans, perquè negar el dret de la llibertat a pensar és una forma de occir.El moviment que cada dia, encara que lentament, té més defensors de la urgència de donar a les persones el dret de ser dignes i el centre de la història, neix de la filosofia dels drets huamans i del clam cada dia més universal de desterrar del món la pobresa que condemna a la misèria i a la mort. Cal la filosofia humana de la dignitat de les persones sense oblidar, i que ningú s’escandalitzi, que els lladres i els criminals també són persones. Des de la meva ideologia el dret de les persones s’assolirà quan es compleixi aquella frase de l’evangeli, que Crits diguè a la Samaritana: “D’ara endavant no anireu al temple de Jersualem sinò que heu de viure en justícia i veritat.” Demano humilment a les autoritats si respecten la llibertat perquè tothom sigui just i creïble. I afegeixo i que els poderosos responsables del bé social pensin que ells també, primer, són persones. Acabo, la LLibreria La Gralla és pedagoga del saber ser humà. Felicitats llibreria pel guardó que us atorga el vostre poble.

“Lo único que hicieron es matar quatro indios”

Només amb aquestes poques paraules n’hi ha prou per demostrar la baixa qualitat humana de qui les pronuncia i és esfereidor quan qui les pronuncia és un ministre d’assumptes exteriors d’un estat, que es creu model de democràcia i en el ranking europeu és un dels més desqualificats. Matar un indi, i per més inri amb sorna i menys-preu, pel sol fet de com ho ha dit és una expressió anticonstitucional. Matar una persona és un crim contra la humanitat, perquè un indi, independentment de la seva qualitat cultural, primer de tot és persona i com a tal és humanitat i possiblement al senyor ministre li fa basarda tenir humans al seu costat de cultures llunyanes, que ell no coneix. Sr. Borrell llegeixi l’article 15 de la Constitució Espanyola:”Tothom té dret a la vida i a la integritat física i moral, sense que, en cap cas, ningú no pugui ser sotmès a tortura ni a penes o tractaments inhumans o degradans”. Amb aquest article a la mà, els ciutadans tenim tot el dret de demanar la seva dimisió perquè les seves paraules i el seu to són prou significatives de menys-preu i de mals tractaments. I no estaria malament que llegís l’article 30 de la Declaració Universal dels Drets Humans, que els espanyols tenen l’obligació de complir com ho palesa la Constitució. Llegeixi:” Res en aquesta Declaració no podrá interpretar-se en el sentit que doni cap dret a un Estat, a un grup o a una persona a emprendre activitats o a realizar actes que tendeixein a la supressió de qualsevol dels drets i llibertats que s’hi anuncien”. I amb les vostres paraules no reconeixeu els drets humans dels indis americans. Una vergonya per inhumà. I continuem amb l’article 1:”Tots els éssers humans neixen lliures i iguals en dignitat i en drets. Són dotats de raó i de consciència i han de comportar-se fraternalment els uns amb els altres”. Les vostres paraules són un comportament humà o inhumà. I encara un altre article dels Drets Humans, el 21,3:”La voluntat del poble és el fonament de l’autoritat dels poders públics”, i aixó mateix defensa la Constitució. Els indis són humans i són poble i per tant són sobirans. Tots els articles que li he recordat són d’obligat compliment pels ciutadans i més encara pels poders públics i abans de sancionar d’acord amb tal o qual article cal comprovar si primer s’han complert els articles que cap altra de la Constitució pot derogar i molt menys quan es tracta dels drets humans. Una pregunta Sr. Borrell, el seu govern respecte els drets humans dels ciutadans d’acord amb la Constitució? Jo iria que no, però és matèria per un altre article recolzat en la Constitució, en la Declaració Universal dels Drets Humans i en els tractats internacionals signats per l’estat espanyol que conviden a fer preguntes, Sr. Borrell, de no massa fàcil resposta política guvernamental. I per sobre de tot, recordi que vostè és ministre perquè la sobirania popular li ha atorgat, segons la llei, que segons les veus que s’escolten no li volen.

Mort sobtada

El fiscal d’Extremadura, Amelio Blanco, ha vinculat la mort del fiscal superior català, José M. Romero de Tejada amb l’independisme català. L’advocat José M.Fuster amic del fiscal traspassat ha afirmat,”l’estrès passa factura”. Però la realitat que són tres les morts relacionades amb el procès català fa pensar. A la del fiscal superior de Catalunya, si han d’afegir la del fiscal general de l’estat, José Manuel Maza i la del jutge Juan A. Ramírez Sunyer. Tots tres relacionats i implicats en la judicialització del procès català. I al respecte, l’espesa del jutge Llarena ha confessat que eel  sseu espós està molt estressat. Seria una resposta indigna negar la incidència de les emocions repercutint seriosament en les persones que per activa o passiva es veuen afectades per problemes greus com és el de Catalunya.

No dirè que el portar judicialment el procès afectès la salut de les tres perssones traspassades, que desde la meva convicció cristiana els hi desitjo una pau eterna. Però cal ser molt curós a l’hora de fer afirmacions,  perquè segurament, i diria que sí, el procès hi ha tingut molt a veure en el seu traspàs i cal tenir present que també els pot haver afectat el remordiment d’haver-se equivocat en les seves valoracions i no haver estat prou justos. De motius en tenien i no pocs, començant pels comentaris difamatoris escampats per jutges a travès de xarxes. Personalment desitjo descartar aquest darrer motiu. Però la por o el remordiment d’haver-se equivocat o deixat portar per la visió política del 155 desprès d’haver d’acceptar el rebuig de quatre estats d’Europa i el de molts jutges del país, crec sincerament que sí se sentien afectats i molt. L’afectació per sentir-se culpable en el tractament del procès podrueix una presió física i psíquica molt forta i molt més si algun d’ells estava afectat per una malaltia avançada.

El remordiment és una causa personal que empitjora molt quan l’actuació judicial està massa imposada per la política, com sí és el cas del procès català. Personalment, si fos jutge, no acceptaria portar aquest cas per més avantatges que em presentès el poder. I la presió del poder polític i també de la cúpula judicial que camina de la mà de la política és una causa a tenir en compte. I si li afegim, si era el cas, un sentiment cristià de la vida, el problema s’agreuge i el remordiment esdevé més insistent. No m’agrada acusar ningú, cap de nosaltres coneix el dia del seu traspàs, però la mort no és un caprici, és el final d’un procès vital. La història dictarà la seva sentència. El procès actuarà de jutge i penso que no els hi serà favorable. Com a cristià els hi desitjo que religiosament els en sigui.

Dia internacional contra la violència de gènere

El concepte global d’una convivència humana en pau parteix d’una filosofia de relacions humanes de les diferències reivindicant la igualtat de la diferència més important que marquen els sexes. És alarmant que una diferència, que té en l’amor el nexe de la pau, esdevingui en la realitat la culpable d’unes relacions humanes criminals, relacions en que les dones sempre són les més damnificades. És la gran injustícia social i, sense por d’equivocar-me, afirmo que és una de les principals culpable del desordre social mundial existent també en el segle XXI. El tracte que rep la dona és l’incompliment d’aquella realitat bíblica, que ens diu que la dona i l’home són imatge de Déu i aquesta imatge s’ha desnaturalitzat perquè l’home s’arroga el ser ell el déu amb dret a esclavitzar la dona. Des de la meva humil visió de la història penso que la dona ha estat apartada dels seus drets d’igualtat en la diferència i menystinguda en la seva capacitat. Però malgrat sentir-se arraconada ha fet servir la seva intel·ligència per desde la seva posició d’esclava esdevenir, de fet, reina amb solucions històriques, inmpedint la desaparició de pobles. I desde la seva injusta violació de la seva indentitat molt sovint l’home s’ha vist en la vergonya de la seva ineptitud a l’hora de solucionar problemes. Un exemple, encara que sigui humil però és ferm, l’actuació, a la pell de brau, de l’”Agustina de Aragón” i en un altre sentit la manera d’actuar de Santa Teresa de Jesús. Dones d’una força humana femenina superior en aquells moments a la viril. I malgrat tot, als homes es hi és molt difícil acceptar aquesta protagonisme. És veritat que en el món feminista no tot són flors i violes, com per exemple certes manifestacions de la dona que ocupa el càrrec més important del Fons Monitari Internacional quan afirma que els jubilats viuen massa anys i són un risc per l’economia. Però indepentment dels càrrecs, la violència de gènere és avui una xacra criminal en la que hi estant embolicades autoritats polítiques, judicials, econòmiques, religioses i culturals. I alló, que és pitjor, el descrèdit que la justícia espanyola s’ha guanyat davant la societat en les seves sentències estil La Manada. El dia internacional contra la violència de gènere demana un reciclatge urgent de la filosofia de les relacions humanes, reciclatge que exigeix una legislació creïble en el respecte i defensa dels drets humans, i estic convençut que el reciclatge més exigent i necessari rau en el concepte de l’amor. L’amor és passió, és veritat, però també intel·ligència. L’amor més passional és l’erotisme, però l’erotisme és l’amor físic amb projeccíó psíquica transcendent. Necessitem un model de convivència en que l’amor sigui el màxim manament. És la gran lliçó evangélica, on hi ha amor no és necessària la llei. No és aquesta la ideologia de les lleis fetes pels humans. Que en el segle XXI la violència de gènere sigui un valor, no de nom pero sí de fet, denuncia una societat malalta. I els metges per guartir-la no són només els homes, les dones hi són encara més necessàries, i no ho esdevindran mentre l’amor es manipula amb suposats drets passionals. Que la celebració d’aquest dia mundial sigui un pas important en la creació d’un autèntica consciència d’una verdadera convivència dona-home en pau.

La immunitat del càrrec

Vivim en un món en el que és més important el càrrec que la persona com si la dignitat no fos una qualitat inherent a la raó de ser. Dissortadament la democràcia espanyola no s’allibera d’aquesta corrupció sinó que la fa seva com si d’una llei es tractès. El fet de ser President del Govern, ministre, polítics amb càrrecs, jutges, militars, policcies, guàrdia civils no és credibilitat de dignitat. És un tema que ja ve de lluny. Sóc un lector diari de la Bíblia i he llegit aquestes afirmacions del llibre Ecclesiàstic: a)”L’or ha corrumput molta gent, fins i tot ha desviat el cor d’algun rei”. (No us diu res?) b) No portis cap jutge davant el tribunal perquè els seus col·leges sentenciaran a favor d’ell” (No us recorda fets del segle XXI a l’estat espanyol?) c)”Un rei ignorant porta el poble a la ruïna; els governants intel·ligents fan prosperat la ciutat” (Tenim Espanya en bancarrota, no us diu res?) I si fem una ullada els comportaments viscuts a Catalunya amb motiu del procès trobarem massa fets denunciadors de la manca de dignitat humana de les forces de l’ordre públic, amb el greuge  que massa comportaments denunciaven complicitats del poder. Precisament llegia a les xarxes que dos guàrdia civils vestits de paisà es dedicaren a provocar a les 2 h. de la matinada a joves en un bar d’Alsasua. Però aquesta immunitat els hi va molt bé als presidents actuals del PP, de C’s i de Vox per provocar Catalunya amb una clara prevaricació per incompliment de la llei pervertint els fets tractrant-los de rebelió quan només una defensa de la veu del poble. La immunitat parlamenrària és la tapadora per poder desprestigiar el contrari sense que la justícia  hi hagi  d’intervenir. Però la immunitat del càrrec també ha estat norma a l’estat espanyol en les institucions de justícia quan una gran part dels jutges han protestat pels comportaments de la cúpula. Dissortadament molta culpa es trroba en alguns articles de la Constitució fàcilment manipulables com ho ha estat el 155 que és d’orígen fascista, com he llegit en alguns comentartis i n’estic convençut. És vergonyant en l’estat espanyol el poc respecte a les persones que pensen diferent emparant-se en la llei, quan la llei dóna la raó a les persones. A la pell de brau tenir un càrrec, de fet, és ser llei. Per que jo sóc policia, sóc llei, i puc colpejar i deixar cega a una persona; per què jo sóc president d’un partit, puc acusar de deliinqüents els independentistes quan ser-ho és un dret constitucional i reconegut per les lleis europees; perquè jo sóc president del govern puc empresonar polítics que dfefensen els drets naturals de la seva gent; perquè jo sóc ministre puc malgastar milions, que paguen els ciutadans, per enviar la policia a Catalunya per interceptar urnes, mitjà d’expressió reconegut per la Constitució. Quan el President Pedro Sànchez parla de reformar la Constitució crec que hauria de parlar de la pedagogía de la gent que les institucions publiques han d’estudiar, llegir i poar en pràctica. A la política li sobren immunitats, que són amagatalls de corrupció, i le manquen formació dels alts càrrecs bàsicament, no formació en el coneixement de la llei, que sí, sinò en el coneixement del que significa ser persona. Perquè es governa massa sovint en contra. Exemple, la pobresa cada dia més estesa en la ciutadania espanyola. Un pobre és una persona, sovint, molt és digna que un multimilionari. I la realitat de la política de la pell de brau no ho té en compte. La primera reforma més necessària és l’eliminació de totes les immunitats. Per què és escandalosa la corrupció de l’estat espanyol en el marc de les institucions. Mentre hi hagi un sense sostre la política serà injusta.

CAMÍ DE SAVIESA

“Estimar la saviesa és estimar la vida, els qui de bon matí es lleven per cercar-la seran omplerts de joia”.

Viure amb dignitat és la norma de la humanitat i el desig de tots els humans. Però dissortadament, al segle XXI, aquest desig no es compleix. És una demostració de la manca de saviesa, no en els humans més humils, si no en els humans que se’n creuen de savis i són incapaços de reconèixer que els humils són més savis que no pas ells. Humiliar l’altre és no estimar la vida, no és actuar sàviament. La gran prova del cotó són els mils de milions de ciutadans que viuen en la indigència. I aquesta realitat és la demostració més evident de la manca de saviesa de la classe dirigent mundial. Qui estima la vida i no té cura de la vida de l’altre és un mentider i un falsificador de la verdadera saviesa. Per assolir-la, l’egoïsme és un mal pedagog. Ser savi suposa anar més enllà del coneixement, reclama la intel·ligència perquè el coneixement frucitifiqui en la vida de tota la humanitat. La capacitat intel·lectual pot desembocar en descobriments que poden ser molt vàlids per a la vida però per manca de saviesa no arriben a tothom. L’exemple està en la realitat d’indústries farmacèutiques que no fabriquen medicaments perquè la major part de la societat que els necessita no té diners per comprar-los. I aquest comportament és la negació de la saviesa, perquè no estima la vida dels més necessitats. Tota aquella indústria que no és un servei a la humanitat no actúa sàviament malgrat s’escudi en la seva manca de diners, perquè aquesta raó demostra la no recerca de com amb els diners que té pot ser útil. Si verdaderament fos sàvia, la intel·ligència de l’industrial i el seu equip trobarien el camí per donar bons fruits a la humanitat i els preocuparia ser verdaderament savis, no només tenir coneixements que no els porten al bon port de la dignitat de la humanitat. I en aquesta reflexió, mereixen una dura crítica els fabricants d’armes, quina única preocupació és salvaguardà el poder de les grans potències per ser mestresses del món i no pedagogues. Si verjtablement ho fossin buscarien sàviament el perquè de la seva presència en la convivència universal ja que la individualitat no té raó de ser si els seus objectius no són universals humanitàriament. Certament la indústria de la guerra necessita un reciclatge urgent per esdevenir indústria humana. L’humanisme social és el gran clam universal de la humanitat del segle XXI, clam reclamat pels missatges naturals. La saviesa clama desde la veu del poble que s’enfronta al poder del diner que es presenta com a savi. Però els seus fruits inhumans demostren que no ho és.

Pot assolir la saviesa el diner? Només si els seus controladors són capaços i desitgen la saviesa. I en aquest detall hi ha la solució que de moment té un horitzó extremament llunyà. Els diners que s’inverteixen en la convivència mundial són inversament proporcionals als resultats. Ho palesen les grans reunions mundials del poder tan monetàries, com polítiques, Davos i Comunitat Europea, que sempre una orientació unilateral desvirtúa la universalitat. I perquè? Senzillament perquè la dignitat del ser humà no representa la centralitat ni de la política, ni de l’economia, i permeteu-me ser agosarat, ni de la religió. Seixeu-me cloure aquest comentari amb un altre text del mateix llibre bíblic de l’encapçalament, per obtenir la saviesa. “Si ho vols, fill meu, seràs instruït, i si t’hi apliques, et sortiràs de tot. Si t’agrada d’escooltar, aprendràs; si estàs atent, et tornaràs savi. Afegeix-te a l’assemblea dels ancians, agafat’t a la seva saviesa. Escolta amb atenció tota paraula que ve de Déu, que no se t’escapi cap proverbi assenyat. Si veus un home intel·ligent, ves-lo a trobar de bon matí, que els teus peus desgastin la branca de casa seva, Medita els preceptes del Senyor, posa en pràctica els seus manaments sense parar. Ell mateiux donarà força al teu cor i t’oferirà la saviesa que desitges.” Amic i amiga que em llegiu, la vostra dignitat és la centralitat per entendre missatges que us arriben d’arreu. La dignitat de la persona és el camí de la saviesa.