La necessitat de les individualitats en un món global

Vivim en un món en el que la persona, en particular aquella que és humil, no passa de ser un nombre i com a consequència no hi juga en el rol de la configuració històrica. Aquesta és la consequència que jo en trec davant les morts injustes que el poder, el que sigui, polític, económic, cultural, religiós, executa. La mort, moneda de canvi, per defensar i mantener un règim polític. No es respecta el primer i fonamental dels drets de les persones, que és el dret a la vida. Cap persona, per important que sigui, té el dret absolut de la vida sobre una altra. Totes les condemnes a mort i la seva execució és una injustícia, fins i tot la dels criminals. La justícia humana té mitjans prou efectius per reconduir la història. Sóc conscient del que dic i ho dic des de la meva defensa de l’evangeli, que és el llibre que marca el camí que els que es creuen importants de la història es neguen a seguir. Els milers de morts de la història actual que es produeixen arreu del món són l’argument més clar de la incapacitat política per configurar una autèntica convivència universal en pau. Si el governants estimessin de veritat la vida de les persones començarien per convertir la seva en un exemple de globalització, lluny de l’egoïsme personal mal entès i en particular quan la seva actuació és culpable de morts, fam i guerres. La imatge del món actual és una imatge d’una globalització actuant injustament perquè els seus resultats no porten a la felicitat universal. La pintura de la humanitat del segle XXI és un quadre surrealista amb colors excessivament violents perquè hi predominen els colors de la mort, la fam, la misèria i sobre tot l’egoïsme  criminal que fa del diner i la riquesa el centre de la persona, independentment de que se n’omplin la boca que treballen pel bé de la humanitat. Pels seus fruits els coneixereu? Quins són els fruits més cridaners de la política dels nostres dies? Les persones que aixequen la seva veu en la defensa dels drets universals són automáticament arreconades i algunes empresonades. No existeix la valentia del diàleg amb els contraris. No només amb els violents sinò també amb aquelles persones que tenen la força d’una integritat personal que el foc  del treball i , sovint, de la persecució injusta ha fet més racional i més humana. Els polítics no dialoguen amb tothom.

La humanitat un jardí mal conreat

Els jardins són espais d’una bellesa natural en la que la mà de l’home i la dona hi col·labora amb racionalitat i passió equilibrades. El benestar és una de les seves consequències. La naturalesa ben tractada esdevé sempre gran amiga de la humanitat. La humanitat és un jardí temporal i en contínua progressió, sempre canviant i sempre millorant. És veritat aquesta afirmació? Més aviat és un desig. Quins són els jardiners?

Política, religió, cultura i economia, són, podriem dir els equips constituits per diferents conreadors i en cada equip hi trobem moltes tendències. Analitzant el jardí humà conreat a ple segle XXI arribariem a la conclusió de suspendre a tots els equips, com equips, independentment de personalitats excel·lents de cadascun que per diferents raons són marginades i algunes empresonades. Hi ha conreus que no interessen a una minoria de cada equip perquè més que les idees i l’equilibri entre ells i els fets es busca l’orgull de la foto personal, com a garantia de qualitat quan vertitablement no se’n té. No es tracta d’acusar a persones sinò denunciar els resultats. Com es menja que els treballadors en temps de crisi perdin poder adquisitiu i els responsables dels equips el millorin? Si analitzem equip per equip, estic convençut que el resultat final no podria ser més descoratjador. I encara ho seria més si el comparèssim amb la situació del subordinats de cada conreu. Una realitat palpable i viscuda és molt significativa: la gran distància entre els ciutadans i el governants en l’enfocament de la situació de la crisi. Un exemple. Des del poder es demana sacrifici i el poder vol fer creure que ell també en fa. Però hi ha una gran diferència a nivell social.La seva economia els hi permet viure amb normalitat i als de baix, a molts els deixa sense casa i sense mitjans per comprar aliments. Quan la racionalització dels mitjans seria suficient per solucionar les necessitats bàsiques de tothom. La naturalesa no falla, avisa. Les persones fallen i no volen entendre. La riquesa hi és però està manipulada i manipular un bé universal que és de tothom, en termes humans i no diguem religiosos, és un crim de lesa humanitat. I el poder a la humanitat que demana justícia la contrarresta amb la força de les armes. No cal posar exemples, només mirar i observar.

 

La crisi un avís globalitzador mal aprofitat

És decebedor comprovar com de la crisi s’en fa una mena d’espanta ocells perquè el públic que més la pateix tingui cada dia més por i no gosi entrar als camps i horts de la productivitat. Es tanquen aixetes i no s’inauguren fonts. La riquesa,l’aigua metafórica de la vida, és tancada amb pany i forrellad perquè no arribi als treballadors que amb la seva intel·ligència la convertirien en instrument de justicia social i per contra es dirigida a continuar omplint les arques inactives dels grans i desorbitats capitals.M’equivoco, aquestes arques continúen la seva activitat acaparant el diner dels més petits portant-los cap a la mísèria.Tot alló que és contrari a una global convivència de la humanitat, digna i justa,no pot rebre altre qualificatiu que el de crim. I molt més quan els diners per enriquir-se sense mesura serveixen per fabricar i vendre armes a governs autoritaris que justifiquen les seves matances afirmant que lluiten contra terroristes, quan els terroristes resulta que són  ells. És indignant comprovar la diligència que s’hi posa per salvar econòmicament estats i l’abúlia inoperant que es practica quan es tracta de salvar vides de pobles del tercer món. I aixó succeeix als nostres dies en temps de crisi. Les màximes autoritats mundials tenen davant seu dos problemes gravíssims: la pobresa i miseria de més la la meitat de la humanitat i els crims que contra aquesta gran part de la humanitat es cometen. Em pregunto: a que juguen la política, l’economia i la religió? L’autoritat claudica davant el gran poder de l’economia en mans d’una minoría. L’economia desvia el capital cap a l’exercici de la guerra i agreuja la crisi entre els més humils.Alló que veritablement interessa és dominar el poder amb l’amenaça de la por. I al poble ningú l’escolta. I en mig de tot és la tovallola per rentar-se les mans com Ponç Pilat.Ni la política, ni l’economia saben o no volen solucions equitatives.En el seu joc tot s’hi val, menys reconèixer i treballar perquè el veritrable centre i valor de la historia sigui la humanitat i una cultura humanista il·lumini els camins a seguir per la política, l’economia i la religió. Totes tres han de colpejar els seus pits, reconèixer les seves culpes, demanar perdó i reorientar els seus objectius que no són altres que una convivencia humana justa i en pau. Els que es creuen amos del món i el fruits els acusen de diretius incompetents farien molt bé d’escoltar veus sàvies del poble que pensen, programen i troben solucions. Menys orgull i més humanitat.

 

 

 

La crisi económica reguladora de la globalitat (I)

El Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans dóna aquestes definicions de la paraula crisi: a.- canvi brusc, favorable o advers, en el curs d’una malaltia. b.- fase circumstacialment difícil que travessa una persona, una empresa, una indústria, un govern, etc.

La crisi actual d’Europa és una malaltia o només una fase difícil?  Les connotacions que presenta no aporten indicis de millora. Dissortadament penso que té tots els síntomes d’una molt greu malaltia social. Evidentment que l’economia no ho és tot, és una part, important sí, peró no única. No entenc que no es trobin el remeis si es coneixen les causes. En termes sanitaris el diagnòstic és el primer pas per un tractament guaritiu. Em pregunto, es coneixen les causes o interessa amagar-les? Opino que aixó segon. Per què? Senzillament perquè les medicines que es recepten fan més mal que bé a la major part de la societat, només afavoreixen minories, que per altra banda, no pateixen la malaltia de la crisi, sinò que milloren la seva salut económica. I per aquest camí no es va enlloc. Unes solucions económiques que perjudiquen la salut, empobreixen la cultura, empitjoren les relacions socials i fan més pobres al que menys tenen són un atemptat contra la humanitat. No oblidem que la humanitat també és natura i la naturalesa, a curt o llarg termini, imposa la seva llei amb  les sancions corresponents. Estic convençut que la crisi és una resposta de la naturalesa, un avís i una orientació. Resposta que no es vol escoltar, ni entendre. Quina és la postura dels polítics, responsables d’una bona ordenació social, davant dels indignats, dels ocupes, dels pobres que dormen al carrer, dels desnonats? La darrera sempre és policial. La violència legalitzada. Davant les disbauxes de grans construccions innecessàries com la radialitat del TAV i edificis que desprès les empreses de serveis, com de l’aigua per exemple, actúen pujant preus i impostos, no he escoltat cap solució de com produir riquesa i com generar llocs de treball. Una riquesa mal distribuida genera diferències i odis. No es té en compte que hi ha riqueses que no són económiques i tenen una importància capdal en el procés d’una globalització total. L’económica és un pedaç i no sempre efectiu.

 

Globalització en el camí del Jardí de Déu

Protagonisme de Déu en el fet anomenat globalització. Segons els ateus, cap; segons els agnóstics, innecessari; segons els creients, capdal. Meditant sobre el devenir de la història, a mí, se’m fa molt difícil trobar-hi una explicació fora d’un Ser Superior, absolut. El fet gramatical de l’existència de dos mots com absolut i relatiu em porta a pensar en una realitat superior a la humana actual. Les paraules responen a conceptes amb una realitat acceptada. Absolut, suposa el tot sense mancances, diferent del relatiu amb mancances. Les mancances del relatiu es deuen a la limitació en el temps i en l’espai. Aquesta limitació li marca un camí per assolir la perfecció de la felicitat, material, física i psíquica, en el temps i en l’espai. La felicitat no és perfecta si només és temporal. El concepte felicitat en ell mateix és inabarcable per extens i intens. Marca un camí constant de superació vers a la seva consecució. En el temps i en l’espai només es pot millorar, perquè sempre és perfeccionable, idea que no és contrària a una felicitat perfecta, total. Però aquest supòsit no ho pot aconseguir un ésser limitat per l’espai i pel temps, només si ultrapassa aquestes limitacions. Sembla ser que en èpoques prehistòriques i en les primeres etapes històriques de la humanitat el concepte “divinitat” era força acceptat i, a la vegada, desitjat per persones que es creien superiors a les del seu entorn, bassant-se en una suposada ascendència de la divinitat. La base espiritual de les cultures orientals porta a pensar-hi i el mateix “nirvana” hindú esdevé un indicador d’aquest peregrinar del ser humà, que avui dia s’enten com a globalització. El nirvana, com el judaísme, la doctrina de Mahoma, i molt especialment, el cristianisme ens expliquen el perquè de la globalització, com a Jardí de Déu, com la felicitat absoluta, que avui dia ens la materialitzen en la possessió del diner. Seguint el curs de la història aquest moment actual globalístic acabarà fonent-se en un altre moviment del mateix signe però més ampli de continguts i amb un futur més lluminós com ens ensenyen els avenços de la ciència, de la filosofia, de les arts i sobre tot els moviments ciutadans de base que desafien els poders que actúen com a déus, però que el poble no els reconeix perquè són falsos. I ho són perquè no respecten a les persones.

 

És possible la globalització sense Déu?

Les paraules d’Alfredo Pérez Rubalcava “com haguem d’esperar que Déu ens mani algunes indicacions econòmiques, estem arreglats”, publicades al diari Punt-Avui, del 17 d’octubre de 2011, m’han portat al títol d’aquest article. Perquè implico Déu i l’economia en el fenómen de la globalitzatció? Per què amb tot els respecte als ateus i als gnóstics, personalment crec en la creació per part d’un Ésser Superior, que per a mi és Déu. I l’economia, perquè és un instrument necessari, però no amb el protagonisme que prácticament li atribueixen certes persones convertint-la en el seu déu. Els fets ho  denuncien amb el seu comportament i les seves paraules que l’economia és el seu déu perquè és la solució de tots els seus mals o la raó del seu estat privilegiat de benestar.  Jo desde la meva fe no atribuirè mai a Déu responsabilitats que no li pertoquen. Tinc molt clar quina és la seva manera de participar en la història. Déu no permet el mal. És consequència d’una interpretació irracional, vestida de racionalitat, de les lleis de la naturalesa. La naturalesa està programada d’una manera irreversible que algunes persones, amb el seu orgull, volen transformar. I la naturalesa és sàvia. Segueix el seu camí i voler tergiversar-lo té consequències imprevisibles. Personalment no em preocupa una intervenció directa de Déu, perquè no és necessària. Sí, em preocupa que els responsables de dirigir la història siguin incapaços de saber llegir els innombrables missatges de la naturalesa, que indirectament són missatges divins, i encara em preocupa més la seva ignorància i per damunt de tot el no voler llegir-los, perquè ells tenen la seva veritat que ha de ser la de tots. No acuso personalment a ningú, m’atenc als resultats, i en tenim un de molt proper, la crisi. No he escoltat cap polític, ni cap economista que la interpretin com un missatge de la naturalesa. La crisi en ella mateixa és un missatge natural enviat als homes i dones perquè reflexionin sobre l’us que se’n fa de les riqueses naturals que són per al benestar de totohom i no només per a uns pocs. Quan els indignats protesten per la política de consequències nefastes, quina lectura en fan els polítics i els amos del diner? La lectura d’enviar-hi l’argument de la força. No llegeixen el missatge, imposen el seu criteri contrari. Óbviament la meva conclusió és que no és possible sense Déu. Hi reflexionaré més.

 

Milions que són una injustícia social

La notícia fa pensar si va més enllà de la injustícia i arriba a la criminalitat. La revista Forbes publicava que l’any 2013 vint persones espanyoles gaudeixen d’una fortuna que supera els cent mil milions d’euros. Amb aquesta fortuna de vint podrien viure amb una certa dignitat tots els espanyols, al menys, durant un any. Però no es tracta només d’aixó perquè una vegada gastats els diners, com vius? La realitat està en la productivitat que podrien generar i no generen. Aquests diners repartits entre els quaranta milions d’espanyols suposarien un fons, petit, peró fons de reserva de 2.700 euros i per a una familia de quatre persones equivaldria a 10.800 que és el total que moltes famílies, milions, tenen per passar un any. Ja sé que se’m dirà que aquestes quantiats distribuides són insignificants. Però des d’el punt de vista de la solidaritat serien importants. Qué es fa amb els diners? Celebrar cada febrer la trobada internacional dels multimilionaris, uns 1200 en tot el món, a Davos per estudiar en el fons la manera de ser ells més rics encara i la resta més pobre. Aquests diners són l’argument per esdevenir els amos del món i manipular els diners dels altres per semblar que fan gran obres solidàries. Per exemple, m’agradaria conèixer la suma total de les fitxes que en un a temporada es paguen a Espanya a un nombre dels jugadors estrella. És insultant. La xifra és esfereidora. Parem esment en la nómina del més ben pagat. El seu sou és de 17.000.000 €. Amb aquesta quantitat 1700 famílies podriem defensar-se ddurant un any. Si la familia és d’un mínim de quatre membres, 6.800 ciutadans s’equiparen a un que viu donant cops de peu a una pilota. Jugant. I els altres treballant si tenen feina. Se’m dirà que bec a galet. Potser el que faig és intentar tocar de peus a terra. La manera com s’administra el diner és una demostració que n’hi ha. Dir el contrari és mentir, justificar incapacitats i obrir les portes a la corrupció. Es pot lluitar contra tanta corrupció? Encara que se’m tracti d’un boig visionari afirmo que sí. Existeix una TERCERA VIA que posada en pràctica té un enemic: el model corrupte del gran capital. Permeteu-me un exemple del que vaig ser protagonista. Un alumne meu normalmengt feia campana. Tenia 15 anys. Un dia vaig poder parlar amb ell en el meu despatx de l’Escola. A la seva edat era ja carn de canó de presó. Una de les moltes preguntes va ser: per què robes? Resposta: quan vaig a comprar ningú em pregunta d’on he tret les diners. I la manera més fàcil de tenir-ne és robant. Va donar en el clau. El diner corrent no té carnet de legitimitat. És la base de la corrupció ecómica. Els dos volums TERCERA VIA de Lluis M.Xirinacs i Agustí de Chalaux defensen una nova teoría sobre la legitimitat del diner. Serà tema d’un altre escrit.