VALOR DE LA VIDA DE LES PERSONES

La mort, amb la seva presència en totes les circumstàncies i fins en les més inversemblants, dominada per la supèrbia humana, actua en qualitat d’àrbitre de la vida. Un arbitratge que no li pertoca malgrat que egoismes humans se n’hagin apoderat. Qui és l’àrbitre de la vida? La responsabilitat de l´ésser humà no és altra que tenir-ne cura per poder complir amb llibertat el seu desenvolupament racional. El pensament argumenta i la voluntat decideix. Un dels valors que la saviesa humana no ha d’oblidar mai és la veritat de la vida en relació amb la mort. La mort des de el primer moment de la vida esdevé la seva companyia amb l’objectiu de qualificar la seva fi. Com i en quines circumstàncies? És l’ésser humà jutge de la seva vida? Ha de responsabilitzar-se de la dignitat per garantir un final perfecte. Saber morir és acceptar la  forma i el moment. La forma i el moment ho pot decidir la persona? Com norma general, no, perquè no és ella la creadora, és l´ha del creador qui determina el principi i la fi. En alguna eventualitat és possible. Cap ésser és senyor de la seva vida. Ni els que gaudeixen d’autoritat de convivència. La justícia humana és limitada, essent el seu objectiu coordinar la convivència respectant la llibertat. I la llibertat és respecta  demanant perdó quan el ser humà intel·ligent ha errat l’elecció. És exigència del fet de ser lliure i, a la vegada, intel·ligent. La intel·ligència regeix el pensament i per coherència la bondat. El gran valor de les persones rau en el fet de ser sàvies a l’hora d’executar les idees. La intel·ligència, el raonament, la saviesa tenen per objectiu la veritat en la paraula, la raó en el pensament i la bondat en l’acció. De la seva perfecció en depèn el valor de la vida de les persones,

LA MORT D’INFANTS

Un dels més grans enemics de la pau mundial és la mort d’infants. Servir-se de la mort per sembrar la por humanament és una traïció a la fraternitat i religiosament un greu pecat mortal. I molt més quan les víctimes són els infants de que Jesucrist demanava que no els apartessin de la seva companyia. La mort per imposar una política és una  demostració de la incapacitat humana per crear convivència i a la vegada  quan les víctimes són els infants, la hipocresia més abominable. Més de 1500 infants han estat les víctimes mortals dels darrers bombardejos a Gaza. I amb complicitat de grans potències que diuen treballen per la pau. “La guerra com a solució i la pau com utopia” ho ha definit Natza Farrè en la seva columna del PuntAvui. Però no només la guerra mata infants, també la misèria per manca d’aliments, creada per les grans fortunes. Ho adverteix l’apòstol Pau en les seves cartes quan afirma que “l’amor al diner és l’arrel de tots els mals”. La criminalitat s’agreuja quan els atacs van contra els hospitals. El poder no té aturador. El naixement del Nen Jesús fou motiu de persecució pel seu missatge que els poderosos  consideraven un avís contra la seva política. I milers d’infants en foren víctimes innocents. Els egipcis decretaren per llei la mort de tots els fills dels jueus desplaçats per vèncer la fam perquè els consideraven un perill. La història de Moisés nen n’és un exemple prou evident. Un infant mal vist per la política és condemnat a mort. Només la saviesa de la mare és la salvació. Dissortadament aquesta persecució en ple segle XXIII continua vigent. La premsa en va plena d’exemples.

LA MORT ÉS MEREIX SER RESPECTADA

En el desordre social i moral, que complica la història, la mort n’és culpable per mancances de saviesa. Per que, quins són els seus efectes en la nostra societat? La mort és un do amb significat de perdó. L’ésser humà no va respectar el fruit de l’arbre del be i del mal que era quan fou creat auto-proclamant-se diví. I fou expulsat del jardí terrenal, avant sala del jardí celestial al que hauria accedit complint el mandat de no menjar el fruit. En menjar-ne, creient-se ser déu, es trobà llençat del jardí amb la porta tancada del jardí definitiu. Però el Déu verdader i ésser infinit atorgà el perdó amb el canvi del traspàs original havent de passar per la mort. La mort és el perdó respectant la llibertat recuperant l’amor del Creador. L’home lliure amb la promesa d’un futur feliç en l’exercici de la seva llibertat es va decidir pel mal amb una greu mancança de saviesa de la seva intel·ligència. La mort fou germana de la vida, actuant d’àngel de la guarda, per poder obrir la porta del Regne de Déu. Malauradament la intel·ligència humana ha convertit la mort en llei de la seva justícia. I aquesta justícia regna en el món  amb el valor de la injustícia. I la mort, argument legal, es passeja per la història amb la pitjor de les il·legalitats. La Bíblia en el seu llibre sobre la Saviesa ens diu: “Recorda que la mort no pot trigar, i que la data fixada és desconeguda”. La Bíblia demana respecte perquè és la clau per assolir l’amor infinit. I dissortadament massa morts són resultat de l’odi. Sense cap mena de dubte és l’argument més comú en mans de la injustícia, convertida en justícia. Què son les guerres? A on porten els egoismes? La manifestació de la manca de respecte a una persona és religiosament un greu pecat que sovint acaba matant. Matar a un fill de Déu és desobeir greument. El llibre bíblic de la saviesa ens diu: “no t’alegris de la mort de ningú; pensa que tots hem de morir”. La mort manipulada és un crim que cap llei pot justificar perquè com ens recomana el llibre de la Saviesa, ”no t’alegris de la mort de ningú; pensa que tots hem de morir”. Quina doctrina més diferent la de la religió i la de la justícia humana

LA PERSONA EL CENTRE DE TOTA IDEOLOGIA

Dretes, esquerres i ultres són espais ideològics que defineixen els grups humans de convivència amb les corresponents diferències. Però no podem oblidar que la definició de persona conté una veritat, que cal respectar si no és vol perdre el concepte de persona, la llibertat. Les persones de dretes, les d’esquerres i les ultres són lliures i en base aquest concepte la paraula ha de manifestar-se. Cada paraula ha de respectar la llibertat del qui parla i la llibertat del qui escolta. I en aquest respecte les diferències han de manifestar-se. I les diferències hi són. El problema es produeix quan la veritat de les diferències obliden el respecte a la dignitat del qui es fa referència. I en la política espanyola i catalana massa sovint l’insult és l’argument. Es nega la llibertat de l’altre negant en conseqüència la seva veritat de persona. Molt sovint es pot deduir aquesta conseqüència de les paraules de qui ataca el pensament de l’altre. I ens trobem immersos en una política indigna. La indignitat no pot ser mai centralitat en una discussió. Poden ser dures les frases però mai negatives. La veritat que negues a l’altre pot denunciar la teva indignitat. Però aquesta greu diferència té solució quan s’accepta el diàleg intel·ligent i savi. Sàvia és la persona que sap escoltar l’oposició per dura que sigui i acceptar el diàleg per arribar a un consens. L’amistat vol sinceritat, no engany. Un llenguatge enemic és el turment de la humanitat. Llegim en la Bíblia: “un enraonar inoportú és com viure en un funeral; però el fuet i la disciplina són sempre signes de saviesa”. Una fuetada és la demostració de la mentida i la disciplina porta al perdó. Estima la veritat i evitaràs la mentida. Les diferències de pensament entre les persones que estimen porten a la amistat i a la pau. Es mouen en la filosofia de la vida. I les persones sàvies viuen la pau amb les seves idees i els seus actes.

LA LLIBERTAT PER DIFERENTS CAMINS

És respectat el camí de la llibertat en el temps que correm? O més aviat els éssers humans per expressar les seves idees i posar-les en pràctica estan sota el poder polític, religiós, cultural o social? Si davant d’una diferència no son lliures per decidir, amb la llibertat perden també la identitat. Una persona és lliure quan pot escollir entre el be i el mal. La llibertat està emparada per la saviesa que li dona la intel·ligència. Si descobreix l’error, la capacitat de reciclar li dona poder per canviar d’opinió fent seva la veritat. Un dels camins de la llibertat ens situa entre dues opcions de  veritat. Ens trobem davant d’una preferència. Precisament aquesta circumstància regula el dret a les diferències. Un exemple pot ser preferir una pera a una poma. La llibertat actua com diferenciadora de gustos. Pot donar-se el cas que l’elecció esdevé un rebuig i una tercera oferta pot definir-la el be o el mal, robar o abstenir-se de fer-ho. Viure lliurament en el segle XXIII està ple de dificultats i problemes essent el diner el culpable de pèrdues de llibertat. Les guerres amb els milers de morts que cada dia provoquen són un exemple de com es nega la llibertat. La humanitat no viu en pau, ni amb la pau. L’ésser humà és considerat un valor econòmic sotmès a ser destruït quan no genera riquesa als poders constituïts. Aquesta condició és la que fent seves totes les raons de poder es proclama reina i senyora. I la decisió acostuma a ser una declaració de guerra. En els primers anys del Cristianisme ja ens advertia Sant Pau que “l’amor al diner és l’arrel de tots els mals,”

LLIBERTAT CONSTRUCTORA DE LA CONVIVÈNCIA.

Objectiu dels éssers humans, una pau feliç de convivència. Cada persona desitja la felicitat. Però la felicitat no és total si no és compartida. En el seu assoliment les relacions amb l’altre són indispensables. I en aquest compartir la llibertat, hi juga la saviesa. Compartir és relacionar-se. I en aquest joc de la vida s’hi mouen persones lliures. El primer problema el crea la realitat que les persones que es relacionen no són perfectes perquè són limitades. Aquesta imperfecció pot crear problemes amb una comprensió desigual d’una mateixa paraula. Per exemple a la felicitat si pot arribar per diferents camins. I es pot donar el cas que la causa de la felicitat d’una persona sigui la de la infelicitat en l’altre. Saber relacionar-se amb aquestes diferències es déu a la intel·ligència sàvia. Les diferents capacitats intel·lectuals porten massa sovint a l’enemistat fruit de l’egoisme. És veritat que totes les persones neixen intel·ligents però de la mateixa capacitat fins al límit que algun cop la intel·ligència sigui negativa. La intel·ligència és fonamental per l’exercici de la llibertat. I aquí comença el problema. N’hi ha un altre de problema que esdevé més perjudicial. L’autoritat que es creu infal·lible. L’autoritat que es creu tenir la raó desautoritzant la llibertat del súbdit. És veritat que el súbdit ha d’obeir però té dret a manifestar les seves objeccions per arribar a un consens. Quan el consens no és possible significa que l’autoritat és considera infal·lible. I es produeixen dues postures: a) al súbdit se li nega el dret de ser persona i b) la autoritat actua com si de veritat fos Déu perquè si no es pot equivocar i es creu superior a l’ésser humà. Les dues posicions són la negació del ser humà. En ambdues és nega el fet de ser humans, una perquè se l’envia al mon de la irracionalitat i l’altra perquè s’atribueix poders que no té. I tot per un mal us de la llibertat. La llibertat no és sempre veritat. Si ho fos, la persona humana seria infal·lible amb el destí de convertir-se infinit. Però l’ésser humà està sent fal·lible en el camí de l’infinit si fa un us racional de la llibertat. Aquest us racional ha de tenir un sòlid fonament: creure en Déu.

SILENCIAR LA INCULTURA I LA INJUSTÍCIA DE LA MORT

La veu de la mort en el camp de la cultura i la justícia alliçona la seva filosofia de la vida. No podem oblidar que els parlants sobra aquesta temàtica són éssers limitats en el temps gaudint de l’esperança d’una eternitat. I la mort cada dia parla. Dissortadament aquells que la fan parlar injustament són éssers humans que es creuen superiors amb dret a dominar-la. Cada jorn actua  ja sigui en el mar, la carretera, en la muntanya i en la llar. I no sempre en signe positiu. La imprudència, l’egoisme, l’odi i també la supèrbia acostumen ser els responsables. La mort en l’existència humana hauria de ser sempre un acte de justícia. Un acte que guardona una vida guiada per la llei de l’amor just i verdader. Parlar de la mort d’una persona no hauria de ser la pena d’haver-la perduda sinó d’haver gaudit de la bondat i la bellesa d’una vida justa. La santedat com explica i defensa l’Església amb l’evangeli. La mort i l’amor haurien de donar-se la mà sempre i arreu. La manipulació que es fa de la mort en la història humana és la deshumanització més cruel que reben massa persones. La mort en mans dels humans no és justa. Algun suïcidi molt especial pot convertir-se en una ofrena a Déu. Jesucrist fou crucificat quan ell ho va decidir. Era una ofrena per redimir la humanitat. La mort quan compleix el programa de la vida sempre és justa. En la societat actual hem de saber parlar de la cultura i la justícia de la mort i ho és quan és amor. Els diaris van plens d’execucions mortals. Per exemple fa pocs dies que la premsa comentava que “l’Aràbia Saudita mata a trets centenars de refugiats etíops”. El que portem d’any a Catalunya s’ha superar el centenar de morts a la carretera. Es comenta però no es passa del comentari. La filosofia de la cultura i la justícia de la mort hauria de ser tema normal de les societats democràtiques. Les veritats justes si no és comenten s’obliden i es parla de la seva conversió en injustícia. La mort i l’amor són veritats de justícia.