LA LLIBERTAT QUE M’HA DONAT DÉU

Ser lliure defineix les limitacions dels éssers humans per un dret que defineix la realitat humana. Un dret a equivocar-se. Es la nuesa que avergonyí  els primers humans expulsats del Jardí Terrenal. Nuesa que a la vegada pressentia la mort. Nuesa en el pensar i futur de morir, pensaments d’un existir que Déu farà presents en els dies de vida. Al cervell humà li serà difícil el raonament. Sortosament l’ésser fou guarnit amb la vestit del raonament. I el raonament descobrí la llei de la mort. La mort, germana de la vida, ensenyà als humans a pensar i recobrar l’esperança del jardí que havia perdut. L’ésser humà amb la llibertat que el defineix amb dret a equivocar-se es va creure que gaudia de poders que no li pertanyien i aquest raonament fou la causa de la mort. Sortosament Déu respecta i amb la mort la possibilitat d’entrar en el paradís celestial. Sense el pecat, l’entrada al cel, hauria estat senzillament un traspàs d’existència, d’humana a celestial. Però la desobediència sense perdó ho havia fet impossible. Sortosament Déu, que estima de veritat les seves obres, i l’ésser humà era l’obra preferida de la creació, amb l’encarnació, vida i mort en la creu del seu Fill, va fer possible la salvació eterna. Clavat a la creu amb les darreres paraules de Pare perdona’ls perquè no saben el que fan obria a la humanitat les portes de l’eternitat. Hem estat creats lliures, podem escollir el nostre futur, per que a la part que som lliures també som intel·ligents per poder adonar-nos de si les nostres obres son meritòries. Amb la llibertat, que defineix el grau de dignitat de les paraules, podem demanar perdó perquè l’objectiu de la intel·ligència és distingir el be del mal. Dissortadament massa persones fan de la seva llibertat el poder de creure que són déus disposant de la vida dels seus iguals que acusen d’inferiors. Són aquells humans que amb la categoria que configuren la convivència es pensen tan superiors que gaudeixen de la facultat de disposar de la mort per assegurar la pau i el que fan és declarar la guerra amb l’argument que la mort és l’arma més segura. La imatge del món del nostre segle és una clara demostració de la manipulació de la llibertat, i la mort manipulada, la gran senyora injusta de la història. Però no perdem l’esperança, persones que creuen en Déu, ens demostren cada dia com la llibertat també ens ensenya a estimar a Déu sobre totes les coses i al pròxim com a nosaltres.

L’EXISTÈNCIA DE DÉU DEFINEIX LA HISTÒRIA

La meva filosofia del fet religiós defensa que sense Déu creador la humanitat no existiria. En les meves lectures diàries he llegit en el Diari ARA un article titulat MATEM DÈU UNA VEGADA PER TOTES, de l’escriptora Najat El Hachimi. Afirma que “les religions són perjudicials per a les persones en molts sentits”. He deduït que un dels perjudicis rau en el fet de no poder assolir la veritat absoluta. L’ésser humà és limitat. I aquesta limitació es fonamenta en la seva llibertat. I la llibertat mai serà absoluta perquè pot interpretar una veritat des de la vessant del bé o del mal. Les creences religioses són tan antigues com la història. La mitologia amb la creació dels deus i deesses hi descobria protectors de la humanitat. En l’any 399 abans de Crist, Sòcrates, mestre de Plató i Aristòtil fou condemnat a mort fent-li beure cicuta per les seves conviccions religioses. L’autora de l’article lamenta que la mort de Déu defensada per Nietzsche, excel·lent filòsof, no sigui veritat. Personalment penso que no es pot demostrar l’existència de Déu perquè la saviesa humana no és infinita. Però la presència humana va plena de sentiments i idees sobre la seva existència. És una relació en la intimitat. En paraules senzilles, la seva presència es palpa, ens acompanya. La mort en creu del Fill de Déu, Jesucrist, històricament comprovada, és l’argument més convincent. Som molts els seguidors. Simplement és un acte de fe. L’article l’acaba amb aquesta frase: “Les religions són perjudicials per a les persones en molts sentits, són alienants i deshumanitzen perquè la única manera de convertir-se en veritats absolutes i escapar de l’evidència de la seva pròpia naturalesa fictícia és aniquilant la competència, qualsevol veu que els porta la contrària”. Els perjudicis personals no depenen de les idees sinó de les interpretacions que en fa cada persona. I el problema és alienant quan una persona es creu superior a una altra menys preuant-la. L’existència de l’orgull personal és l’avant sala de les guerres i del crim. El desig de matar Déu no és res més que convertir-se en un altre deu per tenir llibertat de matar.  El cristianisme, el mahometisme, el judaisme, religions que creuen en un sol Déu, malgrat les guerres de religió, no contemplen en la seva doctrina la guerra, que quan s’ha declarat ha estat per motius aliens a la religió, sí, el diner i el poder polític. El diner i la política són la causa de tots els mals.

LA LLIBERTAT, SOLUCIÓ O PROVOCACIÓ

Diferents  opinions  en la filosofia de la paraula llibertat poden desvirtuar el curs de la història. L’ésser humà sense llibertat deixa de ser persona. Malauradament és la paraula més manipulada de l’ordre natural de la convivència humana. Privar de la llibertat significa desarticular tot l’ordre jurídic. No és possible conviure sense ser lliure. La justícia no obliga la llibertat, la llibertat li exigeix la seva col·laboració. Dissortadament es pot ser lliure i a la vegada injust. Perquè la llibertat és una qualitat humana intrínseca però opinable, com és la dignitat humana. No oblidem que l’ésser humà és en ell mateix un text filosòfic. Tots els òrgans i membres del cos humà al servei de la seva intel·ligència poden demostrar-nos amb les seves obediències la duplicitat ideològica en les accions. La llibertat d’acord amb la consciència de cada individu pot variar de la lloança a la reprovació. És un realitat demostrable al llarg de la història i en la vida de cada persona. Totes les persones pensen però algunes es distingeixen perquè se les qualifica pensadores, és a dir, filòsofes. El llibre del Gènesi bíblic ens recorda les paraules dirigides pel creador a l’home i la dona: “sigueu fecunds i multipliqueu-vos, ompliu la terra i domineu-la; sotmeteu els peixos del mar, els ocells del cel i totes les bestioles que s’arrosseguen per terra”. La natura tota fou posada a disposició de la humanitat. Una gran lliçó que obligava als humans a ser savis en la seva llibertat d’acció. No és podia dir amb més claredat que la llibertat està al servei de Déu. Si ens disposem a ser savis hem d’entendre que la llibertat serà el nostre jutge. Li exigeix a la intel·ligència demostrar quan les decisions lliures estan al servei de la veritat. La llibertat soluciona quan està al servei de la veritat, fer el contrari és provocar.

VALOR DE LA VIDA DE LES PERSONES

La mort, amb la seva presència en totes les circumstàncies i fins en les més inversemblants, dominada per la supèrbia humana, actua en qualitat d’àrbitre de la vida. Un arbitratge que no li pertoca malgrat que egoismes humans se n’hagin apoderat. Qui és l’àrbitre de la vida? La responsabilitat de l´ésser humà no és altra que tenir-ne cura per poder complir amb llibertat el seu desenvolupament racional. El pensament argumenta i la voluntat decideix. Un dels valors que la saviesa humana no ha d’oblidar mai és la veritat de la vida en relació amb la mort. La mort des de el primer moment de la vida esdevé la seva companyia amb l’objectiu de qualificar la seva fi. Com i en quines circumstàncies? És l’ésser humà jutge de la seva vida? Ha de responsabilitzar-se de la dignitat per garantir un final perfecte. Saber morir és acceptar la  forma i el moment. La forma i el moment ho pot decidir la persona? Com norma general, no, perquè no és ella la creadora, és l´ha del creador qui determina el principi i la fi. En alguna eventualitat és possible. Cap ésser és senyor de la seva vida. Ni els que gaudeixen d’autoritat de convivència. La justícia humana és limitada, essent el seu objectiu coordinar la convivència respectant la llibertat. I la llibertat és respecta  demanant perdó quan el ser humà intel·ligent ha errat l’elecció. És exigència del fet de ser lliure i, a la vegada, intel·ligent. La intel·ligència regeix el pensament i per coherència la bondat. El gran valor de les persones rau en el fet de ser sàvies a l’hora d’executar les idees. La intel·ligència, el raonament, la saviesa tenen per objectiu la veritat en la paraula, la raó en el pensament i la bondat en l’acció. De la seva perfecció en depèn el valor de la vida de les persones,

LA MORT D’INFANTS

Un dels més grans enemics de la pau mundial és la mort d’infants. Servir-se de la mort per sembrar la por humanament és una traïció a la fraternitat i religiosament un greu pecat mortal. I molt més quan les víctimes són els infants de que Jesucrist demanava que no els apartessin de la seva companyia. La mort per imposar una política és una  demostració de la incapacitat humana per crear convivència i a la vegada  quan les víctimes són els infants, la hipocresia més abominable. Més de 1500 infants han estat les víctimes mortals dels darrers bombardejos a Gaza. I amb complicitat de grans potències que diuen treballen per la pau. “La guerra com a solució i la pau com utopia” ho ha definit Natza Farrè en la seva columna del PuntAvui. Però no només la guerra mata infants, també la misèria per manca d’aliments, creada per les grans fortunes. Ho adverteix l’apòstol Pau en les seves cartes quan afirma que “l’amor al diner és l’arrel de tots els mals”. La criminalitat s’agreuja quan els atacs van contra els hospitals. El poder no té aturador. El naixement del Nen Jesús fou motiu de persecució pel seu missatge que els poderosos  consideraven un avís contra la seva política. I milers d’infants en foren víctimes innocents. Els egipcis decretaren per llei la mort de tots els fills dels jueus desplaçats per vèncer la fam perquè els consideraven un perill. La història de Moisés nen n’és un exemple prou evident. Un infant mal vist per la política és condemnat a mort. Només la saviesa de la mare és la salvació. Dissortadament aquesta persecució en ple segle XXIII continua vigent. La premsa en va plena d’exemples.

LA MORT ÉS MEREIX SER RESPECTADA

En el desordre social i moral, que complica la història, la mort n’és culpable per mancances de saviesa. Per que, quins són els seus efectes en la nostra societat? La mort és un do amb significat de perdó. L’ésser humà no va respectar el fruit de l’arbre del be i del mal que era quan fou creat auto-proclamant-se diví. I fou expulsat del jardí terrenal, avant sala del jardí celestial al que hauria accedit complint el mandat de no menjar el fruit. En menjar-ne, creient-se ser déu, es trobà llençat del jardí amb la porta tancada del jardí definitiu. Però el Déu verdader i ésser infinit atorgà el perdó amb el canvi del traspàs original havent de passar per la mort. La mort és el perdó respectant la llibertat recuperant l’amor del Creador. L’home lliure amb la promesa d’un futur feliç en l’exercici de la seva llibertat es va decidir pel mal amb una greu mancança de saviesa de la seva intel·ligència. La mort fou germana de la vida, actuant d’àngel de la guarda, per poder obrir la porta del Regne de Déu. Malauradament la intel·ligència humana ha convertit la mort en llei de la seva justícia. I aquesta justícia regna en el món  amb el valor de la injustícia. I la mort, argument legal, es passeja per la història amb la pitjor de les il·legalitats. La Bíblia en el seu llibre sobre la Saviesa ens diu: “Recorda que la mort no pot trigar, i que la data fixada és desconeguda”. La Bíblia demana respecte perquè és la clau per assolir l’amor infinit. I dissortadament massa morts són resultat de l’odi. Sense cap mena de dubte és l’argument més comú en mans de la injustícia, convertida en justícia. Què son les guerres? A on porten els egoismes? La manifestació de la manca de respecte a una persona és religiosament un greu pecat que sovint acaba matant. Matar a un fill de Déu és desobeir greument. El llibre bíblic de la saviesa ens diu: “no t’alegris de la mort de ningú; pensa que tots hem de morir”. La mort manipulada és un crim que cap llei pot justificar perquè com ens recomana el llibre de la Saviesa, ”no t’alegris de la mort de ningú; pensa que tots hem de morir”. Quina doctrina més diferent la de la religió i la de la justícia humana

LA PERSONA EL CENTRE DE TOTA IDEOLOGIA

Dretes, esquerres i ultres són espais ideològics que defineixen els grups humans de convivència amb les corresponents diferències. Però no podem oblidar que la definició de persona conté una veritat, que cal respectar si no és vol perdre el concepte de persona, la llibertat. Les persones de dretes, les d’esquerres i les ultres són lliures i en base aquest concepte la paraula ha de manifestar-se. Cada paraula ha de respectar la llibertat del qui parla i la llibertat del qui escolta. I en aquest respecte les diferències han de manifestar-se. I les diferències hi són. El problema es produeix quan la veritat de les diferències obliden el respecte a la dignitat del qui es fa referència. I en la política espanyola i catalana massa sovint l’insult és l’argument. Es nega la llibertat de l’altre negant en conseqüència la seva veritat de persona. Molt sovint es pot deduir aquesta conseqüència de les paraules de qui ataca el pensament de l’altre. I ens trobem immersos en una política indigna. La indignitat no pot ser mai centralitat en una discussió. Poden ser dures les frases però mai negatives. La veritat que negues a l’altre pot denunciar la teva indignitat. Però aquesta greu diferència té solució quan s’accepta el diàleg intel·ligent i savi. Sàvia és la persona que sap escoltar l’oposició per dura que sigui i acceptar el diàleg per arribar a un consens. L’amistat vol sinceritat, no engany. Un llenguatge enemic és el turment de la humanitat. Llegim en la Bíblia: “un enraonar inoportú és com viure en un funeral; però el fuet i la disciplina són sempre signes de saviesa”. Una fuetada és la demostració de la mentida i la disciplina porta al perdó. Estima la veritat i evitaràs la mentida. Les diferències de pensament entre les persones que estimen porten a la amistat i a la pau. Es mouen en la filosofia de la vida. I les persones sàvies viuen la pau amb les seves idees i els seus actes.