UN FILL DE DÉU NO POT OBVIAR LA POLÍTICA

Jo, en la meva condició cristiana, tinc el deure de ser fidel als missatges rebuts del Creador. I el primer missatge es llegeix en el Gènesi quan diu: “Sigueu fecunds i nultipliqueu-vos, ompliu la terra i domineu-la” i aquesta norma la va donar a tota la humanitat, representada per Adan i Eva, creada a imatge seva. La terra havia de dominar-se físicament i psiquicament. Físicament amb la presència humana d'acord amb les condicions personals i psíquicament, ordenant la convivència. I aquest manament fou donat a la dona i a l'home, lo que significa que la política és un objectiu comú. I dissortadament aquest manament, que per altra banda, és un deure natural, ha estat manipulat de tal manera que al segle XXI encara no s'ha assolit qualitativament. La política en té la responsabilitat i en un model democràtic rau en la voluntat popular. Voluntat popular que no es respecta, restringint egoísticament la participació que facilita al guanyador sentir-se amo i senyor absolut. La democràcia encara no ha assolit aquell grau de qualitat indispensable perquè la dignitat de cada persona sigui veritat. En aquest deure humà dictat per Déu, la humanitat per complir-la està dotada d'intel·ligència i racionalitat i del seu exercici en depèn la qualitat de la convivència. Cal treballar-hi bé, sense oblidar l'avis dels Proverbis que ens diuen que “de tot treball se'n treu profit; xerrar molt, misèria i prou”. La bondat del treball depen de la la qualitat de la paraula dialogant. I en aquest diàleg, la bíblia ens adverteix que “l'arrogant cerca en va la saviesa, l'intel·ligent l'apren fàcilment”. El resultat de la paraula ens indica quina ha estat la intencionalitat dels actors polítics responsables de la convivència per què “una resposta suau calma la ira, la paraula feridora encèn la indignació.” Talment com si l'escriptor dels proverbis fos un observador de la política espanyola del segle XXI. I ens ho explica perquè “sense deliberació fracassen els projeectes; amb nombrossos consellers arriba a bon terme.” I en aquest estira i arronsa polític el llibre dels Proverbis ens senyala el camí:”venerar els Senyor és font de ida i aparta dels llaços de la mort”i en aquesta línia em vull moure, malgrat les errades de la meva llibertat,i coherent amb mi mateix he de defensar la dignitat de persona, filla de Déu, i emetre en unes eleccions aquell vot que defensa la llibertat del meu poble format o que s'hauria d'haver constituit humanament. I en aquests termes la problemàtica del vot català en unes votacions espanyoles ha de ser valent amb una base intel·ligent i racional a favor dels drets de les persones en el seu model polític de convivència. Des de la meva condició cristiana la meva intel·ligència em diu que he de votar per la independència de Catalunya perquè la realitat de l'estat espanyol no compleix el mandat diví lliurat a la humanitat. No respecta els drets de les persones, no salvaguarda com cal la igualtat home-dona en les diferències i dóna més importància al territori que a les persones. I el resultat porta a una política prepotent sense respectar la filosofia de la naturalesa, que en realitat és el mandat diví a la humanitat. I per aquesta raó el meu vot és independentista perquè es fonamenta en el respecte que es mereixen totes les persones i defensa la llibertat fonamental en tot ordre social.

LA DEMOCRÀCIA ENCARA ÉS EL FUTUR

El gran probema de la convivència humana, que espera el futur de la democràcia, rau en el fet de no pensar el verdader exercici de la llibertat per trobar el consens en les diferències. La dificultat rau en la coordinació de dos conceptes, relatiu i absolut. La capacitat de les facultats humana és relativa amb un desig d'assolir l'absolut. La ciència actual en una progressió fabulosa aspira a l'assoliment de la immortalitat humana sense haver assolit la demostració de l'existència de Déu. Desde la religió, que la política se'n distancia cada dia més, el problema no té solució però sí una esperança perquè Sant Pau en una de les seves cartes diu “que no tots morirem, però tots serem transformats” en el sentit d'immortals amb Déu. Opino que aquest avançament de la ciència coincidirà amb el dia de la transformació, fi de la història humana terrenal. És aquest desig científic d'assolir la conquesta de la immortalitat que em porta a pensar en el gran futur de la democràcia. Dissortadament en el procès actual, les perspectives són més aviat de retrocès que de progrès. L'argumentació bàsica d'una democràcia, essent com és la persona la centralitat, no es pot fonamentat en l'exercici de la força física i psíqquica, ni en la llei coercitiva, ni molt menys en la negació al diàleg dels contraris per distants que siguin i fins i tot violents. El camí llarg de la democràcia s'entrebanca amb la realitat que sense una pistola sobre la taula no pot haver-hi diàleg i amb aquest concepte la democràcia no arribarà mai, per la senzilla raó que la pistola sobre la taula li posa el poder polític amb l'argument de les forces armades. I mentre aquesta violència sia l'argument del poder, la convivència humana no viurà mai aquella pau pacífica a la que hi té tot el dret. La carrera armamentista de les grans potències mundials és l'enemic més perillós de totes les verdaderes democràcies. I correlativament amb la cursa armamentista n'hi ha una altra que reclama el respecte a la dignitat de totes les persones, essent les més humils aquelles que haurien de ser més valorades. Mentre no sigui llei la voluntat del poble, la democràcia serà sempre feble, un inútil desig. I és llastimós, per exemple, quan la Constitució espanyola reconeix que el poble sobirà és qui atorga el poder i en la realitat el poder no n'hi fa cas. Aquest prescindir de la voluntat popular és la realitat de la política espanyola com ho ha palesat la campanya electoral a celebrar-se el dia 10 de novembre. I tota la maquinària desenvolupada pel govern provisional de Pedro Sànchez és una clara demostració del poc respecte que es té a la ciutadania que no combrega amb les seves lloses de molí. És democràcia no voler parlar del pensament da la possible llibertat de Catalunya, quan la Constitució legalitza aquest dret? No voler parlar d'un tema, que històricament ha significat progrès, perquè la llei parla de la indisoluble unitat garantida per les armes, no és democràcia és negar la llibertat de les persones i molt més quan es dóna més importància a l'espai que no a les persones que l'ocupen. La unitat i la ingtegritat és facultat de la persona, el territori és una necessitat on viure-la. El territori pot ser important pel seu subsol i la riquesa que proporciona, peró sense les persones seria en gran part, infèrtil.La democràcia només la poden fer les persones i pensar en la seva llibertat i un possible model de convivència és un dret natural, que està per damunt de tot llei. I és precisament en la negació de la llibertat de pensament on hi rau l'absolutisme que és la negació de la democràcia. I és aquesta la veritat en la que es mou la política espanyola. Quan es vol dialogar no es posen límits perquè no hi cap límit que imopideixi arribar a consensos i quan no es vol el consens es nega el diàleg. I aquest tractament de la democràcia és la realitat de l'estat espanyol. Està molt lluny encara de la verdadera convivència democràtica. La convivència no s'imnposa es guanya. I Catalunya com tots els altres pobles d'Espanya hi tenen dret.

MOLTES PARAULES AMB ALLIÇONAMENTS IMPRODUCTIUS

Els proverbis del Rei Salomó m'han ensenyat a mesurar la intencionalitat de les paraules de força polítics de la pell de brau. “Qui molt xerra no evita la falta; l'home assenyat mesura les paraules” (Proverbis X, 19). La desmesura oratòria ha estat una norma electoralista i massa sovint, les paraules han anat massa carregades de vanitat i fins i tot d'odi, arribant a menys-preus i veritables insults desqualificadors. Desqualificar no és demostració de la idea del que parla, és la prova de la seva falsedat. Massa xerrameca fa perdre el sentit del missatge i no diuen res i no dir res, és una befa del qui escolta. La seva definició ens l'adverteix Salomó amb aquesta sentència:”El neci es diverteix obrant amb infàmia; l'home intel·ligent, obrant amb saviesa”(Prov. X,23). Procurar convèncer amb un discurs dedicat a remoure les passions és molt difícil, en política, que no caigui en el despropòsit de l'arrogància. “L'arrogància provoca menyspreu; la saviesa es troba en la humilitat” (Prov. XI,2). L'alliçonador polític arrogant és aquell que nomès el seu partit es mereix arribar al govern, perquè els altres són uns incapaços. Amb aquesta arrogància es poden produir dos efectes: a) acusar els altres d'incapacitat política, o b) per efecte boomerang, l'auditori deixar sol a l'orgullós. Salomó amb els textos esmentats ens diu com ha de ser la persona que parla per convèncer, en aquest cas, els votants. 1) les paraules han de ser les justes i el seu significat clar sense manipulacions i respectuoses amb la justícia; 2) el que parla ha de ser intel·ligent i savi, i ho demostrarà si el seu raonament és racional i lógic i 3) la primera condició del savi és la ser humil. Dissortadament els parlaments polítcs de la campanya electtoral han estat molt lluny dels consells de Salomó. I el rei bíblic continúa alliçonant. “Qui és just i savi es guanya els homes, amb les seves obres els porta a l'arbre de la vida” (Prov.XI,30). La justícia i la saviesa dels polítics aspirants a governar són les dues qualitats que molts d'ells tenen dificultats per demostrar per culpa de les manipulacions dels seus partits i dels efectes negatius que la societat espanyola pateix per una gestió corrupta com ho palesenels resultats. Els votants seran intel·ligents i raonables per saber decidir a qui cal votar o no? I dos proverbis ens parlen de la culpabilitat o credibilitat que ha de palesar l'aspirant a president. “Una ciutat puja amb la benedicció dels honrats; les paraules dels malvats la derroquen”(Prov.XI,11). Aquestes paraules ens conviden a fer una valoració de les possibilitats positives i negatives. La seva experiència anterior i les paraules de la campanya han de ser la base per decidir, tenint sempre present si afavoreixen o no el desig del votant. I encara obliga a pensar més els següent text: “Un poble mal governat, s'enfonsa, molts bons consellers el salven”. L'experiència democràtica de l'estat espanyol en els més de quaranta anys d'existència ens poden donar les proves necessàries per valorar l'exercici dels consellers dels partits en el poder. Dissortadament el poble espanyol no gaudeix el benestar d'un poble ben governat com ho palesen els moviments populars de tota mena i l'espasa de Democles dels deute exterior impossible de pagar per les bilionàries quantitats que es deuen als bancs europeus. I l'estat afirma que l'economia és esperançadora. No enganyem als ciutadans que depenen del seu treball i l'atur encara fa més pobres cada dia. Existeixen dues observacions que poden decidir el vot: 1) el treball cada dia està menys valorat i 2) la vida que gaudeixen expresidents i ex-als càrrecs de l'estat amb l'acció de les portes giratòries. La història de la democràcia espanyola i la pobra qualitat de vida de la gran majoria demanen una valoració de la dignitat dels partits que es presenten. La racionalitat de cada votant ho ha de decidir. La ciutadania té la paraula, però l'experiència de les conteses viscudes no permeten llençar les campanes al vol.

QUAN LA POLÍTICA ÉS UN RISC PER A LA HUMANITAT

El món de la política és desconcertant i, a la vegada, deshumanitzador. Desconcerta perquè valorada mundialment ignora la veritable filosofia del globalisme, malgrat auto-valorar-se global i deshumanitzadora perque no li reconeix la base de la seva qualitat que és la dignitat desde la llibertat. I a casa nostra, la política del 2019, dissortadament, es mou en l'esmentada dualitat. Crec sincerament que el president en funcions, Pedro Sànchez, està fent descarrilar el tren de la història d'Espanya amb un concepte de la política partidista que contradiu el globalisme que preten la Unió Europea, que també es desvia dels principis dels seus fundadors. La necessitat de fer guanyar el seu partit, el PSOE, en les eleccions del dia 10 d'aquest mes de novembre del 2019, l'ha portat a desfigurar la imatge de socialsta a favor de la imatge de l'egoïsme. Malgrat que sembla ser que en política tot si val, com en l'economian per guanyar diners, la força dels moviments socials del feminisme, dels pensionistes i dels desnonaments, demanen i exigeixen amb fermesa una política que respecti els drets naturals de les persones i en aquests condicionants s'hi troben també els drets dels pobles, com Catalunya. I és precisament la temàtica que planteja aquest moviment de llibertat alló que Pedro Sànchez considera el seu enemic i el govern en funcions ha anat tant lluny que l'ha comparat amb el terorisme d'ETA, un desviament de la verdadera política indefensable. I per aquest desviament es camina directament cap a un objectiu que és la destrucció de la humanitat, amb l'aniquilació de la persona. Negar el dret de pensar, és privar de llibertat, i sense llibertat, el caos, que és cap a on va la politica espanyola i possiblement també la mundial. I contra aquesta risc, des de la meva mentalitat només hi ha una solució, que en la defensa dels drets es possin d'acord la política i la religió. Defensar la llibertat de la persona exigeix la defensa de les col·lectivitats, dels pobles, que els configuren les persones. I aquest punt tan fonamental, les polítiques actuals els contradiuen perquè el pensament no és el desenvolupament d'un desig d'una convivència en pau, el dels polítics és el d'una convivència imposada. Per què amb les seves paraules exigeixen el vot? Simplement per poder dir, jo sóc el rei. I aquí rau el gran error de la política perquè esdevé deshumanitzadora. I la política espanyola del PP i ara del PSOE ho ratifica. La seva inhumanitat ha quedat palesa en els debats televisats d'Espanya i de Catalunya, que s'han basat en l'insult d'uns contra els altres, lo qual palesa que no volen entendre el que significa llibertat, i no ho volen saber perquè pensen que el vot els hi concedieix la veritat. I aquest concepte és fatal en una democràcia en la que s'afirma que els ciutadà és sobirà i només li permeten ser-ho en el vot, amb la particularitat que només són vàlids aquells vots que donen poder, els altres no existeixen, no són de persones com les altres. I aquesta conclusió es palesa en els debats parlamentaris, que són una humiliació de la convivència pacífica. La campanya electortal espanyola basada en la criminalització de l'independentisme català és la taca negra espanyola en la imatge de la humanitat. Dissortadament, la ciència i la natura acusen ja fa anys la manipulació de la política desnaturalitzadora que desemboca en l'eliminació de la humanitat. Contra aquest risc només hi ha el respecte a la dignitat humana amb el compliment dels deures de les institucions polítiques i religioses de complir els objectius que el seu nom comporta..

A QUIN PARTIT HEM DE VOTAR?

El llibre bíblic dels proverbis ens diu: “¿No sentiu com crida la Saviesa, com aixeca la veu la intel·ligència? Dalt les altures, domina la ruta, a la cruïlla dels camins, es planta; vora les portes d'accès a la ciutat, a les seves entrades, proclama: Us crido a tots vosaltres, la meva veu s'adreça a tothom. Inexperts, adquiriu sagacitat; adquiriu seny, els qui sou insensats. Escolteu, que el meu parlar és franc i sincera la meva paraula: assaboreixo la veritat, i la maldat em fa fàstic”. La lectura d'aquestes paraules m'ha fet reflexionar. El meu vot serà intel·ligent i savi? I la resposta ha estat: assaborint la veritat, i obviant la maldat que fa fàstic. I com sabré distingir una cosa de l'altre? La saviesa rep missatges d'arreu, a les places i carrers de les ciutats i pobles, a plena natura s'ens donen consells. Només cal saber escoltar. Sabem escoltar les proclames dels partits polítics quan ells ens diuen que són la millor opció? Davant de les proclames polítiques, hem reflexionat mai com han incidit en la dignificació de la nostra vida? Els programes dels partits, els ha comprès la nostra intel·ligència i raonat com cal la ment? Hem meditat com la victòria d'un o altre dels partits pot ser enriquidora de la nostra personalitat? Penso que la relació del partit amb el nostre jo és primordial per poder donar sàviament el vot. Perquè votar amb el rere gust de que no hi ha res a fer, no és saviesa, és acceptar, sense oposició, les imposicions polítiques. No es pot anar a votar només perquè tal o qual partit ens és simpàtic o no, la seimpatia és un desig que necessita la intel·ligència. Un vot intel·ligent esdevindrà exigent, un vot simpàtic, serà, amb tota certesa, perjudicial. I en l'actual contesa, el vot, si no és racional, suposa que ja li està bé tal com està, i desprès sense pensar en el vot donat es desproticarà contra el partit guanyador perquè tots són iguals. Són iguals desde d'una visió no intel·ligent que no sap valorar els efectes polítics. Les ofertes de l'actual campanya es poden valorar prou clarament analitzant els seus mandats, tant els del PP com els del PSOE. I honestament penso que ni un, ni l'altre es mereixen una majoria absoluta per assolir el govern i menys des de les consequències negatives que pateix Catalunya. A nivell català, crec que s'ha de ser molt intel·ligent i savi per superar les promeses d'ofertes de benestar que ambdós partits prediquen, quan el benestar català ha de consisitir en criminalitzar el pensament independentista, que és un pensament, fill de la llibertat, que és la qualitat que defineix el ser humà. Criminalitzar més de tres milions de catalans perquè defensen el dret a decidir, és negar que són persones i aquest posicionament és una prevaricació de la llei natural, perquè la llibertat és la basae de la convivència. Cap llei pot impedir el dret a pensar. I a l'hora del vot, aquesta circumstància a Catalunya hauria de ser primordial a l'hora de raonar sobre el vot intel·ligent. I en una democràcia en la que la persona és la centralitat, negar l'us de la llibertat de pensament és un greuge anti-natura. I ho és més perquè s'obvia el deure al diàleg perquè la majoria decideixi. És un comportament antidemocràtic la dels governs que prefereixen la força dels estaments armats a la paraula de les persones. I aquesta és la postura actual de la gran política espanyola. Imposar el vot sense raonar com fan els mitings del President del Govern, perquè el seu parrtit és el millor, és una invitació a la intel·ligència a raonar el no, perquè la postura del partit és un menyspreu als altres, que poden ser més adients o no, davant la mirada intel·ligent i raonada dels votants. Tota propaganda que es presenta com la millor, de sortida, es mereix un no i dissortadament gairebé tots pateixen del mateix mal. Per què? Senzillament perquè en anteriors conteses els ha funcionat l'argument sentimental, i és hora del vot valorar sense menystenir el sentiment però amb l'aprobació de la intel·ligència. I contra aquest vot, un dels pitjors enemics és el “no hi ha res a fer” i, l'altre, el poder econòmic que manipula el benestar dels ciutadans sota el lema que per ser ric tot si val. A qui hem de votar? Si ets intel·ligent, amic i amiga, trobaràs la solució. Escolta el teu cor, i la intel·ligència parlarà. Pensar, és la solució contra l'absolutisme dels governs.

SERÀ CATALUNYA INDEPENDENT?

No en tinc cap dubte. Quan? La voluntat dels catalans té la paraula i el dia 10 diumenge presenta un oportunitat. Però cal tenir present els problemes i els entrebancs existents. Hèctor López Bofill en el seu llibre LA TRAMA CONTRA CATALUNYA, PODERS CATALANS QUE FRENEN LA INDEPENDÈNCIA, referma el meva opinió que el pitjor enemic el tenim a casa nostra, i són uns enemics que es vesteixen amb pell d'ovella i volen fer creure que ells són els defensors de la dignitat de Catalunya. Catalunya només té un poder, la força del seus pensament amb paraules que convencen la intel·ligència i entusiasmen el cor. És veritat que l'estat espanyol té molt de poder, però en un model democràtic de veritat es podria dialogar però els fets que darrerament estan succeint, omplint Catalunya de policia i buscant violència on no n'hi ha, obliguen a demostrar la capcitat intel·lectual de l'independentisme seguint el desig emotiu del cor de assolir-lo. La vinguda del rei a Barcelona en plena campanya electoral, digui el que digui la JEC, és l'expressió d'una voluntat de bracet amb el govern de l'estat per enlluernar a la gent senzilla. La resposta popular fou clara i cal que el diumenge sigui un clar i lluminós reflex de la voluntat independentista. La criminalització, que des de l'estat s'està portant a terme de l'independetisme, és un atac directa a la llibertat de les persones, per la senzilla raó que les nacions en una democràcia són fruit de la llibertat consensuada amb la paraula. Negar la raó de la independència té una consequència inhumana perquè nega, no el dret, sinó la realitat de la llibertat. Sense persones lliures no hi ha col·lectivitats i les nacions són col·lectivitats amb un responsable del seu funcionament que és l'estat. Però de la mateixa manmera que les persones amb la seva llibertat són les gestores del progrès, les nacions amb els mateixos arguments, els progrès les pot fer canviants. En un estat modern que defensa la possibilitat de trencar amb un divorci la unitat familiar, és incomprensible que no accepti la possibilitat que una nació dóna pas a un grup dels seus ciutadans a formar-ne una altra continuant la unitat de bona convivència en la diferència. Qué és sinò la diferència que la llibertat regula sota el desig amb el vist i plau de la intel·ligència. La unitat incapaç de tenir cura del benestar dels seus ciutadans, no és unitat, és una integració forçada. No hi ha unitat sense diferències i les matemàtiques ho expliquen amb prou claretat.Un pensador de la renaixença afirmava que les matemàtiques eren la millor filosofia. Aquest pensador era un religiós italià. No sóc matemàtic però hi estic totalment d'acord. Per què? Senzillament perquè tenen per objectiu bàsic la necessitat de ser un bon pensador. I en aquesta reflexió, filosofia i matemàtiques s'agermanen i haurien de ser la base del benestar de la convivència. La filosofia hi aporta la capacitat d'entendre i desenvolupar el desig i les matemàtiques troben el camí de la solució. La situació política actual que ha creat l'estat espanyol denuncia una greu manca de pensadors. I ho denuncia molt directament perquè la solució dels problemes imaginats s'exerceix amb la força de les armes presents amb la policia. El lliurament dels guardons de la princesa Eleonor en fou un clar exemple.I aquesta manca de pensament dialogant es fou palesa, segons la premsa, en el debat estatal, amb només els partits estatals, en el que la possibilitat de consens va brillar per la seva absència. Els resultats de les votacions demanen al electes que amb consens compleixin la voluntat popular manistada amb el vot. I aquesta voluntat, em sap greu dir-ho, no he observat que es complís en cap contesa electoral. Guanyar una eleccions en democràcia no atorga llibertat absoluta al guanyador, sigui d'un partit o d'una coalició per assolir majoria. És antidemocràtic, en una votació, saber el resultat abans d'exercitar-la. Aleshores, quina utilitat tenen el Congrès i el Senat? La voluntat d'una majoria independentista, com es compleix d'acord amb la llei, perquè no es respecta quan un poble vota independència assolint una majoria de diputats? La llei és universal o no és llei. Encara que la referència sigui de fets concrets individuals, l'abast de la llei és per a tots els ciutadans possiblement afectats pels fets individuals. La llibertat és la mare de la independència, per què no rep el mateix tracte en les eleccions? On és la racionalitat de la veritat? Amb tot el respecte a la democràcia, la votació del diumenge, 10 de novembre a Catalunya, penso que guanyarà el vot independentista, que no trenca res, només compleix el mandat de la natura de respectar la llibertat definidora de l'ésser humà.

COM ES VEU EL PRESIDENT EN EL MIRALL POLÍTIC?

Un exercici força interessant en l'observatori polític és valorar les imatges que es projecten dels governants en les tertúlies i mitjans de comunicació. No es poden oblidar les que projecta el governant retratat. I en el mirall de la història de les quartes votacions electorals espanyoles en quatre anys, el mirall no té pèrdua. M'agradaria molt poder preguntar-li al President en funcions Sr. Pedro Sànchez si ha contemplat críticament i reflexionat sobre els retrats, que ell i els altres han projectat a la història de l'any 2019. Francament, no cal ser cap psicóleg o pedagog excepcional per decepcionar-se. Un aspirant a la renovació de la presidència de l'estat espanyol, la primera imatge que ha de projectar és la de persona digna, la de pensador intel·ligent i racional, i molt especial la d'excel·lent demòcrata. No he llegit el llibre que ha escrit, l'haurè de llegir, però la seva lectura no em farà canviar d'opinó, penso, valorant la seva trajectòria política. I no em farà canviar d'opinió, perquè una persona, que aspira a ser president de tots els ciutadans de la seva nació, ha de ser pedagog, psicòleg, observador i dialogant amb tothom i d'una manera especial amb els que no pensen com ell i més, encara, si els considera enemics. El DNI espanyol l'obliga a ser dialogant i més quan amb el DNI també són sobiranistes.Aquesta és un taca i força important i ho és tant, que quan es vegi desbancat del poder reconeixerà dient-se a ell mateix: m'he equivocat. Però en el seu caminar cap al poder n'ha comés un d'error tant poc humà, que el suspen en l'assignatura de la política. Quan el seu partit el va desbancar, per recuperar el dret a presentar-se a la secretaria general del partit i posteriorment a la presidència del govern, qui li va donar el vot de la recuperació? El vot dels independentistes catalans. Una vegada president, com els tracta? De delectius i terroristes. Ho necessitava per rentar-se la cara davant el PP, C's i VOX. Quin canvi d'imatge, Sr. Pedro Sànchez, i un pres polític, a qui li heu girat l'esquena com els altres companys, us ho ha recordat en una llarga carta electoral enviada des de la presó. Sr.Pedro Sànchez, desde la vessant humana, d'aquest comportament, se'n diu indignitat, des de la democràcia, prevaricació i desde la política, tot és vàlid per assolir el poder. Aquesta és la imatge que m'ha arribat. Imatge que embruta més amb les seves amenaces contra els inpendentistes i el Govern de la Generalitat, suposant moviments delictius que els inependentistes estan anys llunys de cometre i que només els pensen ments que volen ser alló que per naturalesa no són perquè no els hi ha atorgat les condicions exigibles. Sr. Pedro Sànchez, un moment de la meva vida, li vaig tenir confiança, però li he perduda tota, i no només a vos, sinò a tota la política castellana, i dic castellana, perquè la catalana dels independentistes és democràtica de socarrel i quan assoleixi la independència m'agradarà comprovar la qualitat humana de la que em pensava que gaudieu. Un aspirant a president de tots que no té solucions per tothom, no és un bon aspirant i el meu consell és que no es mereix el vot al partit que el presenta. La solució està en la paraula, ho recomana la Constitució, Europa ho ha manisfestat mitjançant tribuals, polítics i personalitats, i la callada per resposta. No, m'equivoco, la provocació com l'amenaça anunciada per una de les seves minestres en funcions. Sr. Pedro Sánchez, és molt trist el mapa d'Espanya que el PSOE, PP, C's i VOX estan projectant al món. On està el respecte a la persona que és la centralitat de la història i és el màxim exponent del dret a la llibertat. Reflexioni com respon la seva persona davant la qualitat humana, la llibertat. Hi trobarà el perquè de la meva incredulitat envers la seva persona com a President de l'Estat espanyol. Per una Espanya, gran, próspera i amiga dels pobles de la terra, entre ells la meva Catalunya lliure, siguem tots i totes, primer de tot persones dignes. Que els vidres dels nostres miralls siguin un exemple de lluminositat.