LA GRAN LLIÇÓ DE JORDI CUIXART I TXELL BONET

La hipocresia política de l'estat espanyol es passeja pel món donant lliçons de democcràcia davant la incapacitat de llegir i entendre alló que veritablement demana la ciutadania. Incapaç la gran política de l'estat d'entendre la matemàtica de la història i alló que és pitjor de voler entendre-la amb la pretensió de donar lliçons al món fent dir a la Constitució les veritats del seu egoïsme polític.En la base natural del programa humà de la convivència no es té en compte que la humanitat és una gran familia que s'ha de regir per les bones relacions dels seus components, els pares i els fills. I la política mundial menysprea aquest principi i l'ha esborrat de les seves normes. Però sense ell la humanitat no té continuitat. I aquest risc, avui, és més present que mai. I ho és perquè amb els menyspreu del primer principi de relacions humanes que és l'amor de pares i fills s'ha manipulat la terra apoderant-se injustament, amb la llei natural a la mà, dels tresors naturals convertint-los en risc i no en dignitat. I davant d'aquest desgavell existent, la família del pare, pres polític i la mare han donat una lliçó tan important que per ella sóla l'estat espanyol hauria de deixar en llibertat el pare i amb ell a tots els presos polítics i exiliats. L'amor familiar és la gran raó de la seva convivència. I com s'aplica a la política? Els polítics i les lleis haurien de tenir el comportament de pare i mare dels ciutadans que són els fills i filles amb l'amor del respecte a la dignitat humana de caadascun dels constituents del col·lectiu polític de convivència. No dubto de la befa que un sector de la nostra societat farà d'aquesta idea però els convido a que s'autoanalitzin i valorin el seu grau de dignitat humana.És dignitat humana desenvolupar un alt càrrec polític i no haver tingut cura de la seva filla? No és un supòsit, és la veritat d'un polític que es vanta de tenir solucions essent-ne la més important l'aplicació a Catalunya d'un 155 continuat. Aquest polític li demanaria que fes una anàlisi de la seva dignitat en la convivència familiar quan ha estat incapaç de mangtenir-ne, de moment, dues, Jordi Cuixart empressonat ha donat la gran lliçó, una lliçó que s'adiu a les mil meravelles amb els seu HO TORNAREM A FER, testament escrit en un llibre quina lectura haurien de fer totes les persones que veritablement són demòcrates. I un dels seus lectors hauria de ser el President en funcions del govern de l'estat perqué l'ajudaria a entendre millor el que és la democràcia. Jordi Cuixart i Txell Bonet són l'exemple davant el món de com es pot mantenir amb dignitat la convivència familiar malgrat les dificultats d'un empresonament, que en el seu cas és injust i antidemocràtic. Estimar per damunt de tot la família és alló que la gran política estatal espanyola no sap fer i no ho sap fer perquè la majoria dels ciutadans estan en risc de pobresa i ho està per què Espanya, per culpa de l'estat, la pateix ja. El meu convenciment de la injustícia del procès me l'ha reforçat la lectura dels llibres dels seus protagonistes. TRES DÍAS EN LA CÀRCEL, de Jordi Cuixart i Gemma Nierga, ORIOL JUNQUERAS, de Sergi Sol, ESCRITS DE PRESÓ, de Joaquim Forn, ESPERANÇA I LLIBERTAT, de Raül Romeva, LA CRISI CATALANA, de Carles Puigdemont, ...Y AHÍ LO DEJO, de Gonzalo Boye, són llibres que no només fan pensar, sinò que a la vegada donen fe de la qualitat democràtica dels seus autors, denunciadors de la injustíca de criminalitzar la dignitat dels ciutadans. I aquest convenciment me l'han refermat declaracions contràries del PP, PSOE, C's, VOX, del Tribunal Suprem i lectures de personalitats estrangeres que a la vegada dunciaven el possible grau d'injsutícia. David Fernàndez en la presentació del llibre HO TORNAREM A FER a Granollers, va acabar la seva prticipació amb divuit punts, cada punt era la llibertat d'un dels presos polítics i dels exiliats. El públic que feu petita la Sala de Conferències del Casino Club de Ritme ho avalà amb un gran aplaudiment

UN TEMA CENTRAL PER LES ELECCIONS DE 10 DE NOVEMBRE

Quina és la política més urgent que necessita Espanya? Personalment ho tinc molt clar: aquella que programa i treballa la dignitat de totes les persones. I en l'actualitat la política espanyola es vanta de la defensa dels drets dels ciutadans i alló primer que fa és millorar-se els seus sous quan arriben al poder. Mentre a Espanya, milers o milions de persones no gaudeixen dels mitjans de la dignitat de vida suficients, tot el que fan i diuen els responsables polítics no són res més que sofismes enganyosos que només tenen una finalitat, guanyar les eleccions. Mentre la política espanyola disposi de les portes giratòries, quan es parla de democràcia i de drets de les persones, tot s'ho emporta el vent dels egoïsmes personals. Dissortadament la política democràtica del'estat espanyol ha estat un trampolí per esdevenir milionaris i alguns multimilionaris. Uns vuitanta alts càrrecs del PP i del PSOE, una vegada deixen la política, s'han enrolat a grans empreses amb sous d'escàndol. No cal citar noms, perquè són prou coneguts i per altra banda Espanya internacionalment està a la cua dels paísos europeus més corruptes. Els motius i les raons que han desembocat en la celebració d'unes noves eleccions, que empobriran més els arques de l'estat en perjudici dels ciutadans, són un missatge urgent i clar i una crida a la ciutadania que s'ho pensi molt bé a qui ha de votar. La política espanyola, no necessita el govern fort i progressista que pregonava el Sr. Pedro Sànchez, necessita un govern que escolti a la gent i treballi per la gent; un govern que no buidi la caixa dels jubilats, un govern que de veritat entengui d'economia en democràcia, que compleixi alló que promet en els presupostos de l'estat sense deixar res per comnplir, que dissortadament ni el PP, ni el PSOE han complert mai. No hi ha diners per millorar la vida dels ciutadans, però sí per pagar sumes multimilionàries de projectes de risc. La moguda que hem patit aquests darrers dies és una demostració de la urgència d'aconseguir un govern responsable i lluny del PSOE, PP i C's. En català hi ha una dita que diu “qui no risca, no pisca”, i aquest risc de trobar altres partits és urgentíssim i encara més agosarat, un govern proposat pels ciutadans i confirmat amb el seu vot format per persones capacitades, que n'hi ha, per què d'una vegada per totes la democràcia esdevingui una veritat creïble. S'han de desbancar les facilitats de l'actual legislació per aconseguir una Constitució de la gent i per a la gent i que la política, la justícia, l'economia, la cultura i el civismes siguin serveis per a la gent no per facilitar el pas a fortunes multimilionàries escandaloses que són les culpables de l'actual situació de pobresa de milions d'espanyols. És necessari que la veu del poble esdevingui norma amb l'assesorament dels verdaders pensadors, que n'hi ha i avui els tenen silenciats i alguns empresonats. Ha arribat l'hora de la veu del poble, una veu dialogant entre les diferències, tal com exigeix la democràcia. Permeteu-me, per acabar, una cita de Fra Bartolomé de las Casas, (segle XVI-XVII) referent als espanyols colonitzadors davant la possibilitat d'enriquir-se, referint-se al tracte amb els indis: “Els espanyols, només pel seu interés temporal, han infamat els indis amb les infamies més grans que ningú no hauria imaginat... Els han infamat i acusat cent mil milers de vegades desprès que es van adonar que es podien enriquir (només) servint-se d'ells i robant-los les seves hisendes i persones...” (Frases de l' OBRA INDEGINISTA) La història es repeteix.Fra Bartolomé de las Casas fou acusat per l'estat espanyol de creador de la “llegenda negra contra Espanya”. No vull cap protagonisme, però alló que escric estic disposat a defensar-ho públicament.

REMORDIMENTS DE L'ESTAT

El remordiment és una sensació acusadora de quelcom mal fet, que comporta incompliments legalment difícils d'explicar i amb efectes greus contra la dignitat de les persones. Des de la política és procura revertir el remordiment en un compliment de la llei per donar imatge de respecte. Darrere d'aquest comportament s'hi aporta una oratòria pretesament convincent, intentant convèncer a la majoria, desautoritzant a una minoria democràtica, reforçant la condemna amb una subtil manipulació de la llei. Aquesta imatge s'ha donat en la política espanyola amb l'aplicació de l'article 155 de la Constitució contra Catalunya i amb un procès que la història demostrarà les seves contradiccions injustes. És molt greu que a aquesta política repressiva se li ha donat carta de identitat democràtica. Amb la pretesa cara amiga tornant Catalunya a la normalitat, s'ha palesat que l'argument trencador dels independentistes denuncia la realitat de l'estat que ha trencat la conivència perquè amb el 155 ha perjudicat no només als tres milions i escaig d'independentistes sinò als més de setmilions de ciutadans catalans que han patit els problemes sanitaris, la mancança de drets a una educació igual per a tothom i una pobresa dels serveis públics. Des de la meva observació m'escandalitza el fet de poder valorar la política espanyola d'innoble hopcresia en un model democràtic. D'exemples n'hi ha i un de molt significatiu. El President Espanyol actualment en funcions, va assolir la presidència amb una votació prèvia en la que recuperava la direcció del PSOE gràcies als vots dels independentistes catalans i una vegada arribat a la Montcloa, dels inependentistes en renega i no en vol saber res. Si aquest comportament no és hipòcrita, expliqueu-me quina és la ètica de la política. El president del PP es va passar els darrers anys del seu govern dient, en relació al dret a decidir, “no puedo i no quiero”, no fent cas dels articles de la Constitució, ni de la Declaració Universal dels Drets Humans, ni dels tractats internacionals signats per l'estat espanyol.Si aquest comportament no és hipocresia, qué és, incompetència? Tinc la impressió que tant el govern espanyol, com els magistrats de la justícia, volen donar el do de pit amb un judici que volen rigurós perquè tenen el poder, encara que la seva imatge en les respectives activitats i les seves mirades denunciin una evident preocupació en relació amb la dignitat humana. La dignitat no la dóna el càrrec, el càrrec l'exigeix. El meu sentit religiós s'inspira en l'evangeli, que afirma que on hi ha amor, la llei és sobrera. No perquè sigui inútil, és necessaria, però l'amor és superior a la llei. Una persona que és conscient de la seva dignitat humana, no odiarà als enemics per culpables que siguin, els hi exigirà aconseguir el perdó amb el compliment de la penitència que la llei l'imposi. Aquest comentari el recolza la llibertat, definidora de la dignitat. La suma de llibertats individuals és la base de la configuració d'una col·lectivitat. I la Constitució Espanyola ho reconeix i ho afirma. I en base a la Constitució amb el reforç de l'Evangeli, he escrit aquest comentari i no considero justícia, no la sentència, sinò al fet d'haver celebrat el judici. És el meu convenciment que reforça la meva fe i esperança en l'assoliment de la llibertat esdevenint Catalunya un estat europeu. La manera com l'estat contradiu aquest dret és l'orígen dels seus remordiments, malgrat afirmin tot el contrari. El temps ens ho dirà. Estic convençut que la lluita interior dels responsables de la política i justícia esspanyola està dominada per un remordiment que volen demostrar inexistent.

LA DEMOCRÀCIA NO ÉS UN JOC DE MAJORIES I MINORIES

La democràcia, en la seva visió política, es fonamenta en una filosofia social que és la centralitat de les persones i té per finalitat la convivència pacífica de la humanitat. I dissortadament arribats al segle XXI desde que la democràcia va intuir-se a la Grècia de la filosofia del ser, fer i estar, el seu procès no ha seguit el ritme del progrès social esperat, tot el contrari, encara no ha avançat prou i està lluny dels capítols que posin les bases de la pau universal. La imatge del mapa de la política mundial és escandalós perquè els arguments del benestar social no es raonen parlant, ans tot el contrari, s'imposen amb el poder de les armes. La civilització mundial desde l'òptica de la política i de la justícia està a anys llum de la civilització de la cultura que desenvolupen els pensadors, oblidats olímpìcament pels poders polític i econòmic. I amb aquest rerefons, Espanya es troba immersa en l'actualitat en una mena de caos causat per la impotent pobresa de la democràcia, que no es sustenta en les persones, sinò en el diner. Però la democràcia espanyola no és només feble i pobre sinó impotent perquè es creu que la llei és la solució quan és un servei. És lamentable que quatre mesos desprès de les eleccions no s'hagi arribat a un acord per investir el president del govern. I em pregunto, quin paper hi juga la Constitució Espanyola? L'evolució del procès electoral m'ha portat a la següent conclusió, que és dura i acusadora. Senzillament per falta de democràcia i manipulació de la Constitució. Sí, és greu, però els polítics han estat incapaços d'arribar a un consens, ells que no es cansen de proclamar que són demòcrates i que la llei s'ha de complir. Davant aquest lamentable panorama em pregunto, quina utilitat tenen els partits? Tal com ens demostren, han escollit el camí de la negació democràtica. Els resultats de les votacions són sagrats en tot el sentit de la paraula. Vol dir, per tant, que a l'hora de formar govern el parttit, suposadament guanyador, no pot prescindir de cap formació política parlamentària. I només l'egoïsme i la incapacitat de pensar porten al desgovern. En una democràcia no hi ha d'haver ni majories, ni minories a l'hora de complir el mandat popular. I tot mandat popular està regulat pels vots de cada partit que ha de participar en la governança d'acord amb el nombre de vots rebuts. La imatge que contempla la ciutadania, de manca d'armonia política és desesperant. La manifestació pública del representant del partit majoritari manifestant, que no dialogarà amb tal o qual partit, hauria de ser argument suficient perquè la justícia de la nació responsable de la convivència l'apartès d'aspirant. El valor de la democràcia és base d'esperança, precisament perquè ensenya a respectar les diferències. Sense diferències no hi ha progrès i si no hi ha progrès és difícil una bona convivència. No acuso als partits espanyols per les seves diferències, que poden ser contradictòries, els acuso per la seva feble democràcia com demostren amb el tracte dels contraris per assolir el poder, essent iguals en democràcia. Dissortadament la convivència democràtica està malalta a Espanya, Europa i a tot el món. La convivència mundial està amenaçada perquè els responsables de la seva pau no tenen cap respecte per la dignitat de les persones. Els poders polítics, judicials i d'ordre públic necessiten un rentat de cervell intens i immens i aquest rentat només serà efectiu si és afectiu i escolten la veu dels pobles, La veu dels que no són ni polítics, ni jutges, ni forces d'ordre públic, la veu dels ciutadans que pensen, creen, treballen i socialitzen. Ho diu la Constitució espanyola: el poder l'atorga la sobirania popular. La sobirania popular no parla només votant sinò millor encara demostrant com es treballa per la dignitat humana. Els governants, els jutges, els policies haurien d'oblidar més la seva tasca impositora per estudiar com la societat civil treballa per la dignitat de les persones a tots nivells. La dedicació a la pau i al benestar, a tots nivells, dels pobles és una càtedra de governança amb la mà estesa, l'abraçada amiga i el consell als llavis sense buscar beneficis i prebendes, només amb la joia de fer el bé com diu l'adagia castellà, “has el bien y no mires a quien”. Més humilitat en el poder i més respecte a les persones.

DRETS, LLIBERTAT I AUTODETERMINACIÓ

Lema del TSUNAMI DEMOCRÀTIC. L'etimologia de les paraules i les concepcions que d'elles se'n derivin al llarg de la història marquen la pausa de la veritat del seu significat. Però dissortadament no podem obviar les manipulacions egoïstes que se'n derivin amb intencionalitats legalistes de domini. La lectura des de la legalitat no es pot obviar mai però molt menys aquella amb que ens alliçona la naturalesa. Aquestes tres paraules tenen un clar sentit natural, que es bàsic en la seva interpretació i que el seu oblit invalida tota possible manipulació interssada.La configuració de l'ésser humà és prou explícita a l'hora del seu exercici. Quina exigència del segle XXI pot modificar el seu exercici natural no tenint present el que les tres paraules signifiquen en la dignitat humana. El ser humà gaudeix de dignitat pel sol fet d'existir i la llibertat pot crear confusions, que són reciclables per la mateixa persona amb la seva intel·ligència i racionalitat, sense oblidar les sensacions. I em pregunto, perquè el TSUNAMI DEMOCRÀTIC les ha triades pel seu lema? Penso perquè són inclussives i exclussives en la defensa de la dignitat humana. Inclussives perquè són inherents a l'existència i exclussives perquè negar-les representa negar l'essència del ser persona.Els drets i llibertats que poden ser modificats o exclosos són els creats pels poders humans. I obviar aquesta norma significa legalitzar la manipulació, antípoda de la llibertat malgrat el manipulador digui que la seva llibertat li permet. Però l'obliga a tornar enrere quan la manipulació menysprea la dignitat humana i impedir pensar és una manipulació del delicte d'odi i com a consequència antinatural. Drets naturals són totes aquelles exigències indispensables per definir l'ésser humà i per la seva subsistència i millora física i psíquica. Per tant una llei que afecta directament al territori pot ser il·lícita si és perjudicial per les persones. Anem a la pràctica. Pensar és un dret natural i la Constitució Espanyola el defensa. Qui decideix els pensaments? El subjecte pensant. Qui decideix el que vol pensar? El subjecte. Com influeix la llibertat en el pensament? Escollint una possible o reial modificadora. Qui m'obliga a pensar? La capacitat d'autodeterminació. És el subjecte pensant que decideix. I d'on venen les errades? De les diferències de pensament sobre un mateix tema entre subjectes diferents. A vegades les lleis poden fer palès l'error. Però, no sempre. Sortosament els éssers humans tenen en la seva capacitat de pensar i arribar a acords amb els seus raonaments intel·ligents i racionals.I és precisament aquesta capacitat la que massa sovint es vol anul·lar amb lleis democràticament questionables. Pot una llei escrita per persones humanes ser superior als seus creadors? Pot una llei pensada pels humans, ser superior als seus pensadors? I en aquestes preguntes tan simples s'hi troba l'argument del dret a decidir. No és la llei, qui decideix, és la persona. I quan la llei és contrària la dignitat humana, demana ser canviada. I aquest deure és el gran defensor del dret a decidir. És un dret natural, superior als drets legals. Les tres paraules del lema tenen la seva força en la veritat de ser naturals, no articifials. L'onze de setembre, la gran festa nacional catalana de la llibertat, pensada i autodeterminada. I com festa que és hi són convidats tots els demòcrates del món.

LA POLÍTICA NO COMPLEIX ELS SEUS OBJECTIUS

És aquest tìtol una acusació molt directa peró si parem esment en l'extensió de la pobresa i del nombre de morts no naturals, causades per les armes i la misèria, l'acusació més merescuda és la d'una gravíssiuma injustícia social. Injustícia social contra la humanitat però també contra la natura i el medi ambient. La meva acusació va dirigida a la gran política dels grans estats. No fan política, fan negocis bruts. Assolir el poder en unes eleccions no és l'objectiu natural, l'objectiu natural en unes eleccions és la demostració d'un programa a tots nivells en els que la centralitat sigui sempre la dignitat de tots i cadascun dels ciutadans. És escandalós en la campanya electoral escoltar afirmacions en els actes per aconseguir vots sense comunicar les mesures que es proposaran perquè la convivència sigui digna d'acord amb les diferències, que cal respectar. I en el panorama polític actual alló que no mereix cap programa concret és la voluntat d'una distribució racional de la riquesa. Qué vull dir? Senzillament que tots els negocis estiguin al servei de la societat estudiant fórmules equitatives en la distribució dels beneficis. Els beneficis no han d'anar tots a les arques dels propietaris sinó que el seu destí, sí, un percentatge és per qui el treballa, un altre per el manteniment d'una política coherent amb els seus deures i una per a la convivència dels ciutadans que hi tenen molt a veure en els beneficis dels negocis sense sortir-ne beneficiats. Han d'existir els negocis? Òbviament que sí, però sense oblidar que són un servei a la societat. Honestament no entenc la necessitat de negocis que només tenen una direcció: fomentar la riquesa oblidant la pobresa. Exemples? No tinc res a dir contra les grans marques de cotxes sempre que repercuteixin en el benestar general. No entenc la raó de marques que són clarament exclussivistes perquè només hi poden comprar els grans capitals, agreujant la diferència de classes. No entenc les fortunes que cobren alguns futbolistes quan el seu rendiment no serà mai satisfactori sense la col·laboració dels companys no tant ben tractats. I el mateix problema en les presentacions de la moda amb models que la gran majoria mai podra lluir. I no oblidem l'existència d'hotels al servei del gran capital. I la política quin paper hi juga en la justícia social d'aquests negocis? Esdevenint assessors de la gran empresa quan retirats de la política no s'hagin de preocupar d'una possible disminució del seu compte corrent. No entenc la política que no posa ordre en tot alló que tè a veure en l'assoliment d'una convivènca per la dignitat de tots els ciutadans. Trobo vergonyant que la política es desentengui dels votants esdevenint un escolanet del gran capital. No hem d'anar massa lluny per obervar i valorar en que consisteix avui dia la política i com funciona. Alló primer que fa és deixar de banda als electors per esdevenir important en el gran mapa politic, no perquè els ciutadans se sentin dignes, sinó perquè pugui formar part dels grans encara que una gran part de la societat ho passi malament sota les bombes dels poders dominants. I és alló que succeix avui, al segle XXI. Una política incapaç d'aprendre dels errors del passat amb una mirada a un futur que no és una solució sinó un perill. És com ho veig i com ho denuncio, la política no compleix els seus deures i alló que és mes greu, dóna la impresió que no els coneix. Hi ha solució? Penso que sí. Quina? Escoltar la veu del poble i ser coherent. No enviar la policia a una manifestació, perquè aquest comportament té més de guerra que de pau. Sóc conscient que sóc molt dur. Però més ho és per aquell nàufrag que busca en el mar la dignitat de la seva vida, i només hi troba la mort. Mort, resultat de la indignitat política. Existirà alguna vegada un govern que defensi amb la seva política la dignitat dels seus ciutadans en les seves diferències?

TSUNAMI DEMOCRÀTIC, LA VEU DEL POBLE

Un vent fort de llibertat ha desvetllat consciències. La consciència de llibertat d'un poble es manifesta amb múltiples celebracions culturals, que en la normalitat no fan soroll, però s'afegeixen al tsunami quan el moment ho demana. Personalment no he dubtat mai del sentiment i consciència de llibertat dels pobles que es respira a Catalunya, malgrat la sensació sembli dèbil, la veritat esdevé tempesta quan la realitat vitalitzadora és necessària i urgent. I la celebració de l'11 de setembre és l'eix al voltant del qual gira la consciència de llibertat defensada democràticament amb la forta pluja que saona la terra i rega les plantes dels jardins, horts i camps del poble amb l'aigua de la veritat. El TSUNAMI DEMOCRÀTIC,que bufa a casa nostra i amb molt d'entusiasme hi aporto el vent del meu cor, és una tempesta quina força no rau en cap violència sinò en les vivències de la llibertat racional que es tradueixen en llum de dignitat humana i de veritat de poble. I aquesta veritat de poble és viu a molts nivells culturals que indistintament del nombre de participants la força de l'esperit s'enforteix amb música, poesia, arts plàstiques, festes familiars i de pobles, potenciant el ser per camins planers, muntanyencs i també desèrtics, però camíns on l'alè de llibertat s'hi respira profundament. I és gràcies a aquest conreu humil sense focs d'artifici on es manté la força que quan convé esdevé tsunami. El manteniment del caliu s'aconsegueix amb festes majors, amb celebracions d'aniversaris, amb acts esportius, amb concursos on l'esperit de poble n'és l'animador. I aquest treball humil, sovint imperceptible però real, és la base de la veritat quan cal una explosió volcànica.I l'explosió, que no és violenta i no necessita ajuts militars, és més efectiva impactant no només en en les constelacions pròpies sinò també en les dels altres que senten l'atracció de la seva llum i desperten el desig de viure el seu missatge. El TSUNAMI DEMOCRÀTIC de l'onze de setempbre de 2019 amb tota seguretat que es voldrà apagar amb moviments de legalitat. L'apagafocs amb tot el seu poder perd el temps perquè al foc de l'ànima l'adversitat li dóna més força, més llum i més desig, desig que és encomenadís. EL TSUNAMI DEMOCRÀTIC és amic dels pobles i enriquidor de la dignitat de la seva gent. I en l'esforç, en el treball, en vèncer dificultats hi rau una voluntat més ferma i una confiança basada en la unió del respecte que fa la força. EL TSUNAMI DEMOCRÀTIC és el profeta i la força de llibertat en la globalitat.