LLIBERTAT D’EXPRESSIÓ I MORIR PER LES IDEES

La llibertat d’expressió hauria de ser fruit natural de la llibertat de pensament. Però no sempre és així. La llibertat és una facultat humana que està subjecte a la racionalitat i a les relacions interpersonals. El pensament pot arribar a deduccions agosarades de tot tipus però la persona quan pensa gaudeix d’una capacitat d’anàlisi per la seva racionalitat que li marca les pautes de la llibertat. La capacitat d’expressar-se és una facultat de relació que té per finalitat el diàleg o la reflexió per saber si aquell pensament pot o no ésser expressat. Per què en la bondat de la relació hi ha una condició que és la pau entre els éssers humans. Conseqüentment totes aquelles idees i opinions que són un atac a la pau tenen el fre de la racionalitat, fre que sovint pot esdevenir motiu de diàleg per descobrir noves fites. Parlant religiosament, la pau és l’essència última del ser humà i la mort, no és justa, sinó és la porta d’aquesta essència. No hi ha cap persona que estigui capacitada per decidir si un ésser humà està a les portes d’assolir la seva essència final d’un altre ésser. Només un mateix per una clarividència mística pot conèixer la seva hora del traspàs. I ningú té autoritat per immiscuir-s’hi. Per aquesta raó ens adonem de la irracionalitat de les guerres, que defensen amb la mort de moltes persones, sovint, egoïsmes personals. En aquest tema estic convençut que s’ha pervertit la llei natural, ja no dic la divina, la natural. Si ho analitzem en profunditat descobrirem que ho és, i lamentablement milions d’anys d’història no han servit per a una veritat tan simple que la base de les relacions humanes és la pau. La pau individual i la col·lectiva. Però la manipulació de la ment humana ha arribat tan lluny que accepta el dret de matar en nom de Déu, i el que és pitjor en nom propi personal. És antinatural que, a ple segle XXI, la mort sigui moneda de canvi i base de negociació política. I ho continuarà sent mentre el diàleg sigui armat. Eliminar el contrari encara que es mati persones innocents. Entenc que el procès de la pacificació és llarg. Estic convençut que amb guerres no s’arribarà enlloc. El procès de les relacions mundials distanciades i enemistades és un procès de milions d’anys, per tant per coherència també serà llarg el camí contrari perquè es tracta d’un tema de mentalitat i canviar la mentalitat individual és molt difícil i la col·lectiva molt més. El problema religiós i polític del dret a la vida dels altres porta més de vint segles arrossegant-se per la història i només una voluntat de cultura de la pau, que comencès per la defensa d’una racional cultura de la vida i de la mort, podria accelerar el procès. Però no és tracta només d’una incultura de l’existència. S’hi barregen egoïsmes personals molt potents, l’egoïsme del poder i el del diner. Aquests dos egoïsmes són molt més perillosos que la mentalitat d’alguns que ho defensen en nom de Déu. Gosaria dir que són els únics responsables de tots els desequilibris històrics i de la injustícia social en la que està immersa la humanitat del segle XXI. I en aquesta reflexió anirè encara més lluny. La culpa és del poder del diner que s’ha auto-proclamat déu. I aquest és el fons dels mals de la humanitat. Mentre el diner sia el garant de la política, la humanitat cada dia tindrà menys pau, perquè cada dia hi haurà més pobres. Hi ha esperança? Penso que sí. I la esperança només té una força, la gent. I la llum d’aquesta esperança està encenent-se. Cal tenir el coratge de no deixar-la apagar.

LA SOLIDARITAT INTERNACIONAL CONTRA EL DEURE NACIONAL

Diuen que la culpa és negra i ningú la vol. Però hi ha culpes que no es poden dissimular i molt menys amagar. L’exercici de la solidaritaés una pràctica lloable i, a  vegades, de justícia. Però la solidaritat no demana sacrificis perjudicials per a qui la practica. Corre per la premsa una declaració del govern d’Espanya, que per culpa del prèstec a Grècia, de vint-i-sis mil milons d’euros, que encara no s’ha retornat, no és possible apujar les pensions un 38%. Però sí, s’ha ajudat als bancs amb quantitats astronòmiques, sí, hi havia milions pel vergonyós projecte Castor, sí, n’hi ha per construir més trams de via pels trens AVE. No és política honesta aquella que s’amaga i culpabilitza a tercers. Quina intencionalitat tenen aquestes declaracions del 38% de les pensions fetes en dades properes a unes votacions municipals i, a les també, nacionals? Una demostració més de la por de perdre encara més credibilitat i amb ella vots, que els hi retiraran la majoria absoluta. Jugar amb la bona fe de les persones no és només manca de respecte, sinò demostració d’una manifesta feblesa política, que no encerta la manera de com assegurar el benestar dels seus ciutadans. Una política que s’amaga en un acte de solidaritat política, però és incapaç d’imposar la solidaritat social al gran capital, començant pels  multimilionaris polítics i capitalistes del país, és una política de manca de legitimitat.. La política és un servei a la gent, no un mitjà per fer-se ric, com no es pot entendre d’altra manera la corrupció destapada en l’exercici de la política. L’economia és primerament un servei a la humanitat, no una filosofia de la manipulació de la riquesa i dels bens materials. Una empresa, un comerç són, primer de tot, un servei a la societat, no un mitjà per enriquir-se desorbitadament empobrint a moltes persones. I és en aquest camp on la política falla, perquè no s’actua com a servidora del poble sinò com manipuladora dels drets dels ciutadans. Certament que és una obligació recuperar racionalment i solidària el prèstec, però mentre aquest compleix el seu procès legal, els polítics responsables de la governança d’un país tenen el deure de solucionar el problemes amb els mitjans que sí hi són, però no hi ha voluntat de fer-els-hi jurar la Constitució. Que la Constitució també ha de jugar el joc de la vida digna dels ciutadans, i l’ha de jugar bé. Carregar les culpes a un altre és el joc de tirar pilotes fora per guanyar temps i distreure la gana. La solidaritat sempre, però amb els mitjans disponibles, no amb els que no ho són. I les pensions dignes dels ciutadans són sagrades. I en el marc del desencís i manca de credibilitat envers els piolítics, una  notícia, també de diners, i relacionada amb el govern actual m’ha obert més els ulls i m’he dit a m i mateix, és de jutjat de guàrdia. Fa referència a una quantitat molt considerable de diners i el ministeri responsable no savia justificar on havien anat a parar. En quines mans estem? Els moviments populars, quan són veritablement populars, marquen el camí que cal seguir, però no són escoltats. Per què? Una de les respostes pot ser la preocupació de no perdre la situació en que están instalades certes persones, però no hi ha també una  bona part d’incompetència o, tal vegada, d’incapacitat? Per què la situació actual no és un camí de flors i violes, sinò de cards i espines.

INVICTUS, UN MISSATGE DEL PERDÒ PORTADOR DE PAU

No sóc aficionat al cinema, però el títol i el personatge central de la pel·lícula em feren seure a la butaca i visionar la pel·lícula que oferia TV3. Un extraordinari missatge de com es construeix la pau d’un país. Nelson Mandela és el protagonista central de la pel·lícula, però el missatge ens porta a conèixer altres persones molt importants en l’elaboració del  missatge. El títol és el d’un poema escrit l’any 1875 pel poeta britànic Wiliam Ernest Henley (1849-1903). Una malaltia quan tenia 12 anys, una tuberculosi òssia, li provocà pocs anys desprès l’amputació d’una cama. Malgrat la greu situació no es desanima i el 1867 ingressa a la universitat. Malalt i enllitat en un hospital el 1875 escriu el poema que Nelson Mandela reflexionava en els anys de presó i com el poeta escriu en els dos darrers versos, Mandela també practicava, “sóc l’amo del meu destí / sòc el capità de la meva vida”. Un altre personatge, un periodista anglès, resident a Barcelona, especialitzat en dos temes: política i esport, escriguè la novel·la, “Factor humà” base del film. L’objectiu polític de Mandela era un socialisme nacionalista, antirracista i antiimperialista. L’apartheid creat per la política dels blancs a Sud-Àfrica havia dividit el país amb un odi mutu de difícil reconciliació. I aquest era precisament l’objectiu de Nelson Mandela quan el 1994 és proclamat President. En la seva lluita anterior  per la que fou condemnat a cadena perpètua se’l comparava a Gandhi i a Luther King, líders de la llibertat dels pobles i dels ciutadans. Lideratge que tots tres, d’una manera o altra, van pagar amb la seva vida. Fent un incís, pel que aquesta pel·lícula pot suposar per Catalunya, crec que és just que posem en la mateixa línea a Lluis M. Xirinacs, defensor de la llibertat i dels drets dels pobles. En la pel·lícula INVICTUS hi ha dues referències en el plantejament per la pau: la cultura i l’esport. Per una d’aquelles circumstàncies que la història ens posa a l’abast, l’any 1995, el posterior a ser investit, se celebrava a Sud-Àfrica LA COPA  MUNDIAL DE RUGBY. I el President intuí l’efecte que un èxit de l’equip del país podía suposar per assolir els seus objectius. Però ho tenia tot en contra. Els blancs de l’apartheid i el negres arribats al poder. L’odi com es reflexa en la pel·lícula era a mort. I en el mig un President que volia la reconcialiació i el perdó. La poesia li havia ensenyat a lluitar en els anys de presó i aquell poema s’aliaria amb l’esport per crear una bona convivència. Amb el poema es guanyà la col·laboració del capità de l’equip de rugby. Un equip sense possibilitats d’arribar lluny, i es proclamà campió. Convèncer els jugadors que eren blancs no era fàcil però necessari. Ells amb el seu treball es guanyarien les simpaties dels negres i esdevindrien uns incondicionals col·laboradors de Mandela. En la dura i curta etapa de preparació per el Mundial s’hi afegí una nova tasca. Portar el rugby als nens i que fossin els esportistes de l’equip els responsables. Fou un èxit. Al capità de l’equip la poesía Invictus,  li feu comprendre la filosofia del president al llegir “ més enllà de la nit que m’envolta / negra com l’abisme insondable,/ jo agraeixo al Déu que sigui / per la meva ànima invicta”. I es produí l’èxit i l’efecte. Alló que semblava impossible esdevinguè una realitat. És la victòria que espero per a Catalunya en la seva lluita per la independència. Els drets dels pobles són irrenunciables i la justícia social és el camí. Però calen líders amb personalitat, amb visió de futur, amb coratge, com diu el poema “sóc l’amo del meu destí / sóc el capità de la meva vida”. I mentre la pel·lícula em regalava noves sequències i durant les estones que per internet m’he informat sobre el tema i els eus autors, jo somiava en la llibertat de Catalunya, un estat lliure, amb l’objectiu polític de Nelson Mandela, “nacionalista, antirracista i antiimjperialista”.

LA MEVA PÀTRIA ÉS CATALUNYA, NOU ESTAT EUROPEU

Els dies que resten per les votacions plebiscitàries al Parlament de Catalunya, són per a mi un viatge en el temps històricament constructiu perquè, a la vegada, que penso en la independència de Catalunya i quina ha de ser la meva aportació, el primer objectiu és modelar la meva imatge netament catalana, no només amb la figura sinò amb els moviments, els fets, els escrits i les paraules. He pres el compromís personal de ser cent per cent positiu en tots sentits i que la meva defensa de Catalunya no tingui ni un bri negatiu contra la nació espanyola. La nació espanyola la considero amiga, és la política i l’estat espanyol que no ho són d’amics, al menys els seus actes m’ho fan pensar. Per a mi tota filosofia política, que es fonamenta en la mentida, en l’insult i el menys-preu per lluitar contra el contrari, és una filosofia sense base científica, social i humana i que voluntàriament s’allunya del procès natural dels moviments socials. En la natura parlen els fets i aquests són llei. Oblidem massa sovint que les persones som natura i només ens vantem que som superiors, superioritat que ens permet dominar-la. Però hi ha unes lleis que són inviolables i que la natura compleix inexorablement. El que succeix rau en el fet que les persones, les que manen, es creuen superiors i els hi cau, al damunt, el fracàs. Quans fenòmens naturals no haurien estat tan perjudicials per a la societat si l’orgull humà pensès millor els seus actes, per exemple les contruccions d’habitatges en indrets que amb facilitat poden ser objecte d’allaus o tempestes? La natura no defuig la mà de l’home però sovint li diu que s’equivoca. El desenvolupament històric és també un fenòmen natural amb les seves tempestes sovint, massa, provocades per orgulls de poder i menys-preu de les persones que volen dominar. Els moviments socials del segle XXI són una mena de terratrémols que fan trontollar i posar en perill la convivència universal. Les solucions, que es donen des d’el poder polític, econòmic i religiós, palesen un meneys-preu esgarrifador envers la persona. La política internacional no ho és d’internacional i no en té res de mundial. La prova la situació actual del món, en el que les persones són moneda de canvi condemnades a mort. És des d’el màxim respecte a les persones, que reivindico la independència del meu poble, Catalunya. Les col·lectivitats les fan les persones, no les guerres, ni els polítics. A ple segle XXI les armes encara són la garantia de la política. La demostració la tenim a la pell de brau, a Catalunya, Euskadi i també a altres comunitats autònomes, per non dir totes. Un greu fracàs de la democràcia. La defensa del dret a la llibertat és un dret de les persones, no dels partis i dels governs. Els partits i els governs tenen l’obligació de complir la llei que dicta la gent. I el respecte a les persones és l’argument fonamental que em dóna força per defensar la independència del meu poble català. Però també defenso el dret que tenen altres pobles com Euskadi, Galizia i si alguna autonomia pensa, que el té, també. És vergonyós, a ple segle XXI, que els enemics de la verdadera democràcia siguin els estats, els estats controladors de les grans fortunes i del diner, per què no hi cap argument racionalment acceptable que anul·li la veu del poble, nomès el poder de les armes que està al servei del gran capital. Jo no vull una Catalunya capitalista. Vull una Catalunya humana, social, pacífica i amiga de tothom. Però només ho pot ser-ho si és lliure i independent.

PERSONA, PARAULA, IMATGE, HISTÒRIA, BASES DE CONVIVÈNCIA POLÍTICA

En el cap.I de l’evangeli de Sant Joan hi llegim:” El qui és la Paraula s’ha fet home i ha habitat entre nosaltres i hem contemplat la seva glòria.” Òbviament que es tracta d’un llibre religiós però en el nostre cas alló que és important rau en la rellevància que dóna a la figura humana. Des dels temps més antics se li ha donat a la persona humana una certa divinització en l’exaltació que s’ha fet dels seus herois o personatges importants. Els grans poemes èpics de la humanitat en són un  bon exemple, sempre però, en el marc de la cultura pròpia. El Ramaiana i Mahabharata, hindús, l’Odisea i Ilíada d’Homer, l’Eneida de Virgili esdevenen una ensenyança i un exemple de la importància de l’home i la dona en la història. Però hi ha un text molt concret i també antic que ens dóna una definició de la convivència i dels seus protagonistes superior, per a  mi, a tots els anteriors i els posteriors, no per divinitzar alguns individus de la raça humana sinó per marcar l’objectiu final definitiu, infinit i absolut, de tota la humanitat. He començat aquest comentari amb un text evangèlic que ens defineix la grandesa del ser humà i el seu significat en la història. No és l’home que s’ha divinitzat, al contrari dels llibres esmentats, sinò que és Déu que s’ha humanitatzat amb tot el seu poder que és la paraula perquè la paraula era Déu. I amb aquesta base filosófica humana d’orígen teològic, la persona és la paraula. En aquesta afirmació s’hi defineix la realitat de ser, l’objectiu d’existir i la manera d’actuar fent història. Ser paraula, com el verb encarnat, engloba la veritat i la justícia de la imatge de cada persona. Imatge que s’adapta a com ha de comportar-se cada individu. Precisament  els escrits del Nou Testament ens adoctrinen dels diferents papers que s’han de desenvolupar en la societat corresponents a cada persona i d’acord amb aquests papers com presenta la seva imatge i com treballa per assolir els objectius que la convivència li ha designat. Conèixer quina és la funció i missió de cadascú a la societat és un deure de mandat natural conforme a les característiques i capacitats de cada individu. Tots naixem programats per la naturalesa i d’acord amb aquest programa tots gaudim de condicions per desenvolupar treballs concrets. La cultura és l’estrella que ens guia en aquesta camí. L’adoctrinament és una exigència prou clara i explícita en l’evangeli, com la base per assolir els objectius de la societat desde les condicions de cadascú. Quin és el problema? Conèixer, ser conscient, i voler. Però aquesta condició que sembla tan natural, l’organització actual de la societat li és totalment contrària, començant pel repartiment de feines en els marcs polític, econòmic, cultural i religiós, que analitzant els fruits actuals s’arriba a la conclusió que davant no hi ha els responsables naturals adients per culpa de la manipulació dels egoïsmes personals. Filant amb la filosa de l’evangeli perquè els éssers humans no donen la imatge de paraula que ha de ser cada persona. En aquest sentit la política actual de casa nostra no respecta la formació de la persona, ni els mitjans per assolir-ho i com a consequència un desequilibri social alarmant amb una crisi d’humanisme més galopant que l’econòmica. Crisi greument provocada per la política que no gaudeix d’una fillosofia de convivència amb base sòlida, i no ho és perquè les persones no poden gaudir totes elles dels seus drets naturals d’ésser humà amb projecció de transcendència.

CARTA OBERTA AL PRESIDENT ARTUR MAS

Honorable Sr. President: Fa uns pocs anys responent a un correu electrònic meu en el que dubtava de la política del seu partit, correu que vaig enviar a sis representants polítics catalans i només em vàreu contestar Vos, em diguèreu, no us fallarem. No sóc de CD, sóc d’un partit independentista radical, i confesso que la prometença la compliu. A què vé aquesta carta? L’ha provocada la postura del PPC ( caldria més que borressin la C) en relació a la vostra trobada amb un grup considerable de Cónsuls estrangers radicats a Barcelona. La cúpula del PP català ha posat el crit al cel acusant al President d’enganyar la gent i obrar en contra dels seus deures. President en el camí cap a la independencia hi teniu milions de catalans al vostre costat i molts, com jo, voldriem que es caminès més ràpid. Acusar d’incorrecte unes eleccions autonòmiques catalanes, que esdevenen plebiscitàries i d’il·legals no només pot sortir d’una ment malaltissa que no ha entès mai alló que significa ser català. A les famílies, quan un problema causa malestar es discuteix amigablement per trobar-hi solucions. Considero, President que és el que vos feu, i en la família catalana hi ha presències alienes que els ha d’interessar la convivència en pau i verdadera. Qui dels problemes en fa una confrontació, amanida amb insults, demostra, primer que no se sent del país, segon que no coneix la filosofía del país on viu malgrat afirmar fins a l’afonia que és català, tercer que no té idea del que significa el diàleg perquè no en saben o no tenen arguments. Catalunya, com València, Euskadi i totes les autonomies, té el dret de dialogar amb polítics d’arreu del món per fer-els conèixer que és en l’actualitat, què vol ser en el futur i per què. Atacar l’independentisme català és un atac directe contra els drets humans, contra la humanitat, que no gaudirà de la verdadera pau mentre els seus pobles no siguin ells, amb tots els condicionants polítics, religiosos, económics, culturals i socials. I és precisament alló que defensa una Catalunya independent. La cúpula catalana del PP hauria de meditar sobre les arrels naturals i humanes dels pobles, conèixer la filosofía de la política universal de convivència que els ajudaria a desfer el seu ideari uniformista d’estat creat per la força de les armes i per les lleis que aquelleses, en certa, manera van imposar. Des d’els temps més antics, la veu del poble sempre s’ha manifestat, a Egipte, Asíria, Grècia, Roma i actualment arreu del món i també a casa nostra. Necessitem piolítics que escoltin aquesta veu i no polítics que la volen fer callar amb lleis que suposadament es van fer a favor dels ciutadans i que protesten perquè no es compleix. Qui s’hi oposa no té clar que la voluntat del poble és sobirana. Així va nèixer la democràcia, una democràcia que a la pell de brau s’intenta transformar en egocràcia. Senyor Mas, escolti la veu del seu poble, del català, i tots els catalans de socarrel, nats i vinguts, li faran costat. És més important la salut del poble que la política del poble i si la seva política no compleix els seus deures, el poble l’ha de fer fora, impossant la seva llei. No caiguem en la demagògia que els catalans que no es manifesten no volen el millor per Catalunya, que és molt millor ser un estat que no pas una autonomia. Permeteu-me un xic d’ironia: segurament tenen por de perdre els seus  privilegis polítics i com diem popularment, perdre la mamella de la seva subsistència política.

QUAN UN ESDEVENIMENT CULTURAL ÉS UNA VIVÈNCIA GLOBAL

 Existeix una llei natural d’interelació que massa sovint no rep la consideració deguda. Són  moltes les vivències que parlant col·loquialment se’n van a la paperera perquè no se’ls hi dóna la importància que tenen. Oblidem la realitat dels vasos comunicants. No hi ha cap acte per insignificant que sia que no incideixi en la història de la humanitat. Ens falta tenir més consciència que som humanitat. És el concepte global de l’individu. Amb tota certesa si aquest concepte de la globalitat de la persona fos més conscient la convivència universal gaudiria d’aquella pau que tots desitgem. Saber viure la globalitat en cada vivència personal és allargar la mà a l’altre sentint-se amb ell natura. Sortosament en el món se celebrem força esdeveniments culturals d’una gran qualitat solidària i davant d’aquesta realitat em pregunto: i perquè existeixen tantes crisis socials culpables de la misèria, de la pobresa i de la mort? I m’és molt difícil resignar-me. I arribo a la conclusió que no vivim la veritat de l’existència humana sinò que la mentida és mestressa i senyora de la història actual. Però per altra banda penso que seria molt pitjor sense la realitat d’actes culturals de tot tipus organitzats per persones de bona voluntat. I coincidint en aquesta filosofia vaig viure i sortosament participar-hi, fa pocs dies a Parets del Vallès (Barcelona)  un esdeveniment veritablement extraordinari. L’estrena internacional d’un Concert Circular. La música protagonista de la vida de cada persona. La proclamació més globalitzadora, encara, de que cadascú de nosaltres som música. Així, a primer cop d’ull, pot semblar una exageració, peró si parem esment en el que és veritablement la persona humana en ella mateixa reconeixerem aital realitat. Una evidència és la imatge però una altra rau en el fet de com és, com està en el món i com actúa. I aquestes tres preguntes troben la resposta en la configuració psíquica i física. La capacitat de relació i conseqüentment la de diàleg. I aquesta capacitat gaudeix de la paraula, que quan és sonora esdevé música íntima, del gest d’una abraçada i d’un petó, que signifiquen identificació i amistat. I en aquesta circumstància tan a l’abast de cada persona es basava el Concert Circular. El programa fonamental era la música, perquè la música és la manifestació més sublim i lírica del ser humà. I en l’esdeveniment l’objectiu primordial que es pretenia era que cada persona se sentís música ella mateixa i com música, que és, enriquís la seva identitat i s’integrès en la globalitat humana, amb la certesa que tots els actes de la seva existència tenen efectes positius en el devenir històric de la humanitat. La concepció del concert anava més enllà de l’acte efímer, que avui és i demà s’oblida, per enfortir la identitat humana, que ja els filosofs de l’antigor globalitzaven en l’univers amb unes matemàtiques musicals precursosres del ser humà. I el Concert Circular, que en la seva execució tenia forma de cercle i, a la vegada, circulant, dirigint-se a, pretenia precisament que aquesta música preexistent cada persona la sentís part integral de la seva vida, perquè cada acció, cada moviment, cada paraula, cada gest, poden ser i han de ser notes musicals de l’existència. I aquesta filosofia que sembla utópica tinguè un esdeveniment de convivència en el Concert Circular. Per sort en la història de la humanitat hi ha persones conscients que fidels a la natura humana esdevenen apóstols de la convivència en pau que hauria de ser. El Concert Circular de Parets fou un reclam musical d’aquest futur.