LLIBERTAT DE PERSONES I POBLES

 

La llibertat és una qualitat inherent a la persona i per coherència dels pobles de la humanitat. La llibertat és fonamental per la convivència i el pel procés històric. No entendrem que significa la llibertat sense un coneixement de la constitució de l’ésser humà. I sense conèixer la veritat de la persona, la llibertat dels pobles és una utopia. Sense llibertat no hi ha història. Malauradament la història déu molta part del seu desenvolupament a la manipulació de la llibertat fent creure a les persones que no se les enganya quan se les manipula. Però, què és la llibertat? He arribat a la conclusió que és el dret a equivocar-se. Però si tenim un bon coneixement de la constitució de l’ésser humà ens adonarem que la intel·ligència, la racionalitat i la passió tenen la missió de trobar la veritat de tots els actes humans, físics i psíquics. La intel·ligència i la racionalitat facilitaran a la saviesa adonar-se de com amb els seus actes aconsegueix la dignitat. Si descobreix que s’ha equivocat, al ser digne corregirà l’error. L’exercici de la llibertat humana és bàsic per bastir la llibertat política, religiosa, econòmica, cultural, social i de relacions amb la natura. El coneixement físic i psíquic de la persona és fonamental per entendre els fets humans de la llibertat. Tots els moviments físics i psíquics estan programats de tal manera que les diferències de les persones portin a veritats contràries i fins i tot contradictòries. Davant d’aquesta realitat com es corregeix l’error? Senzillament parlant sense caure en l’orgull que la meva veritat és la certa i la del contrari, l’equivocada. Poden existir dues veritats enfrontades i ser positives. En el raonament es demostrarà la saviesa dels raonament. No s’ha de renunciar sense probes la veritat pròpia i allò que cal és arribar a un consens de convivència i bona amistat. L’exercici individual i col·lectiu de la llibertat ratificarà el nivell de dignitat humana  de les persones i dels pobles. És en l’exercici de la   col·lectiva on ha d’actuar la política. La història ens demostra com la política ha manipulat la llibertat per fer de l’egoisme la norma reguladora de la convivència. Hem arribat al segle XXI i encara els polítics no han descobert quin us han de fer de la llibertat perquè la humanitat visqui en pau. Dissortadament la política amb el seu egoisme no entén i no vol entendre com fer viable la llibertat social, l’econòmica, la cultural i la religiosa i com responsable que és de la convivència entre les persones és el seu deure fonamental, el de la pau. La persona política si no és intel·ligent, sàvia en el raonament i en el control de la passió no està capacitada per governar perquè no és una persona digna que mereixi credibilitat. El gran problema del model polític, regulador de la convivència, rau en el fet que totes les persones neixen lliures, essent totes diferents. Començant per les relacions físiques i continuant per les psíquiques, totes les accions humanes tenen les seves especificitats que les fan diferents. Per governar amb aquestes circumstàncies la humanitat s’ha de ser molt intel·ligent amb molta capacitat de racionalitat i molt savi. Dissortadament els polítics de tots els temps no han estat un model de dignitat humana.

LA DECADÈNCIA D’ESPANYA NO S’ATURA

 

La democràcia, model polític de pau, no li ha suposat a Espanya consolidar un estat de garantia en la globalitat humana. El seu ADN no li permet. El seu espai polític en el que “no se ponia el sol”, fa alguns segles que va perdent terreny. La democràcia i el formar part de la Unió Europea, dissortadament, no son garantia d’estabilitat. Només cal valorar les relacions internes entre partits polítics. Quina és la causa? Senzillament la manca de respecte a la dignitat personal. No s’entén que la dignitat no l’atorguen els càrrecs, ans l’exigeixen. Ser rei, president, ministre, governador, batlle, jutge, policia o guàrdia civil, exigeixen persones dignes. Només cal llegir i escoltar per poder tenir un bon concepte o no. A la manca de respecte a les persones s’hi afegeix rancúnia i odi contra l’altre, sia persona o entitat. Les relacions entre partits polítics en les institucions, Parlament, Congrés o Senat no son cap model de convivència en pau, tot el contrari per molt que afirmin que la llei és la convivència. La llei no fa la convivència, l’ha de protegir i es comença per respectar les persones per la seva dignitat de ser. La proba la podem descobrir en el fet que davant un problema, el poder s’empara en la força de les armes, sembrant la por. És el que es pretén  per Catalunya i així els ciutadans no pensaran. Dues declaracions, una del PP i l’altra del PSOE, recents ho evidencien. Pablo Casado ha dit: “Catalunya és lliure perquè és espanyola. I ells ho saben. I volen ser independent perquè deixi de ser lliure”. Quina capacitat mental de profeta! La llibertat dels pobles comença en la llibertat de les persones que configuren els pobles. I Catalunya l’han creada els catalans no els espanyols. Catalunya avantatge Espanya en la història en segles per legislació, per model polític, per idioma i per cultura. Independència i llibertat son germanes. El Sr. Pedro Sánchez no es queda curt en la interpretació del procés històric. Afirma: “Hi ha temps pel càstig i un altre per la concòrdia”. Els seus indults no diuen el mateix, perquè el càstig dels indultats continua amb la inhabilitació i amb l’espasa de Democles de tornar a la presó. Reflecteixen oportunisme segons “el color del cristal con que se mira”. Ni Pablo Casado, ni Pedro Sánchez son garantia democràtica. I amb la seva política el procés decadent d’Espanya no s’atura. Quin és el problema més greu de l’estat espanyol? El deute públic. Per què? Senzillament, no el pot pagar per manca de recursos. Amb tot el PIB, l’estat espanyol no en té ni per pagar els interessos. I aquest és el gran problema i no és que Europa no vulgui la independència de Catalunya, el que vol és que Catalunya no se separi perquè sense ella Espanya no garanteix el pagament del deute. La Constitució no prohibeix un referèndum, el que la Constitució desitja són polítics intel·lectualment hàbils, condició que els fets no avalen com manifestà en una entrevista el catedràtic especialitzat en llei política Ferra Requejo afirmant: ”No veig el govern central ni amb altura política i moral, ni amb la preparació intel·lectual suficient per oferir solucions al conflicte. Ni que siguin solucions parcials però de caràcter estructurals”. Dissortadament l’estructura de l’estat espanyol en la base ciutadana cada dia és més pobre. Sense intel·ligència i sense diners com es pot governar una nació?

NO HI HAURÀ REFERENDUM D’AUTODETERMINACIO,DIXIT PEDRO SANCHEZ

 

Pot, Sr. President, una Constitució prohibir uns dret i deure democràtics? Quan Espanya preferí ser democràtica, va complir la llei franquista vigent? Una dictadura és voluntat d’una persona, la democràcia és voluntat d’un poble, i Catalunya, li agradi o no, és un poble. Un poble més antic que l’espanyol amb lleis, bandera i moneda, segles abans que Espanya. Espanya per història és un conjunt de pobles i tots tenen dret a ser independents, que és l’espasa de Democles que amenaça l’estat espanyol. L’estat espanyol ha perdut el tren del que significa unitat política. La unitat és la màxima  representació i definició de la diferència. Ser diferents i conviure unitàriament és la lliçó de la història que l’estat espanyol no ha entès, ni vol entendre. Si la Constitució confon unitat de convivència amb unificació sota la llei, no parlem de democràcia,  referèndum és la veu del poble en la proclamació del seu model polític de convivència. Espanya ha signat la Declaració Universal dels Drets Humans, el Pacte Internacional de drets civils i polítics i el Pacte internacional de drets econòmics, socials i culturals. La signatura comporta l’obligat compliment.

Art. 19 de la Declaració Universal dels Drets Humans: “Tot individu té dret a la llibertat d’opinió i d’expressió; això comporta el dret a no ser inquietat per causa de les opinions i el de cercar, rebre i difondre les informacions i les idees per qualsevol mitjà d’expressió i sense consideracions frontereres”

Sr. Pedro Sánchez, compleix aquest article l’estat espanyol? Amb ell a la mà jo puc portar arreu les meves opinions, també fora d’Espanya i demanar informacions a l’efecte. Que fa l’Estat Espanyol? Multar els pensadors encara que els porti a la misèria. És així com es compleix la llei i democràticament treballar pel progrés?

Continuem: l’article 1 del Pacte Internacional dels drets civils i econòmics i també el n.1 del Pacte Internacional dels drets econòmics, socials i culturals, coincideixen en el redactat que diu: “Tots els pobles tenen dret a l’autodeterminació. En virtut d’aquest dret determinen lliurament el seu estat polític i promouen també el seu desenvolupament econòmic, social i cultural.”

Què diu la Constitució al respecte?

En el Preàmbul i llegim: “Protegir tots els espanyols i els pobles d’Espanya en l’exercici dels seus drets humans, les seves cultures i tradicions, llengües i institucions.” Com ho fa? Multant. Però l’argument a favor de l’autodeterminació continua en l’article 10-2 de la Constitució: “Les normes relatives als drets fonamentals i a les llibertats que la Constitució reconeix s’interpretaran de conformitat amb la Declaració Universal dels Drets humans i els tractats i els acords internacionals sobre aquestes matèries ratificats per Espanya.

Sr. Pedro Sànchez, no cal que m’allargui més.

QUAN LA PERSONA NO ÉS CENTRALITAT POLÍTICA

En la política espanyola la manipulació del concepte persona és l’ADN de la convivència. Les lleis polítiques, contràriament a la raó, son més importants que els drets naturals. Una ullada al mapa mundial ho evidencia. Els milers de morts causades per les armes són una denuncia universal de la injustícia en el poder. Per contra la lluita en la defensa de la dignitat de l’ésser humà cada dia és més present. En la revolució francesa, tres paraules defineixen l’ideal humà, liberté, egalité i fraternité. No és fins l’any 1948 que es publica la Declaració Universal dels drets humans, que convida a la filosofia de la convivència. I és precisament en el fenomen social de la injustícia que les filòsofes  Nancy Fraser i Judit Butler desenvolupen la seva filosofia dels drets humans. Filosofia que ja havia estat programada per Aristòtil, abans de Crist i per Kant, en els temps moderns. Els drets de la persona han estat una idea que acompanya la humanitat des d’els seus inicis, com ho palesen els pensadors de tots els temps. A partir de la Declaració Universal dels Drets humans, l’any 1966 es van aprovar pactes internacionals que entraren en vigor l’any 1976. Són: Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics (PIDCP) i Pacte Internacional de Drets econòmics, socials i culturals.(PIDESC). Anteriorment a aquest moviment filosòfic humà, un missatge d’orígen superior al natural programava en els llibres bíblics el perquè de la història i el seu futur, que els evangelis i els llibres bíblics del Nou Testament li donen als drets humans una projecció divina. I quina és en ple segle XXI la filosofia de la veritat de la  persona en l’exercici dels seus drets naturals? La impotència de la política, suplantada per la gran economia, donant al diner autoritat divina pervertint la llei de l’amor, donant preferència al tot si val per assolir riquesa. Davant de la imatge actual de la  humanitat em pregunto: és inútil tot el moviment en defensa dels drets humans? La meva resposta és no i curiosament una de les raons rau en l’actual moviment LGTBI, encara que pugui semblar una contradicció de les meves idees religioses. La base del meu raonament és que son persones i pel seu naixement son dignes. Quines son les raons de la seva identitat personal? La ciència i la cultura expliquen l’exercici de la seva llibertat. El que tinc clar és que és un moviment que reclama un verdadera filosofia dels drets humans. El feminisme i el LGTBI son dos moviments necessaris en el procés d’una convivència humana en pau.

ALLÓ QUE NO ES POT ÉS MANIPULAR, LA CONSTITUCIÓ I LA MANIPULEN

 

Amb la llei a la mà, l’amnistia és un deure. Les lleis humanes no poden operar contra la dignitat humana. És una exigència natural. La Constitució és garantia de la dignitat, fonament del benestar social. El paràgraf 2 de l’article 9 de la Constitució espanyola ho expressa amb prou claredat recordant als poders públics els seus deures. Llegim-lo: “Correspon als poders públics de PROMOURE les condicions per tal que la llibertat i   igualtat de l’individu i els grups en el quals s’integra siguin reals i efectives; REMOURE els obstacles que n’impedeixin o en dificultin la plenitud i FACILITAR la participació de tots els ciutadans en la vida política, econòmica, cultural i social”. Aquest article era d’obligat compliment abans d’aplicar l’article 155. El “no puedo i no quiero” son una mentida i una prevaricació que en una democràcia no hi té cabuda i políticament una demostració de manca d’intel·ligència. El compliment d’aquest article era condició indispensable. I què es va fer? Inundar Catalunya de guàrdia civils i policia nacional amb el greuge de la cançó del “a por ellos”. Una demostració de democràcia a l’espanyola amb la despesa econòmica injustificada que comportava multiplicada pel lloguer dels vaixells-hotel pels policies. A la presó hi van anar els innocents defensors de la llibertat i els culpables dirigint la política d’un estat en bancarrota provocada. La independència és un dret fonamental dels individus i dels pobles. L’article el defensa sense necessitat d’esmentar-lo. Va promoure el govern espanyol la llibertat i la igualtat amb un diàleg intel·ligent i racional per arribar democràticament a un consens? El seu ADN ja s’havia manifestat demanant signatures contra Catalunya. No va remoure democràticament les dificultats, tot el contrari va dir molt clar “no quiero” i la justícia el va aplaudir. Va impedir a milions de ciutadans  participar en la vida política, econòmica, cultural i social: La social és el dret a organitzar-se. Un dret natural superior a la llei humana. La unitat  no la fa el territori, es deu a l’exercici de la llibertat i aquest exercici en un democràcia no el fonamenta la llei, sinó la democràcia amb el  dret de les persones a organitzar-se. La Constitució no el  defensa ni el prohibeix, respecta el pensament humà. L’article 14 diu textualment: “Els espanyols son iguals davant la llei, sense que pugui prevaler cap discriminació per raó de naixença, raça, sexe, religió, OPINIÓ o qualsevol altra condició o circumstància  o social”. Un català té el mateix dret a opinar que un castellà amb la circumstància social que pertany a una col·lectivitat diferent per l’idioma i el procés històric. L’estat espanyol que es pensa viure democràticament no compleix el deure del debat i el referèndum. La llei no és per interpretar-la sinó per complir-la. Manipular-la és una prevaricació de la justícia.

SAVIESA I ENTENIMENT PER PODER FER HISTÒRIA

 

En el llibre bíblic dels Proverbis hi llegim aquesta afirmació:” Val més tenir saviesa que  or fi, l’enteniment és més preciós que la plata.” Intel·ligència i racionalitat, fonamentals per a la saviesa, son qualitats definidores de l’ésser humà. L’exercici de la llibertat palesarà la qualitat de la saviesa a l’hora de valorar-ne els fruits. L’article 19 de la Declaració Universal dels Drets Humans és molt clara en relació amb aquest pensament. Llegim: “Tota persona té dret a la llibertat d’opinió i d’expressió; aquest dret inclou el de no ser molestat a causa de les pròpies opinions i el de cercar, rebre i difondre les in- formacions i les idees per qualsevol mitjà i sense límit de fronteres.” Mentre llegia en la premsa opinions sobre el procés contra Catalunya em van impactar les paraules del meu amic i professor universitari, Ferran Requejo, que em faig meves: “No veig el govern central ni amb altura política i moral , ni amb la preparació intel·lectual suficient per oferir solucions al conflicte, ni que siguin solucions parcials però de caràcter estructural”. I comentant-ho amb una persona molt intel·ligent em confirmà que pensava el mateix. Francament quan valores les paraules i fets dels polítics de la pell de brau, la decepció és el primer efecte davant la situació política espanyola. Quan la paraula no és raonament i esdevé atac personal és normal que es perdi credibilitat. La imatge de la política espanyola és un mapa de manipulació de la paraula. No hi ha diàleg, ni voluntat de tenir-ne. I el resultat és la desconfiança en les institucions i és lògic que persones que pensen com el professor universitari esmentat afirmant que sis institucions del poder judicial espanyol caldria suprimir o transformar. Caldria suprimir l’Audiència Nacional i el Tribunal de Comptes i transformar  el Tribunal Constitucional, el Tribunal Suprem, Consell General del Poder Judicial i Fiscalia. Davant d’aquest panorama criticat directament i indirecta per Institucions Polítiques i Judicials Europees, de les que Espanya en forma part, el meu pensament vola cap a Catalunya defensant el seu dret de treballar democràticament per la independència. I molt més, quan darrera d’un indult s’hi amaga la maquinària persecutòria de la `política espanyola que em fa pensar que el tema central no és altra que el diner perquè Espanya corre un greu risc de precipitar-se en el penya segat del seu deute internacional. L’estat indulta, mentre el Tribunal de Comptes amb les seves multes està en el camí de convertir Catalunya en un país de misèria. El President predica concòrdia i el Tribunal de comptes sembra pobresa. Què trist l’ADN de la política espanyola!. On es demostra intel·ligència i saviesa en l’exercici de la llibertat? Certament es nota la mancança d’intel·ligència i saviesa.

AL LICEU NO S’HI VA A FER POLÍTICA

 

Al Liceu s’hi va a fer país per què no son els polítics els creadors de convivència. El seu deure es vetllar pel seu progrés. Els creadors de la convivència són els ciutadans que amb la cultura promouen els processos creatius. Pedro Sànchez, per la seva qualitat de President de l’estat, on havia d’haver parlat era al Parlament de Catalunya. Aquest fou el primer greu error. I el segon, comença amb “som on som” vers del poema de Martí Pol que acaba amb aquesta estrofa: “Cridem qui som i que tothom escolti. / I en acabat, que cadascú es vesteixi / com bonament li plagui, i via fora! / que tot està per fer i tot és possible.”  Amb aquests precedents què  hi va anar a fer al Liceu el President de l’estat? Aquella dita catalana tan expressiva: pixar fora de test. La tan pregonada concòrdia no es fa amb paraules, amb obres. Les seves paraules l’acusen perquè el poema de referència és un poema de drets i llibertat. No vaig seguir la xerrada, no feia falta, i les poques paraules llegides o escoltades palesen una afirmació d’un professor universitari, curiosament ex-alumne meu, no citaré el nom per respecte a la intimitat, que en una entrevista va afirmar “no veig el govern central ni amb altura política, ni amb la preparació intel·lectual suficient per oferir solucions al conflicte, ni que siguin solucions parcials però de caràcter estructural”. En la sentència de l’indult hi ha un detall irracional al inhabilitar políticament al President d’Òmnium Cultural que no és un polític. L’indult no tenia altre objectiu que demostrar a Europa generositat, quan Europa el que li demanà amb poques hores de diferència és justícia democràtica perquè la presó no tenia, ni té, cap raó de ser. Penso que és un intent de pal·liar la sentència del TEDH. Quina serà la sentència? Posar en el mateix lot Espanya i Turquia va preveure la  verdadera mà de la justícia. El govern, en boca del President i d’un ministre ha allargat per una banda la mà i per l’altra ha alçat el puny enlaire, afirmant llibertat de pensament però amenaçant amb la continuïtat de presó si s’intenta la independència, sense distingir si l’intent és democràtic i pacífic. Allargar la mà imposant no és democràcia és un greuge a la història. Pobra Espanya, cap a on camina?