LA MEVA INDEPENDÈNCIA

 

Soc lliure per naturalesa, per coherència independent. Però l’altre també ho és igual que jo. Les dues llibertats poden discordar. Necessiten relacionar-se si han de conviure. I sorgeixen els problemes. La naturalesa demana relacions de subsistència. És un missatge d’intel·ligència. La intel·ligència és una qualitat definidora de l’ésser humà. Aporta a les relacions la possibilitat de consens. La racionalitat és l’instrument psíquic per arribar-hi. I l’eina és la paraula. La constitució de l’ésser humà gaudeix de totes les eines necessàries per relacionar-se. És la base de la convivència en llibertat. La discòrdia ho posa difícil però no impossible. Ultra les eines psíquiques hi ajuden les físiques. Una mirada, una encaixada, una abraçada, la veu dialogant. El problema és presenta quan un dels parlants rebutja per enemistat. Neixen els odis i dificulten les relacions. Resultat d’un us irracional de la llibertat. Aquesta irracionalitat ha  esdevingut autoritat a l’hora del repartiment de les riqueses naturals, creades per la subsistència del regne animal i de la humanitat. L’odi s’ha apoderat del poder regulador de la convivència. Apoderament que transforma el consens en guerres. La guerra argument ordenador de l’ordre social. L’argument de la paraula substituït pel de les armes. I tot per un us inadequat de la llibertat. Tant inadequat que la llibertat ha passat a ser una esclava de la llei. I aquesta esclavitud és la forma de convivència política existent. La meva independència anul·lada per la llei, sigui dictatorial, sigui democràtica. Mentre em comporti com esclau, serè un bon ciutadà. Quan defensi la meva llibertat, la presó pot ser casa meva. És la realitat de massa ciutadans. Dissortadament, a la pell de brau, la meva llibertat de català està perseguida, se m’obliga a ser qui no soc. Ni m’és permès el raonament racional perquè si se’m nega la llibertat en condició de català em converteixo en irracional. És a on s’arriba quan una democràcia no compleix la raó de la seva existència que es fonamenta en el respecte a la persona que per naixença és lliure. Personalment en el tracte de la política estatal envers Catalunya se’m nega la llibertat d’expressió catalana i per tant em sento tractat com un ésser irracional, amb les conseqüències que comporta. La meva independència exigeix una filosofia política en la que els drets de les persones siguin el fonament de tota convivència. I a l’estat espanyol no és compleix.