EL LLIBRE UNA INVITACIÓ AL DIÀLEG

La lectura dels llibres convida a crear una filosofia de la vida en la que la llibertat esdevé una abraçada. Tal vegada és la relació social més productiva de la convivència. I ho és perquè els coneixements relacionats són font d’aigua nova. L’aigua i el coneixement amb germanor li donen a l’ésser humà la seva vitalitat. Viure és aspirar a una transcendència d’un futur etern. La temporalitat de la vida té en el naixement de les persones la meta d’arrencada d’una cursa que té la pancarta d’arribada en el començament de l’infinit. La imatge humana és el tractat de filosofia que del desig de ser en fa una càtedra de saviesa. És sàvia aquella persona que té un profund coneixement d’ella mateixa. S’immergeix en ella mateixa descobrint un futur que crea la matèria germana de l’esperit i la seva unió en plataforma de la immortalitat. I aquesta immortalitat és el cim que ha de coronar en convivència amb la natura i el cosmos. La dignitat de l`ésser humà aspira a una existència infinita que s’emmiralla en la fe en un ésser immortal. Aquesta aspiració que la humanitat ha viscut sempre la trobem reflectida ja en els autors més antics de la història. Dissortadament la intel·ligència humana s’ha passat de rosca i de bastir una història s’ha passat a definir-se una divinitat. El diàleg que havia de ser una relació de veneració del ser superior va esdevenir una definició de divinitat. Senzillament un us gens intel·ligent de la llibertat. Dissortadament no sabem llegir el llibre de relació humana que tenim davant, un amic o amiga. L’ésser humà és el llibre més important que s’ha escrit en la història però dissortadament els humans factors de la història és el llibre que menys llegim i encara més, no sabem llegir.

LES NORMES D’UNA VIDA COM CAL

En el sermó de la muntanya Jesucrist ens dibuixà el programa de la nostra vida. La felicitat  basada en la POBRESA D’ESPERIT,  en els que PLOREN, els HUMILS, els que TENEN FAM I SET DE JUSTÍCIA, els COMPASSIUS, els NETS DE COR, els qui TREBALLEN PER LA PAU, els PERSEGUITS PER SER JUSTOS, els PERSEGUITS per ser deixebles de Jesucrist. Una filosofia divina de la felicitat en la que la seva llum no l’apaguen els enemics de Déu. Jesucrist ens ho resumeix en aquestes paraules: “Ningú pot servir a dos senyors, perquè, si estima l’un, avorrirà l’altre, i si fa cas de l’un, no en farà de l’altre. No podeu servir a l’hora Déu i el diner”. En el PUNT AVUI, l’alcaldessa de Granollers ens parla del pressupost i fa aquesta afirmació:” en un any i mig hem aconseguit estalviar més de 800.000 euros en la factura energètica”. Perquè incloc aquesta cita? Senzillament perquè l’estalvi raonat forma part de la pobresa d’esperit de les benaurances. La política, a vegades, també practica les benaurances. I aquest compliment és generador de confiança. Escoltar la veu del poble és fonamental en una política democràtica com volem que sigui la catalana. Viure religiosament defensa la llibertat de les persones i negar la pobresa d’esperit és anar contra la llei natural. Ser persona vol dir moure’s amb llibertat en el desenvolupament de la història. I en aquest moviment és imprescindible la companyia. La convivència, viscuda en llibertat, desenvolupa una filosofia d’arrels transcendents amb fruits de sabors del desig complaent al desagradable. L’acceptació de l’altre ha d’evitar els egoismes personals. Cal evitar sempre les influències del mal si de veritat volem gaudir dels fruits de la llibertat en la seva madura veritat. Llibertat i veritat, caminant donant-se les mans, fruiten humilitat, fraternitat i amor universal. Fraternitat, humilitat i amor han de ser les normes.

SER FILL DE PAGÈS UN CANT A LA VIDA

El meu pare mentre treballava al camp cantava a la vida el goig de l’existència. Un goig compartit perquè la cançó era una abraçada íntima amb la persona estimada. Un dia la veu del meu pare ressonava definint la llibertat quan vora el camp s’atura un cotxe. Un senyor, el saluda i li ofereix pagar-li un curs de música per obrir-li les portes de l’art de la vida. N’hi havia un altre d’art, l’amor a qui va ser la meva mare. Estimar era la millor cançó. És veritat que la vida el va fer pensar en l’error que havia comés perquè l’amor tenia mitjans per no perdre’l. I el pare continuà cantant sent fill de pagès. Aquesta lliçó me la va comentar. Dels dos amors fou més poderós el de la mare, però el musical  que em va fer viure la incívica guerra civil dels anys trenta del segle passat també em va fer pensar. Aquests anys han estat molt alliçonadors en la meva vellesa. M’han ensenyat a pensar i ser una mica filòsof de la història. Els anys de la guerra m’han ensenyat la importància de la generositat donant pa al qui té gana. Generositat que l’any 2024 ha demostrat la bondat de la fraternitat. A pagès molta gent durant i els primers d’anys de l’acabament de la guerra trobava en els pagesos l’aliment per una vida digna. En la meva infantesa la taula de la cuina de Can Torres (Collsuspina) era el restaurant gratuït de persones que passaven gana. Assegut al banc de la vora del foc vaig aprendre la lliçó de donar menjar a qui té gana, una lliçó que en la meva vellesa em continua fent pensar. Precisament els pagesos l’any 2024 han donat una gran lliçó de filosofia fraterna amb la manifestació titulada “la nostra fi, la vostra fam”. Aquesta filosofia la vaig viure quan tot just tenia 9 anys. I l’orgull de ser fill de pagès és un honor i un cant a la vida. Més encara, la base fonamental.

RESPECTAR LA MORT, UN DEURE DE LA SOCIETAT

 

La mort en tots els moments de la història pateix protagonismes que es desentenen de la germanor per transformar-se en rancors i odis. Conversar amb la mort és la saviesa de les persones intel·ligents que Francisco de Quevedo detalla com segueix:”retirado en la paz de estos desiertos, como pocos, pero doctos libros juntos, vivo en conversación con los difuntos y escucho con mis ojos a los muertos...”pensament que Sant Pau escribia als Conrintis “fa que els fills tenen en comú la mateixa condició humana, també Jesús compartí aquesta condició per destituir amb la seva mort el diable, que tenia el domini de la mort, i per alliberar als que, per por de la mort, eren esclaus tota la vida.” No hem tenir-li por a la mort. És la gran amiga de la vida, companya en l’existència fins que aquesta esdevé veritat infinita. Malauradament el gènere humà ha estat i és el gran manipulador de la paraula mort. Ha anat tant lluny que algunes, massa, persones l’han convertida en el seu déu. Les ànsies de poder són tant fortes que volen ser senyores de la vida per sentenciar a mort als seus suposats contraris. Quin és el sentit de la mort? El de ser la porta de la immortalitat. Es pot opinar que és un contrasentit. Només l’egoisme humà la perverteix. El Fill de Déu, fet home, va morir crucificat, definint la transcendència del fet de morir. Aquella eternitat a que l’ésser humà renuncià amb la seva desobediència, el Fill de Déu encarnat amb la seva mort retornà l’esperança de la  gloria celestial. Dissortadament la mort és la gran protagonista de la història però amb finalitats de pau sinó tot el contraria amb finalitats de venjança. Cada dia la mort, no aquella que és germana de la vida, sinó aquella que és odi i venjança, omple pàgines de la premsa. Hi ha moltes maneres de passar a la història, unes dignament pel respecte que han manifestat als fills i filles de Déu, altres per l’odi contra éssers humans. La mort de moltes persones és l’abraçada definitiva de l’amor, la d’altres, dissortadament massa, es volen oblidar per sempre pels odis que manifestaven. Només quan la mort serà la porta de la felicitat eterna, la humanitat haurà assolit l’objectiu de la vida, la pau verdadera.

RESPECTAR LA MORT, UN DEURE DE LA SOCIETAT

La mort en tots els moments de la història pateix protagonismes que es desentenen de la germanor per transformar-se en rancors i odis. Conversar amb la mort és la saviesa de les persones intel·ligents que Francisco de Quevedo detalla com segueix:”retirado en la paz de estos desiertos, como pocos, pero doctos libros juntos, vivo en conversación con los difuntos y escucho con mis ojos a los muertos...”pensament que Sant Pau escribia als Conrintis “fa que els fills tenen en comú la mateixa condició humana, també Jesús compartí aquesta condició per destituir amb la seva mort el diable, que tenia el domini de la mort, i per alliberar als que, per por de la mort, eren esclaus tota la vida.” No hem tenir-li por a la mort. És la gran amiga de la vida, companya en l’existència fins que aquesta esdevé veritat infinita. Malauradament el gènere humà ha estat i és el gran manipulador de la paraula mort. Ha anat tant lluny que algunes, massa, persones l’han convertida en el seu déu. Les ànsies de poder són tant fortes que volen ser senyores de la vida per sentenciar a mort als seus suposats contraris. Quin és el sentit de la mort? El de ser la porta de la immortalitat. Es pot opinar que és un contrasentit. Només l’egoisme humà la perverteix. El Fill de Déu, fet home, va morir crucificat, definint la transcendència del fet de morir. Aquella eternitat a que l’ésser humà renuncià amb la seva desobediència, el Fill de Déu encarnat amb la seva mort retornà l’esperança de la  gloria celestial. Dissortadament la mort és la gran protagonista de la història però amb finalitats de pau sinó tot el contraria amb finalitats de venjança. Cada dia la mort, no aquella que és germana de la vida, sinó aquella que és odi i venjança, omple pàgines de la premsa. Hi ha moltes maneres de passar a la història, unes dignament pel respecte que han manifestat als fills i filles de Déu, altres per l’odi contra éssers humans. La mort de moltes persones és l’abraçada definitiva de l’amor, la d’altres, dissortadament massa, es volen oblidar per sempre pels odis que manifestaven. Només quan la mort serà la porta de la felicitat eterna, la humanitat haurà assolit l’objectiu de la vida, la pau verdadera.

MISSATGE DE LA FESTA DE LA IMMACULADA CONCEPCIÓ

 

La festa de la Immaculada denuncia la lluita contra el pecat promoguda per l’amor diví amb la Immaculada Concepció i la mort en creu del seu fill Jesucrist. La mare del fill  de Déu nasqué sense pecat. No era coherent que la mare fos pecadora i el seu fill lliure de pecat. La figura de la dona emet una imatge lluminosa de la seva importància en el procés històric de la redempció de la humanitat. Perquè la Mare de Jesús, en aparença mortal com tota la humanitat, nasqué sense pecat ni possibilitat de pecar? Podia, Jesús, Fill de Déu, néixer en pecat? Déu ens donà la respecta amb la figura de la Mare, la Immaculada Concepció. Mare i Fill, lliures de pecat, porten al món el perdó de Déu perquè la humanitat recuperi el camí de la salvació. Una demostració de la voluntat divina perquè l’home i la dona recuperin la dignitat amb que foren criats, i que perderen per culpa del pecat de voler ser déus. Des del començament de la història la dona tenia assignada la voluntat divina de la recuperació de la dignitat. Només era possible si la Mare del Redemptor també estava lliure de pecat. La Immaculada Concepció amb el seu Fill, Jesucrist, esdevingué corredemptora. La imatge del peu de la creu quan Jesús li diu a l’apòstol Joan, ten cura de la teva Mare, reconeix el gran paper de la Verge María en la salvació de la humanitat. Joan complí el missatge fins el dia de l’assumpció al cel de la Immaculada com corresponia a una persona sense pecat. La humanitat pecadora només pot pujar al cel amb el perdó de Déu dels seus pecats, essent la mort la porta d’entrada. El seu Fill, Jesús, i la Verge Mare han retornat a la humanitat pecadora amb el perdó l’entrada a la Glòria Infinita de l’amor de Déu. A Espanya hi ha una imatge que segur expressa bona voluntat: la Immaculada Patrona de l’exèrcit de terra. Patrona dels militars, persones, sí que ho és i els soldats han de tenir molt present que la Immaculada és Mare i Patrona de les persones, no de les armes. La Verge redimeix quan la persona mor, no quan el soldat empra l’arma. El missatge de la Festa de la Immaculada Concepció és la llum més esplendorosa que reben els humans.

LA GUERRA TRAICIÓ DE LA LLIBERTAT

 

La llibertat és inherent al fet de ser persona. Sense llibertat la persona esdevé ésser irracional del regne animal. La declaració d’una guerra és una gravíssima traïció de la història. Matar és el fenomen traïdor. Les morts d’una guerra neguen el perquè la vida i la mort són germanes. Quan en el paradís terrenal la humanitat es va proclamar déu tancà la porta directa al paradís celestial. La clau de tornar a obrir la porta fou la mort. Morir és el perquè el gènere humà pot recuperà l’eternitat. I és la llibertat, essència de l’ésser humà, que fa possible la decisió. Com actua? Escollint entre dues versions, verdader o fals. Els poders del món manipulen les dues paraules fonamentals en la realitat humana, llibertat i mort. Els poders humans argumenten la convivència amb la justícia de la llei imposant el seu compliment amb la força de la seva autoritat que és   limitada. Quan un tribunal dicta pena de mort es basa en una decisió que per humana no és absoluta per tant les probabilitats d’injustícia són previsibles. I el condemnat és executat. Però malauradament la mort té moltes cares i moltes raons. Una altra raó son les guerres amb la pretesa defensa de la pau. I les morts superen els milions. Hi sovinteja molt la venjança amb l’odi com argument defensant la llei és la meva opinió. Una altra forma de presentar-se és la imprudència com es demostra amb accidents de cotxes i de muntanya. No hi manca el suïcidi argumentant ser amo de la pròpia vida. Però el suïcidi pot ser un oferiment a Déu per raons humanes i religioses. Una d’elles pot ser per defensar la pròpia dignitat davant d’acusació injusta i buscada. Per exemple el del meu pare que en la trobada d’una persona morta els que l’acompanyaven li van fer tocar la manta que l’abrigava i tot seguir va sentir que ja tenien les proves. Davant d’una  vida impossible escrigué una butlleta amb la inscripció “que Déu em perdoni”. Dissortadament la mort està a l’ordre del dia amb milions de morts sense respectar els infants sacrificats a milers. La filosofia de la política no respecta la llibertat, reguladora de la vida digna, demostrant la seva impotència amb la presència de les múltiples guerres. I en el fons del fons el culpable és el diner qui de veritat s’ha alçat amb el poder. La llibertat de la política nega el dret a la vida.