COM S’ASSOLEIX UN ESPORTISTA FENÒMEN?

L’esportista fenomen no es fa, neix. Però malauradament se’n perden per mancances de cultura de l’esport. Actualment els grans club fitxen els jugadors fenòmens en actiu. Però el jugador fenomen s’ha de descobrir, si és en l’edat aleví, millor, que millor. Per exemple, el cas tan conegut de Messi. Però cal treballar el seu desenvolupament. Normalment és intel·ligent i aprèn sense problemes l’automatització de moviments. Tots els xuts a porta que no marquen el gol es deuen a l’irregular angle del peu quan dispara a porta. La pilota segueix la direcció que li marquen els dits del peu. No és que la pilota no vulgui entrar, és que el xutador no controla correctament la direcció que vol donar a la pilota. I en instant de segon si falla l’automatisme no s’aconsegueix el gol. Simplement cal més entrenament. En el futbol, la pilota i el peu haurien d’estimar-se com germans. Una falta màxima que el futbolista llença fora dels pals de la porteria denuncia falta de control del peu i de la pilota. I el mateix succeeix en les rematades de cap. El joc de cap i peus amb la pilota necessita moltes hores d’entrenament i de pedagogia de l’esport. Perquè una altra condició molt important és el control i domini de la sensibilitat i les emocions. Els jugadors de futbol i, també de tots els esports, necessiten treballar i educar el control emocional dels sentits i dels nervis. Quantes estirades d’orelles propiciarien les porteries de futbol i handbol, les cistelles de bàsquet, el forats de golf i les arribades de les curses per culpa del defectuós control dels nervis i emocions! Per què el jugador de les grans competicions erra tantes vegades la jugada? Sortosament, al segle XXI l’esportista rep una bona educació des de l’escola i tot i així les errades hi són. La resposta és doble: a) perquè és lliure i b) perquè el fenomen s’ha de descobrir i educar ja en la infantesa. Normalment els fenòmens ja despunten de ben petits. Parlem de l’esport català. L’experiència em confirma que entre la infantesa catalana s’hi mouen fenòmens esportius. Em pregunto, tenen les federacions catalanes de l’esport l’apartat de tècnics seguidors dels i de les esportistes infantils? Dissortadament he viscut com es malmet un futur fenomen de l’esport per orgulls de club i d’arbitratge. I també he conegut i fet amistat amb persones humils i senzilles que eren un pou de pedagogia esportiva. El material humà en el món de l’esport hi és però no rep l’atenció que cal per triomfar, perquè triomfar en l’esport és també triomf de la vida. Amb tots els respectes, l’èxit és victòria de llibertat. La llibertat és la bandera teixida d’èxits i fracassos dels bons i dels millors. Malgrat sembli fora de lloc, existeix la llei educadora de la llibertat? La política, la religió, l’economia i la cultura són un servei a  la llibertat? La resposta ens la donen els fruits.

RESPOSTA CONSTITUCIONAL A LA MINISTRA MARGARITA ROBLES

 

La pregunta de la Sra. Ministra palesa una preocupant desconeixença de la Constitució i de la seva base filosòfica. No calen comentaris, només llegir i ser coherent. Per començar el PREÀMBUL ens recorda un desig de la nació espanyola: “Protegir tots els espanyols i els pobles d’Espanya en l’exercici dels drets humans, les seves cultures i tradicions, llengües i institucions”. Sra. Ministra, Catalunya és un poble d’Espanya, com n’hi ha d’altres. Les seves paraules son de protecció?

Continuem. Article 9 paràgraf 2: “Correspon als poders públics de PROMOURE les condicions per tal que la llibertat i la igualtat de l’individu i dels grups en els quals s’integra siguin reals i efectives; REMOURE els obstacles que n’impedeixin o en dificultin la plenitud i FACILITAR la participació de tots els ciutadans en la vida política, econòmica, cultural i social.”

Sra. Ministra amb les seves paraules ha promogut, remogut i facilitat la llibertat i la igualtat. Ha pensat que la llibertat és el dret a equivocar-se i que vos com a persona lliure es pot equivocar? El càrrec no dona drets, obliga a complir-los.

La constitució encara va més lluny. Article 16

1.-“Es garanteix la llibertat ideològica, religiosa i de culte dels individus i de les comunitats sense cap més limitació, quan siguin manifestats, que la necessària per al manteniment de l’ordre públic protegit per la llei.

2.- Ningú podrà ser obligat a declarar quan a la seva IDEOLOGIA, religió o creences”.

Una pregunta, Sra. Ministra, el govern d’Espanya abans de portar a Catalunya el gran nombre de guàrdia civils i policies, que només el lloguer dels vaixells suposà unes despeses de vuitanta milions d’euros, no havia de complir la Constitució abans del “a por ellos”?.

EUROPA I RÚSSIA OBLIGADES A DIALOGAR

 

Sembla utòpic però com més hi penso més clar ho veig. El precepte evangèlic d’estimar l’enemic m’hi obliga. Declarar una guerra és un crim contra la humanitat, però armar l’atacat perquè no hi ha capacitat de diàleg, què és? El que fa Rússia amb Ucraïna ho van fer EEUU i EUROPA, Espanya inclosa, contra Síria. Si un és criminal , els altres què  són? La política d’Europa amb Rússia és una política hipòcrita avalada per l’economia de les dues bandes per una incapacitat de reconèixer el valor de la paraula. Posar contra les cordes de l’economia un cap d’estat, no és castigar el culpable, és condemnar un poble a la pobresa i justificar les morts dels soldats soviètics. Les morts de les dues bandes reclamen justícia. I la justícia no existeix per manca de voluntat i capacitat de parlar-ne. Posar en risc de guerra nuclear a la humanitat és un acte criminal per les dues parts, la que provoca el risc i la que el dispara. Les persones de les dues bandes tenen el mateix dret a la vida, que els poders respectius no respecten. Dissortadament la humanitat fa milers d’anys que està en mans de l’egoisme hipòcrita dels que es declaren déus. Per naturalesa Europa i Rússia estan obligades a entendre’s, a arribar a un consens sense deixar de ser elles però saber conviure. Tant per part de Rússia, com d’Europa, la raó del no voler entendre’s és econòmica, no filosòfica. La política russa, malgrat el comunisme, està dominada pel diner, essent el seu president i molts alts càrrecs, multimilionaris. D’Europa no  cal parlar-ne, perquè el ser de dretes o d’esquerres, s’empara també en el diner creant multimilionaris polítics. Les portes giratòries ho denuncien. El diner ha possibilitat les armes atòmiques a les dues polítiques enfrontades, l’OTAN i Rússia amb els seus aliats. Només hi ha un argument amb poder convincent: la dignitat humana. No respectar la dignitat humana del súbdits denuncia la indignitat dels poderosos.   

LA DIGNITAT DE LA PERSONA ÉS LLEI D’OBLIGAT COMPLIMENT

 

L’ésser humà, home o dona, per la seva constitució física i psíquica es constitueix programador de la convivència. El primer nucli rau en la relació exigida per les diferències en una mateixa naturalesa. La dona i l’home són iguals per naturalesa i diferents per convivència. Tant l’home com la dona són intel·ligents, racionals, passionals i lliures. Els elements bàsics constitutius de la convivència són l’home i la dona i com a generadors de relacions solidàries són els responsables de redactar les lleis defensores dels seus drets naturals i socials. Per naturalesa són iguals i per aquesta igualtat les lleis han de respectar-la i assegurar-la, i la convivència exigeix el respecte als drets socials evitant tota mena de marginació. Ni l’home és superior a la dona, ni la dona és esclava de l’home. Les diferències corporals exigeixen solidaritat en la societat de convivència perquè d’aquestes diferències en depèn la continuïtat de l’espècie humana. La constitució corporal defineix la continuïtat, les diferents relacions de desenvolupament corporal i humà amb característiques pròpies però sempre des d’una igualtat natural. Dissortadament la llibertat, que és el dret a equivocar-se, convertí aquest dret en deure i començà la manipulació de la història. La força física convertí la força ètica en grau d’inferioritat. La dona va perdre els seus drets però malgrat la manipulació masculina intel·ligentment complí amb els seus deures conquerint el poder de la seva llibertat lentament i qualitativament. L’avenç ha estat molt important però encara no és la victòria definitiva. Està a l’abast de la mà. Però tant per part de l’home com de la dona la llibertat és manipulada amb exigències que porten a la no intel·ligència. En les dues part, l’orgull produeix els seus efectes negatius. La paraula esdevé contradicció, no diàleg. En el fons del fons manca de confiança i predomini superb de l’egoisme. Defensar els drets propis és deure de respecte als drets de l’altre.

MORIR PER VIURE

 Viure i morir son dues paraules que programen i defineixen l’existència de la humanitat. La mort és un horitzó que en mans de la llibertat demostra la manipulació que en milions anys d’història se n’ha fet i se n’està fent. Per que, que significa morir? Senzillament haver complert l’espai de temps programat de cada ésser viu. Dissortadament a massa persones els poders humans impedeixen el seu desenvolupament total. I la història es converteix en llei d’injustícies. Es manipula el dret a la vida negant l’exercici de la llibertat. La intel·ligència humana en us de la racionalitat trenca el procés. Morir no és un acte de llibertat és inherent al procés vital. En circumstàncies molt especials la llibertat pot escollir el moment i la forma. Dissortadament la història ens demostra la greu manipulació que es fa de la forma de morir, matant criminalment. Els responsables d’una declaració de guerra perquè ells ho determinen són criminals. Generalment mai accepten dialogar amb l’atacat i si accepten exigeixen les seves condicions que no són altres que donar-los-hi la raó i així pensen que se’n renten les mans. De manipuladors del dret a la vida de les persones i els pobles n’existeixen i n’han existit des dels inicis de la història. És el càncer de la convivència que provoca l’egoisme.  Personalment penso que cap persona, sigui quina sigui la seva posició social, té dret sobre la vida de les persones, sí té el deure de dialogar per demostrar-li que el seu comportament és criminal amb el deure de demanar perdó, complir la corresponent penitència i si no en vol saber res, separar-lo de la comunitat incomunicant-lo totalment. El crim és el resultat d’una política cultural negativa i totalment injusta. I la injustícia s’ha fet mestressa. Cada dia moren milers de persones injustament mancades de mitjans de subsistència. Són persones dignes que el dolor i la misèria li donen a la seva mort el dret evangèlic de la casa del pare. La indignitat de la forma reforça la dignitat de l’ésser humà. El poder condemnà a morir crucificat per indignitat personal a qui amb la seva mort obrí les portes de la dignitat de la casa del Pare a les persones més maltractades. Una lliçó que amb XXI segles d’història la humanitat encara no ha assimilat. La manipulació de la mort és una constant per defensar la pau quan la filosofia de la convivència no s’interpreta des del respecte sinó des de l’egoisme. No s’entén, ni es vol, que la mort és companya de la vida.

DUES LLUITES I UN MISSATGE PER CANVIAR EL MÓN

 

La urgència d’un nou model de convivència per canviar la història al segle XXI és un clam climàtic defensant la germanor universal perquè tot és natura. La humanitat és natura i la història de la humanitat pot pervertir el procés de la natura. Dos són els clams que lluiten mentre un altre clam molt més antic manté el seu programa. La lluita política i la lluita feminista. Les dues lluites palesen tendències divergents, emparant-se una en la força de les diferències i l’altra en el dret de racionalitzar la convivència. L’home i la dona, igualtat per la naturalesa, diferència per la història. Igualtat i diferència defineixen la vida. Quin és aquest poder definidor? Paternitat i maternitat. Aquestes dues paraules expressen per elles mateixes un deure de subsistència humana. Home i dona actuant en germanor compliran el programa de la història. Quan la paternitat o la maternitat es manipulen la germanor mort i la història canvia la seva imatge artística i poètica. Esdevé cementiri de la vida. El feminisme no està en peu de guerra, està exigint el respecte al seu programa. Però dissortadament el feminisme en massa circumstàncies està malalt i es deixa dominar pel masclisme. Circumstància que per una banda valora més la lluita feminista pel compliment del programa natural de la continuïtat de la humanitat al marge de l’egoisme masclista i de la feblesa en sectors feministes. Malgrat tots els problemes, la lluita feminista per la història és una lluita de futur exigida per la natura i conforme al creixeu i multipliqueu-vos que ens recorda la Bíblia. L’altra clam, oposat al feminista, és el clam de les guerres que pretenen amb una filosofia de mort, imposar pau. Tot una contradicció. La guerra contradiu el sentit de paternitat, matant fills i filles. I nega a la maternitat el deure de defensar fills i filles. És el gran problema de la història, complir i respectar la capacitat creativa de l’abraçada mare-pare. Aquesta abraçada que portaria a la solució per a una convivència en pau pateix la negativa de la filosofia de la política humana contrària a la filosofia de la naturalesa que és el programa del Creador i Salvador del món. La lluita feminista amb les seves dificultats i contradiccions palesa un horitzó més lluminós, més humà i més segur per canviar el món. És una lluita per la victòria de l’amor per donar vida a la vida i no una lluita de la guerra per convertir la vida en mort. La lluita feminista compleix millor el missatge evangèlic de la pau.

VIURE DIGNAMENT EN EL DESORDRE MUNDIAL

La dignitat de la convivència mundial dissortadament només té una direcció, el desordre global al servei de l’egoisme. El mon suposadament civilitzat està governat per dos models polítics: dictadura i democràcia. I l’argument fonamental de les dues és el mateix: la força armada. El resultat ens el dona una gran majoria humana que no pot viure en dignitat i allò més inhumà rau en el fet de negar-li el dret. La persona davant els grans poders fàctics, també en el segle XXI, és una mercaderia que es compra i es ven. Només una senzilla ullada ens ho fa conèixer. En l’actualitat el poder està en mans de la filosofia del diner i la filosofia del pensament fins i tot s’elimina de les escoles. El meu valor és la meva riquesa econòmica imposa el comandament de la injustícia. És tan greu el problema que fins i tot la natura ha estat desnaturalitzada pel diner. El canvi climàtic és una exigència de model de convivència. I la resposta del diner genera noves guerres. La guerra de Rússia contra Ucraïna demostra la irracionalitat del poder. Un president format en un suposat comunisme, convertit en un multimilionari, només té les armes com argument sense importar-li un desastre nuclear, que pot desembocar en la fi del mon. Senzillament la política no té filosofia del pensament humà. Ni la dictadura, ni la democràcia donen importància al pensament i ho han demostrat amb la seva incapacitat de sempre de seure a la taula i dialogar. El pensament és una demostració del dret que defensa la llibertat. Fa més de dos mil anys que va sonar ferma una veu de dignitat que proposà la llei que substituïa a les existents: la llei de l’amor que té dues direccions: estima Déu per damunt de tot i al pròxim com a tu mateix amb un detall distintiu, que pròxim també ho és l’enemic. I la política humana actua oblidant aquesta filosofia de transcendència infinita. I viure dignament en la convivència humana mundial és un gran problema. La minoria viu indignament provocant la indignitat de la majoria. El que no veu, ni vol entendre aquesta minoria, és que la misèria de la majoria pugui ser la demostració de dignitat més extraordinària. El sacrifici de la Creu ha fet el miracle que l’egoisme del poder polític no entén, ni vol.