La crisi un avís globalitzador mal aprofitat

És decebedor comprovar com de la crisi s’en fa una mena d’espanta ocells perquè el públic que més la pateix tingui cada dia més por i no gosi entrar als camps i horts de la productivitat. Es tanquen aixetes i no s’inauguren fonts. La riquesa,l’aigua metafórica de la vida, és tancada amb pany i forrellad perquè no arribi als treballadors que amb la seva intel·ligència la convertirien en instrument de justicia social i per contra es dirigida a continuar omplint les arques inactives dels grans i desorbitats capitals.M’equivoco, aquestes arques continúen la seva activitat acaparant el diner dels més petits portant-los cap a la mísèria.Tot alló que és contrari a una global convivència de la humanitat, digna i justa,no pot rebre altre qualificatiu que el de crim. I molt més quan els diners per enriquir-se sense mesura serveixen per fabricar i vendre armes a governs autoritaris que justifiquen les seves matances afirmant que lluiten contra terroristes, quan els terroristes resulta que són  ells. És indignant comprovar la diligència que s’hi posa per salvar econòmicament estats i l’abúlia inoperant que es practica quan es tracta de salvar vides de pobles del tercer món. I aixó succeeix als nostres dies en temps de crisi. Les màximes autoritats mundials tenen davant seu dos problemes gravíssims: la pobresa i miseria de més la la meitat de la humanitat i els crims que contra aquesta gran part de la humanitat es cometen. Em pregunto: a que juguen la política, l’economia i la religió? L’autoritat claudica davant el gran poder de l’economia en mans d’una minoría. L’economia desvia el capital cap a l’exercici de la guerra i agreuja la crisi entre els més humils.Alló que veritablement interessa és dominar el poder amb l’amenaça de la por. I al poble ningú l’escolta. I en mig de tot és la tovallola per rentar-se les mans com Ponç Pilat.Ni la política, ni l’economia saben o no volen solucions equitatives.En el seu joc tot s’hi val, menys reconèixer i treballar perquè el veritrable centre i valor de la historia sigui la humanitat i una cultura humanista il·lumini els camins a seguir per la política, l’economia i la religió. Totes tres han de colpejar els seus pits, reconèixer les seves culpes, demanar perdó i reorientar els seus objectius que no són altres que una convivencia humana justa i en pau. Els que es creuen amos del món i el fruits els acusen de diretius incompetents farien molt bé d’escoltar veus sàvies del poble que pensen, programen i troben solucions. Menys orgull i més humanitat.

 

 

 

La crisi económica reguladora de la globalitat (I)

El Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans dóna aquestes definicions de la paraula crisi: a.- canvi brusc, favorable o advers, en el curs d’una malaltia. b.- fase circumstacialment difícil que travessa una persona, una empresa, una indústria, un govern, etc.

La crisi actual d’Europa és una malaltia o només una fase difícil?  Les connotacions que presenta no aporten indicis de millora. Dissortadament penso que té tots els síntomes d’una molt greu malaltia social. Evidentment que l’economia no ho és tot, és una part, important sí, peró no única. No entenc que no es trobin el remeis si es coneixen les causes. En termes sanitaris el diagnòstic és el primer pas per un tractament guaritiu. Em pregunto, es coneixen les causes o interessa amagar-les? Opino que aixó segon. Per què? Senzillament perquè les medicines que es recepten fan més mal que bé a la major part de la societat, només afavoreixen minories, que per altra banda, no pateixen la malaltia de la crisi, sinò que milloren la seva salut económica. I per aquest camí no es va enlloc. Unes solucions económiques que perjudiquen la salut, empobreixen la cultura, empitjoren les relacions socials i fan més pobres al que menys tenen són un atemptat contra la humanitat. No oblidem que la humanitat també és natura i la naturalesa, a curt o llarg termini, imposa la seva llei amb  les sancions corresponents. Estic convençut que la crisi és una resposta de la naturalesa, un avís i una orientació. Resposta que no es vol escoltar, ni entendre. Quina és la postura dels polítics, responsables d’una bona ordenació social, davant dels indignats, dels ocupes, dels pobres que dormen al carrer, dels desnonats? La darrera sempre és policial. La violència legalitzada. Davant les disbauxes de grans construccions innecessàries com la radialitat del TAV i edificis que desprès les empreses de serveis, com de l’aigua per exemple, actúen pujant preus i impostos, no he escoltat cap solució de com produir riquesa i com generar llocs de treball. Una riquesa mal distribuida genera diferències i odis. No es té en compte que hi ha riqueses que no són económiques i tenen una importància capdal en el procés d’una globalització total. L’económica és un pedaç i no sempre efectiu.

 

Globalització en el camí del Jardí de Déu

Protagonisme de Déu en el fet anomenat globalització. Segons els ateus, cap; segons els agnóstics, innecessari; segons els creients, capdal. Meditant sobre el devenir de la història, a mí, se’m fa molt difícil trobar-hi una explicació fora d’un Ser Superior, absolut. El fet gramatical de l’existència de dos mots com absolut i relatiu em porta a pensar en una realitat superior a la humana actual. Les paraules responen a conceptes amb una realitat acceptada. Absolut, suposa el tot sense mancances, diferent del relatiu amb mancances. Les mancances del relatiu es deuen a la limitació en el temps i en l’espai. Aquesta limitació li marca un camí per assolir la perfecció de la felicitat, material, física i psíquica, en el temps i en l’espai. La felicitat no és perfecta si només és temporal. El concepte felicitat en ell mateix és inabarcable per extens i intens. Marca un camí constant de superació vers a la seva consecució. En el temps i en l’espai només es pot millorar, perquè sempre és perfeccionable, idea que no és contrària a una felicitat perfecta, total. Però aquest supòsit no ho pot aconseguir un ésser limitat per l’espai i pel temps, només si ultrapassa aquestes limitacions. Sembla ser que en èpoques prehistòriques i en les primeres etapes històriques de la humanitat el concepte “divinitat” era força acceptat i, a la vegada, desitjat per persones que es creien superiors a les del seu entorn, bassant-se en una suposada ascendència de la divinitat. La base espiritual de les cultures orientals porta a pensar-hi i el mateix “nirvana” hindú esdevé un indicador d’aquest peregrinar del ser humà, que avui dia s’enten com a globalització. El nirvana, com el judaísme, la doctrina de Mahoma, i molt especialment, el cristianisme ens expliquen el perquè de la globalització, com a Jardí de Déu, com la felicitat absoluta, que avui dia ens la materialitzen en la possessió del diner. Seguint el curs de la història aquest moment actual globalístic acabarà fonent-se en un altre moviment del mateix signe però més ampli de continguts i amb un futur més lluminós com ens ensenyen els avenços de la ciència, de la filosofia, de les arts i sobre tot els moviments ciutadans de base que desafien els poders que actúen com a déus, però que el poble no els reconeix perquè són falsos. I ho són perquè no respecten a les persones.

 

És possible la globalització sense Déu?

Les paraules d’Alfredo Pérez Rubalcava “com haguem d’esperar que Déu ens mani algunes indicacions econòmiques, estem arreglats”, publicades al diari Punt-Avui, del 17 d’octubre de 2011, m’han portat al títol d’aquest article. Perquè implico Déu i l’economia en el fenómen de la globalitzatció? Per què amb tot els respecte als ateus i als gnóstics, personalment crec en la creació per part d’un Ésser Superior, que per a mi és Déu. I l’economia, perquè és un instrument necessari, però no amb el protagonisme que prácticament li atribueixen certes persones convertint-la en el seu déu. Els fets ho  denuncien amb el seu comportament i les seves paraules que l’economia és el seu déu perquè és la solució de tots els seus mals o la raó del seu estat privilegiat de benestar.  Jo desde la meva fe no atribuirè mai a Déu responsabilitats que no li pertoquen. Tinc molt clar quina és la seva manera de participar en la història. Déu no permet el mal. És consequència d’una interpretació irracional, vestida de racionalitat, de les lleis de la naturalesa. La naturalesa està programada d’una manera irreversible que algunes persones, amb el seu orgull, volen transformar. I la naturalesa és sàvia. Segueix el seu camí i voler tergiversar-lo té consequències imprevisibles. Personalment no em preocupa una intervenció directa de Déu, perquè no és necessària. Sí, em preocupa que els responsables de dirigir la història siguin incapaços de saber llegir els innombrables missatges de la naturalesa, que indirectament són missatges divins, i encara em preocupa més la seva ignorància i per damunt de tot el no voler llegir-los, perquè ells tenen la seva veritat que ha de ser la de tots. No acuso personalment a ningú, m’atenc als resultats, i en tenim un de molt proper, la crisi. No he escoltat cap polític, ni cap economista que la interpretin com un missatge de la naturalesa. La crisi en ella mateixa és un missatge natural enviat als homes i dones perquè reflexionin sobre l’us que se’n fa de les riqueses naturals que són per al benestar de totohom i no només per a uns pocs. Quan els indignats protesten per la política de consequències nefastes, quina lectura en fan els polítics i els amos del diner? La lectura d’enviar-hi l’argument de la força. No llegeixen el missatge, imposen el seu criteri contrari. Óbviament la meva conclusió és que no és possible sense Déu. Hi reflexionaré més.

 

Milions que són una injustícia social

La notícia fa pensar si va més enllà de la injustícia i arriba a la criminalitat. La revista Forbes publicava que l’any 2013 vint persones espanyoles gaudeixen d’una fortuna que supera els cent mil milions d’euros. Amb aquesta fortuna de vint podrien viure amb una certa dignitat tots els espanyols, al menys, durant un any. Però no es tracta només d’aixó perquè una vegada gastats els diners, com vius? La realitat està en la productivitat que podrien generar i no generen. Aquests diners repartits entre els quaranta milions d’espanyols suposarien un fons, petit, peró fons de reserva de 2.700 euros i per a una familia de quatre persones equivaldria a 10.800 que és el total que moltes famílies, milions, tenen per passar un any. Ja sé que se’m dirà que aquestes quantiats distribuides són insignificants. Però des d’el punt de vista de la solidaritat serien importants. Qué es fa amb els diners? Celebrar cada febrer la trobada internacional dels multimilionaris, uns 1200 en tot el món, a Davos per estudiar en el fons la manera de ser ells més rics encara i la resta més pobre. Aquests diners són l’argument per esdevenir els amos del món i manipular els diners dels altres per semblar que fan gran obres solidàries. Per exemple, m’agradaria conèixer la suma total de les fitxes que en un a temporada es paguen a Espanya a un nombre dels jugadors estrella. És insultant. La xifra és esfereidora. Parem esment en la nómina del més ben pagat. El seu sou és de 17.000.000 €. Amb aquesta quantitat 1700 famílies podriem defensar-se ddurant un any. Si la familia és d’un mínim de quatre membres, 6.800 ciutadans s’equiparen a un que viu donant cops de peu a una pilota. Jugant. I els altres treballant si tenen feina. Se’m dirà que bec a galet. Potser el que faig és intentar tocar de peus a terra. La manera com s’administra el diner és una demostració que n’hi ha. Dir el contrari és mentir, justificar incapacitats i obrir les portes a la corrupció. Es pot lluitar contra tanta corrupció? Encara que se’m tracti d’un boig visionari afirmo que sí. Existeix una TERCERA VIA que posada en pràctica té un enemic: el model corrupte del gran capital. Permeteu-me un exemple del que vaig ser protagonista. Un alumne meu normalmengt feia campana. Tenia 15 anys. Un dia vaig poder parlar amb ell en el meu despatx de l’Escola. A la seva edat era ja carn de canó de presó. Una de les moltes preguntes va ser: per què robes? Resposta: quan vaig a comprar ningú em pregunta d’on he tret les diners. I la manera més fàcil de tenir-ne és robant. Va donar en el clau. El diner corrent no té carnet de legitimitat. És la base de la corrupció ecómica. Els dos volums TERCERA VIA de Lluis M.Xirinacs i Agustí de Chalaux defensen una nova teoría sobre la legitimitat del diner. Serà tema d’un altre escrit.

SOUS INJUSTOS…

La injustícia es pot manifestar per defecte i per excès. Un dels efectes del desequilibri el trobem en la valoració que es fa de les persones d’acord amb la dita castellana “tanto vales, tanto tienes”. Aquesta filosofía fa pensar que la única mesura és l’económica. Però el diner no valora la dignitat perquè la vol donar. No sempre una vida digna es correspon amb una persona digna. Hi ha persones que amb prou feines tenen diner per poder menjar i porten una vida més digna que d’altres amb grans fortunes. Les nómines discriminen més que només solidaritzen. Unes dades desequilibrants: el 20% de la població mundial gaudeix del 80% de la riquesa i el 80% de la població amb prou feines en gaudeix del 20%. Un signe prou clar de desequilibri i d’injustícia mundial. Parem esment a dades més properes. Han estat publicades com un signe lloable de transparència. El rei d’Espanya ha fet públic que la seva nómina mensual gira al voltant dels 25.000€. Una persona gaudeix d’un sou amb el que podrien viure durant un més 35 famílies que cobren el sou mínim d’uns 700€ aproximadament i una altra consideració, hi podrien viure 25 famílies que cobren una nómina mileurista. I aquestes famílies són milions de persones a la pell de brau. La majoria d’aquestes famílies només tenen un sou, però la reina té un altre sou que acaba de fer més desequilibrant el tractament. Penso que no val la pena que continui fent comparacions amb els sous dels dirigents polítics i econòmics, alguns d’ells més desequilibrants encara que els de la casa reial. Se’m dirà que la dignitat del càrrec s’ho mereix. Com avalua la ciutadania la dignitat de la casa reial i dels polítics. No cal recordar que la credibilitat de la casa real frega els mínims. I la dels polítics? El dia 6 de febrer d’enguany La Vanguàrdia publicava els resultats d’una enquesta. Valoració sobre 10, de líders polítics. Tots suspenen. Rosa Díez, 4’15; Alfred Bosch, 3,72; Cayo Lara, 3,72; Alfred P.Rubalcaba, 3,00; Mariano Rajoy, 2,22. Curiós, com més alts els càrrecs, més baixa la nota. I no té pèrdua la dels ministres: agricultura, 3,17; exterior, 2,8; vicepresidència, 2,75; justicia, 2,00; hisenda, 1,8: educación, 1,4. Uns resultats prou preoccupants que analitzats des de la dignitat humana no els queda altra solució que dimitir. Comparant els sous de la ciutadania i la valoració dels governants responsables de la bona salut del país s’arriba a una conclusió: vivim un model de societat corrupte. Com són els responsables dels desequilibris socials?

Unitat genera globalitat

  És espectacular el joc que dóna la paraula unitat. Un sac de blat és una unitat globalitzada formada per un incomptable nombre de petits grans, essent cadacun d’ells també una unitat. Perquè cada gra de blat és també una unitat global composta d’altres gairebé microunitats que la configuren. Un mar, un riu són unitats globalitzades compostes d’innombrables gotes d’aigua que configuren les unitats mar o riu, el mar amb una aigua aparentment més quieta i el riu amb l’aigua essencialment en moviment. I les gotes d’aigua amb presències diferents continúen amb la seva identitat, encara que una gota d’aigua pot destruir-se quan se separen els seus components oxígen i nitrógen. És una sinfonia inesgotable la de les notes de la paraula “unitat”. La seva presència formant figures de tota mena, tamany i volum, sembla convertir-se en la configuradora de l’univers, talment com si d’ella depenguès l’existència dels diferents éssers. Sense la presència de la unitat, que s’automultiplica fins i tot indefinidament res seria perceptible i analitzable. Res és tan amic de la diferència com la unitat. Sembla veritablement un artista d’una imaginació presa d’una follia exuberant. Quan agermano les paraules “unitat” i “globalitat” el meu pensament s’hi perd en l’anàlisi del sentit unitari de les dues talment com si unitat fos igual a globalitat, com també en el del sentit diferencial perquè les dues es poden descompondre en un nombre indefinit d’altres unitats i globalitats diferenciades en el temps, perque fora del temps el seu significat no és el mateix per la mancança de possibilitat de canvi.

La paraula unitat ens defineix el resultat d’una acció, per nom unió, que desemboca en el marc de les persones en un model de convivència. És curiós, que una paraula que té el seu orígen en un mot eminentment individual, sigui manipulada en beneficis contradictoris amb la seva etimologia. La unitat és una mesura que ens ajuda a definir un tot quantitatiu sense que cap dels seus elements perdi la seva identitat i ens alliçona en un fet tan social com és per exemple la unitat nacional. Una nació formada de diferents unitats, que pot ser analitzada d’acord amb variats factors de mesura, com poden ésser persona,  poble, comarca, regió.  La nació pot esdevenir una mesura d’un estat de nacions diferents.