CATALANS, MAS I JUNQUERAS US ESTAN ENGANYANT…

L’argument de l’Espanya democràtica del PP i del PSOE. No he escoltat mai, ni tampoc llegit cap raonament de Mariano Rajoy i de Pedro Sànchez sobre el tema central del suposat engany dels dos líders catalans. Dissortadament sí que s’està fent cada dia més palès l’engany que reben els espanyols. La premsa ha publicat una notícia que és verdaderament esfereidora respecte a la distribució de la riquesa mundial i de com repercuteix a la pell de brau. Diu: L’1% de la población mundial gaudirà l’any 2016, l’any vinent, del 50% de la riquesa mundial i amb consequència el 99% s’haura de conformar amb l’altre 50%. Si la població mundial és avui de 7000.000.000 d’habitants, 1000.000.000 gaudiran de la meitat de la riquesa mundial i 6000.000.000 l’altra meitat. Traslladat el raonament a Espanya, si en l’actualitat són 40.000.000 els habitatants, 4.000.000 disposaran de la meitat de la riquesa nacional i 36.000.000 s’hauran de contentar amb l’altra meitat. Però en relació amb Espanya existeix una nova consideració: Espanya és el segon estat europeu començant per la cúa en el que les desigualtats socials són més manifestes. I el Sr. Rajoy vol fer creure que la crisi ja és una noticia superada. La credibilitat política és tan feble que per començar no sap argumentar. I per altra banda la justícia està desvetllant fets i situacions en el món dels grans partits polítics espanyols que són una autèntica vergonya. I em pregunto: fins quan els espanyols hem d’aguantar aquesta clase política? Dic hem, em considero espanyol per obligació política del moment, no perquè me’n consider-hi realment. La independència ja apareix a l’horitzó del nou estat català. Però de moment ens toca ballar un ball que no ens agrada i que perjudica a milions d’hispans. Per quina raó democràtica els ciutadans espanyols s’han de fer càrrec de les pèrdues d’una o més empreses particulars? Els diners que l’estat ha pagat a Castor obren els ulls i fan pensar una altra veritat de la realitat del país. Si l’errada fou de l’empresa i dels polítics, les pèrdues han d’anar a càrrec de l’empresa, entitats financeres i polítics que es van equivocar. I que no se’ns digui que no tenien diners. Un, al menys que jo sàpiga, té una fortuna suficient per fer front al deute. Quan un petit empresari s’equivoca per casualitat la política en el poder l’ajuda? Aquest estiu un cambrer d’un restaurant de la costa meditarrànea, castellà natural de Toledo, em va deixar glaçat quan em va dir que ell volia la independència de Catalunya. Raó la petita empresa que regentava va fer fallida, trobà feina a Catalunya i d’ajut no en rebè cap per part dels polítics de Castella, on tenia el negoci. Sr. Rajoy i Sr,. Sànchez, quan dieu que els Srs. Mas i Junqueras enganyen als catalans, mireu-vos al mirall i baixeu la cara de vergonya. Les mentides sempre, tard o d’hora, surten a la veritat. No escampeu arreu que Catalunya malgasta el diner quan començant per les màximes autoritats del país s’està donant un exemple d’enriquiment difícil d’explicar i si cal li demaneu a la Constitució que fassi la vista grossa. No dic noms, no cal, ja sabeu de qui parlo Sr.Rajoy i Sr., Sànchez. Les paraules no són arguments, se les emporta el vent perquè no les mantè el pes de la veritat. Seria bó que recordèssiu que el período d’esplendor de l’imperi espanyol, com de tots els imperis, tenen una durada de 500 anys, comprovat i demostrat matemàticament i que la fi és irreversible i molt més encara si els polítics dels seus darrers anys no están a l’alçada que les circumstàncies demanen. I la data de caducitat de l’imperi espanyol és a l’abast de la mà, l’any 2020. I a partir d’aquesta data és possible que les diferents nacions espanyoles recobrin totes elles la seva independència. Espanya, no té com diu Esperança Aguirre, 3000 anys, com a màxim tres cents i alló que se’n diu imperi espanyol, té els dies comptats. La història, el temps, la natura fan surar la veritat de les relacions humanes. I dissortadament alló que la natura crea, sovint algunes persones egoïstes de la humanitat ho malmeten. El temps actúa de jutge. I és impecable.

QUAN EL CONTRA-ATAC ÉS UNA AMENAÇA…

Dissortadament al discurs polític li falta massa sovint un raonament llògic. Quan la resposta a un plantejament, l’argument que té més a l’abast és l’amenaça, encara que sigui legal, es pot deduir sense por a equivocar-se que té perduda la batalla perquè no sap argumentar i la seva qualitat política se sent massa feble. Sovint l’amenaça va acompanyada del desprestigi i de l’insult. És incomprensible que en un model democràtic, a ple segle XXI, es recorri a l’amenaça, al desprestigi i a l’insult i no es convidi a un diàleg racional, honest i correcte per valorar la viabilitat del problema i estudiar els pros i contres. No, és més rendible anorrerar el contrari per més arguments racionals que l’avalin. La llei no és un  fi, la seva missió és vetllar per la llibertat del ciutadà. I una de les llibertats és la del pensament i les decisions que aquest pensament comporta. Però la postura s’agreuja quan qui té el poder és desautoritzat per l’opinió pública per comportaments antidemocràtics, fins i tot il·legals i tocats per la corrupció. I per empitjorar el problema es gira el mitjó i s’acusa de corrupte al contrari que no pensa com el poder estatal. Des de la meva talaia d’observació de ciutadà, el comentari que acabo d’escriure dibuixa com dedueixo la qualificació de la política de la pell de brau. Els arguments desacreditatius contra el procès català emprats pel govern espanyol i pels partits hispans palesen amb prou claretat dues consideracions, una clara enemistat contra Catalunya i el seu procès i una clara voluntat de no sentar-se a la taula per dialogar. Argumentar que la llei prohibeix el procès és una falàcia, la llei defensa la unitat de l’Espanya actual però no prohibeix la formació d’una nova Espanya més adient al procès actual de la història. La història, la filosofia de la convivència i la voluntat dels ciutadans són superiors a les lleis quin objectiu prioritari és el  benestar, no només el benestar d’un estat ric. I aquest pensament es pot defensar amb la Constitució a la mà, començant per la introducció que reconeix clarament que una de les fonts d’inspiració ha estat la Declaració Universal dels drets humans. Constitució que per altra banda condemna possibles irregularitats de les autoritats, irregularitats que s’endevinen en els procesos actuals anticorrupció. Cal ser molt prudent quan es fan certes afirmacions perquè les possibles mentides, si n’hi ha, acostumen a ser boomerangs i els boomerangs són justiciers. El procès català cap a la independència és un procès natural, gestat per la ciutadania, basat en la història i cent per cent democràtic. Desvirtuar els termes, canviar els perquè i sembrar pors és la pitjor de les maneres d’actuar en un model democràtic. Una de les consideracions que cal no oblidar quan es parla i s’acusa és com jutjarà el futur els meus fets i les meves paraules. I aquest raonament en les acusacions contra Catalunya no només no es tenen sinò que es consideren dogmàticament correctes. Donem temps al temps. Una Catalunya independent és el futur.

UN CAMÍ SEMBRAT D’ESBARZERS

Amb plenes facultats físiques l’ascensió a una alta muntanya presenta moltes dificultats, però, un cop vençudes, arribat al cim, el gaudi de la natura és immens. Per alguna raó la naturalesa ha dotat a les persones de dues capacitats, la de plorar i riure. I el plaer de l’acció conjunta el gaudeix la integritat del ser humà. Davant d’un problema, quan de veritat és problema que busca solució, alló que no es pot fer és desil·lusionar-se, dir no hi ha res a fer, no ho aconseguiré i altres sentiments semblants. Només dels valents i agosarats i plens de confiança en ells mateixos és l’assoliment del cim. En la història de cims n’hi ha molts. Actualment Catalunya vol assolir el seu, el de la independència, el de poder gaudir del paisatge de la seva gent, de la seva cultura i sobre tot del seu art de la vida. Però en aquesta ascensió els enemics hi han plantat innombrables esbarzers, provocat accidents geogràfics i atmosfèrics per impedir l’ascenció i fer tornar enrere. Però el esbarzers, el foc de la veritat els pot cremar i escoltar que surt d’ells la veu de la història que anima a ser. La veritat és tangible, Catalunya és i per ser integralment ella només li falta la condició política de ser. La natura i la història poden atorgar aquesta condició. El poder en aquest món és sempre delegat. I la delegació, la concedeix una autoritat superior. Autoritat superior que no actua directament sinò mitjançant causes segones. I aquestes causes segones que donen autoritat són les persones, els ciutadans. La política no està mai per damunt de la gent, està al seu servei i si la gent considera que no compleix li pot canviar la delegació. Alló que actualmente és un fet, però que naturalment és una incongruència és que un servidor s’auto-otorgui el poder i nomeni els que l’exerceixin. Aquesta circumstància és un esbarzer de capacitats increíbles que pot fer molt de mal, però Catalunya té la intel·ligència prou clara per encendre el foc i cremar-los. Hi ha, però, un esbarzer de caire sentimental conreat per gent catalana. La pedagogia no és destruir-lo sinò reciclar-lo per difícil que sembli. L’experiència d’un nou model polític, quan s’hi trobi immersa aquesta gent, els farà reconsiderar, possiblement prefereixin la nacionalitat espanyola i viure a Catalunya confortablement que hi tindran drets com tot estranger que convisqui democràticament i respectuosament. Cal aconseguir una Catalunya independent modèlica, que sigui l’enveja de totohom i que tots els pobles desitgin la seva amistat social i política. I aquesta Catalunya és viable, podem aconseguir-la, hem de conrear-la ja. Els esbarzers es cremen, les dificultats poden millorar el paisatge, el cim és esplendoròs i la independència ascendeix segura cap el cim.

LA MANIFESTACIÓ DE PARIS DEFENSANT LA LLIBERTAT

Seguint les cróniques televisives de la gran manifestació de la capital francesa m’he fet dues reflexions bàsiques: a) excel·lent a la ciutadania b) suspens, a la política. El milió i mig i escaig de francesos defensant la llibertat i condemnant el terrorisme no només em mereixen el més gran dels respectes sinó també el convenciment que la seva presència als carrers de  París manifestava la veritat de la gent senzilla. Un excel·lent pels ciutadans. Però la presència dels polítics no em mereixia cap mena de respecte, com a polítics, perquè la seva presència mateixa els acusava contra la falta de veritat de la seva política. Em pregunto: tots aquells cap d’estat, que suposadament protestaven, han dedicat mai estones a reflexionar sobre la seva possible culpabilitat de la situació política internacional actual? Han meditat seriosament els problemes internacionals que poden crear les morts dels tres terroristes? Són conscients verdaderament de quin és el sentit de la història i perquè s’ha arribat a la situació actual? La culpa és negra i ningú la vol. I el dia de la manifestació a París s’hi passejava molta mentida política. Qué hi feien caps d’estat que de democràcia no coneixen ni el nom? És demócrata el president d’Israel i el de Mali? Perquè la manifestació en la seva base era la condemna democràtica de la barbarie absolutista. I de polítcs dictadors n’hi havia més d’un. Només la barreja era ja un insult contra el procès de la història. S’han preguntat mai aquest polítics perquè s’ha produit la situació mundial actual? Hi ha una resposta que menystenen però és bàsica: per què no creuen en la cultura, ni respecten a les persones. En més d’un dels assistents a París la mort era per a ell moneda de canvi. Com es pot tenir fe d’aquesta manera a la política com a lluitadora de la llibertat. A París hi havia caps d’estat que la llibertat de les persones no passava de ser un somni, perquè les persones per triomfar la seva política només poden ser un  número. Estic convençut que la màxima conclusió a que arribaran tots ells será que el, diguem-e, terrorisme, només té una solució, la violència de les armes. Violència contra violència pètdua de benestar pels ciutadans, particularment pels més humils. Estarè molt atent, per la part que em toca, a l’actuació política del president espanyol a partir de les ensenyances que, suposo, ha après a París. La manifestació hauria estat molt més significativa si la capdavantera de la mateixa s’haguès cedit a la ciutadania i els polítics l’haguèssin tancada a la cúa on cap mitjà de comunicació n’haguès fet cas. Però alló important és sortir a la foto, quan el més important és treballar per la pau. Però el treballar per la pau en silenci és massa exigent perquè per ser efectiu s’ha de dialogar de tu a tu amb els contraris per enemics que sien. I d’aixó, la manifestació de París malgrat el gran nombre de caps d’estat, res de res. Si no als fruits. De moment la resposta dels al·ludits no és pas tranquilitzadora. Dissortadament la culpa de la situació actual és fruit d’una culturització milionària que ha creat civilitzacions irreconciliables si no es posen d’acord per dialogar. Però cap dels polítics de primera línea de la milionària manifestació parisenca, em sap greu però així ho penso, està disposat a dialogar. Primer exigiran, però les exigències seran mútues i ningú farà un pas endavant. Només hi ha un poder amb capacitat: el poble i m’agradaria que aquest poble, tots els pobles, rebèssin el recolzament de totes les religions. Aleshores els polítics tindrien totes les de perdre. Però per què aixó succeixi, dissortadament, passaran molts anys. I em pregunto, en el món reinarà mai una pau global?

LA POESIA ÉS UN DAU DEL JOC DE LA VIDA

Els reis que ho saben tot, tal vegada ho endevinen, m’han fet a mà el llibre de David Jou, LA POESIA DE L’INFINIT (ciència i mística). Només n’he llegit unes poques pàgines i no només han despertat el meu interés sinó que m’han obert els ulls aprofundint en la magnitud de la petitesa humana. La grandesa del poeta en la immensitat del cosmos. I les poques pàgines llegides m’han engrescat a escriure sobre el títol d’aquest comentari. M’agrada molt la poesia dels grans poetes però també la dels poetes del poble, que sovint s’amaguen en la vergonya. Sortosament la poesia vola per damunt de les perfeccions i també de les imperfeccions. La tècnica és un gran servidor de l’art poètic, però la tècnica no és l’art. Existeixen obres tècnicament perfectes però humanament fredes. Alló més important es troba en el missatge, en el caliu, independentment de la bondat i bellesa de la forma. També és veritat que hi ha formes que només mereixen ser oblidades. Però per què la poesia és tan important en la vida, en la història de la humanitat. Un incís, el gest poètic és tan antic com l’home i la dona. Aquesta pregunta me l’he fet força vegades. I la resposta m’he la donada la gent. Formo part d’una entitat popular dedicada a la poesia, NIU D’ART POÈTIC DE PARETS DEL VALLÈS, i en els recitals hi he trobat la resposta. A partir de la meva implicació en l’entitat vallesana he assistit a recitals de poblacions com Tona, Artès, Mollet, Calafell, Orís, Puigcerdà i Barcelona i sempre n’he sortit enriquit culturalment. Els recitadors o lectors, homes i dones, tenen un olfacte curiós per descobrir la veritat d’un poema. Generalment són persones grans. I és alliçonador com seleccionen els poemes. És un indicador de la cultura poètica de la gent, no només com seleccionen, sinó també com reciten o llegeixen. Des de poesies pròpies a les dels grans poetes de la literatura catalana i castellana. I la curiositat esdevé máxima quan una persona gran recita poemes dels joves d’avui. Una demostració de diàleg intergeneracional. I una altra característica rau en la tasca que moltes d’aquestes persones desenvolupen entre nens i nenes iniciant-los en el coneixement de la poesia. La gra majoria de la gent que es mou en ambients poètics populars sóns conscients que la seva popularitat estarà sempre limitada al seu entorn. Però el seu treball és efectiu perque ajuda a expandir el fet poètic i a fer conèixer la importància de la poesia en la configuració humana. La senzillesa de la poesia popular contribueix com la d’èlite a que el dau jugui fort en la història de la humanitat. L’art, i la poesia és art de la paraula, és activitat humana tan antiga com la mateixa humanitat. I l’art, la poesia, són instruments prou poderosos per lluitar per un món en pau, malgrat la manipulació de l’enemic més perillós, l’egoïsme personal. L’art, la poesia, verdaders, tenen una característica transcendent, són humils i humans.

CARTA AL REIS MAGS DE LA HISTÒRIA

La història dels Reis Mags té molts anys, s’ha convertit el seu record en una diada d’il·lusió infantil però alló que la humanitat no ha fet seu és presiçament la il·lusió infantil. I com que no hi creu en aquesta força presentada al món en una establia,la societat no funciona, és un vaixell a la deriva. Els sustituts de reis mags no fan, ni de reis, ni de mags, senzillament perquè no són ni una cosa, ni l’altra. Aquells que fan de reis mags s’ho  creuen que ho són però com  no en tenen l’essència, els hi manca la capacitat inherent per poder actuar correctament i llògica. I el problema és: a qui escric la carta dels reis enguany? Té alguna utilitat escriure aquesta carta? Després de pensar-hi un xic, he arribat a la conclusió que fer-se escoltar pels que es pensen que són reis mags també és bo i possiblement necessari. I qui són aquests reis mags de la història? Els polítics que governen i ens diuen que anirem tan bé. I qué els hi hem de dir? Primerament que no ens diguin mentides. Segon, que no es pensin que són amos sinò servidors. Tercer, que els regals dels reis són per els governats, no per els governants. Quart que en cas d’enfonsament de la nau el darrer en sortir-ne és el governant del vaixell i si algú no es pot salvar ha de ser el governant. Primer són els viatgers. Cinquè, que a les finestres els fills dels ciutadans hi deixen menjar pels camells perque els reis no es cansin de fer regals de felicitat als ciutadans. La llista pot ser més llarga.Però hi ha una sisena petició molt necessària, deixeu de complir aquestes lleis que us permeten actuar corruptament amb la legalitat a la mà. No ho fareu, veritat? Però ho havia de demanar. És imprescindible per si voleu, reis i mags auto-anomenats, recuperar credibilitat i fe en la vostra gestió. Us ho demano a vosaltres perquè si ho faig a un ésser superior em direu que no estic bé del cap. Però jo li demano, perquè, a fi de comptes, per naturalesa obreu per delegació i el que us l’ha atorgada us la pot treure. I en una democràcia qui atorga autoritat és el poble. I jo li demano al poble que a l’hora de votar pari molt d’esment en el seu vot per no tornar a caure en els mateixos vicis. Perquè com tenen por de perdre la poltrona comencen a prometre millores començant per la gent gran, dos euros per cada mil i no els hi cau la cara de vergonya i a massa gent li cau la baba de satisfacció.Jo li demano al rei mag-el poble- que no es deixi enganyar a l’hora de triar. Que sigui intel·ligent i no tingui por. I per acabar, en qualitat de català, li demano a l’autèntic rei mag que ens porti la independència.

CARTA OBERTA AL Sr.JOSÉ MANUEL GARCIA-MARGALLO

L’autoritat en les manifetacions de les idees no la donen els càrrecs per importants que sien, sinò la qualitat hunmana de les persones. I una de les  característiques fonamentals  rau en el respecte a l’altre, encara que pensi el contrari i fins i tot que sigui enemic declarat. Les opinions provinents d’autoritats polítiques em mereixen aquell respecte que es mereix la persona. Quan les idees estan condicionades pel càrrec que s’ocupa i per interessos polítics de partit en el que es milita, esdevenen molt febles, perden força i molt més quan no resisteixen la crítica de pensadors de categoria  internacional i mundial.Feta aquesta introducció m’agradaria saber que entèn vostè per estimar. Per què pel que sembla les seves afirmacions envers Catalunya tenen només una base política contrària a un nombre molt considerable de catalans que volen la indepenència i des de la seva talaia política obliden aquesta circumstància i cerreguen la responsabilitat total només al President de la Generalitat, que fa, el que no fa el seu partit, escoltar a la gent. Senzillament la base de la seva definició d’estimar rau en l’oposició d’idees i si  molt m’exigeix en la questió monetària on van a parar normalment els seus raonaments contra la inependència de Catalunya. Vostè em diu que jo no estimo Catalunya perquè vull que sigui un estat. La primera irregularitat en l’argumentació rau en la globalitzatció de l’afirmació. Jo no puc estimar alló que vostè no estima. Vostè no estima la independència de Catalunya i jo no la puc defensar perquè segons la seva opinió no la puc estimar. Sr.  Ministre on està el respecte a la diferència i a la llibertat d’expressió quan ja nega la llibertat d’opinió. Amb tot el respecte a la seva persona, malgrat ser ministre, no té cap autoritat per dirm-e què he d’estimar i què he de pensar. Perdoni que li digui, de les seves paraules es dedueix animadversió i odi a un fet que afecta a moltes persones. El que escrigui aquesta carta oberta es fonamenta en la diferència en la meva manera de pensar i sentir en relació amb la de vostè. Sortosament pels catalans que volem la independència la història de la humanitat en el seu procès actual és favorable a la meva nació catalana, que encara no és estat, però ho serà. L’afirmació que cap estat reconeixerà la independència de Catalunya nomès té un argument, el de la por que intenteu provocar entre els catalans i la port que teniu de perdre-la per les consequències polítiques, económiques i culturals que l’Espanya que dirigiu, que nosaltres volem a miga, i vosaltres la feu enemiga i l’encamineu per averanys discutiblement creatius, us en demanarà comptes. Sr. Ministre hi ha un argument que no heu emprat mai perquè li teniu por: seure a la taula de negociacions amb  Catalunya i parlar per trobar la millor solució per a Espanya i per a Catalunya. I estic convençut, Sr.  Ministre, que la conclusió final argumentada i raonada seria que la independència de  Catalunya interessa també a Espanya.